El Regne - Emmanuel Carrère



"El Regne és per als bons samaritans, per a les putes afectuoses i per als fills pròdigs, no pas per als guies espirituals ni per als homes que es pensen que estan per damunt de tothom (...)".



Carrère, Emmanuel. El Regne. 
Barcelona: Anagrama, 2015


Le Royaume. Traducció de Jordi Martín.
Col·lecció Llibres Anagrama, 13


 Què en diu la contraportada...
Emmanuel Carrère ha acostumat els lectors a esperar-ne l’inesperat, i en aquesta obra monumental, gairebé èpica i sens dubte radical, aborda la fe i els orígens del cristianisme, ni més ni menys.

A El Regne s’entrecreuen la vivència de l’autor, que abraça la fe en un moment de crisi personal, i les històries de Pau i de Lluc. Pau, que cau del cavall, té una il·luminació mística i passa de lapidar cristians a propagar la nova fe que transmuta els valors. I Lluc, que escriu la vida de Jesús i a partir del qual ens endinsem en els Evangelis. Enmig d’aquestes històries entrellaçades apareixen la sèrie sobre zombis en què Carrère fa de guionista, una cangur exhippie i amiga de Philip K. Dick, els bolxevics comparats amb els primers cristians, webs porno, visions erudites sobre les fonts del cristianisme, la desaparició –resurrecció?– del cadàver de Jesús… A Carrère li interessa el missatge transgressor del cristianisme i la desmesura de la fe. I aquest llibre provocador és una indagació rabiosament contemporània que ens parla de la perplexitat, el dogma, el dubte, la redempció i la construcció d’una creença amb tesis rupturistes i rituals estranys.

 Com comença...
Aquella primavera vaig participar en el guió d’una sèrie de televisió. L’argument era el següent: una nit, en una petita ciutat de muntanya, uns morts tornen a la vida. No se sap per què, ni per què aquells morts i no pas uns altres. Ells ni tan sols ho saben, que són morts. Ho descobreixen en la mirada terroritzada dels qui estimen (...)

 Moments...
(Pàg. 39)
(...) què faig jo aquí? I què és “jo”? I què és “aquí”?
Molta gent pot viure tota la vida sense ni plantejar-se aquestes preguntes, o si se les plantegen, ho fan molt fugaçment, no els costa gens canviar de tema. Fabriquen i condueixen cotxes, fan l’amor, xerren al costat de la màquina de cafè, s’alteren perquè a França hi ha massa estrangers o massa gent que pensa que a França hi ha massa estrangers, es planifiquen les vacances, s’amoïnen pels fills, volen canviar el món, tenir èxit, i quan en tenen, tenen por de perdre’l, van a la guerra, saben que es moriran però procuren no pensar-hi gens, i és ben cert que amb tot això n’hi ha prou per omplir una vida. Pe`ro hi ha una altra mena de persones que troben que això no és suficient. O no gaire. Sigui com sigui, no hi estan conformes. Podríem discutir si aquests segons són més o menys assenyats que els primers i no acabaríem mai, el cas és que mai no s’han refet d’una mena d’estupor que els impedeix de viure sense preguntar-se per què viuen, quin sentit té tot això, si és que en té cap. Per a ells l’existència és un interrogant (...)

(Pàg.60)
(...) m’hauria venut de bona gana l’ànima al diable, però el diable no la va voler i no em queda cap més remei que oferir-la gratuïtament al Senyor.

(Pàg. 148)
(...) [Ernest Renan] pensava que per escriure la història d’una religió el millor és haver-hi cregut i haver-hi deixat de creure.

(Pàg. 157) 
El que els romans en deien religio no tenia gaire a veure amb el que nosaltres anomenem religió, i no implicava ni creença a professar ni efusió de l’ànima, sinó una actitud de respecte, manifesta a través dels ritus, per les institucions de la ciutat. De la religió en el sentit en què l’entenem nosaltres, amb les seves pràctiques estranyes i els seus fervors fora de lloc, ells en deien desdenyosament superstitio.

