Una tomba per a Boris Davidovic - Danilo Kis
" (...) la lectura de molts llibres porta cap a a la saviesa, però la lectura d’un sol llibre, cap a la ignorància armada amb el fanatisme i l’odi."
Kis, Danilo. Una
tomba per a Boris Davidovic.
Barcelona: Angle
Editorial, 2003.
Grobnica za Borisa
Davidovica, traducció de Simona Skrabec
Col·lecció Narratives, 14
⇲ Que en diu la contraportada...
Una tomba per a Boris Davidovic mostra fins a quin punt es pot tergiversar el sentit de la història, com els governants creen i destrueixen els herois populars, com aniquilen vides i idees que els són contràries. Amb una prosa bellíssima Danilo Kis repassa alguns horrors del segle XX: els camps de concentració estalinistes, la guerra civil espanyola, els baixos fons. Assetjats per poderoses maquinàries ideològiques, religioses i polítiques (que desencadenen l'odi i la repressió en les seves múltiples formes), els personatges de Kis malden per afirmar la seva veritat i l'autenticitat de la seva existència. Boris Davidovic no voldrà una tomba amb què puguin manipular el seu record; preferirà llençar-se al foc. Aquest llibre va provocar una polèmica desmesurada al seu país i Kis va haver-se d'exiliar
⇲ Com comença...
El relat que segueix, nascut de la sospita i la incertesa, té l’única desgràcia (que alguns anomenen sort) de ser veritable: va ser escrit de la mà de gent honrada i es basa en testimonis fiables.
Un ganivet amb el mànec de fusta de roser
⇲ Moments...
(Pàg. 25)
Gould Versckoyles va néixer en un raval de Dublín a prop del port, on sentia els xiscles dels vaixells, aquest crit estrident que a un cor jove que creu en la justícia li parla d’altres móns i pobles fora de Dubh-Linn, d’aquesta albufera negra on la pudor i la injustícia ofeguen encara més que en altres llocs.
La truja que es menja les seves cries.
(Pàg. 26)
Veig Versckoyles com es retira a Màlaga, a peu, amb l’abric de cuir que va sostreure a un falangista mort (sota l’abric hi havia un cos esquàlid completament nu i una creu de plata penjada d’una cinta de cuir); veig com ataca, amb la baioneta calada, amb el crit als llavis que l’eleva com si portés les ales d’un àngel exterminador; veig com la intensitat de la veu sobrepassa els anarquistes que van aixecar la seva bandera negra als pendents pelats damunt Guadalajara, preparats per a una mort sublim i absurda; el veig com escolta, sota el cel candent al costat d’un cementiri a prop de Bilbao, els discursos en què, com si es tractés de la creació de l’univers, es distingeix entre la mort i la vida, entre el cel i la terra, entre la llibertat i la tirania; el veig com buida tota la càrrega a l’aire apuntant avions, impotent, com cau immediatament després, cobert de foc, terra i metralla; el veig com sacseja el cos mort de l’estudiant Armand Jauffrot, que li va morir als braços a prop de Santander; el veig com jeu amb una bena bruta al cap en un hospital improvisat a tocar de Gijón, tot escoltant els deliris dels ferits entre els quals n’hi ha un que crida Déu en irlandès; el veig com parla amb una infermera jove que el posa a dormir com si fos un nadó, mentre li canta una cançó en una llengua desconeguda i veu, tot i estar mig adormit, drogat amb opi, com ella es fica al llit d’un polonès amb la mà amputada i un instant després ja sent, com en un malson, els gemecs malaltissos de l’amor; el veig com en algun lloc de Catalunya seu en l’improvisat quarter general del batalló al costat del telègraf Morse i repeteix senyals desesperats demanat socors mentre des d’un cementiri pròxim la ràdio emet les cançons alegres i suïcides dels anarquistes; el veig com pateix conjuntivitis i diarrea; i el veig com s’afaita despullat de la cintura en amunt al costat d’un pou amb les aigües emmetzinades.
La truja que es menja les seves cries.
(Pàg. 37)
(...) el lector desconfiat i tafaner, però, li recomano que consulti la bibliografia on podrà trobar les proves necessàries. (Potser hauria estat millor si hagués triat una altra forma de comunicat, un assaig o un estudi on tots aquests documents els hauria pogut utilitzar
de la manera habitual. Però hi ha dues coses que em retenen: no és gens convenient utilitzar testimonis vius, orals, de persones fiables com a documents; i per altra banda, no he pogut renunciar al plaer de narrar, un plaer que dóna a l’escriptor la impressió falsa que està creant el món i que, tal com es diu, el transforma.)
Els lleons mecànics.
(Pàg. 43)
La crueltat dels ortodoxs no és, de fet, menys cruel que la crueltat d’una comunitat pagana, però el fanatisme dels fidels a la tirania d’un sol Déu és encara molt més virulent i eficaç.
Els lleons mecànics.
(Pàg. 62)
Karl Georgijevic Taube va néixer el 1899 a Esztergom, Hongria. Per molt que les dades sobre els seus primers anys siguin escasses, la grisor provinciana de les petites ciutats centreeuropees del principi de segle es perfila nítidament enmig de la penombra dels temps passats: cases baixes de color gris amb patis que el sol durant el seu lent camí divideix amb una clara línia de demarcació en quadrats d’una llum enlluernadora i en una mena d’ombres humides, cobertes de floridura, semblants a tenebres; les fileres d’acàcies que a la primavera fan una olor trista, com l’espès xarop contra la tos i els caramels per aclarir la gola, l’olor de les malalties infantils; l’esclat fred del barroc a la farmàcia on brillen els recipients blancs de porcellana amb aires gòtics; el gimnàzium llòbrec amb el pati enrajolat (bancs verds de pintura pelada, gronxadors malmesos que semblen forques i els lavabos de fusta pintada amb calç); la seu de l’ajuntament tenyida del groc de Maria Teresa, el color de les fulles caduques i de les flors de tardor que surten en les cançons que als capvespres toca l’orquestra zíngara al parc del Grand Hotel.
El cercle màgic de les cartes.
(Pàg. 65)
(...) sentia fàstic de la seva pròpia feblesa i de la sang dèbil de la seva raça llatina, “que ploriquejava tot just sentir esmentar la sang”.
El cercle màgic de les cartes.
(Pàg. 68)
Si els camins del destí no fossin atzarosos i d’una arquitectura tan embullada, que fa que els llocs només es deixin intuir i no pas veure, podríem dir que, no obstant el terrible final, Karl Taube havia nascut sota una bona estrella.
El cercle màgic de les cartes.
(Pàg. 69)
(...) la malaltia i la seva ombra, la mort, són, especialment en els ulls dels tirans, només una encarnació del sobrenatural i els bruixots una mena de mags: la conseqüència lògica d’una determinada concepció del món.
El cercle màgic de les cartes.
(Pàg. 94) XXX
“... Tot just asseure’m en un pupitre de la universitat, ja vaig anar a la presó. Vaig ser detingut exactament tretze vegades. Dels dotze anys que van seguir a la meva primera detenció, més de la meitat els vaig passar fent treballs forçats. A més a més he passat tres vegades pel difícil camí de l’exili, un camí que em va robar tres anys de la vida. Durant els breus moments de “llibertat”, observava com en una pantalla com passaven davant dels meus ulls els tristos pobles russos, les ciutats, la gent, els esdeveniments, però jo sempre corria, dalt d’un cavall, en un vaixell, en un carro. No hi ha cap llit on hagi dormit més d’un mes. Vaig conèixer l’horror de la realitat russa els vespres llargs i desagradables d’hivern, quan els llums febles de Vasiljevski Ostrov tot just parpellegen, i aquest poblet rus apareix a la llim de la lluna en una bellesa falsa, enganyadora. La meva única passió va ser aquest penós, entusiàstic i misteriós ofici de revolucionari... Perdoni’m, Zina, i porti’m en el seu cor; això li resultarà tan dolorós com si portés una pedra al fetge”.
Una tomba per a Boris Davidovic
(Pàg. 118)
Aquest home valent va morir el 21 de novembre de 1937 a les quatre de la tarda. Darrera seu van quedar alguns cigarrets i un raspall de dents.
Una tomba per a Boris Davidovic
(Pàg. 123)
Estava ocupat amb la lectura i l’escriptura quan entraren en la meva habitació una gran part d’aquesta gent, armada amb la ignorància tan esmussada com un bastó i amb l’odi esmolat com un ganivet. No foren pas els meus teixits de seda allò que els havia omplert els ulls de sang, tampoc els meus llibres ordenats als prestatges; la seda l’amagaren sota les capes, els llibres els tiraren a terra i començaren a trepitjar-los i estripar-los davant dels meus ulls. Però aquests llibres relligats en cuir i numerats foren escrits per homes savis i a dins trobarien, si els haguessin volgut llegir, milers de raons per matar-me allà mateix i a dins hi havia també, si els haguessin volgut llegir, el remei i el bàlsam per al seu odi. I jo els vaig dir que no els estripessin perquè molts llibres no són perillosos, de perillós només n’hi ha un; i els vaig dir que no els estripessin perquè la lectura de molts llibres porta cap a a la saviesa, però la lectura d’un sol llibre, cap a la ignorància armada amb el fanatisme i l’odi.
Gossos i llibres.
(Pàg. 124)
(...) malgrat tot, el patiment temporal de l’existència és més valuós que el buit final del no-res.
Gossos i llibres.
(Pàg. 129)
(...) des de darrera de les tanques aparegué una munió de gent armada amb bastons i ganivets, m’agafaren i em preguntaren si era jueu o cristià. Jo els vaig preguntar què eren ells mateixos i ells em van dir: “Nosaltres som els pastors honrats al servei de la fe de Crist”, i em digueren també: “En nom del paradís celestial i el paradís terrenal exterminarem tots els que no van per Seu camí, els jueus i els no jueus”. Jo els vaig dir aleshores que no era jueu i els vaig dir: “És que fins al paradís celestial i el paradís terrenal s’hi arriba a través de la sang i el foc?”, i ells em digueren: “N’hi ha prou amb una sola ànima descreguda per expulsar-nos a tots del paradís i de l’esperança, com n’hi ha prou amb una sola ovella ronyosa per infectar tot el corral”; i també em digueren: “No és millor degollar una ovella ronyosa que deixar que s’infecti tot el corral?”, i cridaren: “Deteniu-lo perquè les seves paraules fan olor de dubtes i de descregut”, i em lligaren les mans i se m’emportaren. Jo encara els vaig preguntar: “Que tenen poder sobre la gent per disposar de la seva llibertat?”, i ells em digueren: “Nosaltres som els soldats de Crist i tenim el permís de les autoritats per separar els infectats dels sans, aquells que dubten d’aquells que creuen”.
Gossos i llibres.
(Pàg. 131)
“(...) Considera que el seu bateig no és vàlid?”
“Sí”
“Per què s’exposa voluntàriament als perills del pensament herètic?”
“Perquè vull viure en pau amb mi mateix i no amb el món”,
“Expliqui-ho”.
“Com que no sé en què creuen els cristians i per què creuen; com que, en canvi, sé en què creuen els jueus i per què creuen, i com que considero que la seva fe està demostrada amb les Lleis i els Llibres dels profetes que he estudiat com a doctor durant els vint anys passats, dic, doncs, que fins que no se’m demostri amb les meves Lleis i els meus Profetes que es poden aplicar a la fe cristiana, no creuré en el cristianisme, tot i la seguretat que em donaria l’abric d’aquesta fe i m’estimo més morir que abandonar les meves creences”.
Gossos i llibres.
(Pàg. 134)
(...) de sobte es va fer present en la meva consciència com una metàfora desenvolupada de la doctrina clàssica sobre el moviment cíclic del temps: “Qui va veure el present, ho va veure tot: allò que va passar en els temps més remots i allò que passarà en el futur” (Marc Aureli, Pensaments, llibre VI, 37). En una polèmica amb els estoics (i encara més amb Nietzsche), J.L. Borges formula així la seva lliçó: “L’univers es consumeix periòdicament pel foc que l’ha engendrat per renéixer de les cendres i reviure la mateixa història. De nou, les parts llavors disseminades s’uneixen i tornen a donar forma a les pedres, als arbres, a la gent –i fins i tot a les virtuts i als dies, ja que per als grecs no hiha un substantiu sense substància, De nou cada espasa, cada heroi, de nou, cada minuciosa nit d’insomni”.
Gossos i llibres.
(Pàg. 138)
Els poemes que daten entre 1918 i 1919 no ens donen cap possibilitat de desxifrar on es van escriure; tot passa encara en les regions cosmopolites de l’ànima que no té un mapa precís.
Biografia breu d’A.A. Darmolatov (1892-1968)
⇲ Altres n'han dit...
Balcània, Ara (Marina Espasa), Diarios de resistencia, Degradante Tren Amnésico, El arte no reversible, Un libro al día, Pep Grill.
⇲ Enllaços:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada