diumenge, 21 de maig de 2017

Todo va bien - Alberto Madrigal





"Estamos tan ocupados con la mierda que no nos damos cuenta de que la vida está llena de oportunidades."
Madrigal, Alberto. Todo va bien.
Barcelona: Norma Editorial, 2016

Col.lecció Cómic Europeo




 Què en diu la contraportada...
El esperado retorno del autor de Un trabajo de verdad. Una oda a la vida y a los pequeños sueños que circulan por las venas de una gran ciudad.


 Com comença...







































 Moments...

(Pàg. 21)



 (Pàg. 25)
















































(Pàg. 29)


(Pàg. 43)

(Pàg. 50)

(Pàg. 53)


(Pàg. 61)
(Pàg. 119-120)









(Pàg. 124)
 Altres n'han dit...
 Enllaços:

dissabte, 13 de maig de 2017

El cementiri dels reis menors - Zoran Malkoč





"Totes les merdes comencen quan els homes s’abandonen a si mateixos i esdevenen el que no són!" 



Malkoč, Zoran. El cementiri dels reis menors. 
Barcelona: Raig Verd Editorial, 2016


Col·lecció Raig globulars, 21



 Què en diu la contraportada...
El tour de force narratiu de Zoran Malkoč, publicat després d’haver guanyat el premi Ranko Marinković de narrativa breu de l’any 2009 del periòdic Večernji list, ens du a l’Eslavònia dels anys de la guerra i la postguerra a Croàcia, en uns espais que podríem anomenar perduts (però de cap manera inexistents), si no fos perquè queden inscrits al mapa de la prosa contemporània croata pels herois de Malkoč: uns perdedors i vencedors ben particulars.
Membres del club d’aficionats del Hajduk, bèsties humanes, combatents decebuts i nans que, com en un projecte d’estat secret, eliminen les mines i transformen els racons oblidats d’Eslavònia en un paradís turístic… tots aquests reis menors de corones rovellades tenen el mèrit de fer que l’excursió cap al fràgil castell aeri de la prosa de Malkoč, esdevingui un viatge del qual no volem (ni podem) tornar.
La narrativa de Zoran Malkoč evoca els esperits de Babel, Dostoievski, Marinković, Bukowski,… però el to i l’esperit d’aquests contes pertanyen només al seu autor i als lectors.
Brutal, atroç, però estranyament bell, situat al marge de qualsevol moda o tendència, d’una sinceritat que fa mal.

 Com comença...
En Pastilla i jo apostàvem cada tardor sobre qui marxaria primer l’hivern següent. Hi havia en joc el Profund, el Xinès, en Crossa, en Cactus i la Petita Mort Somnolent, la qual, d’altra banda, vivia en una mena de país de les meravelles sota els seus ulls closos. Aquest era el reduït cercle de favorits que es veien amenaçats per l’hivern, les lesions i les malalties perverses que l’alcohol, el seu dolç senyor, els enviava sense pietat.
Hauria pogut ser rei.

 Moments...
(Pàg. 44)
- (...) I a tu què et passa? –vaig preguntar sorprès.
- Deixa-ho –va dir ella, i va entrar al vàter. No hi va ser ni tres minuts, i d’allí en va tornar una cambrera divina, indestructible i immortal, que ningú no hauria dit que tenia cinquanta i pocs anys, com en realitat tenia.
- Què vols beure?
- Karlovacko, d’ampolla.
Va agafar l’ampolla, però no es va moure de la barra, sinó que la sostenir en l’aire, alguns centímetres davant d’ella. Era el preu de la immortalitat.
- No pateixis, Jaco, tinc peles, en tinc prou! –vaig dir mentre li abaixava la mà.
Discurs sobre un amor d’Igor.

(Pàg. 47)
Era massa dòcil i la vida l’havia maltractat des del primer dia. Al principi el van fotre els pares, i després havien deixat que el món acabés la feina. I tanmateix, l’estimava. L’estimava com una mare ideal, i com la mare que no tenia, que li perdonava el balanceig del caminar, l’espatlla encorbada i la cara arrugada, així com el fet que no hi havia cap persona més avorrida que ell, per molt que hom intentés trobar-la. És clar que aquest amor no tenia cap sentit, i era fins i tot una crueltat per part meva, perquè de què li servi, si el món no li perdonaria mai res de tot això. I quan el món no perdona, no ho fa ningú, ni tan sols una mare.
L’home gos.

(Pàg. 56) 
Ell va marxar, però la seva tristesa es va quedar. Va entrar dins meu i em va embolcallar (...).
El noi trist de la vareta màgica.

(Pàg. 79)
- (...) Vostè esperava alguna mena de premi per la seva vida de sant. És d’aquesta mena d’homes que esperen un premi per allò que fan, per allò que respiren. Però en compte d’això el que ha obtingut ha estat una malaltia diabòlica.  Podria haver rebut un premi igualment, un premi bonic en la seva mesura, encara que, si som justos, vostè ja ha rebut bastant. El que passa és que aquests premis i aquests càstigs no tenen cap sentit: no vénen per la feina, ni pels mèrits, ni pels pecats; vénen en realitat sense solta ni volta. Jo, amic Brzojevic, em cago en els càstigs i en els premis, jo només espero que d’ara endavant hi hagi menys dolor que fins ara.
La nit que vam menjar cucs. 

(Pàg. 111)
- (...) Un altre cop a espera? –va bordar mentre observava el paisatge gelat. No havia transcorregut ni una hora des de la neteja del poble, i tot tornava a estar congelat en l’eternitat. Hi havia trossos d’uniformes i de carn que penjava dels arbres nus com fruits nascuts de les branques.
- Aquests són nostres o seus? –va preguntar l’Are.
- Tant li fot. Ara són tots natures mortes –va dir en Zora.
Natura morta.

(Pàg. 139)
(...) L’avi Tona se la va mirar com si no fos d’aquest món. I era cert, perquè feia més d’un any que la vella havia mort. En realitat, ella, igual que quan vivia, no s’havia mogut de casa: fins i tot va tornar més aviat que l’avi Tona del seu funeral i el va esperar a la cuina. L’única diferència que hi havia és que ja no feia res, sinó que només li donava consells sobre el menjar, l’organització de la casa i la higiene personal. L’avi Tona no es va estranyar gens que la vella continués vivint amb ell després de morta. Però que el gos, al qual havia matat amb fortes bastonades, saltés en l’aire, i tot un metre, no s’ho podia creure.
Sobre els mèntodes per matar la bèstia.

(Pàg. 143) 
- (...) Fes el favor de no matar el Blackie –li va dir ella.
- I ara! P’rò no m’havies dit que estava posseït pel dimoni?
- Potser és millor estar amb el dimoni que sol.
Sobre els mèntodes per matar la bèstia.

(Pàg. 152)
En Corkas, com de costum, no va dir res, va engegar el motor i va arrencar. Viatjar amb ell és una experiència terrible de silenci. Mires al davant i no veus res, només sents aquest silenci inexpugnable i et demanes: “Per què aquest maleït merdós no vol parlar amb mi?”. I, a més, quan saps que el paio va matar dues persones, i no durant la guerra, la pregunta se t’imposa cada vegada més insistentment i aviat només penses en això.
El bestiari de Celentano.

(Pàg. 205)
- (...) No digueu res més... Vostè necessita un comptable!
- Jo porto els meus comptes tot solet!
- Vostè és un comptable desastrós. I hauria de ser molt bo per poder organitzar aquest circ!
- Però jo no vull ser un bon comptable! Si no, m’hauria fet comptable! Jo sóc detectiu de llibres! Retorno a la gent títols llargament anhelats, els busco com nens perdut, apedaço els forats del temps estripat! Això no es pot expressar amb hores o ires i altres collonades!
L’inspector es va quedar completament pàl·lid i va fer un crit esgarrifós. Li havia tornat a venir l’atac. Vaig cridar l’ambulància i, mentre l’esperàvem, el vaig agafar de la mà i vaig seure a la seva vora, a terra.
- Per què fa aquesta feina abominable, home? Per què desitjàveu fer això?
Malgrat el dolor, em va mirar per primera vegada als ulls, on no vaig veure cansament.
- Déu nos en guard! Volia ser músic, jo, això volia, moure la gent a l’alegria i al plany... Toco bastant bé, encara, però només per a mi, mai no he...
- Prou! Totes les merdes comencen quan els homes s’abandonen a si mateixos i esdevenen el que no són! (...).
No sóc en Jarni.

(Pàg. 210)
Per suposat, ella no seurà, ni jo voldria que ho fes; passarà, i passarà a poc a poc, provocarà un desig dolç, més suau i més còmode que ardent, estimularà el pensament, esperonarà la fantasia. Encara no li puc veure la cara, però pel caminar salvatgement elegant, que tanmateix la vida ha assuavit, arrabassant-li la indolència, distingeixo que ja no és una noia, sinó una dona, i una dona que només pot ser bellíssima. Ara hauria de tancar els ulls, esperar que el so dels seus tacons passés davant meu i es perdés, i després tornar a obrir els ulls i mirar com se’n va.
El moment en què vaig invocar l’escriptor més potent del món.

 Altres n'han dit...
Aixocomesdiu, El blog de Jordi CerveraLa antigua Biblos, El pájaro verde, Piélago de Lecturas, Mucha Más Literatura, Estado Crítico, Satisfacciones de esclavo, Détour.

⇲ Enllaços:
Zoran Malkoč, l'autor sobre l'escriptura (en croat)fons i forma, l'horror...l'horror.

dijous, 4 de maig de 2017

Una conversa amb Damià Sindreu i altres narracions - AAVV






"Com d’amarg és saber que els besos furtius i anònims del passat poden barrar les portes del futur."






AAVV. Una conversa amb Damià Sindreu i altres narracions. 
Lleida: Pagès Editors, 2017

Col·lecció Proses, 107



 Què en diu la contraportada...
El recull que teniu a les mans està format pel conjunt de contes que el jurat de la vint-i-tresena edició del premi Vent de Port ha escollit com les disset millor obres presentades a la convocatòria d’enguany. El guardó és convocat des de 1994 per l’associació cultural i recreativa La Casa del Sol Naixent, de Tremp. Com cada any, la quantitat, qualitat i lloc de procedència dels originals rebuts ens demostra la vitalitat de la narrativa curta als Països Catalans. Esperem que us deixeu endur per aquest vent que ara us bufa a cau d’orella.

 Com comença...
La portería. La porta principal de l'edifici és una filigrana modernista de ferro forjat. Quan entrem, ens acull una fresca inesperada: les construccions antigues saben preservar una temperatura adequada, com si visquessin alienes al tragí del món i als seus radicalismes climàtics. La sumptuositat de la treballada ferramenta de la portalada contrasta amb el cau tenebrós on s'allotja el porter, un home previsiblement geperut que ens dedica la mirada desconfiada característica del gremi. Li anunciem que venim a fer un reportatge al mestre. Per Gramophone, la revista anglesa. Les nostres paraules no semblen impressionar-lo perquè ens respon amb un esquerp: «Àtic primera»”.
Una conversa amb Damià Sindreu – Jordi Masó Rahola

 Moments...
(Pàg. 13)
La versió real de les celebritats sol decebre perquè rarament està a l’altura de la imatge pública que es difon. Vistos sense filtres i de prop, els cutis s’arruguen, els nassos es torcen, les orelles es despleguen i els llavis s’aprimen. I brollen tota mena de furóncols, èczemes i cicatrius. Per acabar-ho d’adobar, els originals sempre semblen més baixos que les reproduccions que esteu habituals a veure a les revistes o a la pantalla del televisor.
Una conversa amb Damià Sindreu – Jordi Masó Rahola

(Pàg. 14)
“(...) Sí, tinc una missió, soc un apòstol de la Música –i posi “música” amb una ema majúscula, sisplau- i com a apòstol tinc l’obligació de difondre l’evangeli que ens van llegar els grans compositors”. Abaixa la mà. Un faldó de la bata llisca i ens ofereix la visió d’una cuixa depilada. “Una responsabilitat acollonant, ja li dic jo, això de ser apóstol i abastir de bona música els meus admiradors. També podríem dir que sóc el camell que ha de proveir el polsim que calma l’ansietat dels addictes”. Riu. “O la puta que serveix el plaer que reclama el client”. Riu més fort mentre es torna a cobrir despreocupadament les cames. “Però això més val que no ho escrigui. Deixem-nos de putes i de camells, quedem-nos amb els apòstols.
Una conversa amb Damià Sindreu – Jordi Masó Rahola

(Pàg. 35) 
Fa dies que ha decidit furgar el passat des de la cisa del temps, enfilar el pretèrit amb bastes amples i tallar els oblits amb incisions seques i decidides. Fa massa dies que els seus records desfilen en un idioma de puntades petites, tenen una textura de buata i dansen al ritme de les melodies que conformen les rialles i les xerrameques de les dones cosidores.
La filla de la modista – Farners Casas Fontcuberta

(Pàg. 43)
El propietari d’una petita empresa familiar que d’aquí a mitja hora té una important cita de negocis i espera impacient l’arribada del metro, es mira el senyor del costat i de seguida intueix que saltarà. No sap dir si ho copsa en l’expressió –o més ben dit inexpressió- del seu rostre i els seus ulls, o ho endevina pel dèbil tremolor que sacseja aquell cos prim i llarg, o l’adverteix allò que anomenen sisè sentit; el cas és que només veure’l, sap amb certesa que aquell home es llançarà a les vies quan el proper tren entri a l’estació.
No et matis mai en hora punta – Ramon Esquerré Cirera

(Pàg. 49)
No era un lloc de pas, la carretera acabava allà convertint el poble en un cu-de-sac, i les visites de gent forana es limitaven a quatre excursionistes despistats o a familiars dels residents que venien  a veure el parent de torn. Aquell assolellat matí, però, una presència va fer baixar de cop la temperatura. Al llindar de la porta aparegué una esquelètica figura que sostenia una dalla amb la mà dreta i que anava coberta només per una capa negra amb caputxa.
Una visita funesta – Robert Siscart Rodríguez

(Pàg. 60)
Què li podia oferir en el fons? Què més li podia demanar si tan sols esgarrapàvem hores d’un temps que després ens van robar?
Si encara hi fossis – Montse Rubinat Sindreu 

(Pàg. 62)
La por al rebuig em va frenar. I tampoc era un pidolaire. La fruita encara era verda i el desig no ha de ser mai forçat. Ha de brollar d’un sentiment que comparteix la mateixa saba. La passió per quan estigui més melosa, em vaig dir a mi mateix. I suaument la vaig anar deixant, com aquell qui deixa un nadó sobre una flassada.
Si encara hi fossis – Montse Rubinat Sindreu

(Pàg. 69)
El vell Narcís feia saber al fill que, de fet, havia nascut a Sant Elm de Mar per casualitat però que tots dos tenien sang cubana a les venes, sang caribenya roja i apassionada, i que per aquest motiu mai no serien com els altres homes de la vila, mansos i submisos. Ells eren homes de sang calenta, homes que vivien i morien apassionadament i que mai no podrien lliurar el seu cor i el seu cos a una sola dona perquè tenien el do i l’obligació de fer-les gaudir a totes.
Espera’m a la platja – Marta Amigo Olmos

(Pàg. 78) 
Com d’amarg és saber que els besos furtius i anònims del passat poden barrar les portes del futur. Com d’intens es pot odiar un fantasma sense nom ni rostre que aquella nit besà Mònica Tur a Irlanda, sense que ni tan sols ella sabera jamai la seua cara ni el seu nom espectral; les síl·labes del seu nom de fantasma.
Qui besà Mònica Tur – Ivan Carbonell Iglesias

(Pàg. 123)
(...) i malgrat que he desobeït un manament i he comès un pecat mortal, em sap greu dir que hi ha morts que no pesen gens a la consciència.
La tora blava – Xavier Serra Guasch

(Pàg. 131)
(...) la nimfa pensa t’estimo noi; t’estimo sí i se li encalla la poesia a la gola sumant tap al costat dels altres t’estimo.
Individus en aquari – Gemma Bachs Prim

(Pàg. 149)
Records de tardes eternes, en què el temps passava amb lentitud infanti i on s’acabava confonent realitat i ficció, si és que hi havia alguna diferència.  Soldats que, en la màgia de la batalla, prenien vida, es movien amb voluntat pròpia, donaven ordres i les acataven. Encara que això signifiqués una mort segura, decretada per un deu dins un cos de nen que, en aquest cas, sí que jugava als daus.
Operació Pentagrama – Carles Castell Puig

 Enllaços:
Premis Vent de Port