Senyor de les mosques - William Golding

.
Golding, William. Senyor de les mosques
Barcelona: Edicions 62, 1983











Lord of the Flyes

Traducció de Manuel de Pedrolo
Col·lecció El Cangur, 74





>> Què en diu la contraportada...
Senyor de les mosques és una història dura i crua sobre uns nois anglesos que naufraguen i sobreviuen en una illa solitària. Tots ells eren fills de bones famílies britàniques, que cantaven en el cor de l’escola, que havien après al col·legi els principis elementals de l’educació anglesa, que sabien que a les cinc s’ha de beure te tot encartonadament, però esdevenen uns perfectes salvatges en poc temps. Tot el brillant vernís amb el qual la societat civilitzada decora els seus cadells s’havia fos en contacte amb el sol, la por, l’aire i la soledat. Tal com passa al món dels adults quan la por fa sorgir la irracionalitat dissimulada sota un fals civisme.


>> Com comença...
El noi de cabells rossos va deixar-se relliscar pels darrers pams de roca i anà orientant-se cap a la llacuna. Tot i que s’havia tret el suèter escolar que ara arrossegava amb una mà, la camisa grisa se li enganxava al cos i els cabells se li encastaven al front. Al seu entorn, el llarg entrant que s’esclafava contra la selva era com un bany de vapor. Avançava dificultosament de quatre grapes entre les plantes enfiladisses i els troncs caiguts quan un ocell, una visió vermella i groga, s’enlairà amb un crit malèfic al qual un altre crit féu immediatament ressò.

Moments:
(Pàg. 8)
Era prou gran –tenia dotze anys i mesos- per a haver-se desprès de la prominent grossor de la infància i al mateix temps no prou entrat en l’adolescència per a sentir-se desmanegat. Ara es podia veure que tenia les espatlles prou amples i robustes per a ésser un boxejador, però la seva boca i els seus ulls tenien un no sé què de dolç que revelava la seva bondat.

(Pàg. 48)
- Com voleu que ens rescatin si no fem les coses ben fetes i comencem pel començament?

(Pàg. 61)
El primer ritme al qual s’acostumaren fou el del lent progrés de l’aurora al capvespre sobtat. Acceptaven les satisfaccions del matí, el sol brillant, la mar subjugadora i l’aire agradable, com un temps durant el qual era bonic de jugar i la vida resultava tan plena que l’esperança ja no era necessària i, per tant, podia ésser oblidada.

(Pàg. 81)
Tot d’una, mentre avançava prop de l’aigua, va sentir-se envaït per un sentiment d’estranyesa. S’adonà que comprenia l’avorriment d’aquella vida, on tot era una improvisació i on es passava una bona part del dia vigilant els propis peus.

(Pàg. 83)
Ralph va bellugar-se impacientment. La cosa més empipadora era que el cap havia de pensar, de reflexionar. I l’ocasió de fer-ho passava sense que us n’adonéssiu, de manera que al capdavall us vèieu obligat a decidir fos com fos. Això obligava a pensar, perquè el vostre pensament era una cosa valuosa que aconseguia resultats...

(Pàg. 90)
- (...) No deveu pas voler que ens passem la vida espantats, oi? La vida –va dir expansivament- és científica; això és. D’aquí a un o dos anys, quan la guerra s’haurà acabat, arribaran a Mart i tornaran. Sé que no hi ha cap bèstia, vull dir amb urpes i tot això... i també sé que la por no existeix.
El Porquet feu una pausa.
- Com no sigui...
Ralph es va bellugar, inquiet.
- Com no sigui què?
- Com no sigui que ens espantem de la gent. (...)

(Pàg. 97)
(...) El món, el món comprensible i sotmès a lleis, es feia fonedís. Abans havia estat això i allò; i ara... el vaixell se n’havia anat.

(Pàg. 109)
- (...) De què serveix que parlin en Simon, en Bill o en Walter? Ja és hora que alguns comprenguin que han de callar i deixar que els altres decidim...

(Pàg. 120)
Ona darrera ona, Ralph anà seguint l’ascensió i la caiguda fins que la immensitat del mar li enterbolí el cervell. Aleshores, gradualment, la massa gairebé infinita de l’aigua, l’obligà a prestar-hi atenció. Aquí hi havia la divisió, la barrera. A l’altra banda de l’illa que el migdia omplia de miratges i que la llacuna defensava com un escut, era possible de somniar en el rescat; però aquí, davant la brutal obstinació de l’oceà inacabable, hom se sentia derrotat, sense defensa, condemnat...

(Pàg. 151)
Cellajunt, va quedar-se mirant la barreja negra i blanca de caps de branca no cremats que hi havia en un costat. Va tractar de fer-se entendre.
- Tinc por.
Va veure que el Porquet aixecava la vista. Va afegir precipitadament:
- No vull dir de la bèstia. És a dir, també. Però ningú més no es fa càrrec d’això del foc. Si algú et tirés una corda quan t’ofegues... Si un metge et digués pren això perquè si no t’ho prens et moriràs... ho faries, oi? No és veritat?
- Ben cert que sí.
- I ells no se’n fan càrrec. No ho comprenen. Sense el senyal, ens morirem aquí. Mira!
Una onada d’aire ardent vibrava entre les cendres però no es veia ni gota de fum.
- Nosaltres no podem mantenir un foc encès. I a ells tant els fa. I a més a més... –Mirà intensament la cara suada del Porquet-. I encara pitjor: de vegades també tant me fa a mi mateix. Imagina’t que em torno com els altres... que me’n desinteresso. Què farem, llavors?
El Porquet es va treure les ulleres, profundament trasbalsat.
- No ho sé, Ralph. Cal que no ens desanimem. És el que farien els grans.

(Pàg. 156)
- Què hi fas aquí, tot sol? No et faig por?
Simon va moure el cap.
- Ningú no et pot ajudar. Només jo. I jo sóc la bèstia.
La boca de Simon aconseguí de pronunciar unes paraules en veu alta:
- Un cap de porc en una estaca.
- T’imaginaves que la bèstia era una cosa que podia ser perseguida i morta! –digué el cap. Un segon o dos, el bosc i tots els altres indrets foscos ressonaren amb la paròdia d’aquella rialla-. Ho sabies, oi? Que sóc una part de tu? Molt pròxima, molt! Que sóc la raó que fa que no hi hagi sortida? Que fa que les coses siguin com són?La rialla va tornar a vibrar.
- Apa –va dir el Senyor de les Mosques-. Torna-te’n amb els altres i ens oblidarem de tot això.

(Pàg. 202)
Ralph gemegà dèbilment. Tot i que estava molt cansat no li era possible de relaxar-se ni de dormir per por de la tribu. No seria possible avançar decididament cap al fort, dir “vinc en so de pau”, riure com qui no dóna importància a la cosa i dormir entre els altres? Fer veure que encara eren nois, col·legials que havien dit “sí, senyor” – i duien gorres? La llum del dia podia haver-lo contestat afirmativament, però la fosca i els horrors de la mort deien que no. Allà ajaçat en la foscor, sabia que era un fora-la-llei.

(Pàg. 219)
(...) Les llàgrimes li ompliren els ulls i uns sanglots el sacsejaren. Va cedir-hi per primera vegada des que eren a l’illa, endut per uns grans espasmes convulsos que semblaven desarticular-li el cos. El seu plor s’aixecava sota el fum negre que cobria l’arrasament de l’illa; i els altres nois, contaminats per la seva emoció, també començaren a retorçar-se i a plorar. Entre ells, brut, amb els cabells embullats i el nas ple de mocs, Ralph plorava el final de la innocència, les tenebres del cor de l’home i la caiguda a través de l’aire d’aquell amic prudent i sincer que es deia Porquet.

>> Altres han dit...

>> Enllaços:

>> LLegeix-lo:
>> Escolta'l:

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli