Dona de Porto Pim - Antonio Tabucchi



"(...) totes les històries ho són, de banals, el que compta és el punt de vista (...)."




Tabucchi, Antonio. Dona de Porto Pim. 
Barcelona: Edicions 62, 2003

Donna di Porto Pim. Traducció de Pau Vidal
Col·lecció Les millors obres de la literatura universal, 149




 Què en diu la contraportada...
Dona de Porto Pim és un realt magnífic d'un viatge a les Açores. Però, tal com adverteix Antonio Tabucchi al pròleg, no es tracta d'un llibre de viatges convencional. Compendi de relats breus, fragments, transcripcions i apèndixs, Dona de Porto Pim és un llibre fronterer, un relat a la vegada imaginari, real i cultural.

 Com comença...
Sento molt d'afecte pels honestos llibres de viatges i sempre n'he estat un lector habitual. Posseeixen la  virtut d'oferir un més enllà teòric i plausible al nostre ençà imprescindible i feixuc. Però una lleialtat elemental m'obliga a advertir a qui esperi trobar en aquest llibre un diari de viatge, gènere que pressuposa capacitat de reacció a l'hora d'escriure o bé una memòria immune a la imaginació que la memòria genera -qualitats que a causa d'un paradoxal sentit del realisme he desistit de pretendre. Havent arriba a una edat que em sembla més digne conrear il·lusions que no vel·leïtats, m'he acabat resignant al destí d'escriure en funció del meu tarannà.

 Moments...
(Pàg. 18)
Les coses no sempre són com ens semblen, va dir. ¿Quines coses?, va preguntar ell. Ella va somriure vagament. Les coses, va dir.
PETITES BALENES BLAVES QUE ES PASSEGEN PER LES AÇORES. FRAGMENT D'UNA  HISTÒRIA 

(Pàg. 20)
En el fons és una història banal, és la fi d'una relació, però totes les històries ho són, de banals, el que compta és el punt de vista (...).
PETITES BALENES BLAVES QUE ES PASSEGEN PER LES AÇORES. FRAGMENT D'UNA  HISTÒRIA 

(Pàg. 32)
De vegades els passos de la vida també poden ser guiats per la combinació d'unes quantes paraules.
ALTRES FRAGMENTS

(Pàg. 36) 
És prima, molt aerodinàmica, ha estat construïda amb materials de primera qualitat. Deu haver navegat força. En aquest port hi ha arribat per casualitat. Els viatges són una casualitat, ben mirat. Es diu Nota azzurra.
ALTRES FRAGMENTS  

(Pàg. 40) 
La nit d'abril que havia celebrat el seu quinzè aniversari, l'Antero es va despertar sobresaltat i va sentir que havia de baixar al mar. La nit era calma i la lluna creixent. A casa tothom dormia i el vent feia voleiar les cortines de puntes. Es va vestir en silenci i va baixar cap als esculls. Es va asseure en una roca i va mirar cap al cel, per intentar endevinar què era el que l'havia fet anar fins allà. El mar estava tranquil i respirava com si dormís, i la nit era igual a totes les altres nits. Només que ell sentia una gran inquietud, com si una angoixa li oprimís el pit. I en aquell moment va percebre un mugit sord provinent de la terra, la lluna es va tenyir de sang i el mar es va inflar com un ventre enorme abans d'abatre's contra les roques. La terra va tremolar i els arbres es van plegar sota l'embat d'un vent impetuós. L'Antero, bocabadat, va córrer cap a casa i hi ha trobar la família aplegada la pati, però aleshores ja havia passat el perill i les dones ja tornaven a sentir més pudor per les vestimentes nocturnes que no ensurt ple que acabaven de patir. Abans de tornar-se'n al llit l'Antero va agafar paper i llapis i va escriure unes quantes paraules apressades, sense poder-se dominar. I a mesura que escrivia s'adonava que les paraules s'anaven ordenant en el full, pràcticament soles, en funció de l'estructura mètrica del sonet, que ell va dedicar, en llatí, al déu ignot que l'estava inspirant (...).
ANTERO DE QUENTAL. UNA VIDA.

(Pàg. 52)
"(...) Es van inflar com si duguessin llevat fins a esdevenir aquests colossos, enfants gâtés de la natura, que els va dotar d'una força incomparable i del bé més preciós: la sang de color de foc. Per primera vegada apareixia la sang. Vet aquí la veritable flor del món. Totes les criatures de sang pàl·lida, avara, lànguida, vegetal, semblaven no tenir cor en comparació amb la vida generosa que bull en aquesta porpra, tant si hi circula la ràbia com l'amor. La força del món superior, l'encant que té, la seva bellesa, és la sang...(...)"
ALTA MAR

(Pàg. 76)
(...) I vostè com és que ha volgut participar en la cacera, em pregunta, ¿per curiositat i prou? Trigo abans de contestar: voldria dir-li la veritat però me n'estic per por que no s'ofengui. Deixo penjar una mà damunt de l'aigua. Si allargués el braç gairebé podria tocar l'enorme aleta de l'animal que remolquem. Potser perquè sou espècies en vies d'extinció, tots plegats, li dic per fi en veu baixa, vosaltres i les balenes, suposo que és per això. Es deu haver adormit, perquè no replica. Però entre els dits encara li brilla la brasa del cigarret. La vela espetega amb un soroll lúgubre, els cossos immòbils en el son són petits farcells foscos i la xalupa llisca damunt l'aigua com un vaixell fantasma.
UNA CACERA

(Pàg. 80)
(...) potser et semblarà una bestiesa però tot això m'ha despertat alguna cosa, deu ser que he begut massa. Sempre he triat el massa, a la vida, i això és una perdició, però què hi vols fer quan has nascut així.
DONA DE PORTO PIM. UNA HISTÒRIA

(Pàg. 82)
La vaig trobar un diumenge al port. Anava vestida de blanc, amb les espatlles descobertes i un capell brodat al cap. Semblava sortida d'un quadre i no d'un d'aquells vaixells carregats de gent que fugia cap a les Amèriques. Me la vaig mirar una bona estona i ella també. És estrany com l'amor se'ns pot ficar a dintre.  A mi se m'hi va ficar quan vaig veure dues petites arrugues tot just insinuades al voltant dels ulls (...).
DONA DE PORTO PIM. UNA HISTÒRIA

 Altres n'han dit...
Ancha es mi casa, Escrito en el viento, Viajes desde mi sillónEnrique Vila-Matas, El País,

 Enllaços:
Antonio Tabucchi, sense principi i sense final, explicar un miratge, les illes, Peter Café SportAntero de Quental.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli