El llop estepari - Herman Hesse

"No haig de lamentar res del que és passat. Lamentables són l'avui i l'ara, les innombrables hores, els dies que he perdut (...)."

Hesse, Herman. El llop estepari. 
Barcelona: Proa, 2010

Der Steppenwolf. Traducció de Margarida Sugranyes
Col·lecció La butxaca.   i


è Què en diu la contraportada...
El llop estepari és una recreació turmentada, poètica, gairebé fàustica, d'una mena de misantrop que topa frontalment amb la societat burguesa. Es tracta d'un individu dolorsament escindit entre l'home lúcid, inclinat al bé, i l'ésser instintiu, salvatge i ferotge, talment un llop. "Aquest llibre", va escriure Hesse, "parla de greuges i mancances; però amb tot, no és pas el llibre d'un home desesperat. Sinó el d'un home ple de fe".

è Com comença... 
Aquest llibre conté els apunts de l'home que anomenàvem el "llop estepari", nom que ell mateix sovint es donava. Si la seu manuscrit li cal cap introducció, no ho sé; a mi, però, em cal adjuntar als fulls del llop estepari algunes anotacions per provar de definir el record que en tinc. Poca cosa en sé, concretament res del seu passat ni del seu origen. De la seva personalitat, me n'ha quedat una impressió forta i, malgrat tot, simpàtica.

è Moments...
(Pàg. 13)
(...) la mirada del llop estepari abastava tot el nostre temps, tota la febre activista, totes les ambicions i pretensions, tot el joc superficial d'una intel·lectualitat fàtua i anodina...¡Ah!, malauradament, la mirada anava encara molt més a fons, més enllà de totes les penúries i desesperances del nostre temps, del nostre pensament, de la nostra cultura. Anava de dret al cor de la humanitat, en un segon definia amb eloqüència tot el dubte d'un pensador, potser d'un filòsof de la dignitat i del sentit general de la vida humana. Aquella mirada deia: "¡Mireu, que en som de micos! ¡Mireu, així és l'home!". ¡I tota la celebritat, tot el pensament, totes les conquestes de l'esperit, tots els passos cap amunt, cap a la grandesa i la permanència de les coses humanes, tot caigué anihilat i es convertí en un joc de micos!

(Pàg. 18) 
La sentor de la cera amb regust de trementina, la de la caoba i la de les plantes desempolsegades conformen una aroma superlativa de netedat burgesa, de diligència i exactitud, de compliment del deure i fidelitat a petita escala. Ignoro qui hi viu, però darrere aquesta porta de vidres deu haver-hi un paradís de netedat i de burgesia espolsada, d'ordre i de dedicació, angoixant i entendridora alhora, als petits costums i deures.

(Pàg. 23) 
Veu viure el món i la gent darrere les finestres estant i se'n sap exclòs. Però no es mata, perquè una resta de fe li diu que aquest sofriment, aquest terrible sofriment seu, l'haurà de dur al cor fins al final, que aquest sofriment serà allò que el matarà.

(Pàg. 27) 
El dia havia passat com acostumen a passar tots els dies; l'havia malgastat, l'havia matat suaument amb aquella meva manera, primitiva i esquerpa, de viure.

(Pàg. 28) 
(...) en una terra desolada i dessagnada per les societats anònimes, ens somriu irònic el món dels homes i l'anomenada cultura, amb la seva falsa brillantor de fira i amb dring de pura llauna, com un vomitiu concentrat i convertit en el súmmum d'allò que és insuportable a l'interior d'un jo malalt (...).

(Pàg. 29) 
(...) tot això era el que, íntimament, més odiava, abominava i maleïa: la satisfacció, la salut, la comoditat, l'optimisme primmirat dels burgesos, la moral grassa i ufanosa de la mediocritat, de la vulgaritat, de la mitjania.

(Pàg. 31) 
No haig de lamentar res del que és passat. Lamentables són l'avui i l'ara, les innombrables hores, els dies que he perdut, que només suportava, que no m'han portat ni satisfaccions ni trasbalsos.

(Pàg. 40)
(...) tot allò que en dèiem "cultura", intel·ligència, esperit, tot allò que crèiem bell i sagrat, ¿podia no ser més que un fantasma mort de feia temps, i que tan sols un parell de vells com nosaltres encara creia autèntic i real? ¿Qui ens diu que mai ha estat autèntic i real? ¿Potser tot allò que, a nosaltres, folls, tant en ha preocupat, mai no ha estat més que un fantasma?

(Pàg. 52)
(...) el "ser burgès", en la mesura que és un estat latent en la humanitat, no és res més que un intent de compensació, unta tendència cap a un equilibri igualador entre els nombrosos extrems i els elements enfrontats de la conducta humana.

(Pàg. 53)
El burgès és, doncs, per la seva natura, una criatura amb poca vitalitat, poruga, temorenca d'abandonar-se a si mateixa, fàcil de governar. Per això, ha substituït el poder per la majoria, la força per la llei, la responsabilitat per un sistema de votacions.

(Pàg. 61)
(...) l'home no és una creació sòlida i estable (aquest era l'ideal de l'antigor, malgrat les intuïcions contràries dels seus savis). L'home, sobretot, és un assaig, una transició, no és més que un pont estret i perillós entre natura i esperit. Una decisió íntima l'empeny vers l'esperit, vers Déu; un anhel íntim el duu vers la naturalesa, vers la regressió a l'interior de la mare; entre ambdós poders, la seva vida trontolla i oscil·la angoixada.  El concepte generalitzat d'"home" no és més que un fràgil convencionalisme burgès.

(Pàg. 73)
Ah, tant se val on mirés, tant se val el que pensés, enlloc no m'esperava cap satisfacció ni cap estímul no trobava cap al·licient en res, tot feia pudor de consumisme podrit, de satisfacció mediocre i corrupte, tot era vell, gris, apàtic i feixuc. Déu meu, ¿com era possible? ¿Com havia pogut arribar en aquest punt, jo, el jove alat, el poeta, l'amic de les muses, el rodamón, l'idealista fervent? ¿Per quins camins lents i secrets havia arribat en aquesta paràlisi, en aquest odi contra mi i contra tothom, en aquest estrenyiment de tots els sentiment, en aquest fàstic profund i maligne, en aquest infern pudent de la buidor del cor i el desesper?

(Pàg. 76)
El nostre univers cultural no era més que un cementiri, on Jesucrist i Sòcrate, Mozart i Haydn, el Dant i Goethe no eren més que noms mig esborrats sobre plaques de llautó rovellades, envoltades de vergonyosos i hipòcrites endolats que haurien pagat força per poder creure encara en aquelles plaques, sagrades per a ells en altre temps, i per trobar una paraula sincera i justa de condol i de desesperació davant la caiguda d'aquest món, quan no els quedava ja altra cosa a fer que rodejar-ne la tomba, tímids i sorneguers.

(Pàg. 96) 
Però, ja ho veus, a l'eternitat no n'hi ha de temps; l'eternitat no és més que un instant, just prou llarg per a una broma.

(Pàg. 102)
Potser ben aviat descobrirem que no ens envolten només imatges i esdeveniments actuals, instantanis, com poden ser la música de París i de Berlín que ara podem sentir a Frankfurt o a Zuric, sinó que tot esdeveniment queda també registrat i és disponible i que, un bon dia, amb fils o sense, amb paràsits molestos o sense, podrem sentir parlar el rei Salomó i en Walther von der Vodelweide. I que tot això, com avui passa amb els inicis de la ràdio, als homes només els servirà per fugir d'ells mateixos i de llurs objectius, per embrancar-se en una xarxa, cada vegada més atapeïda, de distraccions i d'ocupacions inútils.

(Pàg. 108)
- Jo t'agrado - prosseguí -, ja te n'he dit el motiu; he trencat la teva solitud, t'he recollit ben bé a la porta de l'infern i t'he fet reviure. Però vull obtenir més de tu, molt més de tu, molt més. Vull que t'enamoris de mi.

(Pàg. 124)
- (...) Jo t'ensenyaré a ballar, a jugar i a somriure i, tanmateix, no pas a estar content. De tu aprendré a pensar i a saber i, tanmateix, no pas a estar contenta. ¿Que no ho saps, que tots dos som fills del dimoni?
- Sí que ho som. El dimoni és l'esperit i nosaltres ens som els fills infeliços. Hem perdut el rumb de la natura i restem suspesos al buit.

(Pàg. 149)
- (...) Pel món d'avui en dia, tan senzill, tan còmode i fàcil d'acontentar, ets massa exigent i delerós i et rebutja perquè tens una dimensió demés. Qui avui dia vol tenir una vida feliç i satisfactòria no pot ser com tu o jo. Qui exigeix música en comptes de soroll, alegria en comptes de divertiment, ànima en comptes de diners, feina creativa en comptes d'ocupació, passió en comptes de frivolitat, per a ell, aquesta preciositat de món no podrà ser una pàtria...

(Pàg. 150)
- (...) Sempre ha estat així i sempre serà així; el temps i el món, els diners i el poder pertanyen als petits i als mediocres, mentre als altres, als homes de debò, res no els pertany. Res sinó la mort.
- ¿I res més?
- Sí, l'eternitat.

(Pàg. 156)
Una vida fàcil, un amor fàcil, una mort fàcil no feien per a mi.

(Pàg. 164)
De comiat, de tardor, de destí, d'això era l'aroma madura i fragant de la rosa d'estiu.

(Pàg. 170)
Totes les dones d'aquest nit febril, totes aquelles amb qui havia ballat, totes les que havia encès, totes les que m'havien encès, totes les que havia pretès, totes aquelles a qui m'havia vinclat el desig, totes les que havia mirat amb nostàlgia amorosa, totes, alhora, s'havien fos en una de sola que, ara, floria als meus braços.

(Pàg. 193)
- (...) Si la bogeria, en el sentit més elevat de la paraula, és el principi de la saviesa, l'esquizofrènia és el principi de tot art, de tota fantasia.

(Pàg. 214)
- (...) ¡Apreneu abans a escoltar! ¡Apreneu a prendre-us seriosament allò que és digne de ser pres seriosament, de tota la resta rieu's-en!.

è Altres n'han dit...
Delirium Tremens, Com gotes a l'oceà, Baúl del Castillo, Entre montones de libros, Culturest, El circo de las palabras, Un libro al día.

è Enllaços:
Herman Hesse, en profunditat, la banda sonora de la rauxa i la follia, Harry Haller contesta, de R.L Stevenson a H.Hesse.