Melalcor - Flavia Company
"¿Què et penses? ¿Que només tu ets miserable? Tots ho som! I tots en tenim el dret!"
Company, Flavia.
Melalcor
Barcelona: Ed.
62, 2000
è Què en
diu la contraportada...
"La vida no és una diana perquè no encertes el blanc ni per casualitat." Així es pot resumir la filosofia que destil·len les pàgines de Melalcor, una història que explora els límits de l'amor fins a la desesperació i, sobretot, fins a l'humor més salvatge. El matemàtic, protagonista de la novel·la, cavil·la sobre l'amor, el sexe sense amor, el sentit últim de la vida i la necessitat de justificar els fracassos, fins a arribar, finalment, al sentiment ocult que es troba rere de tant pensament. Les pàgines de Melalcor ens situen en dilemes successius que es resolen amb sorprenents conclusions, i ens recorden que després de la derrota val la pena seguir endavant, encara que només sigui per riure'ns de nosaltres mateixos i trencar qualsevol barrera que estigui al nostre abast. Amb una mitologia pròpia i una filada ironia, Flavia Company ens ofereix en aquesta divertida i audaç novel·la la seva visió més lúdica de l'amor i de l'ambigüitat que hi ha en el desig.
è Com
comença...
S'havia passat
mitja vida intentant trobar les respostes correctes i, a la fi, s'adonava que
el que importava era deduir-ne la pregunta. La interrogació era el desig. La
contesta era la mort. Com en un joc. Cara o creu. Cara significava mirar-se a
l'espill. Creu era creu.
è Moments...
(Pàg. 12)
Notava que
l'avorriment li pujava per les cames i li arribava fins al cul. Es va asseure a
la tassa del vàter per aixafar-lo.
Havia arribat
l'hora de sortir de casa i d'intentar entendre, per enèsima vegada, el
funcionament del món i de la gent que s'hi bellugava.
(Pàg. 22)
- (...) Resa.
- No en sé.
- Tothom en sap.
L'Ermengol i jo resem gairebé cada nit.
- I a qui us
adreceu, a ¿Déu?
- No. Déu, no el
sabem ni pensar. Ens adrecem cadascú a ell mateix. Ens demanem forces per
continuar endavant.
- Això no és
resar, Lola.
- ¿I com en
diries, tu, d'això?
Volia trobar una
resposta. Les preguntes de la Lola no en tenien mai una de sola. Mai no se li
podia dir sí o no o una única paraula.
- No t'enganyis
-va afegir la Lola, després d'un considerable silenci-. ¿Saps què? Tot depèn de
les intencions. I si jo a la nit, abans de dormir, parlo en veu baixa
pensant-me que el que faig és resar, és que reso (...).
(Pàg. 31)
Mel i jo ens
havíem conegut durant la infantesa. Els nostres engendradors eren amics, i
tothom pensava que quan fóssim adolescents començaríem a festejar. I en certa
manera va succeir tal com la predicció establia. El fet, però, de tenir les
ànimes de colors diferents, ens va frenar. I si haguéssim intentat amagar-les,
hauria estat inútil: els ulls en són l'espill, i a més a més un dia o altre
acaba per tenyir la pell.
(Pàg. 51)
La vida
s'encarrega que les coses passin i s'oblidin.
(Pàg. 85)
(...) per ser
heterodox, s'ha d'estar en desacord. I per estar en desacord, s'ha de saber ser
lliure. I la llibertat és incòmoda, perquè és el més difícil d'organitzar que
hi ha al món.
(Pàg. 109)
¿Què et penses?
¿Que em passaré tota la vida plorant? ¿Què et penses? ¿Que només tu ets
miserable? Tots ho som! I tots en tenim el dret!
(Pàg. 113)
Mel i jo som
iguals. Érem iguals. La diferència rau en què Mel no se sent fracassada, i jo
sí. Vam estudiar matemàtiques. Vam aprovar amb bones notes. En sortir de la
Facultat teníem si fa no fa les mateixes possibilitats. Jo acabo al capdavant
d'una gran empresa; Cor, en un estanc. En canvi, el fracàs és meu. O sigui, que
no depèn del que fem sinó de com ho fem. Interrogació. Començo a sospitar que
el fiasco té a veure amb l'abandó dels somnis. La fórmula seria: a tanta
quantitat mantinguda d'il·lusió, determinat nivell de mediocritat.
(Pàg. 143)
- (...) Tens una
empresa. You are a businessomething. Ha, ha, ha!
- Encara no,
Robert. Encara no és meva. A més a més... ¿i què? Jo parlo del desig, de
posseir-ne un i d'obeir-lo.
- T'equivoques, my
dear -diu La Gran Puta-. Ningú no posseeix cap desig. És exactament al
contrari. Algun dia ho descobriràs, si et dónes l'oportunitat (...).
(Pàg. 168)
Més d'un cop he
pensat en el perquè del silenci del iaio. I sempre em responc el mateix: per
dir mentides, que era el que els altres volíem sentir, més valia callar i ser
honest. El iaio no enganyava ningú. Però tampoc s'enganyava ell mateix. Una
manera ben difícil de viure.
(Pàg. 223)
Ara entenc que
viure no vol dir tenir una vida sinó tenir raons per no morir. Autèntiques
raons per no morir.
è Altres n'han dit...
è Enllaços:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada