Carta al pare - Franz Kafka

"(...) en tu s’acabava tota la puresa del món i en mi començava, en virtut del teu consell, tota la immundícia."

Kafka, Franz. Carta al pare. 
Barcelona: L’Avenç, 2009. 

Col·lecció Literatures



⇲ Que en diu la contraportada...
Kafka va escriure Carta al pare quan tenia 36 anys, amb motiu del trencament del seu prometatge (el tercer!) amb Julie, filla d’un servent de sinagoga. Tot i que el pare ja s’havia mostrat contrari a aquest matrimoni, Kafka sent la necessitat de justificar-se. El text constitueix, de fet, un esbós d’autobiografia i un nou intent de salvar-se en la literatura.
Kafka acusa el seu pare dels seus mals i reconstrueix la història de la seva convivència sense callar anècdotes cruels ni estalviar-se explicacions humiliants amb un estil minuciós, cortès, exhaustiu. Cada plany, cada confessió o cada retret semblen excessius i tot plegat sembla desorbitat, sense que s’arribi a un judici definitiu, cosa que fa pensar que malgrat la confrontació personal, Kafka se les heu amb un enemic impersonal, tot allò que no és ell, el món, el defora o el curs de la vida.

⇲ Com comença...
Molt estimat pare:
No fa gaire vares preguntar-me per què dic que em fas por. Com de costum no vaig saber què contestar-te; d’una banda precisament perquè em fas por i de l’altra perquè en l’explicació d’aquesta por hi entren tants factors que no podria, de paraula, raonar-la amb una coherència passable.

⇲ Moments...
(Pàg. 35)
Jo hauria estat feliç de tenir-te com a amic, o com a amo, oncle, avi , fins i tot (un xic a contracor, això sí) com a sogre. És justament només com a pare, que no; com a pare eres massa fort per a mi (...)

(Pàg. 38)
(...) aquest sentiment de nul·litat que sovint em domina (un sentiment, tanmateix noble i fecund en un altre aspecte), prové de la teva reiterada influència en mi. M’hauria calgut una mica d’encoratjament, d’amistat. Calia deixar obert el meu camí; en lloc d’això me’l barraves amb la bona intenció, és clar, de fer-me’n seguir un altre. Però jo no era fet per a un altre.

(Pàg. 40) 
En tu vaig veure per primera vegada allò que d’enigmàtic tenen els tirans: la raó, la fonamenten en llur persona, no en llurs raons.

(Pàg. 41)
Mai no he entès la teva manca absoluta de sensibilitat pel que fa al dolor i a la vergonya que podies infligir-me amb aquell parlar; era com si no tinguessis consciència del teu poder.

(Pàg. 45)
(...) tal com sóc, sóc (exceptuant, naturalment, les bases i les influències més generals de la vida) el resultat de la teva educació i de la meva docilitat.

(Pàg. 52)
Podia gaudir d’allò que em donaves, sí, però amb vergonya, amb desgana, remordiment i sentiment de culpa. En conseqüència el meu agraïment no podia ésser veritable, era si de cas agraïment de captaire.

(Pàg. 66) 
El cas és que a través meu vas detestar el judaisme, se’t féu il·legible la literatura jueva, “et feia fàstic”.  Això podia significar que insisties en el fet que l’únic judaisme vàlid era aquell que m’havies ensenyat de petit, que la resta no valia res.

(Pàg. 67)
Escrivint em trobava, tanmateix, relativament segur, respirava; l’aversió que vas sentir tot seguit per la meva afecció a escriure em fou excepcionalment benvinguda. La meva vanitat i el meu orgull sofrien, és cert, sota aquella frase, famosa en la família, amb què solies acollir els meus llibres: “deixa’l damunt la tauleta de nit” (en general jugaves a cartes quan et portava un llibre), però en el fons m’hi rabejava, no sols per venjança i malícia, o per la satisfacció de confirmar novament el meu judici sobre les nostres relacions, sinó perquè molt primitivament aquella fórmula em sonava més o menys així: “ja ets lliure, ara!”. Era un error, naturalment, jo no era lliure o a tot estirar encara no era lliure. Tot el que escrivia, en efecte, tractada de tu, era únicament un plany de tot allò que no podia venir a plànyer en el teu pit.
Era un inacabable comiat de tu, intencionadament allargassat, constret i forçat per tu, però dirigit i determinat per mi

(Pàg. 70)
És probable que de constitució no sigui gandul, però no tenia res a fer. Onsevulla que visqués, em trobava abandonat, condemnat a cadena perpètua, vençut, i fugir-ne, cap onsevulla que fos, m’atreia en extrem, però tampoc no era un objectiu, perquè es tractava d’un impossible que les meves forces, llevat de petites excepcions, no podien pas aconseguir.

(Pàg. 73)
Casar-se, fundar una família, acceptar tots els fills que vinguin, mantenir-los i orientar-los mínimament en aquest món tan insegur, és al meu entendre allò que de més alt pot aconseguir un home.

(Pàg. 74)
(...) allò que em cou a mi et deixa indiferent a tu, i a l’inrevés, allò que per a tu no té conseqüències por ésser mortal per a mi.

(Pàg. 76)
(...) en tu s’acabava tota la puresa del món i en mi començava, en virtut del teu consell, tota la immundícia. Era realment incomprensible que em condemnessis així, i només antigues culpes i el teu profund desdeny m’ajudaven a fer-m’ho comprensible. El resultat fou enfonsar-me novament, presoner de mi mateix.

(Pàg. 78)
Per què, doncs, no m’he casat? Hi havia obstacles concrets, com en tota cosa; la vida al capdavall consisteix a escometre obstacles d’aquests.

(Pàg. 80)
(...) haig de confessar que un fill com jo, esquiu, eixut de paraules i d’atenció, decaigut de cos i d’esperit, em seria insuportable; si no hi hagués cap altre remei, fugiria segurament d’ell, me n’aniria, com tu volies fer de bon principi, quan jo volia casar-me.

⇲ Altres n'han dit...
Lucky Buke, La mojarra desnuda, Un libro al día, Carmen y amig@s, Suelta mis libros, El infinito eterno, Tormentalidad, The Readometer Project. Pep Grill.

⇲ Enllaços:
Franz Kafka, context socio-històric, context psicològic, Edip com a desencadenant, introspecció psicològica detallada, dissecció, el pare.

⇲ Llegeix-la
Alemany (html)