Bressol de gat - Kurt Vonnegut




"De vegades crec que aquest és el gran problema del món: hi ha massa gent manant que està absolutament morta." 




Vonnegut, Kurt. Bressol de gat. 
Barcelona: Males Herbes, 2012

Cat’s cradle. Traducció de Martí Sales
Col·lecció Distorsions, 1
 


 Què en diu la contraportada...
Un jove periodista planeja escriure un llibre on s’expliqui el que feien una sèrie de personatges el dia que la bomba atòmica va arrasar Hiroshima. Mentre busca els descendents del Dr. Hoenikker, un dels reconeguts pares de la bomba, l’atzar el condueix fins a l’illa de San Lorenzo, una república caribenya que sobreviu entre una dictadura paternalista i una religió estrambòtica anomenada bokononisme.

Teixida a base de coincidències aparentment absurdes, Bressol de gat retrata l’home modern en tota la seva estupidesa. Una sàtira social capaç de mostrar-nos algunes de les atrocitats més grans comeses per la humanitat sense que puguem esborrar el somriure afable de la cara, i tot gràcies a les mentides pietoses predicades per Bokonon. En aquest llibre hilarant, venerat per tota una generació d’escriptors, l’extraordinari és a l’ordre del dia: des de nans  pintors i missioners nihilistes fins a armes de destrucció massiva i terrabastalls apocalíptics.

 Com comença...
Digueu-me Jonàs. Els meus pares ho feien, o gairebé: em deien John.
També seria Jonàs –John- si m’hagués dit Sam: no perquè donés mala sort a la gent sinó perquè algú o alguna cosa em cridava, inevitablement, a ser en llocs determinats en moments determinats.

 Moments...
(Pàg. 9)
Escolteu:
Quan era més jove –fa dues dones, 250.000 cigarrets i 3.000 ampolles...
Quan era molt més jove, vaig començar a recollir material per a un llibre que s’havia de dir El dia de la fi del món. 
El llibre havia d’estar basat en fets reals.
El llibre havia de ser una recopilació del que havien fet tot d’americans importants el dia que va caure la primera bomba atòmica a Hiroshima, al Japó.

(Pàg. 54)
- (...) Però –va dir-, però com pot ser innocent un home que va ajudar a fer una cosa com la bomba atòmica? I com es pot dir que algú té una gran ment si ni es va preocupar de fer res quan la dona més meravellosa del món, la que tenia el cor més gran, la seva pròpia dona, es moria per falta d’amor i comprensió...
Es va estremir.
- De vegades penso que va néixer mort. No he conegut mai ningú tan poc interessat a viure. De vegades crec que aquest és el gran problema del món: hi ha massa gent manant que està absolutament morta.

(Pàg.66) 
Quan va aterrar a San Lorenzo, en Julian Castle tenia seixanta anys.
Feia vint anys que era completament altruista.
En la seva època egoista havia estat tan conegut pels lectors de la premsa sensacionalista com Tommy Manville, Adolf Hitler, Benito Mussolini i Barbara Hutton. La seva fama estava basada en la lascívia, l’alcoholisme, la conducció perillosa i l’evasió d’impostos. Tenia un talent extraordinari per gastar-se milions sense proveir els magatzems de la humanitat de res més que de pena.

(Pàg. 113)
- (...) És un venedor d’aspirines?
- No.
- Llàstima. Al pare li fan falta aspirines. I medecines miraculoses? Al pare li agraden  els miracles de tant en tant.
- No venc medecines. Sóc escriptor.
- Què li fa pensar que un escriptor no és un venedor de medecines?

(Pàg. 114) 
- (...) I vostè què es considera – va rebufar en Crosby- un beatnik, o què?
- Em considero un bokononista.
- Això és il·legal en aquest país, oi?
- Resulta que tinc l’alegria de ser nord-americà. Puc dir que sóc bokononista quan em surti dels collons i  de  moment ningú m’ha molestat.
- Crec que s’han d’obeir les leis del país on ets.
- No em diu res que no sàpiga.
En Crosby estava lívid.
- Vàgi-se’n a la merda!
- Vagi-se’n vostè a la merda –va dir tranquil·lament en Castle-, i a la merda el Dia de la Mare i Nadal també.
En Crosby va anar a la recepció i va dir a l’encarregat:
- Vull denunciar aquest home d’aquí, aquest manefla, aquesta espècie d’artista. El vostre és un petit país que vol atraure turisme i inversors per a la indústria. Tal com m’ha parlat aquest home, jo no penso tornar a San Lorenzo mai més i si algun amic em pregunta sobre San Lorenzo els diré que se’n guardin prou d’anar-hi. Potser els està fent un retrat bonic a la paret però, Déu meu, el manefla que el fa és el malparit més impertinent i torracollons que m’he trobat en ma vida.
El recepcionista feia mala cara.
- Senyor...
- Aviam què diu –va dir en Crosby, molt encès.
- Senyor... és el propietari de l’hotel.

(Pàg. 136)
- (...) si vostè no és el metge del Papa –vaig dir-, qui l’és?
- Un del meu personal, el doctor Schlichter von Koenigswald.
- Alemany?
- Vagament. Va estar a les SS durant catorze anys. Va ser metge de camp a Auschwith sis d’aquells anys.
- I ara fa penitència a la Casa de l’Esperança i la Misericòrdia?
- Sí –va dir en Castle-, i també fa molts esforços, salvant vides per aquí i per allà.
- Bé per ell.
- Sí. Si segueix al ritme actual, treballant dia i nit, l’any 3010 el nombre de persones que haurà salvat igualarà el nombre de persones que va deixar morir.

(Pàg. 154) 
- (...) Què és sagrat pel als bokononistes? –li vaig preguntar al cap d’una estona.
- Ni tant sols Déu, pel que jo sé.
- Res?
- Només una cosa.
Vaig provar d’endevinar-ho.
- L’oceà? El sol?
- L’home –va dir en Frank-. Simplement. Només l’home.

(Pàg.169) 
-  (...) Estic considerant de convocar una vaga general d’escriptors fins que la humanitat recuperi el seny. La seguiries?
- Els escriptors tenen dret a vaga? Això seria com si en tinguessin els policies o els bombers.
- O els professor d’universitat.
- O els professors d’universitat –vaig dir. Vaig fer que no amb el cap-. No, no crec que la meva consciència em deixés seguir una vaga com aquesta. Quan un home es fa escriptor, crec que assumeix l’obligació sagrada de produir bellesa i enlluernament i benestar a tota màquina.
- No puc deixar d’imaginar-me quina sotragada més gran tindria la gent si, de cop i volta, no sortissin nous llibres, noves obres de teatre, noves històries, nous poemes...
- I estaries molt orgullós quan la gent comencés a caure com mosques? –li vaig preguntar.
- Més aviat moririen com gossos rabiosos, crec. Bordarien, es mossegarien i es perseguirien les pròpies cues.
Vaig dir al pare Castle:
- Senyor, com mor un home quan el priven del consol de la literatura?
- Una de dues –va dir-, o se li petrifica el cor o se li atrofia el sistema nerviós.
- Cap de les dues no és gaire agradable, oi? –vaig dir.
- No –va dir el pare Castle-. Per l’amor de Déu, vosaltres dos, seguiu escrivint!

(Pàg. 177)
“De vegades el pool-pah”, ens diu Bokonon, “sobrepassa la capacitat humana de fer comentaris.” En un moment d’Els llibres de Bokonon, l’autor tradueix pool-pah com a “tempesta de merda” i, en un altre punt, com “la ira de Déu”.

(Pàg. 178)
I vaig recordar el Llibre catorzè de Bokonon, que havia llegit sencer la nit abans. El Llibre catorzè es titulava Què pot esperar un home assenyat de la Humanitat a la Terra, donada l’experiència del darrer milió d’anys?
No es triga gaire a llegir el Llibre catorzè. Només consta d’una paraula i un punt final.
És aquesta:
“Res.”

(Pàg. 184)
- (...) Potser, quan recordéssim les guerres, hauríem de despullar-nos i pintar-nos tots de blau i posar-nos de quatre potes tot un dia, grunyint com porcs. Això seria força més adequat que la noble oratòria i els espectacles de banderes i armes ben greixades.

 Altres n'han dit...
El racó de la paraula (Xavier Serrahima), Bloguejat, Sonograma, Especulacions d'un Neanderthal, El pantaló blau, Viajar leyendo, Losinrocks, JotDown (Patricio Pron), Bibliopolis (Julián Diez)Destripando terrones, Crítica de libros, Caminos que no llevan a ningún sitio, Das Bücherregal, Eterna cadencia.

 Enllaços:
Kurt Vonnegut, ATENCIÓ: contingut de valor, les claus per connectar amb Vonnegut, els reflexos ocults en el llibre, BokononGel-9, detalls.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli