dilluns, 26 de juliol de 2010

El baró rampant - Italo Calvino


Calvino, Italo. El baró rampant.
Barcelona: Edicions 62, 2001








Il barone rampante
Traducció de Xavier Lloveras
Colecció El Cangur


>> Què en diu la contraportada...
Un bon dia el baró Cosimo di Rondò, tot rebel·lant-se contra un món familiar que no el comprenia, va sortir al jardí i va grimpar a un arbre. No en va baixar mai més. Allà dalt va viure la resta de la seva vida. En un primer moment, va ser per no tocar de peus a terra, en el bon sentit de l’expressió. Però de dalt estant, veient el món des d’aquella nova perspectiva, el va comprendre millor. Lliurat de ple a la lectura, a la investigació de la natura, a la confraternització amb la gent i fins i tot a l’amor –també entre les branques-, va esdevenir un gran pensador. Es cartejava amb els filòsofs Voltaire i Rousseau. Les seves idees avançades el van convertir gairebé en un líder polític del seu país. Evidentment, gaudia d’una posició molt favorable per influir en la història del seu temps. Així que el baró va adonar-se que per tal d’esdevenir solidari amb els altres homes li calia abandonar la seva condició de membre d’una classe privilegiada. I la solució va ser d’imposar-se la difícil disciplina d’aquest allunyament.

>> Com comença...
Va ser el 15 de juny del 1767 que Cosimo Piovasco di Rondò, el meu germà, va seure per darrera vegada entre nosaltres. Ho recordo com si fos avui. Érem al menjador de la nostra vil·la d’Ombrosa, les finestres emmarcaven les branques espesses de la gran aulina del parc. Era migdia, i la nostra familia, seguint una vella tradició, seia a taula en aquella hora, encara que entre els nobles ja s’havia escampat la moda, arribada de la poc matinera Cort de França, de posar-se a dinar a primera hora de la tarda. Recordo que feia vent de mar i que es movien les fulles. Cosimo va dir: “He dit que no i no en vull!” i va apartar el plat de cargols. Mai no s’havia vist una desobediència tan greu.

>> Moments...
(Pàg. 43)
(...) em regirava entre els llençols adonant-me potser per primera vegada de la joia d’estar despullat, amb els peus nus, en un llit calent i blanc, i com si sentís alhora la seva incomoditat, lligat allí dalt en la flassada aspra, les cames ficades en polaines, sense poder-se moure, amb els ossos cruixits. És un sentiment que no m’ha abandonat mai més des d’aquell vespre, la consciència de la sort que és tenir un llit, llençols nets, un matalàs tou!

(Pàg. 64)
Les empreses que es basen en una tenacitat interior han de ser mudes i obscures; per poc que un les declari o se’n gloriï, tot sembla fatu, sense sentit o fins i tot mesquí.

(Pàg. 151)
L’abat va passar la resta dels seus dies entre presó i convent en continus actes d’abjuració, fins que va morir sense haver entès, desprès d’una vida sencera dedicada a la fe, en què creia, però mirant fins a l’últim de creure-hi fermament.

(Pàg. 179)
Es passava el dia al llit i havia perdut qualsevol il·lusió per la vida. No havia aconseguit fer res del que volia fer, ningú no parlava ja del ducat, el seu primogènit continuava damunt les plantes fins i tot ara que era un home, el germanastre havia mort assassinat, la filla s’havia casat lluny amb gent encara més antipàtica que ella, jo era encara massa petit per fer-li companyia i la seva dona massa expeditiva i autoritària. Va començar a desvariejar, a dir que ara els jesuïtes havien ocupat casa seva i no podia sortir de la cambra, i així, ple d’amargors i de manies, tal com sempre havia viscut, va arribar a la mort.

(Pàg. 182)
En resum, li havia agafat la dèria de qui explica histories i no sap mai si són més boniques les que li han passat de debò i que quan les torna a evocar porten tot un mar d’hores passades, de sentiments menuts, tedis, felicitats, incerteses, vanaglòries, fàstic d’un mateix, o les que s’inventen, o es tira pel dret, i tot sembla fàcil, però després, com més es desvaria, més s’adona un que torna a parlar de les coses que s’han tingut o entès en la realitat, tot vivint.

(Pàg. 183)
Cosimo encara no coneixia l’amor, i les altres experiències, sense aquesta, ¿què són? ¿De què val haver arriscat la vida, quan encara no es coneix el gust de la vida?

(Pàg. 214)
Hi va haver un dia de sol. Cosimo, damunt d el’arbre, amb un bol, es va posar a fer bombolles de sabó i les bufava dins de la finestra, cap al llit de la malalta. La mare veia aquells colors de l’iris volant i omplint la cambra i deia: “Oh, quins jocs que fas!” que semblava quan érem petits i desaprovava sempre les nostres diversions com a massa fútils i infantils. Però ara, potser per primera vegada, li agradava un dels nostres jocs. Les bombolles de sabó li arribaven fins al damunt de la cara i ella amb l’alè les feia esclatar, i somreia. Una bombolla li va arribar fins als llavis i va quedar intacta. Ens vam inclinar damunt seu. Cosimo va deixar caure el bol. Era morta.

(Pàg. 216)
Cosimo se sentia a disgust: el sentiment del pas del temps li comunicava una mena d’insatisfacció per la seva vida, sempre amunt i avall entre aquells quatre plas. I res no li donava ja una satisfacció plena, ni la cacera, ni els amors furtius, ni els llibres. Ni tan sols ell no sabia què volia (...)

(Pàg. 241)
- ¿Per què em fas sofrir?
- Perquè t’estimo.
Ara era ell que s’enraviava.
- No, no m’estimes! Qui estima vol la felicitat, no pas el dolor.
- Qui estima només vol l’amor, fins i tot a costa del dolor.
- O sigui que em fas sofrir expressament.
- Sí, per veure si m’estimes.
La filosofia del baró es negava a anar més enllà.
- El dolor és un estat negatiu de l’ànima.
- L’amor ho és tot.
- El dolor s’ha de combatre sempre.
- L’amor no es nega a res.
- Hi ha coses que no admetré mai.
- Sí que les admets, perquè m’estimes i sofreixes.

(Pàg. 265)
Tot plegat eren coses boniques, però jo tenia la impressió que en aquell temps el meu germà no solament s’havia tornat totalment boig, sinó que a més s’estava idiotitzant, cosa més greu i dolorosa, perquè la bogeria és una força de la naturalesa, en el mal i en el bé, mentre que la ximpleria és una feblesa de la natura, sense contrapartida.

(Pàg. 310)
- Vous voyez... La guerre... Il y a plusieurs années que je fais le mieux que je puis une chose affreuse: la guerre...et tout cela pour des idéals que je ne saurais presque expliquer moimême...

(Pàg. 313)
La veritat és que no sé què ens portarà aquest segle XIX, que va començar malament i que continua cada vegada pitjor. Plana damunt d’Europa l’ombra de la Restauració; tots els renovadors –ja fossin jacobins o bonapartistes-, derrotats; l’absolutisme i els jesuïtes tornen a dominar el paisatge; els ideals de la juventut, les llums, les esperances del nostre segle XVIII, tot és cendra.

(Pàg. 318)
Ombrosa ja no existeix. Mirant el cel buit, em pregunto si ha existit de debò. Aquell bé de déu de branques i fulles, bifurcacions, lòbuls, plomalls, minuciós i sense fi, i el cel només a claps irregulars i retalls, potser només hi era perquè hi passés el meu germà amb el seu pas lleuger de mallerenga, era un brodat fer damunt del no-res que s’assembla a aquest fil de tinta que he deixat córrer pàgines i pàgines, ple de ratllades, de remissions, de gargots nerviosos, de taques, de llacunes, que en algun moment es desgrana en grossors raïms clars, en altres s’atapeeix en senyals minúsculs com llavors puntiformes, ara es retorça sobre ell mateix, ara es bifurca, ara uneix grumolls de frases amb contorns de fulles o de núvols, i després s’entrebanca, i encara es torna a entortolligar, i corre que corre i es descabdella i embolcalla un últim penjoll insensat de paraules, idees, somnis, i s’ha acabat.

>> Altres n'han dit...

>> Llegeix-lo:
Només el relat: espanyol, espanyol, espanyol(per e-book), italià, anglès.
Amb altres obres de l'autor: espanyol

>> Escolta'l:
.

3 comentaris:

  1. Un dels pitjors llibres que m'he llegit. Es fa molt pesat i no li he trobat l'interès parlant clar és una merda!

    ResponElimina
  2. Pitjor? Millor? Passable? Espaterrant?...
    Trobo que tot depen de la manera i del moment en que t'apropis al llibre.
    Evidentment, si la teva crítica és motivada arrel d'una lectura obligatòria apaga i vámonos , que deia aquell: Calvino és complicat i no és per tothom.

    Dona-li una altra oportunitat d'aquí a un temps (al llibre o a l'autor); ho veuràs diferent.

    ResponElimina
  3. Ben escrit i amb bona traducció al català (lloveras). Primer el volia deixar, per pocasolta, a partir de la meitat me va agradar molt, fins al final que se'm va fer curt i tot. Original i suggestiu.

    ResponElimina