La Ilíada - Homer





"És que no hi ha res més miserable que l’home entre tots els éssers que respiren i es mouen damunt la terra (...)."





Homer. La Ilíada. 
Barcelona: Edicions de la Magrana, 1996

Ilias. Traducció de Joan Alberich
Col.lecció L’Esparver Clàssic, 19




⇲ Què en diu la contraportada...
En el darrer any de la guerra contra Troia, Aquil.les, irat contra Agamèmnon que li ha pres la captiva Briseida, es retira del combat. La seva absència ocasiona desastres terribles i provoca la desfeta de les forces aquees. Només una segona i més terrible còlera, causada per la mort del seu amic Pàtrocle, empenyerà Aquil.les de nou a la batalla.
Un poema, traduït ara per primera vegada en prosa, d’una sostinguda grandesa i també ple d’una eterna veritat humana, dins una atmosfera de poderosa fantasia.

⇲ Com comença...
CANT I
La pesta: la còlera d’Aquil.leu
Invocació
Canta, deessa, la còlera funesta d’Aquil.leu el Pelida, la qual provocà innombrables sofriments als aqueus i precipità moltes ànimes esforçades d’herois a l’Hades, i els convertia en pastura dels gossos i menja de les aus.

 Moments...
(Pàg. 50)
(...) I el Pelida, de nou, va increpar l’Atrida amb mots injuriosos i de cap manera no va calmar la seva ira: “Borratxo, tu, que tens els ulls de gos i cor de cérvol! Tu, en el teu ànim mai no has tingut el valor d’armar-te per a la guerra amb l’exèrcit ni de sortir d’emboscada amb els més valents dels aqueus. A tu, això et sembla la mort. Sens dubte t’és molt mes avantatjós anar arrabassant pel vast campament dels aqueus la part del qui  parla contra tu. Rei que devores els béns del poble, governes uns inútils (...)

(Pàg. 57)
(...) li va respondre Tetis, tot vessant llàgrimes: “Ai, fill meu, ¿per què t’he infantat i t’he criat per a un destí fatal? Tant de bo romanguessis vora les naus sense ll+àgrimes ni penes, perquè el teu fat és breu, i no pas gaire llarg! Ara ha resultat que ets alhora de vida breu i el més desgraciat de tots. Per això, en mala hora et vaig parar al palau. Tanmateix, aquestes paraules, jo mateixa aniré al nevós Olimp a dir a Zeus, que amb el llamp es delita, per si em fa cas. Mentrestant, tu roman assegut vora les ràpides naus, continua enutjat contra els aqueus i per res no prenguis part en la guerra (...)”.

(Pàg. 60)
“(...) et faré una senyal d’assentiment amb el cap perquè te’n convencis. Car entre els immortals aquesta és la meva garantia més ferma. Mai no serà revocable, ni enganyós, ni incomplert allò que aprovi inclinat el cap”.
Va parlar i amb les celles negroses va donar assentiment el Crònida. Els cabells divins van voleiar per damunt de la testa del sobirà immortal. I va fer tremolar l’espaiós Olimp.

(Pàg. 61) 
“[Zeus a Hera]  (...) allò que cal que escoltis, abans que tu no ho sabrà ningú ni dels déus ni dels humans. De tot allò que jo vulgui meditar lluny dels déus, no me’n preguntis res en detall ni intentis posar-t’hi”.

(Pàg. 75) 
“[Agamemnon] (...) ara aneu a menjar perquè puguem incitar Ares. Que cadascú esmoli bé la llança, prepari é l’escut, que cadascú doni bé de menjar als cavalls de pota lleugera, que cadascú revisi els dos costats del carro i pensi en la guerra, perquè durant tot el dia ens sotmetrem a l’arbitri de l’implacable Ares. Entremig no hi haurà pausa, ni un instant, fins que la nit, quan arribi, separi la fúria dels homes (...)”

(Pàg. 94)
“[Hèctor] (...) Paris maleït, distingit d’aspecte, doner, seductor, tant de bo no haguessis nascut o haguessis mort solter. Això és el que jo voldria. I hauria estat molt més profitós això que no pas ser un ultratge d’aquesta mena i un motiu de menyspreu per als altres. Ben segur que deus ser la riota dels aqueus de testa cabelluda, pensant-se que eres un campió excel·lent, perquè tens una bella figura, però dins del cor no tens gens de força ni de coratge (...).”

(Pàg. 121)
Com l’oneig de la mar, quan en la costa sorollosa s’encrespa contínuament per l’impuls del Zèfir, primer s’infla en el pèlag, tot seguit bramula amb força i, en rompre’s a la terra, s’aixeca tot doblegant-se i a ambdós costats d’un promontori escup l’escumarada marina, amb la mateixa rapides aleshores, en una ràpida successió, els batallons dels dànaus avançaven sense parar cap a la guerra.

(Pàg. 136)
(...) rajava la sang immortal de la dea, l’icor, que circula dins els déus benaurats; car no mengen pa ni beuen vi brillant, i per això són exsangües i són anomenats immortals.

(Pàg. 140)
“ [Apol·lo a Diomedes] (...) Reflexiona, Tídida, i fes-te enrere, no vulguis considerar-te igual com els deus, perquè no serà mai igual la raça dels deus immortals i la dels homes que trepitgen la terra.”

(Pàg. 142)
“[Agamèmnom a les tropes] (...) Amics, sigueu homes i trieu un cor esforçat, tingueu sentit de la vergonya, els uns dels altres, en els combats enèrgics. Dels homes que tenen sentit de la vergonya són més el qui se salven que no pas els qui moren; en canvi, als qui fugen, no els arriba la glòria ni cap mena de defensa.”

(Pàg. 157) 
“[Agamèmnom a Menelau] (...) Ets un fleuma, Menelau, ¿per què et preocupes així d’aquests homes? ¿És que els troians t’han fet a casa teva les accions mes nobles? Tant de bo cap d’ells s’escapoleixi de la mort funesta i de les nostres mans, ni tan sols s’escapi aquell que, no havent nascut encara, la seva mare porta al ventre. Al contrari, tant de bo tots els d’Ilion siguin exterminats sense exèquies i sense  deixar rastre.”

(Pàg. 160)
“[Glauc a Diomedes] (...) Tidida magnànim, ¿per què em preguntes el meu llinatge? Tal com és la naixença de les fulles, així és també la dels homes. Les fulles, unes el vent les escampa per terra, altres el bosc les fa créixer brotant, i arriba el temps de la primavera. Així és el llinatge dels homes, un neix, i un altre mor (...).”

(Pàg 166)
“[Hèlena a Hèctor] (...) en el teu cor, t’afeixuga el sofriment per culpa meva, sí, jo, que sóc una gossa, i per la follia d’Alexandre. Zeus ens ha imposat un destí cruel, perquè fins i tot en l’esdevenidor arribem a ser tema de cant per als homes futurs.”

(Pàg. 175)
“[Menelau] (...) Les cordes de la victòria són aguantades des de dalt per les mans dels déus immortals.”

(Pàg. 187)
“[Zeus] (...) Aquell de vosaltres que jo vegi que voluntàriament va a part dels déus per ajudar els troians o els dànaus, tornarà a l’Olimp colpejat sense mesura; o l’agafaré i el precipitaré al Tàrtar tenebrós, molt lluny, allí on hi ha l’abisme profund sota terra, on les portes són de ferro i el llindar de bronze, tan avall de l’Hades com el cel ho és de la terra. Aleshores reconeixerà en quina mesura sóc el més poderós de tots els déus. Apa, feu una prova, deïtats, perquè tots us n’assabenteu. Pengeu tots un cable d’or des del cel i agafeu-vos-hi tos els déus i totes les dees. Tanmateix, no podríeu arrossegar Zeus, el seu amo, des del cel a la terra, encara que us hi esforcéssiu moltíssim. Però, quan jo decididament volgués estirar-lo, us arrossegaria juntament amb la terra i la mar. Després lligaria el cable a un cim de l’Olimp, i tot quedaria suspès enlaire. Així són jo, tan superior als déus com sóc superior als humans.”

(Pàg. 191) 
El va ferir al pit, vora la mamella. Va caure del carro, i els cavalls de potes àgils el van deixar enrere. Allí se li va desfer la vida i la fúria.

(Pàg. 278)
“[Hèctor a Polidamant] (...) Tu em suggereixes que faci cas de les aus d’ales desplegades. Jo ni me’n preocupo gens ni m’hi neguitejo, si van cap a la dreta, vers l’aurora o vers el sol, o si van cap a l’esquerra, vers la foscor tenebrosa. Nosaltres hem de fer cas a la voluntat del gran Zeus, el qual és sobirà de tots els mortals i els immortals. El millor presagi només és un: lluitar en defensa de la pàtria. ¿Per què tens por de la guerra i de la lluita? Encara que tot els altre morim vora les naus dels argius, tu no tinguis por de morir, perquè el teu cor no és intrèpid ni lluitador. Però si t’allunyes del combat o apartes algun altre de la guerra convencent-lo amb paraules, immediatament perdràs la vida abatut per la meva llança.”

(Pàg. 293)
“[Poseidó a Idomeneu] (...) Apa, vinga, agafa les armes i vine cap aquí. Cal que junts ens afanyem, per veure si arribem a fer alguna cosa de profit, malgrat que només siguem dos. El valor, encara que sigui d’homes miserables, si s’ajunta, dóna algun resultat; i, a més, nosaltres dos també sabem lluitar contra guerrers valents.”

(Pàg. 296)
Com quan es desencadenen les ventades amb ràfegues xiscladores el dia en què hi ha més polseguera a les vores dels camins i aixequen alhora un gran núvol de pols, així el combat es concentrà en un mateix lloc, i els guerrers desitjaven en el seu cor matar-se amb el bronze punxegut els uns als altres dins la multitud.  La batalla, eliminadora de mortals, s’eriçona amb les llances llargues, talladores de la carn, que portaven. Els ulls eren enlluernats per la lluïssor del bronze dels cascos resplendents, de les cuirasses brunyides de feia poc, dels escuts llampants dels qui avançaven en massa. Hauria d’haver estat molt coratjós aquells que aleshores s’hagués alegrat de veure aquella batussa i no se n’hagués dolgut.

(Pàg. 309)
“[Alexandre a Hèctor] (...) porta’ns per on el cor i l’ànim et dictin. Nosaltres et seguirem alhora enardits i t’asseguro que el nostre coratge no defallirà gens, en la mesura en què hi hagi força. Per damunt de les forces no és possible combatre, encara que se’n tinguin ganes.”

(Pàg. 333)
“[Atena a Ares] (...) Aviat Zeus deixarà  els troians arrogants i els aqueus i vindrà a l’Olimp a esbroncar-nos i ens agafarà l’un rere l’altre, tant el qui és culpable com el qui no ho és. Per això ara et demano que deixis córrer la còlera pel teu fill. Car algú més fort que ell en força i en braços o bé ja ha mort o bé morirà aviat. És una tasca difícil protegir la raça i la descendència de tots els humans

(Pàg. 346)
“[Aiant Telemoni a les tropes] (...) desperteu-vos els uns als altres el sentit de l’honor en els durs combats. Quan els homes tenen sentit de l’honor, són més nombrosos els que se salven que no pas els que moren. En canvi, si fugen, no s’aixeca la glòria ni cap ajuda”.

(Pàg. 353)
“[Pàtrocle a Aquil·leu] (...) t’has tornat implacable, Aquil•leu. Que mai no m’agafi a mi una enrabiada com aquesta que tu guardes heroi terriblement coratjós. ¿Quin profit podrà treure de tu un altre que neixi després, si no alliberes les argius d’aquest desastre humiliant? Despietat, no tens per pare l’auriga Peleu ni per mare Tetis, sinó que et va engendrar la mar blavosa i les roques abruptes, perquè tens uns pensaments inexorables (...).”

(Pàg. 381)
“[Melenau] (...)  Quan en contra del poder d’una deïtat algú desitja lluitar amb un home que és honorat per un déu, aviat rodola sobre ell un gran desastre (...)”

(Pàg. 391) 
“[Zeus als cavalls de Pàtrocle] (...) Ai malaurats, ¿per què vaig lliurar-vos a un mortal, al sobirà Peleu, quan vosaltres esteu alliberats de la vellesa i la mort? ¿Potser per a compartir les penes amb els humans desgraciats? És que no hi ha res més miserable que l’home entre tots els éssers que respiren i es mouen damunt la terra (...)”.

(Pàg. 413)
(...) va agafar un basto gruixut i va sortir per la porta coixejant. Ajudaven a desplaçar el seu senyor dues serventes fetes d’or, semblants a dues donzelles vivents. En el seu interior tenen intel•ligència, veu i força i, a més, poden fer treballs gràcies al do dels déus immortals.

(Pàg. 424)
“[Aquil.leu a Agamèmnon] (...) Gloriosíssim Atrida, Agamèmnon  sobirà de guerrers, si vols, lliura’m els presents, com és just, o guarda-te’ls. Depèn de tu. Però ara recordem-nos ben aviat de la fúria del combat. No convé que, pel fet de ser aquí, ens posem a xerrar i perdem el temps. Encara queda per fer una gran tasca (...).”

(Pàg. 429)
(...) a continuació les dones sanglotaren, en aparença per Pàtrocle, però, de veritat, cadascuna per les seves pròpies penes.

(Pàg. 430)
Com quan cauen volant de mans de Zeus les volves de neu, fredes i espesses, per impuls del Bòreas nascut de l’èter, així aleshores van sortir fora de les naus els cascos atapeïts, que brillaven amb una lluïssor llampant, els escuts bombats, les cuirasses de plaques sòlides i les llances de freixe. La resplendor arribava al cel i la terra sencera somreia al voltant per la llampegadissa del bronze.

(Pàg. 433)
“[Zeus] (...) Em preocupa que ells es destrueixin totalment. Però el que és jo, romandré assegut en un replec de l’Olimp on satisfaré el meu cor contemplant-los. Però els altres aneu-vos-en per tal que us poseu entremig dels troians i dels aqueus i ajudeu uns i altres, segons el pensar de cadascú (...)”.

(Pàg. 440)
“[Eneas a Aquil.leu] (...) apa, no continuem parlant d’aquesta manera com si fóssim criatures quedant-nos drets al mig de la batussa i del carnatge. Podríem dirigir-nos moltíssimes injúries l’un a l’altre, i ni tan sols una nau de cent rems en transportaria la càrrega. La llengua dels mortals és voluble. Hi ha moltes raons i de tota mena, i el pasturatge d eles paraules és enorme pertot arreu. Tal com diguis tu un mot, d’una manera semblant l’escoltaràs. Però ¿per què cal que ens acolorem, l’un davant l’altre, entre discussions i baralles, tal com la còlera empeny les dones a sortir al mig del carrer, irritades per una discòrdia que devora els cors, i a dirigir-se recíprocament insults, molts certs i altres no? Amb les teves paraules, a mi, que estic impacient, no m’afebliràs pas al coratge, abans que lluiti davant per davant amb el bronze. Apa, doncs, de pressa, fem un aprova tots dos amb les piques de bronze”.

(Pàg. 447)
(...) els cavalls d’un sol unglot pertanyents al magnànim Aquil.leu trepitjaven els cadàvers i els escuts alhora. Per sota, tot l’eix era brut de sang i també les baranes al voltant del carro, fins o arribaven els esquitxos provinents tant dels cascos dels cavalls com de les llandes de les rodes. Ell, el Pelida, desitjava conquerir la glòria i s’anava tacant les mans invencibles de sang barrejada amb pols.

(Pàg. 452)
“[Aquil·leu a Asteropeu] (...) ¿Qui ets tu i de quin país véns, que goses venir-me a l’encontre? Només s’enfronten a la meva fúria els fills d’infeliços.”

(Pàg. 474)
“[Hèctor a Aquil·leu] (...) No em clavaràs la pica a l’espatlla mentre jo fujo, sinó que, enardit, enfonsa-me-la de dret en el pit, si una deïtat t’ho concedeix. Però ara evita la meva llança de bronze. Tant de bo penetri tota sencera en el teu cos. Per als troians, la guerra seria molt més lleu, si tu et morissis, perquè, per a ells, ets tu el turment més gros.”

(Pàg. 475)
“[Hèctor a Aquil·leu] (...) Ara m’arriba el destí. Però almenys que no mori sense lluita ni glòria, sinó fent alguna cosa important perquè també se n’assabentin les generacions futures.”

(Pàg. 515)
“[Príam] (...) com que jo mateix he sentit una dea i l’he vista cara cara, hi aniré, i la seva paraula no serà vana. I si el meu destí és morir vora les naus dels aqueus de túnica de bronze, ho accepto. Que Aquil·leu em mati immediatament, quan agafi el meu fill als braços, després que hagi satisfet el meu desig de plorar.”

(Pàg. 523)
“[Príam a Aquil·leu] (...) Respecta els déus, Aquil·leu, i tingues pietat de mi, tot recordant el teu pare. Jo encara sóc més digne de compassió. He gosat fer allò que cap altre mortal de la terra no ha fet fins ara, acostar a la meva boca la mà de l’home que matà el meu fill”.


 Altres n'han dit...
La cultura no val res, Lo blocEl bloc de Josep CorbellaLa cueva de los libros, Pep Grill.

 Enllaços:
Homercontext i temàtiques, aspectes claus a tenir en compte, Ilíada infogràfica, momentsla guerraIlion, la ben enmurallada, diferències amb l'altra epopeia grega, context homèric, l'enigma Homer, who's whoAquil·leu, Odiseu, Hèctorper entendre la colla celestial, Descobrint Troia, la d’amples carrers, lectura intensiva, incerteses, dicció formularl'escenariles relacions dels personatgesl'ombra sobre els mestres pintors.

 Llegeix-lo:
Grec - vers (anotada en anglès. Facsímil multiformat 1900)
Grec - vers (1488  Facsímil)
Grec - vers (html)
Grec (html)
Anglès - prosa (html)
Espanyol - vers (facsímil ed.1788, html)
Francès / Grec (diverses edicions html)

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli