El foc follet - Pierre Drieu La Rochelle
"Ningú, cap esperança."
Drieu La Rochelle, Pierre. El foc follet
Barcelona: Quaderns Crema, 1997
Le feu follet. Traducció de Maria Bohigas
Col·lecció Mínima Minor, 69
► Què en diu la contraportada...
Va omplir la xeringa d’heroïna, s’arromangà la màniga i es punxà. Es va quedar d’esquena uns instant, mirant la paret. Ja estava fet, no era difícil. Els actes són ràpids; la vida s’acaba de pressa; aviat s’arriba a l’època de les conseqüències i de l’irreparable. El seu passat immediat ja li semblava increïble. ¿Havia somiat de debò que es desintoxicaria?
► Com comença...
En aquell moment, Alain mirava Lydia amb obstinació. Però l’escrutava així des que Lydia havia arribat a Paris, tres dies enrere. ¿Què esperava? Un sobtat aclariment sobre ella o sobre ell.
Lydia també el mirava, amb ulls dilatats però intensos. I aviat va girar la cara, i aclucant les parpelles es va abstreure. ¿En què? ¿En ella mateixa? ¿Era ella, aquella còlera grunyent i satisfeta que li inflava el coll i el ventre? Només era l’humor d’un instant. Ja havia passat.
► Moments...
(Pàg. 13)
Mentre Lydia es treia de la intimitat del ventre el segell de l’esterilitat i procedia a una breu ablució, el mirall va reflectir, sense interessar-la, unes cames boniques, unes espatlles boniques, una cara exquisida però que semblava anònima de tan blanca, i estúpida per culpa d’una fredor manllevada. La seva pell era el cuir d’un bagul de luxe que havia viatjat molt, fort i brut. Els seus pits eren emblemes oblidats.
(Pàg. 40)
Havia estat tocat per la mort, la droga era la mort, de la mort no podia tornar a la vida. Només podia enfonsar-se en la mort, per tant tornar a prendre droga. Tal és el sofisma que la droga inspira per justificar la recaiguda: estic perdut, per tant em puc tornar a drogar.
(Pàg. 42)
Aquesta és, en efecte, una gran bestiesa de la nostra època: el metge invoca la voluntat de la gent mentre que la seva doctrina nega l’existència d’aquesta voluntat, la declara determinada, dividida entre diverses determinacions. La voluntat individual és el mite d’un altre tremps; una raça gastada per la civilització no pot creure en la voluntat. Potser es refugiarà en la coerció: les tiranies en ascens del comunisme i del feixisme frisen per flagel•lar els drogats.
(Pàg. 49)
No s’afanyava, al contrari, alentia tots els gestos. Esmolava el seu desig.
D’altra banda, aquell desig era tan abstracte que gairebé podia satisfer-se a si mateix. La seva disbauxa seria purament mental. La seva presa de possessió del món es reduiria a un sol gest i a aquell gest no s’entendria cap a les coses. A penes apartaria el braç del cos i l’hi tornaria de seguida: punxar-se amb un agulla.
(Pàg. 51)
I, al mirall, també va mirar darrera seu. Aquella habitació buida, aquella solitud... Va tenir una esgarrifança immensa que el va agafar al clot dels ronyons, al moll de l’os i que li va córrer dels peus al cap com un llamp de glaç: la mort se li va fer del tot present. Era la solitud, amb què havia amenaçat la vida com amb un ganivet, i ara aquell ganivet es girava i li foradava les entranyes. Ningú, cap esperança.
(Pàg. 59)
(...) va tornar a la taula fascinat. Havia intuït el poder de l’escriptura, les malles de la qual recullen i apleguen constantment totes les forces difuses de la vida humana.
(Pàg.61)
(...) aviat se’n va cansar, havia completat dues o tres pàgines, mai no s’hi havia escarrassat tant. La petita caravana de paraules que duia el prim bagatge de desigs d’on hauria pogut treure la seva raó de ser, i que tant de temps havia abandonat enmig del desert del paper, a penes si l’havia tornat a posar en moviment que ja la deixava aturar-se i ajeure’s altra vegada en el blanc.
Tot deixant la ploma, es va dir que hi tornaria demà.
(Pàg. 85)
- (...) Alain, digue’m qui ets. Et vull entendre! Et vull sentir!
- ¿Per canviar-me?
- Si cridessis ben fort el que ets, em sembla que deixaries de ser-ho a l’acte. De tut a un altre tu només h hi la distància d’un pas.
- O d’un pas en fals.
Alain va parar de caminar i va mirar Dubourg amb trist menyspreu, Dubourg que era bona persona i curt.
- Gran tanoca –va dir suaument-, prou que ho saps, qui sóc.
Dubourg va queda bocabadat.
- És veritat.
- I m’estimes tal com sóc, i no pas altrament.
- Però ¿què seria la meva amistat si no la sentissis com una cosa que vol modificar-te o alterar-te?
Una exclamació pujà als llavis d’Alain; la va retenir una mica, i la deixà anar.
- Voldria que m’ajudessis a morir.
(Pàg. 95)
Només hi havia la droga, no calia tractar de sortir-ne, el món era la droga mateixa.
(Pàg. 100)
(...) lluny de les dones, les somiava millor.
(Pàg. 107)
- (...) Desintoxicats, ens trobaríem tal com érem abans de la intoxicació, desesperats.
Alain va prendre un to burleta:
- La desesperació és una cosa, la droga n’és una altra. La desesperació és una idea, la droga és una pràctica. És una pràctica que espanta, per això esperàvem de debò que ens desintoxicaríem.
(Pàg. 132)
- (...) He provat l’haixix, i moltes altres coses –tallà Brancion.
- Jo sóc un pobre drogat –replicà Alain-. La droga és una rucada. Els drogats, els borratxos, som els parents pobres. En tot cas, ens esborrem molt de pressa. Es fa el que es pot.
(Pàg. 142)
El suïcidi és el recurs dels homes que tenen l’energia rosegada, rovellada per la quotidianitat. Han nascut per a l’acció, però l’han retardat. I l’acció es torna contra ells. El suïcidi és un acte, l’acte dels qui no han pogut acomplir-ne d’altres.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada