El Petit Príncep - Antoine De Saint-Exupéry





"(...) només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls."





De Saint-Exupéry, Antoine. El Petit Príncep.
Barcelona: Laia, 1981


Le Petit Prince. Traducció de Joan Xancó.
Il·lustracions de l’autor.
Col.lecció El Nus, 35





 Com comença...
Quan tenia sis anys, vaig veure una vegada un magnífic dibuix en un llibre sobre la Selva Verge que es deia Històries viscudes. El dibuix representava una serp boa empassant-se una salvatgina.

 Moments...
(Pàg. 10)
Sempre necessiten explicacions, la gent gran.

(Pàg. 24)
La gent gran volen xifres. Quan els parleu d’un nou amic, mai no us pregunten res del que és essencial. Mai no us diuen: “Quin so de veu té? Quins jocs li agraden? Que potser fa col•lecció de papallones?” El que us pregunten és: “Quants anys té? Quant pesa? Quant guanya el seu pare?” Solament així creuen tenir-ne una idea. Si dieu a la gent gran: “He vist una casa bonica de maons de color rosa, amb geranis a les finestres i coloms al terrat...”, no acabaran d’imaginar-se com és aquesta casa... Cal que els digueu “He vist una casa que val tant!” Llavors diuen: “Què és bonica!”

(Pàg. 25) 
És trist oblidar un amic. No tothom l’ha tingut, un amic.

(Pàg. 26)
(...) jo, dissortadament, no puc veure els xais a través de les caixes. Potser és que sóc una mica com la gent gran. Segurament que m’he fet vell.

(Pàg. 54)
- (...) Bec –respongué l’embriac en to lúgubre.
- Per què beus? –preguntà el petit príncep.
- Per oblidar –respongué l’embriac.
- Per oblidar què? –preguntà el petit príncep.
- Per oblidar la meva vergonya –respongué l’embriac tot acotant el cap.
- Vergonya de què? –preguntà el petit príncep, que desitjava socórrer-lo.
- Vergonya de beure! –va dir l’embriac, i es tancà en el seu silenci.

(Pàg. 57)
- (...) què en fas d’aquests estels?
- Que què en faig?
- Sí.
- No res. Els tinc.
- Tu tens els estels?
- Sí.
- Però si abans he vist un rei que...
- Els reis no tenen res. Només “regnen” en algun indret. Són coses diferents.

(Pàg. 60)
- (...) Jo tinc –va dir- una flor que rego cada dia. Tinc tres volcans que escuro cada setmana. Perquè escuro el que està apagat. Mai no se sap què pot passar. A la meva flor li és útil que jo la tingui; als meus volcans els és útil que jo els tingui. Però tu no els en dónes cap, d’utilitat, als estels.
L’home de negocis va obrir la boca, però no va saber que respondre, i el petit príncep se n’anà.

(Pàg. 73)
- (...) On són els homes? –reprengué a la fi el petit príncep-; t’hi trobes una mica sol, al desert...
- També et trobes sol entre els homes –digué la serp.

(Pàg. 79)
(...) descobrí un camí. I tots els camins menen cap a l’home.

(Pàg. 84)
- (...) Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les tendes. Però com que de tendes d’amics no n’hi ha, els homes ja no tenen amics.

(Pàg 87)
- (...) Adéu –digué la guineu-, Heus aquí el meu secret. És molt senzill: només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls.

(Pàg. 90)
- (...) Només els infants aixafen els nassos als vidres.
- Només els infants saben el que cerquen –digué el petit príncep-. Perden el temps per una nina de parracs i la nina resulta important, i si els la prenen, ploren...
- Tenen sort –digué el guardaagulles.

(Pàg. 93)
A mi m’ha agradat sempre el desert. Us asseieu en una duna de sorra. No veieu res. No sentiu res. I malgrat tot, alguna cosa brilla en silenci...
- El que fa bell el desert, és que té un pou amagat en algun lloc...-digué el petit príncep.

(Pàg. 97)
- (...) Els homes del teu país –deia el petit príncep- conreen cinc mil roses en un mateix jardí... i no hi troben el que cerquen...
- No... –vaig respondre.
- I malgrat tot, el que cerquen podrien trobar-ho en una rosa, només una; o en una mica d’aigua...
- Certament... –vaig dir.
El petit princep afegí:
- Però els ulls són cecs. Cal cercar amb el cor...

(Pàg. 106)
- (...) Has fet mal fet. Et faré llàstima. Semblarà que estigui mort i no serà cert.
I jo callava.
- Tu ja ho comprens. És massa lluny. No me’l puc emportar pas, aquest cos. Pesa massa.
I jo callava.
- Serà com una vella escorça abandonada. Les escorces velles no entristeixen ningú...
I jo callava.
Es va descoratjar una mica. Però encara féu un esforç:
- Serà agradable, saps? Jo també miraré els estels. Tots els estels seran com pous amb politges novellades, tots els estels m’oferiran aigua.
I jo callava.
- Serà divertit! Tu tindràs cinc-cents milions de picarols; jo tindré cinc-cents milions de fonts...
I ell també callà, perquè plorava...

(Pàg. 109)
Mireu el cel. Pregunteu-vos: ¿el xai s’ha menjar la flor, sí o no?
I veureu com tot canvia...
I ningú de la gent gran no comprendrà mai que això pugui tenir tanta importancia!

 Altres n'han dit...
Un libro al día, Soy bibliotecario, Elige un libro, Lo que yo leo.

 Enllaços:
Antoine de Saint-Exupéry, origen i contextsimbologia, els missatges, una trampa, punts de vistasobre les traduccions en català, paràbola, al·legoria o fàula?.

 Llegeix-lo:
Francès (html)
Anglès (html)
Italià (multiformat
Altres idiomes (pdf)

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli