La comèdia dels errors - William Shakespeare

"(...) ¿Doncs què passa, 
marit meu, doncs què passa, jo em pregunto,
que ara ets tan foraster de tu mateix? (...) "






Shakespeare, Willian. La comèdia dels errors. 
Barcelona: Bruguera, 1981

The Comedy of Errors. Traducció de Josep M. de Sagarra
Col·lecció Popular de Teatre Clàssic Universal, 12


► Què en diu la contraportada...
La comèdia dels errors és la primera comèdia escrita per William Shakespeare. Hom la data habitualment a les acaballes del 1591, o bé dintre ja del 1592, immediatament després de les tres parts d'Enric IV i de Ricard III. Diríem que, en acabar de sortir dels horrors d'aquesta darrera tragèdia, Shakespeare, terriblement humà, sent la necessitat de refrescar-se en unes fonts més agradoses, de ventar-se de la pell els esquitxos sangonosos d'aquell monarca astut i brutal. I decideix fer-ho amb una alegria sense fre, sense por a les exageracions i a les incongruències, que posades en les seves mans es tornen profundament congruent, dotades d'un sentit últim sobre la irrisorietat del destí humà. La vivacitat de La comèdia dels errors ens aboca a la hilaritat. I, a traves de la hilaritat, a la reflexió. La comèdia dels errors ha estat traduïda al català per primera vegada per Josep M. de Sagarra, en l'excel·lent versió que ara publiquem.

► Com comença...
La comèdia dels errors
ACTE PRIMER
ESCENA I
Una cambra del palau del Duc.
Entren Solinus, Egeon, l'Escarceller, Oficials i altres seguidors.
EGEON:
Seguiu, Solinus, procurant que caigui,
i amb la mortal sentència poseu fi
als meus dolors, i a tot.

► Moments...
(Pàg. 21)
MARXANT:
Senyor, jo us encomano a vostre propi
bon humor (Surt Marxant.)

ANTIFOL DE SIRACUSA
Doncs aquell que m'hi encomana
m'encomana a una cosa que no puc
obtenir. En aquest món jo sóc com una
gota d'aigua que cerca una altra gota
dintre la mar, i, no podent trobar-la,
es perd, recercadora inadvertida,
i ella mateixa acaba per confondre's.
Així sóc jo,, que, per trobar una mare
i un germà, bo i cercant-los, dissortat,
em perdo jo mateix.

(Pàg. 27)
LLUCIANA
(...) Bona germana, anem
a taula i no passeu ànsia, que els homes
són amos de la seva llibertat,
i sols el temps els mana, i van i vénen
en la forma que el temps els ho permet.
Per tant, germana meva, paciència.

(Pàg. 28)
LLUCIANA
Mireu, la llibertat, quan es desboca,
porta les fuetades del desastre.
No hi ha res sota l'esguard del cel,
tant a la terra com al mar i als aires,
que no tingui aquest fre. Totes les bèsties,
i els peixos i els ocells, creuen al mascle,
i obeeixen la seva autoritat.
Els homes, més divins, que són els amos
de tots plegats, senyors de l'ample món
i de les vastes ones turbulents,
i estan dotats d'intel·ligència i ànima,
amb més prestigi que no els galls i els peixos,
són amos i senyors de llurs femelles.
Doncs ajupiu la vostra voluntat
al que ell acordi.

(Pàg. 34)
LLUCIANA
Quantes beneites
s'ajupen a la folla gelosia!

(Pàg. 42) 
ADRIANA
(...) Temps era temps que de bon grat juraves
que cap mot t'era música a l'orella
llevat del meu; que objecte no hi havia
que et complagués als ulls, ni cap contacte
agradós a la mà, ni menja fina
que et vingués tan de gust com per a tu
ho eren el meu esguard, la meva pell
i els plats que jo et servia. ¿Doncs què passa,
marit meu, doncs què passa, jo em pregunto,
que ara ets tan foraster de tu mateix?
I dic de tu mateix perquè és de mi
que ho ets, que, indivisible, incorporada
amb tu, sóc més que la millor part teva;
ah, estimat del meu cor, no te m'apartis,
perquè, creu-me, més fàcil et seria
deixa caure una gota dins el mar
i treure-la altre cop sense barreja,
sense ni haver guanyat ni haver perdut,
que separar-te de la meva vora
sense que m'arrosseguis. (...).

(Pàg. 47)
ANTIFOL DE SIRACUSA
¿Sóc a la terra,
o sóc al cel, o bé sóc a l'infern?
¿Dormo o estic despert? ¿Boig o amb judici?
¿Conegut d'elles, i per mi disfressa?
Diré el que vulguin i faré el que calgui,
i en aquest to que marxi l'aventura.

(Pàg. 86)
DROMIÓ DE SIRACUSA
(...) i s'esdevé
que, quan una noia diu: "Déu em condemni", és com
si digués: "Déu faci de mi una xicota lleugera". Està
escrit que s'apareixen als homes com si fossin àngels
de llum. La llum és un efecte del foc, i el foc crema;
ergo, una xicota lleugera crema. No us hi acosteu.

(Pàg. 108)
EMÍLIA
I per això ha perdut l'enteniment.
Els gemecs verinosos d'una dona
que està gelosa són unes metzines
més mortals que la pròpia mossegada
d'un gos foll. Segons sembla, el teu nyic-nyic
l'ha privat de la son, i el seu cervell
se n'ha anat a passeig. Dius que les salses
que li duies a taula eren reganys.
Doncs àpats intranquils mal es paeixen,
i el mal pair acostuma donar febre.
¿I què és la febre si no és un accés
de bogeria? Dius que amb les baralles
no li deixaves un minut d'esplai;
i, sense amables coses que distreguin,
ve la negra i pesant melancolia,
parenta del sinistre desesper,
que és desconsolador, i, als seus talons,
hi du arrapada una gran tropa infecta
d'aquells neguits que van contra la vida.
Sentir-se destorbat en els repassos,
en els esplais, o en el tranquil repòs
reparador de forces, ha és motiu
per tornar boig a un home i a una bèstia.
D'això, en trec que les teves gelosies
s'han begut el senderi del teu home.

(Pàg. 121)
EGEON
No em reconeix la veu! Temps implacable!
¿Tan esquerdat i ronc li has fet el so
en set anys, fins al punt que el meu fill únic
no el reconegui, de desfet i feble
pels desastres? Encara que l'hivern
de l'edat m'hagi pres el meu bon aire,
i que la neu em colgui les arrugues,
i els canals de la sang siguin glaçats,
no obstant, en el capvespre de la vida,
tinc encara una mica de memòria;
la meva llàntia, que ja es va apagant,
encara lluenteja; i, a les sordes
orelles, els arriba encara un so.
I aquests vells testimonis, no m'enganyo,
em diuen clarament que ets el meu fill.

(Pàg. 127)
EMÍLIA
(...) Després d'una llargada de dolors,
quina meravellosa renaixença!


► Enllaços:
William Shakespeare, anagnòrisis, claus, context, precedents.

► Llegeix-la:
Anglès: (html - html - html - multiformat)

►Mira-la
Anglès