divendres, 21 de juliol de 2017

Las personas del verbo - Jaime Gil de Biedma






"(...) Porque quererse es un castigo y es un abismo vivir juntos."




Gil de Biedma, Jaime. Las personas del verbo. 
Barcelona: Seix Barral, 1997. 

Col·lecció Biblioteca Breve,
 



 Com comença...
Ser escritor lento sin duda que tiene sus inconvenientes. Y no sólo porque contraría esa legítima impaciencia humana por dar remate a cualquier empresa antes que del todo olvidemos el afán y las ilusiones que ene ella pusimos, sino también porque imposibilita, o al menos dificulta, la composición de cierto género de obras, de aquellas concebidas en torno a una primera intuición a la que el escritor tozudamente supedita el mundo de sus solicitudes diarias: semejante sacrificio resulta soportable por una temporada más o menos larga, pero habitualmente más corta que la que nosotros, los escritores lentos, nos tima el escribir un número de versos suficiente.
Prefacio.

 Moments...
(Pàg. 18)
Al fin y al cabo, un libro de poemas no viene a ser otra cosa que la historia del hombre que es su autor, pero elevada a un nivel de significación en que la vida de uno es ya la vida de todos los hombres, o por lo menos –atendidas las inevitables limitaciones objetivas de cada experiencia individual- de unos cuantos de ellos.
Prefacio

(Pàg. 32)
¿Fue posible que yo no te supiera
cerca de mí, perdido en las miradas?

Los ojos me dolían de esperar.
Pasaste.

Si apareciendo entonces
me hubieras revelado
el país verdadero en que habitabas!

Pero pasaste
como un Dios destruido.

Sola, después, de lo negro surgía
tu mirada.
La mirada IX

(Pàg. 39) 
(...)
Y sobre todo el vértigo del tiempo,
el gran boquete abriéndose hacia dentro del alma
mientras arriba sobrenadan promesas
que desmayan, lo mismo que si espumas.
(...)
Arte poética

(Pàg. 41)
Aunque sea un instante, deseamos
descansar. Soñamos con dejarnos.
No sé, pero en cualquier lugar
con tal de que la vida deponga sus espinas.

Un instante, tal vez. Y nos volvemos
atrás, hacia el pasado engañoso cerrándose
sobre el mismo temor actual, que día a día
entonces también conocimos.
(...)
Aunque sea un instante

(Pàg. 42)
Hermosa vida que pasó y parece
ya no pasar...
Desde este instante, ahondo
sueños en la memoria: se estremece
la eternidad del tiempo allá en el fondo.
Y de repente un remolino crece
que me arrastra sorbido hacia un transfondo
de sima, donde va, precipitado,
para siempre sumiéndose el pasado.
Recuerda

(Pàg. 48) 
(...)
difícil recordar que nos queremos,
si no es con cierta imprecisión (...)
Vals del aniversario

(Pàg. 54)
Pero después de todo, no sabemos
si las cosas no son mejor así,
escasas a propósito... Quizá,
quizá tienen razón los días laborables.

Tu y yo en este lugar, en esta zona
de luz apenas, entre la oficina
y la noche que viene, no sabemos.
O quizá, simplemente, estamos fatigados.
Lunes

(Pàg. 67)
He ahora el dolor
de los otros, de muchos,
dolor de muchos otros, dolor de tantos hombres,
océanos de hombres que los siglos arrastran
por los siglos, sumiéndose en la historia.
Dolor de tantos seres injuriados,
rechazados, retrocedidos al último escalón,
pobres bestias
que avanzan derrengándose por un camino hostil,
sin saber dónde van o quién les manda,
sintiendo a cada paso detrás suyo ese ahogado resuello
y en la nuca ese vaho caliente que es el vértigo
del instinto, el miedo a la estampida,
animal adelante, hacia delante, levantándose
para caer aún, para rendirse
al fin, de bruces, y entregar
el alma porque ya
no pueden más con ella.
Así es el mundo
y así los hombres (...).
Lágrima

(Pàg. 101)
Aunque la noche, conmigo,
   no la duermas ya,
sólo el azar nos dirá
   si es definitivo.

Que aunque el gusto nunca más
    vuelve a ser el mismo,
en la vida los olvidos
    no suelen durar.
Happy ending

(Pàg. 102)
(...)
Tras el muerto en el estanque,
tras el fantasma en el huerto,
tras la señora que baila
y el hombre que bebe obseso,
tras la expresión de fatiga,
la jaqueta y el lamento,
existe siempre otra historia
que no es jamás la que vemos.

Tras la clara voz que ocultan
las tapias del monasterio,
tras los carteles del cine,
tras el olor de los setos,
tras las partidas de naipe,
la tos, las manos, el beso,
hay siempre una clave privada,
hay siempre un secreto perverso.
Auden’s at last the secret is out...(en romance)

(Pàg. 163)
(...)
Amor que tiene calidad de vida,
amor sin exigencia de futuro,
presente del pasado,
amor más poderoso que la vida:
perdido y encontrado,
Encontrado, perdido...
Amor más poderoso que la vida.

(Pàg. 168)  
La vida a veces es tan breve
y tan completa que un minuto
-cuando me dejo y tú me dejas-
va más aprisa y dura mucho.

La vida a veces es más rica.
Y nos convida a los dos juntos
a su palacio, entre semana,
o los domingos a dar tumbos.

La vida entonces, ya se cuenta
por unidades de amor tuyo,
tan diminutas que se olvidan
en lo feliz, en lo confuso.

La vida a veces es tan poco
y tan intensa –si es tu gusto...
Hasta el dolor que tú me haces
da otro sentido a ser del mundo.

La vida, luego, ya es nosotros
hasta el extremo más inmundo.
Porque quererse es un castigo
y es un abismo vivir juntos.
T’introduire dans mon histoire...

(Pàg. 173)
En un viejo país ineficiente,
algo así como España entre dos guerras
civiles, en un pueblo junto al mar,
poseer una casa y poca hacienda
y memoria ninguna. No leer,
no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,
y vivir como un noble arruinado
entre las ruinas de mi inteligencia.
De vita beata.

 Altres n'han dit...
Encuentros de lecturas, Golem-memorias de lectura, La pasión inútil.

 Enllaços:
Jaime Gil de Biedma, context, temes i constants, dissecció, arquitectura poèticamaridatge amb la música.

diumenge, 16 de juliol de 2017

Una terra solitària - Bel Olid





"(...) l’amor no és un bé escàs, i el desig encara menys, però el temps sí."





Olid, Bel. Una terra solitària.
Barcelona: Empúries, 2011.


Col·lecció Empúries Narrativa, 388
 




 Com comença...
Aquesta que hi ha aquí asseguda, amb un remolí enorme i un dit més curt del normal, sóc jo. Tinc gairebé sis anys i acostumo a cantar pel carrer. No entenc gairebé res del que passa al meu voltant però per fi sé llegir i estic fascinada. Hi ha lletres pertot arreu i això és la constant que dóna coherència a un univers una mica més caòtic del compte.

 Moments...
(Pàg. 10)
Si vull que m’estimis he de ser una versió més dòcil, més suau, més sofisticada i alhora més simple de mi. Cal esborrar les arrugues del sarcasme i suavitzar les arestes de la gelosia. Cal, sobretot, eliminar tots els rastres d’un desig massa salvatge. Si vull que m’estimis, necessito una versió civilitzada i una sang que bulli menys.
A estones m’agrada aquest jo serè, gairebé adult, que invento sota la dutxa o conduint o fent cafè. A estones m’esclata a dins com una bomba el jo excessiu, gairebé absurd, que em veig al fons dels ulls els dies de maquillatge massa discret. Quan fem l’amor però vull follar. Quan dic si us plau però vull cridar. Quan no dir res però de tant mossegar-me la llengua em sembla que em sagnarà. Quan se m’eriça la pell perquè recordo els moments en què he estat jo, jo de veritat, sense voler ser ningú més.
La major part del temps em miro al mirall i no em reconec.

(Pàg. 16)
Crec que vas buscar-me com qui busca una idea pacífica de felicitat; sexe tranquil, converses molt llargues, viatges a Europa, pis amb terrat. Crec que vaig buscar-te perquè em calia algú que em volgués domesticar.

(Pàg. 55)
L’única manera d’escapar-me era mirar per la finestra i espiar la lluna, que semblava que em seguís, que em vigilés. M’imaginava que en realitat, ho era filla d’aquella lluna fascinant, canviant però constant, que hi era sempre, que travessava turons i autopistes per assegurar-se que arribava a casa, que em mirava tristament i que entenia el meu fàstic visceral a les sensacions acumulades un altre diumenge de Fran escolant-se’m per tots els racons.

(Pàg. 66)
L’amor no s’agafa, l’amor es respira. Però jo, ara mateix, oblido respirar.

(Pàg. 71)
D’acord, estic gelosa. D’acord, no passa res, no cal que em mortifiqui, no serveix de res ser tan oberta i tan moderna quan hi ha algú davant de qui ens sentim amenaçats.

(Pàg. 76)
Penso si no és més fàcil cedir, ser del tot previsible, deixar de jugar i passar a l’acció d’una vegada, anar al llit i matar-ho ja. Potser fins i tot enamorar-me d’ell, dels ulls verds com els teus, dels cabells foscos com els teus, de la seva veu més greu que la teva però que em captiva gairebé igual. No cal que m’esforci a enganyar-me, seria una pèssima fugida cap endavant. Però que hi ha de mal a jugar?

(Pàg. 77)
Em passava llibres de Virginia Woolf i Djuna Barnes, i juntes vam llegir Little birds, de Nin, sense saber gaire què fer amb tota aquella sensualitat reprimida i amb una pila de paraules que no vam trobar al diccionari castellà-anglès de la biblioteca de l’institut.

(Pàg. 81)
(...) em fico al llit amb els cabells molls, nua, morint-me de ganes que vinguis i t’estiris al meu costat. Un moment penso si no seria millor llevar-me, obrir la porta de l’estudi, asseure’m a la teva falda, parlar-ne, cridar-te, plorar. Però jo sóc forta i no faig aquestes coses. En la nostra rutina endreçada no hi cabem els drames matrimonials. Així que tanco el sulls, miro de no sentir-te i dormo. Dormo com si no existís el temps.

(Pàg. 96)
(...) l’amor no és un bé escàs, i el desig encara menys, però el temps sí.

(Pàg. 104)
La felicitat, segurament, és un vespre d’estiu amb brisa suau, remor de mar, tu ballant per la cuina abans que et pesqui per besar-te i t’embruti els cabells de farina.


(Pàg. 112)
(...) no em considerava víctima de res; el que m’havia passat era la vida i la vida ens passa a tots, i qui no té motius de sobres per fer un crit i posar els collons a sobre la taula (...)?.

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

diumenge, 9 de juliol de 2017

Vida de una mujer amorosa - Ihara Saikaku






"(...) un hombre sin deseo por el cuerpo de una mujer es una de las cosas más tristes de este mundo."




Saikaku, Ihara. Vida de una mujer amorosa. 
México: Sexto Piso, 2013. 


Koshoku Ichi daionna. Traducció de Daniel Santillana.




 Que en diu la contraportada...
«Por poco que se piense, qué difícil es abandonar la vida», le dice con dolor y resignación una vieja mujer, recluida en una ermita, a dos jóvenes que buscan su consejo para entender los misterios del amor. Corrompida por el tiempo inmisericorde, aquél que según la narradora extingue todo excepto los nombres, la mujer recuerda los miles de lechos que compartió, el sinfín de corazones que encendió y cuenta, sin ahorrar detalle alguno, cómo su vida sucumbió desde que su cuerpo era como el retoño más hermoso de la flor del cerezo, hasta los círculos más siniestros de loas que comercian con su cuerpo.
Víctima de su propia virtud, nuestra protagonista entiende desde muy joven que su cuerpo puede ser un vehículo para vivir (cuán cuesta abajo podría rodar el vehículo, no lo habría de entender sino hasta muy tarde). Obligada a dejar su casa para saldar una deuda contraída por su padre, verá desfilar ante sus ojos la inmensa codicia de los hombres y padecerá en cuerpo y alma el descenso desde la más alta estirpe de las cortesanas hasta el inframundo de su profesión.
La novela funciona lo mismo como una road novel que como una punzante crítica que descubre la doble moral en la que estaban afincadas gran parte de las «buenas maneras» japonesas. Saikaku hace a su protagonista transitar por todas las esferas sociales del Japón del período Edo. Vida de una mujer amorosa es junto con La Historia de Genji uno de los relatos más hermosos de la literatura japonesa anteriores al célebre período Meiji.

 Com comença...
Visitaremos a una mujer en el lugar de su retiro; ella nos hablará de las mujeres más galantes del mundo. Cuanto más la escuchemos, más atractiva nos parecerá su historia.
¿En qué lugar, si no en la capital, hay mujeres de hermosura tan imponente como la montaña Jigashi cuando florecen los cerezos en ella? Para quien ha visto a las cortesanas de SHimabara, observando cómo destacan entre mil, y ha gastado doscientos ryos en algunas de ellas, ni las hojas de maple, ni la luna y ni las mujeres de su tierra, cuentan ya más en lo sucesivo.
LIBRO I

 Moments...
(Pàg. 15)
Los antiguos decían: una mujer hermosa destroza la vida como un hacha. Cuando al caer la tarde, el ser de la flor y el del árbol se marchitan, ya no queda más que madera y hojas secas para la hoguera, y nada se escapa a la quema. Aunque la tormenta de la juventud se produzca prematuramente, ¿no resulta estúpida la muerte del joven que se ha hundido en la senda de la voluptuosidad?
El refugio de una anciana. Libro I

(Pàg. 25)
Cuando era joven no tenía intención de seguir ese camino. Sin embargo, desde niña me gustaban sus maneras elegantes y, ya entonces, solía visitar el barrio de Udyi. Me aficioné a la moda. Descubrí que tenía habilidad para la danza y que casi todo el mundo me alababa, lo que me complacía enormemente.
El placer de la danza. Libro I

(Pàg. 37)
Por supuesto, si nos detenemos a pensarlo, debemos reconocer que un hombre sin deseo por el cuerpo de una mujer es una de las cosas más tristes de este mundo.
La encantadora concubina del señor. Libro I

(Pàg. 49)
Una prostituta sólo puede rechazar a los hombres desagradables si es popular. Después todo se vuelve triste, pues debe aceptar a cualquiera, sean criados, campaneros, cojos u hombres con labio leporino. Hablar sobre los límites de este camino es triste, como lo es reflexionar sobre lo inestable que es el mundo.
La hermosa prostituta. Libro 1

(Pàg. 62)
Al observar las costumbres mundanas de estos últimos años vemos a gente irreflexiva que dilapida unos recursos que le permiten divertirse durante menos de medio año. Gastan intempestivamente todo su dinero y luego, para sostener su rumbo, comienzan a pedir prestado a una tasa del veinte o el treinta por ciento, con lo que sólo el pago de intereses absorbe todo su haber, hasta que, al final, un gasto de esta magnitud los arruina a ellos y a su familia.  ¿Qué placer puede experimentarse al divertirse de esta manera? EN el mundo flotante hay todo tipo de gente.
Una prostituta ordinaria. Libro II

(Pàg. 67) 
Cuando hasta el chonin más bajo lleva un sable ceñido, dejan de producirse disputas por pretextos fútiles y reina el orden. Si en el mundo sólo les estuviera permitido a los guerreros vigorosos siempre serían maltratados por cualquier individuo de mayor estatura. Y con el mismo escrúpulo con el que se portan las espadas se debe avanzar por la propia senda cuando se camina solo en la noche oscura. Las cortesanas prefieren a los hombres de temperamento vivo, que anteponen a su vida el gesto generoso, y cuya vanagloria consiste en una funda de espada elegante y de correcta hechura. Mientras me dediqué por entero a mi oficio, yo tampoco habría retrocedido si, por deber, hubiera tenido que sacrificar mi vida. Eso lo supe en seguida. Pero viviendo, como lo hacía, en el límite de la tristeza, no hubiera deseado morir sin compañía.
Mujeres desterradas. Libro II

(Pàg. 72)
Haber pasado por cada uno de los grados del oficio me permitió relacionarme con personas de toda condición; las cortesanas tenemos un profundo conocimiento de las cosas de la vida.
Mujeres desterradas. Libro II

(Pàg. 88)
El correo es el mejor medio para expresar los verdaderos sentimientos. El pincel expone todos nuestros pensamientos. Los plasma en el papel para, posteriormente, transmitirlos a la gente, incluso a la que se encuentra en los más lejanos lugares.  Cuando la carta carece completamente de veracidad, esto aflora enseguida, por mucho que se disimule con frases ampulosas. Si la misiva está llena de mentiras, el interés del lector pronto se desvancece, y la carta se desecha sin pesar alguno. Pero cuando el pincel es portavoz de la verdad, el mensaje se grabará, de forma natural, en la mente del destinatario y el remitente se presentará vivamente en sus recuerdos.
Honras a la secretaria privada. Libro II.

(Pàg. 98)
(...) las mujeres bellas y los bellos paisajes se parecen: después de cierto tiempo de contemplarlos, el encanto de ambos termina por cansar. Yo he experimentado el aburrimiento que produce la gracia.
La sirvienta del burgués. Libro III

(Pàg. 99)
(...) Lo mismo le sucede a la esposa. Al principio, por consideración hacia su pareja, se esmera en cuidar su físico, pero tras unos meses abandona tales cuidados. Después se pasa el peine a toda prisa, muestra los hombros desnudos. Anda enseñando el lobanillo que le brotó en el vientre. Desde ese momento ya no se preocupa por su modo de andar, y esto provoca que él se dé cuenta de que la pierna izquierda de ella es un poco más larga que la derecha. Con cada una de estas situaciones él piensa que su esposa no es una buena persona, y tras el primer embarazo el afecto que llegó a sentir por ella se agota. A veces pienso si no sería mejor no contraer matrimonio, aunque para llevar una vida normal en este mundo resulta imprescindible.
La sirvienta del burgués. Libro III

(Pàg. 103)
No hay dolor comparable al dolor de ser mujer. Éste es, en verdad, un mundo terrible.
La sirvienta del burgués. Libro III

(Pàg. 125)
Si tienes manchas de nacimiento, hará todo lo posible por ocultarlas. Si sus tobillos son gruesos, los cubrirá con un kimono de faldas largas. Si tiene la boca grande, fruncirá los labios o preferirá guardar silencio. Los sufrimientos de loas jóvenes en la actualidad van más allá de lo que imaginamos. Si los hombres tuvieran paciencia, lo torcido se enderezaría y las mujeres verían que vivir en el mundo flotante no es tan agradable como parece. Es raro que una sola mujer posea los nueve aspectos que comprenden la verdadera belleza. Para comprometerse en matrimonio, los hombres deberían determinar la dote de acuerdo con el aspecto físico de su futura esposa.
Una cinta de papel dorado en el tocado. Libro III

(Pàg. 135)
En el mundo de hoy la moral está tan enmarañada que la gente olvida su verdadera condición social. Las madres y los padres no ven más allá de sus narices. Orgullosos de sus hijas, a las que la naturaleza dotó sólo medianamente, las hacen maquillarse con esmero desde su undécimo o duodécimo año de vida. De esa forma, la fisonomía heredada se vuelve más delicada; se hacen la manicura y sus aspecto atrae las miradas. Adquieren la apariencia de gente importante.
Las jóvenes esposas se vuelven volubles debido a que consideran verdaderos los rumores que rodena los programas y los argumentos de las piezas teatrales. Ése es el origen de sus sentimientos inmorales. Imitan las costumbres del teatro (...).
Un instituto en la gran almohada. Libro IV

(Pàg. 173)
(...) cuántos más encuentros amorosos mantenía, menos tiempo podía dedicar a cada una de mis parejas; independientemente de que se tratara de un hombre que me gustara o de uno con el que mi corazón jamás se comprometería, experimentaba el sentimiento de quien observa desde la costa un barco que, indiferente e inalcanzable, atraviesa el océano.
Cuando alguien me agradaba gozaba con él, pero me guardaba muy bien de mostrar cualquier efusión sentimental, a los fastidioso los dejaba terminar solos, sacudía la cabeza y dedicaba mi atención a cualquier otra cosa, como contar las vigas del techo. Me abandoné, en suma, a la corriente fangosa del mundo flotante.
El amor destruye las paredes de piedra. Libro V

(Pàg. 184)
A una chica de los baños no se la debe juzgar de las misma manera que a una cortesana. El entretenimiento con ella no consiste en limpiarse la roña del cuerpo, sino en hacer que nos rasque las pasiones que nos atormentan, permitiendo que la corriente del agua las arrastre.
Aprendiz de poeta. Libro V

(Pàg. 225)
A aquellas alturas ya había agotado todos los oficios del mundo. Las olas de la vejez se habían levantado en el océano del amor; y después de llevarme de un sitio a otro, las corrientes de este océano me devolvieron al país del amor: al barrio de Shinmachi, en la provincia de Settsu.
Una voz en la noche. Libro VI

(Pàg. 226)
En las noches de lluvia, pedía al rayo tan temido por la gente que se apiadara de mí, que cayera sobre la casa y me tomara entre sus dedos, porque mi vida carecía de valor ante mis ojos y estaba completamente asqueada del mundo flotante.
Una voz en la noche. Libro VI

(Pàg. 237)
(...) nada hay de extraño o inesperado en el ciclo de las estaciones, sólo los hombres se angustian al experimentar el paso del tiempo.
Los quinientos iluminados en mi pensamiento. Libro VI.

(Pàg. 239)
Había conocido a más de diez mil hombres, pero sólo tenía una vida, y de todos ellos hoy sólo yo sobrevivía, cosa vergonzosa y miserable.
Los quinientos iluminados en mi pensamiento. Libro VI.

 Altres n'han dit...
Japonismo, Proyecto Seleúcida en Singapur, Levedad lunar, Palabras y letras, Agencia N 22Cosas de BaraLa antigua BiblosCulturamas, Solo de librosLibros y literatura, Ábrete libroRevista Tarántula.

 Enllaços:
Ihara Saikaku, l'autor en contextl'època, l'ukiyo com a força motora..., ...i el mono no aware, com a sentimentsobre el món flotantla temàtica sexual en la literatura japonesa, de la prostitució, banderes capil·lars, l'evolució històrica de la dona al Japó.

dijous, 6 de juliol de 2017

Libre de Meravelles: volum II - Ramon Llull





"(...) la matèria és pura passió (...)"




Llull, Ramon. Libre de Meravelles: volum II
Barcelona: Barcino, 1982. 



Col·lecció Els nostres clàssics, 38




 Com comença...
Comença lo quart libra, qui és dels alamens.

Cant Fèlix hac estat logament ab lo pastor, e dels corsos celestials lo pastor li hac donade conexença, Fèlix pres comiat del pastor, lo qual acompanyà Fèlix longament per una gran afforest.
[LLIBRE IV. DELS ELEMENTS]

 Moments...
(Pàg. 8)
- (...) Dels ·IIII· elaments, lo foch és simple elament en quant ha pròpria forma e pròpria matèria, la qual forma e matèria ha apetit la ·I· a ésser en altre, sens mesclament de negun elament; e açò mateix se segueix de la simplicitat que és en los altres elaments, ço és saber, aer, ayga e terra; car tots els elements són mesclats, e cascun està en l’altre.
[LLIBRE IV.  DELS ELEMENTS]
[XIX] DE LA SIMPLICITAT E COMPOSICIÓ DELS ELEMENTS

(Pàg. 14)
Lo phisoloff legí, e dic que Déus creà ·IIII· essències, ço és saber: ignitas, aeritas, aquetas, terrestritas, segons que és recomptat en lo libre qui és appellat Cahos. Aquelles ·IIII· essències foren ensemps creades, e ensemps foren ·I· ile, qui és apellat cahos. Quescuna de aquelles ·IIII· essències està en forma e en matèria; e la forma és pura acció, e la matèria és pura passió, movent-se la forma per tota la matèria, e ésser mogude tota la matèria per tota la forma.
[LLIBRE IV.  DELS ELEMENTS]
[XXI] DEL MOVEMENT DELS ELEMENTS

(Pàg. 38) 
(...) consciència venç e nafre tots aquells qui a tort combaten aquells qui mantenen dretura; e que veritat e leyaltat esforçen tots aquells qui ab dret se combaten.
[LLIBRE IV.  DELS ELEMENTS]
[XXIX] DE LA BATALLA QUE FON FETA DENANT LOS DOS FILLS DEL REY

(Pàg. 43)
Lo phisoloff respòs a Fèlix, e dix estes peraules: -En ·Iª· ciutat havie ·I· phisoloff qui era gran mestre en la art de phisoloffia. Aquell legí longament la art de phisoloffia en aquella ciutat. Los scolans d’aquell maestre no profitaven tan fort en la sciència com lo mestre volia, e eren hòmens mundanals, e que poch preaven la sciència de phisoloffia. Lo mestre d’aquells scolans era molt treballat per les liçons que legia, e era molt despagat, car los scolans no volien apendre diligentment. E per lo gran treball que lo mestre sostenia, volch lexar la ciutat, e anà-sse’n en ·I· boscatge per tal que recreàs sa ànima e son cors en lo boscatge, contemplant Déu; e amà més star en la companyia de les bèsties salvatges e dels arbres, que en companyia de malvats hòmens peccadors-.
[LLIBRE V. DE LES PLANTES]

(Pàg. 65)
- Lo phisoloff dix que ·I· scolà demanà a son maestre per qual natura se sostenia la terra, e son mestre li dix que lo sosteniment de la terra és per ço car la ·I· elament és enlessat en l’altre, ço és saber, que lo foch entra en la aer, e l’aer en l’aygua, e la aygua en la terra, el a terra en lo foch; e per la levitat e la ponderositat que està egualment en los elaments, està la terra per si mateixa en lo mig loch del firmament, lo qual la fer egualment per totes parts ab influència de son moviment; per què la terra està segurament. E quant se sdevé que an aquell moviment ha engun empatxament, per agluan grossa vapor qui·s met enfre lo percussiment que lo firmament fa a la terra, adonchs se fa terratrèmol en aquelles pertides hon és fet aquell empetxament.
[LLIBRE VI. DELS METALLS]
[XXXIII] DE LA GENERACIÓ DELS MATALLS

(Pàg. 68)
- “(...) Més val lo ferre en la aradre, que lo aur ni lo argent en la caxa; e mils sta spasa en la mà de príncep, que thesaur en coratge, e mils sta castedad en legesa, que luxúria en bellesa; e mils canta lo gall en la alba, que valvat clergue, luxuriós, avar, en la sgleya; e més val lo saman en l’agulla, que lo saffir en l’anell del aur; e a força de hom humil piadors no pot contrestar força de hom ergullós”.
- Sènyer –dix Fèlix-, ¿per qual natura és més de ferre que de argent, ne de aur, ne de peres precioses?
- Respòs lo phisoloff, e dix que Déus ha creada major habundància de aquelles coses que són pus necessàries, que de aquelles que no són tan necessàries, enaxí com de foch, de aer, de aygua, de terra, de forment, de sal, de fere, de pedres, e de les altres coses semblants a aquestes; car totes aquestes coses són pus útils a vida de hom,  que no és pebre, ne aur, ne argent, ni pedres precioses.
[LLIBRE VI. DELS METALLS]
[XXXIIII] DE LA QUESTIÓ QUE NO FO ENTRE LO FERRE E L’ARGENT

(Pàg. 71) 
(...) la major orbetat que pusca ésser en hom, és amar més ço que no veu ne entén, que ço que veu e entén, e amar més a qui no·s cové nulla honor, que amar Déu, qui ha conexença de totes coses, e qui val més que tot quant és creat.
[LLIBRE VI. DELS METALLS]
[XXXIIII] DE LA QUESTIÓ QUE NO FO ENTRE LO FERRE E L’ARGENT

(Pàg. 79)
Fèlix demanà al phisoloff si alquímia és art per la qual hom pusque fer transmutació de ·I· matall en altre. Lo phisoloff resp`pos, e dix que en transmutació de ·I· elament en altre, se cové transmutació sustancial e accidental, ço és saber, que la forma e la matèria se transmuden, ab tots lurs accidents, en sustància nova, composta de noves formes e matèries e accidents:
- E aytal obra, bells amichs –dix lo phisoloff a Fèlix-, no·s pot fer artificialment, car natura hi ha mester tots sos poders.
[LLIBRE VI. DELS METALLS]
[XXXVI] DE LA ALQUÍMIA

(Pàg. 80)
- “(...) En los matalls e en tots los corsos elementats, enserquen los elaments lur perfecció, la qual no poden atrobar, el aqual perfecció han encercada depuys que Déus ha creat lo món. Aquella perfecció és que quescun elament fos, per si, simple, sens corrupció; más car Deús ha mesclades les calitats dels elaments, ço és saber, calor, humiditat, fredor e sequetat, e lo subjech de aquelles calitats són formes e matèries dels elaments, mesclats en confussió de la simple matèria e la simple forma, que són coemnçaments comuns a tots los corsos elementats, per açò és impossible que ·I· elament pusque ésser sens l’altre, porie ésser l’aer humit per si mateix, e que no hagués gens de calor, e seria ab pròpia forma e matèria, quantitat e calor, incorrumpable en algun cors compost; la qual cosa és impossible e contre los començaments naturals, qui sónpus forts en apetit natural que en l’artificial del alquimista”.
[LLIBRE VI. DELS METALLS]
[XXXVI] DE LA ALQUÍMIA

(Pàg. 88)
- Senyors –dix Na Renart-, com Déus creà lo mon, no·l creà per entenció que hom fos conegut ne amat, ans ho féu per ço que ell fos amat e conegut per hom; e segons aytal entenció, Déus volch que hom fos servit per les bèsties, jatçia que hom viva de carn e de erbes.
[LLIBRE VII. DE LES BÈSTIES]
[XXXVII] DE LA ELECCIÓ DEL REY

(Pàg. 93)
- (...) Senyors, volentat és de vosaltres que jo sia rey. Tots sapiats que offici de rey és molt perillós, e és de gran treball: perillós és, car per los peccats del rey se sdevé moltes vegades que Déus tremet en terra fam, e maleuties, e mort, e guerres; e açò mateix fa per peccat de poble. E per açò és a rey perillosa cosa regnar, e son regnar és cosa perillosa a tot son poble. E cor sia gran treball a rey governar si mateix e son poble, per açò vos prech tots ensemps que·m donets consellers qui·m ajuden e que·m consellen en tal manera que sia salvament de mi e de mon pobles.
[LLIBRE VII. DE LES BÈSTIES]
[XXXVIII] DEL CONSELL DEL REY

(Pàg. 98)
- (...) En una terra se sdevench que ·I· milà portava ·lª· rata, e ·I· ermità pregà déus que aquella rata caygués en sa falda. Per les oracions del sant hom, Déus féu caser aquella rata en la falda d’aquell ermità, lo qual pregà Déus que·n faés una bella donzella. Dëus exausí los prechs del ermità, e féu de la rata una bella donzella. “Filla”, dix lo ermità, “vos volet lo sol per marit?”. “Sènyer, no, car al sol tollen les nuus la claredat”: E lo ermità demanà si volia per marit la luna, e ella dix que la luna no havia sa claradat per si mateixa, ans la havia per lo sol. “Bella filla, ¿volets vós lo núvol per marit?”. Respòs que no, car lo vent menave les nuus là hon se volie. La donçella no volch lo vent per marit, per ço car les muntanyes lo empetxaven a son moviment; ni volch les muntanyes, per ço car les rates les foradaven; ni volch hom per marit, per ço car auceya les rates. A la fi la donzella pregà lo ermità que pregàs Déus que tornàs rata, anaxí com d’ebans s’era, e que li donàs marit ·I· bell rat.
[LLIBRE VII. DE LES BÈSTIES]
[XXXIX] DE LA TRAÏCIÓ QUE NA RENART TRACTÀ DEL REY

(Pàg. 119)
(...) molt és perillosa cosa ésser inamistat del rey dels hòmens; car de hom mal, poderós, e maestre, nulla bèstia no·s pot defendre.
[LLIBRE VII. DE LES BÈSTIES]
[XL] EN QUAL MANERA NA RENART FO PORTER DEL REY

(Pàg. 122)
- (...) Saviesa de senyor és significade en missatgers savis, bé perlants, bé aconsellants, bé acordants: e noblesa de senyor és significade en missatger que fassen honradament massió, e que sien bé vestits, e hagen companya bén nodrida, e bé arreada, e que los missatgers ni lur companya no hagen avarícia, ni nulla luxúria, supèrbia, ira, ni negun altra vicis.
[LLIBRE VII. DE LES BÈSTIES]
[XLI] DELS MISSATGERS QUE·L LEÓ TRAMÈS AL REY DELS HÒMENS

(Pàg. 140)
(...) és molt perillosa cosa subjugació de poble qui sia sotsmès a rey injuriós, irós, traydor.
[LLIBRE VII. DE LES BÈSTIES]
[XLII] DE LA BATALLA DEL LEOPART E DE LA UNÇA


 Altres n'han dit...
Entrelletres.

 Enllaços:
Ramon Llull, El llibres de les bèsties, Felip IV de Françacontext i creació, inspiració, l'alquimia i Llull.

 Libre de Meravelles a Lleixes:
volum I, volum III, volum IV.

dissabte, 24 de juny de 2017

Càndid o l'optimisme - Voltaire





"- (...) hauré de renunciar per sempre a l’optimisme. 
- Què és l’optimisme? –va preguntar Cacambo. 
- Vatua món! –va dir Càndid–, és la mania de sostenir que tot va bé quan tot va malament."




Voltaire. Càndid o l’optimisme. 
Barcelona: Proa, 1996. 

Candide ou l’Optimisme. Traducció de Jordi Llobet.
Col·lecció A tot vent, 344




 Què en diu la contraportada...
Càndid, la més cèlebre de les novel·les de Voltaire, és l’exemple més reeixit de narració filosòfica, un gènere sorgit amb la Il·lustració. A través del personatge del jove Càndid, Voltaire formula la pregunta present en tota la seva obra: per què existeix el mal? A Càndid destaca la figura de Pangloss, tutor del jove i company de viatge en les seves aventures. Pangloss, caricatura de l’optimisme de Leibnitz i una font de disbarats filosòfics, està convençut que allò que passa és el millor que pot passar i que vivim en el millor dels mons possibles. Voltaire oposa a aquest conformisme un pessimisme que sembla conduir, en el millor dels casos, a la resignació. Les relacions humanes són tan incoherents com primàries, i sembla que l’única alternativa és recloure’s en la vida privada i cultivar l’hort de casa.

 Com comença...
Una vegada, a Westfàlia, al Castell del senyor baró de Thunder-ten-tronckh, hi havia un noi al qual la naturalesa havia dotat amb un temperament d’allò mes agradable. Tenia una fesomia que era el mirall de la seva ànima. Era molt assenyat i tenia tan bona jeia que, per aquesta raó, jo diria, l’anomenaven Càndid.

 Moments...
(Pàg. 12)
(...) Cunegunda va deixar caure el mocador, Càndid el va recollir, ella li va agafar la mà tota innocent, el jove, tot innocent, va fer un petí a la mà a la joveneta amb una vivacitat, una sensibilitat i una gràcia del tot particulars; les boques es van trobar, els ulls es van encendre, els genolls van tremolar, les mans es van esgarriar. El baró de Thunder-ten-tronckh va passar a prop del paravent i, en veure aquella causa i aquell efecte, va expulsar Càndid del castell a puntades de peu al cul; Cunegunda es va desmaiar; així que va revenir, la baronessa li va donar un reguitzell de bufetades; i hi va haver una gran consternació en el més bell i més agradable dels castells possibles.

(Pàg. 60)
- (...) em vaig voler matar moltes vegades, però no ho vaig fer per què encara estimava la vida. Aquesta absurda debilitat és una de les inclinacions més funestes que tenim; perquè, hi ha res més ximple que portar sempre al damunt una càrrega que res no ens priva de  llençar a terra?, tenir fàstic de la nostra persona i al mateix temps agafar-s’hi?, en fi, amanyagar la serp que ens rosega fins que se’ns menja el cor?

(Pàg. 67)
- (...) quan els comptes no surten en un món, van bé en un altre. Veure i fer coses noves és un plaer d’allò més gran.

(Pàg. 87)
- (...) quin és aquest país, desconegut per tota la resta de la terra i en el qual tota la naturalesa és d’una mena tan distinta de la nostra? Deu ser el país on tot va bé, perquè per força al món n’hi ha d’haver un d’aquesta mena. Tant se val el que deia el mestre Pangloss; a aquestes alçades ja m’he adonat que a Westfàlia tot anava de qualsevol manera.

(Pàg. 90)
Càndid va tenir curiositat per veure els sacerdots d’aquella religió; va demanar on eren. El vell va somriure.
- Amics –va dir-, de sacerdots, en som tots; el rei i els caps de casa plegats canten himnes d’acció de gràcies cada matí, solemnement; cinc o sis mil músics els acompanyen.
- I ara! No teniu monjos que ensenyin, que discuteixin, que governin, que intriguin, i que facin cremar la gent que no són del seu mateix parer?
- Hauríem d’estar grillats, per a una cosa així –va dir el vell-; aquí tots som del mateix parer; no sé què us empatolleu amb això dels monjos.
Càndid estava extasiat escoltant aquestes paraules (...).

(Pàg. 98)
- (...) Els fetitxes holandesos que van convertir-me, diuen cada diumenge que tots som fills d’Adam, els blancs i els negres. No és que sigui genealogista, un servidor, però si és cert el que diuen aquests predicadors, llavors tots som cosins germans, en aquest món. Això sí: no em negareu que no es pot tractar els parents d’una manera pitjor.
- Pangloss! –va exclamar Càndid–, una abominació com aquesta no l’hauries ni sospitat; ja n’hi ha prou; hauré de renunciar per sempre a l’optimisme.
- Què és l’optimisme? –va preguntar Cacambo.
- Vatua món! –va dir Càndid–, és la mania de sostenir que tot va bé quan tot va malament.
I les llàgrimes li queien galtes avall mentre mirava aquell negre; i així plorant va entrar a Surinam.

(Pàg. 105)
- (...)us he de confessar que en donar un cop d’ull a la bola del món, per no dir la boleta, m’afiguro que Déu l’ha abandonat a un ésser malfactor; llevat, és clar, d’Eldorado. No he vist mai una ciutat que no desitgés la perdició de la ciutat del costat, ni cap família que no volgués exterminar qualsevol altra família. Arreu els febles malparlen dels poderosos, encara que s’arrosseguin davant seu; i els poderosos tracten els febles com si fossin un ramat d’ovelles, que només és bo per la llana i per la carn. Un milió de criminals formant tot de regiments, corrent d’un cap a l’altre d’Europa, practica disciplinadament l’assassinat i el pillatge per guanyar-se la vida, a falta d’un ofici més digne; i a les ciutats que semblen fruir de la pau i en què les arts floreixen, els homes hi són rosegats per més enveja, neguits i maldecaps que una ciutat assetjada no sofreix a causa de les epidèmies. Les penes secretes encara són més cruels que les misèries públiques. En poques paraules, n’he vistes tantes i he experimentat coses tan horribles, que per això sóc maniqueu.
- Això no obstant, hi ha algunes coses bones, en aquest món –va contestar Càndid.
- Ja pot ser –deia Martí–; però jo no n’he vist mai ni una.

(Pàg. 110)
- (...) llavors, digueu, amb quin objecte va ser creat, el món? –va fer Càndid.
- Per fer-nos enrabiar –va contestar Martí.
- No us admira d’allò més –va continuar Càndid– l’amor que aquelles dues noies del país dels orelluts tenien pels dos micos, com us vaig explicar?
- Gens ni mica –va dir Martí–; no veig que aquella passió tingui res d’estranya; he vist tantes coses extraordinàries, que ja no n’hi ha cap que em sembli extraordinària.
- ¿Creieu –va dir Càndid– que els homes sempre s’han matat els uns als altres, com ho fan ara? ¿Que sempre han estat mentiders, engalipadors, pèrfids, ingrats, bergants, dèbils, volubles, dolents, envejosos, golafres, borratxos, avars, ambiciosos, sanguinaris, calumniadors, disbauxats, fanàtics, hipòcrites i ximplets?
- I vos –va dir Martí– ¿creieu que els esparvers s’han cruspit els colomins sempre n’han trobat?
- I tant! –va dir Càndid.
- Doncs bé –va dir Martí –si els esparvers sempre han estat com són, com voleu que els homes hagin canviat de manera de ser?
- Home! –va dir Càndid–; és una cosa molt diferent, perquè el lliure arbitri...
I enraonant d’aquesta manera van arribar a Bordeus.

(Pàg. 138)
- (...) Ja m’agradaria que un dia fes la vostra felicitat –va dir Martí–, però dubto  que la trobeu mai.
- És molt dur, això que dieu –va dir Càndid.
- Com la vida mateixa –va dir Martí.
- Tanmateix, mireu aquests gondolers –va dir Càndid–; no veieu que no paren de cantar?
- Si els veiéssiu a casa seva, amb les dones i els fills caganers...(...).

(Pàg. 142)
- (...) temps enrere van arribar-me a fer creure que m’ho passava bé, llegint-lo; però aquesta repetició constant de combats que tots s’assemblen, aquests déus que sempre actuen per no fer res decisiu, aquesta Helena que és el motiu de la guerra però amb prou feines té paper; aquesta Troia que assetgen i que no agafen mai... Vaig acabar avorrint-me com un lluç. Vaig preguntar a una colla de savis si ells també s’hi avorrien. Les persones sinceres em van dir que el llibre els queia de les mans, però que calia tenir-lo a la biblioteca, com un monument de l’antigor, o com aquestes medalles rovellades que ja no tenen valor monetari.

(Pàg. 143)
- (...) Els ximples ho admiren tot, en un autor consagrat. Jo llegeixo perquè em dóna la gana; només m’agrada el que em serveix d’alguna cosa.

(Pàg. 171)
- (...) Mestre, venim a demanar-vos que ens digueu per què ha estat creat un animal tan estrany com l’home.
- I a tu que t’importa? –va dir el dervix–. No és cosa teva, això.
- Pero, reverend pare –va dir Càndid– hi ha molt de mal a la terra.
- I què hi fa –va dir el dervic–, que hi hagi mal o bé? Quan Sa Altesa envia un vaixell a Egipte, es preocupa si els ratolins hi viatgen còmodament?
- Que hem de fer, doncs? –va dir Pangloss.
- Callar –va dir el dervix.
- Jo tenia ganes –va dir Pangloss– de parlar una estona amb vós dels efectes i les causes, del millor dels mons possibles, de l’origen del mal, de la naturalesa de l’ànima i de l’harmonia preestablerta.
El dervix, en sentir aquestes paraules, els va tancar la porta als nassos.

(Pàg. 174)
- (...) També sé –va dir Càndid– que hem de treballar l’hort.
- Teniu raó –va dir Pangloss–: perquè, quan l’home va ser posat al jardí de l’Edèn, hi va ser posat ut operaretur eum, per treballar–hi, cosa que prova que l’home no ha nascut per al repòs.
- Treballem i no ens escalfem el cap –va dir Martí–; és l’única manera de fer la vida suportable.

 Altres n'han dit...
El racó de la paraula, Neguit de pantorrillaEls de dalt, Bloc amb swing, Bitàcoles d'un EcoLibros envenenados, El ciudadano-bibliotecario, El niño vampiro lee, Contraplano.

 Enllaços:
François Marie Arouet, l'esperit del segle de les llums, contexttemes i connexions, l'empremta germànica, road novel, la carícatura de Leibniz,  l'optimismeun terretrèmol de protagonista, El Dorado.


Espanyol (html)
Anglès (html)

dijous, 15 de juny de 2017

Epigrames - Marc Valeri Marcial





" (...) És fàcil escriure algun epigrama elegant; el difícil, però, és escriure’n un llibre sencer."



Marcial, Marc Valeri. Epigrames
Barcelona: Edicions La Magrana, 1994. 

Epigrammata. Traducció d’Antonio Cobos.

Col·lecció L’Esparver Clàssic, 4



 Què en diu la contraportada...
A través d’aquest llibre d’epigrames de caràcter satírico-burlesc, descobrim una Roma atrafegada per on desfilen personatges de tota mena: advocats, metges, prostitutes, gladiadors, poetes, enterramorts... És la crònica viva de la Roma del segle I, una Roma, però, que no és la de les grans pàgines de la historia, ja que aquí no hi ha grans batalles ni generals valents, ni mites ampul·losos, sinó l’home del carrer vist sempre a través de l’ull crític i mordaç de Marcial.

 Com comença...
-1-
Aquest és aquell que llegeixes, aquell que cerques,
aquell Marcial conegut a tot el món
pels seus subtils llibrets d’epigrames:
l’honor que, apassionat lector, li has donat
quan encara és viu i conscient,
pocs poetes el tenen després de les cendres.
Llibre Primer

 Moments...
(Pàg. 29)
Quina noia jo voldria i quina no, Flac, em preguntes?
No la vull ni massa fàcil ni massa difícil.
M’agrada allò que està al mig, entre una cosa i l’altra.
Ni vull allò que tortura ni vull allò que empatxa.
57- Llibres Primer

(Pàg. 30)
Levina, tan casta como les antigues sabines
i més seriosa que el teu tètric marit,
escalfant-se sovint a les aigües de Baies,
i anant adés al llac Lucrí, adés a l’Avern,
ha caigut a les flames: fuig amb un jove i abandona
el mati. Vingué com a Penèlope, com a Helena se’n va.
62- Llibre Primer

(Pàg. 31) 
El teu gosset et llepa, Maenneia, la cara i els llavis.
No m’estranya, si al teu gos li agrada menjar merda.
83-Llibre Primer

(Pàg. 32)
Només parles, Nèvol, quan criden els altres,
i et consideres defensor i advocat.
Amb aquesta tàctica, qualsevol és capaç de ser hàbil.
Mira, tothom calla: Nèvol, digues alguna cosa.
97- Llibre Primer

(Pàg. 34)
Sext, res no deus, res no deus, Sext, ho confesso;
car només deu, Sext, qui pot pagar.
3 - Llibre Segon

(Pàg. 35)
(...) Em sembla sospitós, Pòstum, que flairis bé, sempre:
no flaira bé, Pòstum, qui sempre flaira bé.
12- Llibre Segon

(Pàg. 37) 
Per què no et beso, Filenis? Ets calba.
Per què no et beso, Filenis? Ets vermella.
Per què no et beso, Filenis? Ets bòrnia.
Qui això besa, oh Filenis!, fa una mamada.
33- Llibre Segon

(Pàg. 39)
Vols esdevenir lliure? No ho vols, Màxim: menteixes.
Però si vols esdevenir-ne, és així com ho pots fer:
seràs lliure si no vols, Màxim, sopar fora de casa,
si apaivaga la teva set un raïm veientà,
si pots burlar-te dels plats daurats de Cinna,
ni et pots conformar amb la meva toga,
si una Venus plebea se’t dóna per un parell de monedes,
si no pots enfilar casa teva sense anar de tor.
Si tens aquesta força, si la teva voluntat és tan ferma,
pots viure més lliure que el rei dels parts.
53- Llibre Segon

(Pàg. 40)
Fugint de l’enemic, en Fanni s’ha suïcidat.
No és una bogeria, pregunto, morir per no morir?
80- Llibre Segon

(Pàg. 47)
L’aroma d’una tendra donzella quan mossega una poma,
el dels efluvis procedents del safrà de Còricos,
el d’una vinya vella quan els primers raïms hi floreixen,
el que desprèn l’herba que acaba d’arrencar una ovella;
el de l’ambre mòlt, el d’un especier àrab, el de la murtra,
el que emet un foc que empal·lideix per l’encens de l’orients;
el de la gleva, lleugerament ruixada per una pluja d’estius,
el de la corona que ha cenyit una cabellera xopa de nard.
Això, cruel Diadumen, és el que els teus besos exhalen.
Què passaria si me’ls feies sencers, sense recança?
65- Llibre Tercer

(Pàg. 60)
Bevent sovint verí, Mitrídates va aconseguir
que les cruels metzines no el poguessin matar.
Tu també, sopant sempre tant malament, et capguardes
de no poder mai, Cinna, morir de gana.
76- Llibre Cinquè.

(Pàg. 72)
(...)  et lloo, però no t’admiro. És fàcil escriure algun epigrama
elegant; el difícil, però, és escriure’n un llibre sencer.
85- Llibre Setè 

(Pàg. 78)
Admires només, Vacerra, els poetes vells,
i només lloes els que són morts.
Et prego que em dispensis, Vacerra:
no val la pena morir per tal de complaure’t.
69- Llibre Vuitè

(Pàg. 82)
(...) Tanmateix em promets meravelles. La meva cigala, però, és sorda,
i encara que sigui bòrnia, et veu perfectament.
37- Llibre Novè

(Pàg. 87)
Les coses que fan més feliç la vida,
jovialíssim Marcial, són aquestes:
una fortuna fruit no del treball, sinó heretada;
un camps no del tot ingrat, un foc permanent;
cap plet mai, la toga poc sovint, l’esperit reposat;
unes forces d’home lliure, un cos sa;
una senzillesa prudent, amics similars;
una conversa planera, una taula sense luxe,
una nit sense turques, però lliure d’angoixes;
un llit alegre, però decent;
una son que faci breus les tenebres:
voler ser el que ets i no preferir res més;
no témer l’últim dia ni desitjar-lo.
47- Llibre Desè

(Pàg. 92)
Perquè no vinc a casa teva quan em convides
amb tres-cents desconeguts,
t’estranyes i et queixes i t’emprenyes.
No m’agrada, Fabul, sopar sol.
35- Llibre Onzè

(Pàg. 99)
Ets difícil i fàcil, alegre i seriós:
no puc viure amb tu ni sense tu.
46- Llibre Dotzè

 Enllaços:
Marc Valeri Marcial, context socio-històricl'epigramatestimoni de les arts amatòries, l'epigrama i la recitació.

⇲ Llegeix-lo:
Llatí (html)
Llatí (html - comentat/anotat)
Llatí (multiformat facsímil W.M. Lindsay - 1902)
Anglés - Llatí (html Facsímil 1919)
Espanyol (pdf)

dijous, 8 de juny de 2017

Libre de Meravelles: volum I - Ramon Llull





"(...) E an aquest nombre de ·I· e de ·III· sta lo món, e tot quant és creat." 




Llull, Ramon. Libre de Meravelles: Volum 1 
Barcelona: Barcino, 1982. 



Col·lecció Els nostres clàssics, 34



  Com comença...
Déus, ab virtut de tota bonea, granea, eternitat, poder, saviea e volentat, comença aquest Libre de Meravelles.

En tristicia e en languiment stava un home en stranya terra. Fortment se meravellava de les gents de aquest món, com tan poch coneixien e amaven Déu, qui aquest món ha creat e donat als hòmens en gran noblea e bonea, per tal que per ells fos molt amat e conegut.
[PRÒLEG]

  Moments...
(Pàg. 26)
Ve per lo món, e meravelle’t dels hòmens per què cessen de amar e conèxer Déu. Tota la vida sia en amar e conèxer Déu, e plora per los falliments dels hòmens qui Déus ignoren e desamen.-
Obedient fo Fèlix a son pare, del qual pres comiat ab gràcia e benedicció de Déu. E ab la doctrina qui li donà son pare, anava per los bocatges, per munts e per plants, e per erms e per poblats, e per prínceps e per cavallers, per castells, per ciutats: e meravellave’s de les meravelles qui són en lo món: e demanava ço que no entenia, e recomptava ço que sabia; e-n treballs e en perills se metia per tal que a Déu fos feta reverència e honor.
[PRÒLEG]

(Pàg. 35)
- Sènyer hermità –dix Fèlix-, ¿sabríets-me vós dir què és Déus? Car molt ho desig saber, per ço que Déus és, se exalsaria la mia volentat en amar Déus pus forment que no·l am; com si nature que per il·luminar enteniment sia volentat pus alta en amar ço de què l’entenimen ha conexença.-
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[II] QUÈ ÉS DÉUS

(Pàg. 42) 
(...) encara volia saber de açò que amor fa, altra cosa és ço que és amor; e per açò pregà la dona que li donàs conexença d’açò que amor és, pus que li havia donade conexença de folle amor, la qual amade havia sens que conexença no·n havia haüde. Molt plach a la done la devoció del caveller, e loà Déu, qui·l havia scalfat del foch de vera amor; e dix a Déu aquestes peraules: “Senyor ver Déus gloriós, pus per amor has anemorat aquest caveller, prech-te que li dons conexença de açò que és amor, car jo per te gràcia e virtut li he dada conexença de la obra que fa amor; mas el vol pukar pus alt son eneteniment en amor, per ço que mis la puscha amar, e vol saber ço que és amor en si matexa”-
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[II] QUÈ ÉS DÉUS

(Pàg. 44)
- (...) E Déus és aquella cosa qui és enfinit, eternal, savi, volenterós, virtuós, e qui és complit en si mateix de tota bonesa e de tota infinitat e de tot ço que és en si mateix.-
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[II] QUÈ ÉS DÉUS

(Pàg. 45)
- (...) ço és saber , que ·I· déu pot ésser infinit e pot ésser sobirà en bonesa e en poder, mas si eren molts déus aguals, cascun convendria que fos finit e termenat en altre, e negun no seria poderós en tot ço que seria. E si era ·I· déu infinit e poderós e subirà a tots los altres déus, converia que tots los altres déus li hobehissen, car contestar no li porien; e per açò seguir s’ia que a la fin no fos mas ·I· déu tan solament.
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[III] DE LA UNITAT DE DÉU

(Pàg. 50)
(...) Can lo ermità hac dites aquestes peraules, ell dix a Fèlix que lo món és en treball e en desordonació per ço car les gens són frèvols en saber e en caritat, e car són en diverses oppinions contràries a Déu (...).
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[III] DE LA UNITAT DE DÉU

(Pàg. 55) 
(...) Can lo ermità hac dites aquestes peraules ell dix a Fèlix: - Bell fill, si vós no podets entrendre la santa trinitat de Déu, bo és que ho cregats; car si tot ço que hom no pot entendre era cosa que hom no degués creure, seguir s’ia que mala cosa fos fe; la qual fe és molt noble virtut, car per fe són los hòmens en via de salvació, car creen ço que no poden entendre. E per açò, bell fill, abasta a vós que cregats en trinitat, pus que no la podets entendre.-
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[IV] DE LA TRINITAT DE DÉU

(Pàg. 58)
- (...) Manifesta cosa és que nostre senyor Déus ha creat tot quan és per donar conexença e amor de si mateix a les gens; e, per açò car ell és ·I· en essència e en trinitat de persones, volch que lo mon sia ·I· en essencia e que sia en tres coses diverses, les quals són sensualitat, entel·lectualitat, animalitat. Censualitat són les coses censuals, que són corporals e sensibles; per intel·lectualitat entenem ço que és ànima de hom, ho és àngel: per animalitat entenem lo hom, e ço que és ajustat de coses corporals e sperituals. En aquestes ·III· coses  sta tot lo món, lo qual és ·I·, e és an aquestes ·III· coses demunt dites, sens les quals lo món no seria en la unitat en què és, ni les ·III· coses no serien ço que són, sens que quescuna no fos en si mateixa ·Iª· cosa en ·III· coses, las quals són  matèria, forma, e la conjuncció que és de la matèria e de la forma en ésser ·I· cors ajustat de matèria e de forma. La ànima es ·Iª· eb essència, e és en ·III· coses diverses, de les qual é slo ésser de la ànima; les quals ·III· coses són memòria e enteniment e volentat, sens les quals ·III· coses la ànima no porie ésser ·Iª· substància. Animal és ·III· coses, ço és saber, cors, e spirit, el a conjuncció per què el cors e lo spirit se ajusten e són ·I· animal, ço és saber, ·I· hom, , ·I· lahó, ·I· aucell, e així de totes les altres coses que són ajustades de cors e de ànima. E an aquest nombre de ·I· e de ·III· sta lo món, e tot quant és creat (...)
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[IV] DE LA TRINITAT DE DÉU

(Pàg. 91)
(...) qui desama luxuria –dix Blanquerna- desama tot altre peccat, car un peccat és occasió a hom de altra peccat.
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[VII] DE LA ENCARNACIÓ QUE·L FILL DE DÉU PRES EN NOSTRA DONA SANTA MARIA

(Pàg. 103)
“(...) Sènyer comte, aquell jorn que vós ma donàs a cavaller, hoy preïcar a ·I· sant hom que mellor cosa era, en saviesa de hom, saber humilitat e saber si mateix en offici que sia en servir Déu, que ésser rey de França.”
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[VIII] DE LA SANTA PASSIÓ DE NOSTRE SENYOR JHESUXRIST

(Pàg. 133)
- (...) Ara en aquest temps en què som, se fan pochs de miracles, e pochs són los hòmens que a nostra fe se convertesquen, per què ma’n dó gran meravella.- Dix Blanquerna:
- En lo temps dels profetes se convenia que per creença hom convertís les gents, car leugerament creyen; e en lo temps de Xrist e dels apòstols se convenien miracles, car les gents no eren molt fundades en scriptures, e per açò amaven miracles, qui són demostracions de coses visibles corporalment. Ara som sdevenguts en temps que les gents àman rahons necessàries, car són fundades en grans sciències de phisolofia e de theologia; e per açò les gents que ab phisoloffia són cayguts en error contre la santa fe romana, cové conquerir ab rahons necessàries, e destruir a ells lurs falces oppinions ab rahons necessàries, les quals rahons sien per phisoloffia e per theologia.-
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[XII] DEL APÒSTOLS

(Pàg. 142)
(...) lo ermità dix a Delix: - Amable fill, Déus (beneyt sia ell!) és remenbrable, entel·legible e amable molt fortament; e per açò ha fet àngel, qui és ajustat de ·III· spècies, ço és saber, recolència, intel·ligència e volència. Ab la recolència membra Déu, ab la intel·ligència entén Déu, ab la volentat ama Déu. És així, bell fill, àngel ab tot son ésser contempla Déu, remembrant, entenent e amant.
[LLIBRE II. DELS ÀNGELS]
[XIV] QUÈ ÉS ÀNGEL

(Pàg. 145)
(...) Respòs lo phisoloff, e dix que virtut de imaginació és imaginar aquella cosa que hom ha vista e no la veu, per la qual imaginació lo enteniment pot entendre les coses corporals, jassia que no les hage vistes corporalment.
[LLIBRE II. DELS ÀNGELS]
[XV] DE ENTENIMENT D’ÀNGEL

(Pàg. 156)
Fèlix demanà al pastor si fat ni astre era cosa necessària. Respòs lo pastor dient que Déus ha ordonat tot quant és a si amar e conèixer, e Déus ha donade virtut com les unes creatures hagen poder sobre les altres, en tal manera que ell ne sia conegut e amat.
[LLIBRE III. DEL CEL]
[XVIII] DEL FIRMAMENT

(Pàg. 158)
(...) Con lo bou fo sadoll, ell se axí del camp del blat, e entrà-se’n en lo desert, e jach prés de ·I· arbre, e remigà e mestegà ço que havia cullit en lo camp del blat. Aquell phisoloff retornà a la ciutat, e per lo eximpli que hac après del bou, pujà-se’n en ·Iª· alta muntanya ab tots sos libres; e en aquella muntanya stech longament remenbrant ço que havia après, e atrobà novelles sicències, e gordava bestiar per ço que apercebés alcunes coses per la manera de les bèsties que gordava. Humilment anava vestit, per ço que fos humil e que sa sciència no·l mogués a vana glòria; pobrament jasia, per ço que molt no dormís; poch menjave e bevie, per ço que molt visqués; en pur aer stava, per ço que fos sà, e que son enteniment pogués ésser subtil a dictar los libres de phisolòffia, los quals componia per tal que·n pogués mils entendre los libres de theologia-. Molt plach a Fèlix la vida del pastor, e en ses peraules conech que el pastor era phisoloff.
[LLIBRE III. DEL CEL]
[XVIII] DEL FIRMAMENT

 Altres n'han dit...
Fitxes de lectura

 Enllaços:
Ramon Llull, estructura i propòsit, context històric, context culturalper no entrebancar-se durant la lectura.

 Libre de Meravelles a Lleixes:
volum II, volum III, volum IV.

⇲ Llegeix-lo:
Català (facsímil manuscrit Biblioteca Menéndez Pelayo html)
Català (facsímil imprès 1904 html)
Castellà (facsímil ed. 1750 html

divendres, 2 de juny de 2017

Carta a la posteritat / a Boccaccio - Petrarca






"(...) la vellesa és la malaltia del cos i la salut de l’ànima."









Petrarca. Carta a la posteritat. Carta a Boccaccio. 
Barcelona: Adesiara Editorial, 2007. 

Posteritati / Ad Iohannem de Certaldo, de non interrumpendo per etatem studio. Traducció de Joan Bastardas i Pere J. Quetglas.

Col·lecció Aetas, 1



 Què en diu la contraportada...

Petrarca, figura cabdal del Renaixement, ens ha deixat un llegat literari impressionant, tant per la quantitat com per l'elevació del seu pensament; en són un magnífic compendi les dues cartes que publiquem. La primera va dirigida a la posteritat, és a dir, a tots nosaltres, i ens cal llegir-la: és una autobiografia ensems objectiva i apassionada. La segona, una epístola adreçada al seu gran amic Giovanni Boccaccio, és una mena d'apologia de la seva vida i de la seva tasca; en ella es mostra plenament conscient de la transcendència dels seus estudis i de la seva obra, destinada a obrir nous camins en el llindar d'una nova època. Les dues cartes poden ser llegides com un testament vital i literari de l'humanista per excel·lència.

 Com comença...

Potser alguna cosa hauràs sentir dir de mi; encara que també és ben dubtós que el meu nom, insignificant i obscur com és, arribi gaire lluny, tant en l’espai com en el temps.
A la posteritat

Fuerit tibi forsan de me aliquid auditum; quanquam et hoc dubium sit an exiguum et obscurum longe nomen seu locorum seu temporum peruenturum sit.
Posteritati






 Moments...
(Pàg. 21)
La joventut em va extraviar, l’edat madura em va reprendre, la vellesa finalment em va corregir i, amb l’experiència pròpia, m’ensenyà com era de cert allò que molt abans havia llegit repetidament: que la joventut i els seus plaers són coses vanes (...)
A la posteritat
Adolescentia me fellit, iuuenta corripuit, senecta autem correxit, experimentoque perdocuit uerum illud quod diu ante perlegeram: quoniam adolescentia et uoluptas uana sunt (...)
Posteritati









(Pàg. 27)
(...) tan pregonament havia arrelat en mi l’amor a la llibertat, que vaig posar molta cura a esquivar tot aquell el sol nom del qual semblés enemic d’ella.
A la posteritat
(...) tantum fuit michi insitus amor libertatis, ut cuius uel nomem ipsum illi esse contrarium uideretur, omni sutio declinarem.
Posteritati







(Pàg. 29)
És una glòria plena de vent cercar la fama només en l’esplendidesa dels mots.
A la posteritat
Uentosa gloria est de solo uerborum splendore famam querere.
Posteritati





(Pàg. 31)
(...) vaig passar la puerícia sotmès als meus pares, i després tota la joventut sotmès a les meves vanitats.
A la posteritat
(...) pueritiam sub parentibus, ac deinde sub uanitatibus meis adolescentiam totam egi.
Posteritati






(Pàg. 33)
(...) allò que se sol aprendre a les escoles, que, com tu saps, caríssim lector, és ben poca cosa.
A la posteritat
(...) quantum scilicet in scolis disci solet, quod quantulum sit, carissime lector, intelligis.
Posteritati






(Pàg. 37)
Com el meu cos, així fou el meu talent: més potent per la seva destresa que per les seves forces, i per això vaig deixar de fer moltes coses que eren per a mi fàcils de pensar, però difícils de portar a bon terme.
A la posteritat
Fui tenim michi ut corpus sic ingenium: magis pollens dexteritae quam uiribus; itaque multa michi facilia cogitatu, que executione dificcilia pretermisi.
Posteritati








(Pàg. 49)
Però, ai!, no hi ha res entre els mortals que duri molt de temps, i, si res de dolç se’ns presenta, amb un final amarg tot seguit es clou.
A la posteritat
Sed –heu!- nichil inter mortales diuturnum, et siquid dulce se obtulerit amaro mox fine concluditur.
Posteritati







(Pàg. 61)
(...) la vellesa és la malaltia del cos i la salut de l’ànima.
Carta a Joan de Certaldo  (Giovanni Boccaccio) sobre la conveniència de no interrompre els estudis a causa de  l’edat.
(...) esse senectutem morbum corporis, animi sanitatem.
Ad Iohannem de Certaldo, de non interrumpendo per etatem studio







(Pàg. 63)
¿(...) potser m’hauria d’avergonyir més d’haver envellit que d’haver viscut?, quan una cosa no pot existir sense l’altra. Jo desitjaria obertament, si se’m concedís la possibilitat, no pas ser més jove, sinó envellir obrant honestament i dedicant-me a l’estudi; i no hi ha res que porti més malament que el fet de no haver arribat encara allà on hauria d’haver arribat després de tant de temps.
Carta a Joan de Certaldo  (Giovanni Boccaccio) sobre la conveniència de no interrompre els estudis a causa de  l’edat.
Quid enim magis senuisse me pudeat quam uixisse? Cum alterum sine altero diu esse non possit. Optarem plane, si daretur, non iunior quidem  esse sed inter actus honestiores ac studia senuisse; neque grauius quicquam fero quam tanto in tempore nondum quo debuerim peruenisse.
Ad Iohannem de Certaldo, de non interrumpendo per etatem studio














(Pàg. 71)
Veig que tens la sensació que ho he escrit tot o, si més no, que he escrit moltíssim; en canvi la meva sensació és la de no haver escrit absolutament res. Però, encara que hagi escrit molt i encara que escrigui molt, ¿hi ha una manera millor d’induir els qui vindran després a ser constants? Sovint tenen més força de convicció els exemples que les paraules.
Carta a Joan de Certaldo  (Giovanni Boccaccio) sobre la conveniència de no interrompre els estudis a causa de  l’edat.
Tibi ego omnia seu longe plurima, michi uero nil penitus uideor scripsisse. Set ut multa scrpserim et ut multa scribam, quonam melius modo possim sequentium animos ad perseuerantiam exhortari? Sepe ualidius excitant exempla quam uerba.
Ad Iohannem de Certaldo, de non interrumpendo per etatem studio














(Pàg. 77)
Heus aquí els meus càlculs: he perdut set mesos al servei dels prínceps. Un sacrifici enorme, no ho nego, en una vida tan curta; tant de bo que no hagi estat una pèrdua més gran que la que em causaren la vanitat i les ocupacions inútils de la meva joventut.
Carta a Joan de Certaldo  (Giovanni Boccaccio) sobre la conveniència de no interrompre els estudis a causa de  l’edat.
Ecce ergo: menses septem sub obsequio principum amisi. Iactura ingens, non inficior, in tam breui uita; utinam tamen non fuisset ingentior quam michi adolescentie mee uanitas et occupationes superuacue peperere!
Ad Iohannem de Certaldo, de non interrumpendo per etatem studio











(Pàg. 81)
(...) la vida sense activitat no és vida, sinó un destorb indolent i inútil.
Carta a Joan de Certaldo  (Giovanni Boccaccio) sobre la conveniència de no interrompre els estudis a causa de  l’edat.
(...) nisi quia uita sine industria non uita sed segnis et inutilis mora est.
Ad Iohannem de Certaldo, de non interrumpendo per etatem studio







(Pàg. 83)
(...) de la mateixa manera que els vells desitgen les coses útils, els joves desitgen les aparents sense fixar-se en l’objectiu final. ¿Què et penses? Aquella corona no em va aportar gens de saviesa ni d’eloqüència, però sí un munt d’enveges i, a més, em va prendre la tranquil·litat; així vaig expiar el pecat de la fama vana i de l’audàcia juvenil. Car des d’aquell moment gairebé tothom va esmolar en contra meu la llengua i la ploma, i vaig haver d’estar sempre en guàrdia amb les armes a punt, sempre disposat a fer front als que m’atacaven ara per la dreta, ara per l’esquerra. L’enveja va convertir els amics en enemics: podria recorda ara molts de fets que et causarien admiració. En suma, la corona de llorer em va reportar ser conegut i ser injuriat; sense ella, jo podria reposar i passar desapercebut, cosa que, segons alguns, és la millor forma de viure.
Carta a Joan de Certaldo  (Giovanni Boccaccio) sobre la conveniència de no interrompre els estudis a causa de  l’edat.
(...) Amant enim ut senes utilia, sic iuuenes speciosa, nec respiciunt finem. Et quid putas? Nil prorsus scientie, nil eloquentie illa michi, inuidie autem infinitum attulit et quietem abstulit; sic inanis glorie et iuuenilis audacie penas dedi. Ex illo enim ferme omnes in me linguas et calamos acuerae, semper signis erectis in acie standum fuit, semper nunc ad dexteram nunc ad leuam insultantibus obsistendum. Ex amicis hostes michi fecit inuidia: possem multa hic que te in admirationem agerent memorare. Ad summam hoc michi mea laurea prestitit ut noscerer ac uexarer; sine qua, quod optimum uite genus quidam putant, et quiescere poteram et latere.
Ad Iohannem de Certaldo, de non interrumpendo per etatem studio

























(Pàg. 89)
El treball constant i l’esforç són el meu aliment espiritual. Tant bon punt començaré a descansar i a deixar-me vèncer per la mandra, tot d’una perdré la vida.
Carta a Joan de Certaldo  (Giovanni Boccaccio) sobre la conveniència de no interrompre els estudis a causa de  l’edat.
Labor iugis et intentio pabulum animi mei sunt. Cum quiescere cepero atque lentescere, mox et uiuere desinam.
Ad Iohannem de Certaldo, de non interrumpendo per etatem studio









(Pàg. 91)
(...) he de maldar, si no sóc res, per ser alguna cosa; si sóc alguna cosa, per ser un poc més, i si sóc gran –que veritablement no ho sóc- per ser més gran, o, potser, el mes gran de tots.
Carta a Joan de Certaldo  (Giovanni Boccaccio) sobre la conveniència de no interrompre els estudis a causa de  l’edat.
(...) michi tamen enitendum est, si sum nichil ut sim aliquid, si sim aliquid ut sim plusculum, et si essem magnus –quod utique non sum- ut qua datum esset fierem maior ac maximus.
Ad Iohannem de Certaldo, de non interrumpendo per etatem studio








 Altres n'han dit...

 Enllaços:
Francesco Petrarca, és l'humanisme, estúpids!, personatge i context, epístoles.

 Llegeix-lo:
Italià - Llatí: Carta a la posteritat (html)
Llatí: Carta a la posteritat (html)
Llatí: Carta a Bocaccio (html)