(Pàg. 165)
Pau puntualitza: “D’ara endavant, els qui tenen muller, que visquin com si no en tinguessin; els qui ploren, com si no ploressin; els qui estan contents, com si no ho estiguessin; els qui compren, com si no tinguessin res; els qui treuen profit d’aquest món, com si no en traguessin res. Sapigueu que aquest món passa. Jo voldria que visquéssiu sense neguit.”

(Pàg. 174) 
(...) estic convençut que la força de persuasió de la secta cristiana depenia en bona part de la seva capacitat d’inspirar gestos esbalaïdors, gestos –i no tan sols paraules- que anaven a la inversa del comportament humà normal.

(Pàg. 188) 
(...) Els pagans encara, perquè són pagans. És amb els jueus, amb qui té més feina. No volen sentir res del missatge del qual ells són els principals destinataris. No paren de causar-li maldecaps, d’arrossegar-lo davant dels tribunals romans, d’amenaçar-lo de lapidació. Els jueus van provocar la mort del Senyor Jesús i, abans, la dels profetes. Són enemics de tots els homes. No agraden a Déu, que els fulminarà amb la seva ira.
Potser Timoteu no ho va dir això, però Pau sí, en un passatge de la seva primera carta als tessalonicencs que incomoda molt els exegetes cristians. Als menjacapellans els encanta. L’utilitzen per remuntar fins a Pau la llarga i aclaparadora tradició d’antisemitisme en l’Església (...)

(Pàg. 195)
Els grecs i els romans creien que els déus eren immortals, no els homes. “No existia. He existit. Ja no existeixo. Tant és”

(Pàg. 202)
“Jo, Pau, apòstol, enviat no per homes ni per un home en concret, sinó pel mateix Jesucrist, estic estupefacte de veure que us aparteu d’aquell que us va cridar per anar cap a un altre evangeli. Però no n’hi ha cap altre, d’evangeli. Només hi ha gent que us atabala. Només hi ha gent que vol destruir en vosaltres l’evangeli de Crist.
Escolteu-me bé. Encara que un àngel baixat del cel vingués a dir-vos una altra cosa diferent del que jo us he dit, no l’hauríeu de creure. Encara que jo vingués a dir-vos una altra cosa diferent del que us he dit, no m’hauríeu de creure. Hauríeu de maleir l’àngel, m’hauríeu de maleir a mi. Perquè el que us he dit no ho he tret d’un home, sinó directament de Jesucrist.”

(Pàg. 208)
(...) a aquells que venien del judaisme, Pau els deia simplement: Feu el que us sembli. Digui el que digui la Llei, aquestes històries alimentàries no tenen cap importància. Els ídols no són res més que ídols, el que importa no és pas el que entra per la boca, si és o no és caixer, sinó tan sols el que en surt, si les paraules són bones o dolentes. La veritat, deia Pau tant als jueus com als grecs, és que tot és permès. Tot és permès però, hi afegia, no tot és oportú.

(Pàg. 221)
(...) la saviesa és el que busca tothom. Fins i tot els vividors, els voluptuosos, els esclaus del seus plaers sospiren per la saviesa. Diuen que no hi ha res millor, que si en fossin capaços serien filòsofs., Pau no hi està d’acord. Ell diu que la saviesa és un objectiu miserable, i que a Déu no li agrada. Ni la saviesa ni la raó, ni la pretensió de ser l’amo de la pròpia vida. Si es vol conèixer l’opinió de Déu sobre la qüestió, només cal llegir el llibre d’Isaïes. Això és el que Ell diu amb totes les lletres: “Confondré la saviesa dels savis. I la intel·ligència dels intel·ligents, la llençaré a les escombraries.”
Pau va encara més enllà. Diu que Déu va escollir salvar els homes que escoltin no pas paraules sàvies, sinó paraules boges. Diu que els grecs s’equivoquen perseguint la saviesa, i que les jueus també s’equivoquen reclamant miracles, i que l’única veritat és la que anuncia ell, aquest Messies crucificat que per als jueus és un escàndol  i per als pagans una bogeria.

(Pàg. 230)
(...) la resurrecció és impossible, però hi ha un home que va ressuscitar. En un punt concret de l’espai i del temps es va produir aquest fet impossible, que marca un abans i un després en la història del món, i també divideix la humanitat entre els qui no s’ho creuen i els que sí, i per als qui sí que s’ho creuen, per als qui han rebut la gràcia increïble de creure’s aquesta cosa increïble, ja no té cap sentit res del que es creien abans.

(Pàg. 232)
(...) Pau acaba amollant el que volia dir de debò, que es resumeix molt simplement: la Llei s’ha acabat. Des que Jesús ha vingut, ja no serveix per a res. Els jueus que s’hi agafen com al privilegi de la seva tria mostren, en el millor dels casos, sordesa, i en el pitjor, mala voluntat.

(Pàg. 242)
Ulisses diu que la saviesa consisteix a mirar sempre cap aquí baix i cap a la condició d’home, i Pau diu que consisteix a allunyar-se’n. Ulisses diu que el paradís és una ficció, i que per tant no importa gaire que sigui bonica; Pau diu que és l’única realitat. Pau, endut per l’emoció, arriba a felicitar Déu per haver triat el que no és per desfer el que és. És això el que va triar Lluc, és aquí on es va embarcar, ben literalment, i jo em pregunto si un cop a bord no li deu passar pel cap la sospita que està fent una bestiesa enorme. Que està dedicant tota la vida a una cosa que senzillament no existeix i girant l’esquena al que sí que existeix: la calor dels cossos, el gust agredolç de la vida, la imperfecció meravellosa de la realitat.

(Pàg. 298) 
(...) El que passa és que el Nou Testament, segons diu ell [Hyam Maccoby], no és mai res més que la història escrita pel bàndol dels vencedors, el resultat d’una vasta falsificació que pretén fer creure que Pau i la seva religió nova són els hereus del judaisme i no els seus negadors; que malgrat les divergències menors, Pau era acceptat, apreciat i legitimat per l’església de Jerusalem; que a Jesús no li agradaven els fariseus però que, com Pau, respectava els romans; que no feia política, que el seu regne no era pas d’aquest món, que com Pau ensenyava el respecte per l’autoritat i la vanitat de qualsevol revolta; que autoproclamant-se Messies no parlava d’una reialesa terrenal, sinó d’una identificació nebulosa amb Déu, fins i tot amb el Logos; que els únics jueus bons són els qui es consideren deslligats de la Llei, és a dir, més jueus; en fi, que Pau és l’únic que coneix el fons del pensament de l’autèntic Jesús, precisament perquè no el va conèixer en la seva encarnació terrenal, imperfecta i confusa, sinó com a Fill de Déu, i que qualsevol veritat històrica que pugui comprometre aquest dogma no tan sols s’ha de declarar falsa, sinó que també s’ha d’esborrar, que és més segur.
Vet aquí la mentida que es va imposar fa dos mil anys (...)

(Pàg. 354)
(...) el que jo entenc per ser cristià, el que me va fer respondre-li que sí, que jo era cristià, consisteix simplement, davant d’un dubte abismal com el seu, a dir: ves a saber. Consisteix en ser agnòstic en sentit estricte.

(Pàg. 367)
En aquest llibre intento explicar com es va poder escriure un Evangeli. Com es va constituir el cànon ja és una altra historia, i també té prou de misteri.

(Pàg. 371)
Em pregunto què devia pensar Lluc d’aquests vaticinis de l’últim Pau. Quan el sentia, al seu petit apartament dictar a Timoteu amb la seva veu ronca aquelles cartes en què el món sencer, passat, present i futur, no era suficient per contenir la grandesa del Crist Jesús, ¿com relacionava ell aquell Crist Jesús amb l’home sobre el qual havia investigat a Judea i a Galilea, aquell home que havia menjat, begut, cagat i caminat per uns camins pedregosos en companyia de paios illetrats i ingenus als quals explicava històries de veïns cerca-raons i recaptadors penedits?

(Pàg. 378)
L’essencial, no es cansava de repetir Pau, és creure en la resurrecció de Crist: la resta ve donada de més a més. No, respon Jaume –o Lluc, quan fa parlar Jaume-: l’essencial és ser compassiu, socórrer els pobres, no tenir ínfules, i algú que compleixi tot això sense creure en la resurrecció de Crist serà mil cops més a prop seu que algú que hi cregui i que es quedi amb els braços plegats i adelitant-se amb l’amplada, l’alçada, la llargada i la profunditat. El Regne és per als bons samaritans, per a les putes afectuoses i per als fills pròdigs, no pas per als guies espirituals ni per als homes que es pensen que estan per damunt de tothom (...)

(Pàg. 386)
Pensem en nosaltres, occidentals del segle XXI. La democràcia laica és la nostra religio. No li demanem que sigui exaltant ni que compleix les nostres aspiracions més íntimes, només que ens proporcioni un marc en què es pugui desplegar la llibertat de cadascú. Instruïts per l’experiència, desconfiem per damunt de tot d’aquells qui asseguren que coneixen la fórmula de la felicitat, o de la justícia, o de la realització de l’home, i que pretenen imposar-la-hi. La superstitio que vol la nostra mort  ha estat el comunisme, i avui dia és l’islamisme.

(Pàg. 395)
(...) si jo sóc lliure d’inventar és amb la condició de dir que invento, marcant tan escrupolosament com Renan els graus del cert, del probable, del possible i, just abans del queda clarament exclòs, del no impossible, territori on es desplega bona part d’aquest llibre.

(Pàg. 396)
Pau era un geni, que planava molt lluny per damunt del més comú dels mortals, i Lluc, un simple cronista que mai no va voler escapolir-se del seu destí.

(Pàg. 430)
Tota la història d’Israel és un seguit d’advertiments de Déu al seu poble. D’amenaces, d’avisos, de condemnes que sempre acaba aixecant, com a pare afectuós que és. A l’últim moment, atura el ganivet d’Abraham i salva Isaac. Més tard, deixa als babilonis prendre Jerusalem i destruir el Temple, però permet que els jueus tornin de l’exili i que es construeixi un segon Temple. Aquest cop, no: és l’última condemna, i és inapel·lable.
No hi haurà un tercer Temple.

(Pàg. 453)
Resumim: és la història d’un curandero rural que practica exorcismes i que prenen per un bruixot. Parla amb el diable, al desert. La seva família el voldria fer tancar. S’envolta d’una colla de ganduls que terroritza amb unes prediccions tan sinistres com enigmàtiques i que surten corrent quan el detenen.  La seva aventura, que va durar menys de tres anys, s’acaba amb un judici a corre-cuita i amb una execució sòrdida, enmig del desànim, l’abandó i l’esglai. En el relat que n’ofereix Marc no es fa res per embellir-lo ni donar als personatges una cara més amable. Llegint aquest succés brutal, es té la sensació de ser més a prop que mai d’aquest horitzó per sempre inabastable: el que va passar de debò.


(Pàg. 479)
Ni Lluc ni el mateix Jesús qüestionen l’opinió generalitzada que val més ser amunt que avall. Només diuen que situar-se a baix és la millor manera d’acabar a dalt, és a dir, que la humilitat és una bona estratègia de vida. ¿Hi ha cap cas en què això no sigui una estratègia?

 Altres n'han dit...
A vista d'ocell, Pere Calonge ex-libris, Ofici de lector, Un libro al día, Regina Irae, El hogar de las palabras, Signos vagabundos, El placer de la lectura, Las lecturas de GuillermoEl Cultural, Librújula, Estado crítico, Revista de letras, Revista crítica, Revista de libros, Pep Grill.

 Enllaços:
Emmanuel Carrèrel'autor sobre l'obra i la temàticaorigens, fons i formamestissatge literari, literatura ficcionada, analogia boltxevic, Philp K Dick, Hyam Maccoby, Pau (apòstol).

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli