dijous, 17 de maig de 2018

La exposición - Claudio Magris


"(...) la culpa está en el comienzo, antes de todo..., hacer es inocente, ser es culpa... "








Magris, Claudio. La exposición.
Barcelona: Anagrama, 2003


La mostra. Traducció de Juan Octavio.
Col.lecció Panorama de Narrativas, 528



 Què en diu la contraportada...
Cuento, pieza teatral o libreto de ópera, esta nueva obra de Claudio Magris, La exposición, pone en escena el destino minúsculo de un hombre –el pintor triestino Vito Timmel, que murió en un manicomio- y de su anárquico y regio temperamento autodestructivo.

Los trazos de su vida errante se reconstruyen a través de sus propias palabras y la de sus amigos, carceleros, o voluntariosos enfermeros, camaradas de las tabernas o de los estudios de arte, personajes sanguíneos y enmascarados, mujeres amadas con pasión y perdidas con ferocidad, coros de voces y de cosas que dicen las verdades demenciales del mundo, en una forma que es al mismo tiempo triestina y universal, en la que reaparecen fragmentos y detritus de esa perdida cultura centroeuropea. Una Babel de lenguajes bajos y sublimes, en la que todos hablan y nadie escucha, una Babel concentracionaria (desde la celda del hospital psiquiátrico a la sala del museo) en la que irrumpen, entre los rasguños del dolor, una vaga y abierta felicidad, el encanto de un mundo libre y maravilloso, suspendido entre los restos de una vida acabada y el resplandor de una más allá.

Texto violento, visionario y tragicómico, La exposición es la historia narrada como después de un diluvio, de un hombre que busca salvarse en el olvido y se debate en la contradictoria necesidad de matar el pasado y de hacerlo vivir, de amar la vida y de sofocar este amor que tanto dolor provoca, enfrentándose con la existencia a la vez fascinante e insostenible, con sus astillas de poesía y su tormentosa infelicidad.


 Com comença...
DIRECTOR
Atención, un poco más allá, a la derecha, no, así no..., que esté arriba, por lo menos hasta el día de la inauguración, ¿no? Eso, eso, sí. Los cuadros con el motivo de la estrella, su firma casi, allá, si, aquí no, allá.

 Moments...
(Pàg. 17)(...) tenía siempre en la boca la Sixtina, la majestad pródiga y grande, portales palacios iglesias la gloria el poder..., cómo odiaba la perfección del cuadro de pequeñas dimensiones, cosa mezquina, decía con desprecio, “agujero enmarcado”...

(Pàg. 18)
El arte hay que hacerlo a lo grande, a la manera grande de los reyes y pueblos dominantes, oros y estandartes de batallas, nada de llorizqueo de debiluchos incomprendidos; que vaya a refugiarse ahí el artista, el poetita, el pintorcillo con su cuadrito, un pañuelo de escupir dentro del alma delicada (...)

(Pàg. 26) Ni dolor ni alegría, Cesare, lo justo para embellecer los ojos, no sé si lo entiendes, siempre encerrado allá afuera...

(Pàg. 30)Que uno muera es una necesidad; que uno nazca, un azar.

(Pàg. 48)La culpa estaba allí, la culpa está en el comienzo, antes de todo..., hacer es inocente, ser es culpa...

(Pàg. 60)(...) la tienda, el trabajo, la vejez, hijomiohemoshechoyatantoportí, somos nosotros quienes te trajimos al mundo, no lo contrario, echar a uno al mundo es ya haber hecho más que el propio deber, incluso hubiéramos podido sólo divertirnos y basta, también los padres son seres humanos, qué le vamos a hacer, y luego uno debe arreglárselas y si es posible ser el bastón de nuestra vejez.

(Pàg. 62)Tranquila, como siempre, sin alzar la voz, una dulzura infinita, la ternura de quien no tiene miedo, el corazón libre, abierto golfo de mar que se abre sereno a las olas y a los vientos. Sin el miedo, ese que sofoca y extingue también el amor como un trapo, hasta que la llama pura chisporrotea en un humo maloliente. María no tenía miedo de nada y cuando algo la hacía temblar, como en los últimos días, el amor era siempre más fuerte, el viento se levantaba y tendía las velas y ella corría al mar, leve sobre las olas... (...)

(Pàg. 65)Ella enfermó y yo sentí alivio, porque ese dolor noble y grande por su muerte cercana explicaba, ennoblecía, rescatada todo, yo no era ya un nada, una mierda sobre la cual verter el agua, sino un hombre que sufría, consolado y ayudado por todos, un artista noble como ese dolor que absolvía todo, autorizada toda impotencia, fracaso, aridez, noble corazón de marido y padre lacerado... innoble fango del respeto y de la misericordia arrancados con pose blasfema... sí, yo era incluso sincero, sufría succionando la vida de aquel seno que se descarnaba y vaciaba, pero feliz, innoblemente feliz de aferrarme a ello como a un madero en el mar para mantenerme a flote (...).

(Pàg. 75)Qué hábil fue la otra en iniciarme en las argucias eróticas... tumulto del follar, inexplicable, aire viciado, meandros infinitos de la vulgaridad, filtros de dominio y esclavitud mezclados en la saliva que yo chupaba con besos feroces, humillados..., los preparaba en retortas y alambiques, el demonio se los sugería en las noches goteantes de esperma y sudor...

(Pàg. 84)
(...) la psiquiatría es la institución totalizante y desviante por excelencia, productora punidora y segregadora de la desviación, no admite cuestionamientos concretos y reprime el malestar social transfigurándolo y deformándolo en malestar puramente personal, etiquetándolo como enfermedad o sublimándolo como arte. Lo que pone en discusión los valores de la clase dominante es tolerado y confinado en esferas ad hoc políticamente inocuas, la enfermedad o el arte.

(Pàg. 87)
(...) los psiquiatras son locos furiosos porque afirman la existencia de algo que no existe, mientras que nosotros sabemos que nuestra ciencia no existe, que somos especialistas de la nada, estudiosos de lo inexistente,... ¿quién está más loco; un muerto que cree estar vivo o un vivo que sabe que está muerto? (...)

(Pàg. 90)
El tiempo es como el dolor de cabeza, pasa, pasará, antes o después habrá pasado, basta con esperar..., es bellísimo esperar (...).

(Pàg. 92)
(...)
Sí, olvidar
incluso tus ojos
no recordar que me amas
no recordar que te amo.
(...)

 Altres n'han dit...
Il libraio, Wuz, Pep Grill.

 Enllaços...
Claudio Magris, l'autor sobre la seva obramotivació i temàtica, context i personalitat, Vito Timmelde la polifonía lingüística, "hay tantas escrituras...", transversalitat estil·lística.

diumenge, 6 de maig de 2018

La Ilíada - Homer





"És que no hi ha res més miserable que l’home entre tots els éssers que respiren i es mouen damunt la terra (...)."





Homer. La Ilíada. 
Barcelona: Edicions de la Magrana, 1996

Ilias. Traducció de Joan Alberich
Col.lecció L’Esparver Clàssic, 19




⇲ Què en diu la contraportada...
En el darrer any de la guerra contra Troia, Aquil.les, irat contra Agamèmnon que li ha pres la captiva Briseida, es retira del combat. La seva absència ocasiona desastres terribles i provoca la desfeta de les forces aquees. Només una segona i més terrible còlera, causada per la mort del seu amic Pàtrocle, empenyerà Aquil.les de nou a la batalla.
Un poema, traduït ara per primera vegada en prosa, d’una sostinguda grandesa i també ple d’una eterna veritat humana, dins una atmosfera de poderosa fantasia.

⇲ Com comença...
CANT I
La pesta: la còlera d’Aquil.leu
Invocació
Canta, deessa, la còlera funesta d’Aquil.leu el Pelida, la qual provocà innombrables sofriments als aqueus i precipità moltes ànimes esforçades d’herois a l’Hades, i els convertia en pastura dels gossos i menja de les aus.

 Moments...
(Pàg. 50)
(...) I el Pelida, de nou, va increpar l’Atrida amb mots injuriosos i de cap manera no va calmar la seva ira: “Borratxo, tu, que tens els ulls de gos i cor de cérvol! Tu, en el teu ànim mai no has tingut el valor d’armar-te per a la guerra amb l’exèrcit ni de sortir d’emboscada amb els més valents dels aqueus. A tu, això et sembla la mort. Sens dubte t’és molt mes avantatjós anar arrabassant pel vast campament dels aqueus la part del qui  parla contra tu. Rei que devores els béns del poble, governes uns inútils (...)

(Pàg. 57)
(...) li va respondre Tetis, tot vessant llàgrimes: “Ai, fill meu, ¿per què t’he infantat i t’he criat per a un destí fatal? Tant de bo romanguessis vora les naus sense ll+àgrimes ni penes, perquè el teu fat és breu, i no pas gaire llarg! Ara ha resultat que ets alhora de vida breu i el més desgraciat de tots. Per això, en mala hora et vaig parar al palau. Tanmateix, aquestes paraules, jo mateixa aniré al nevós Olimp a dir a Zeus, que amb el llamp es delita, per si em fa cas. Mentrestant, tu roman assegut vora les ràpides naus, continua enutjat contra els aqueus i per res no prenguis part en la guerra (...)”.

(Pàg. 60)
“(...) et faré una senyal d’assentiment amb el cap perquè te’n convencis. Car entre els immortals aquesta és la meva garantia més ferma. Mai no serà revocable, ni enganyós, ni incomplert allò que aprovi inclinat el cap”.
Va parlar i amb les celles negroses va donar assentiment el Crònida. Els cabells divins van voleiar per damunt de la testa del sobirà immortal. I va fer tremolar l’espaiós Olimp.

(Pàg. 61) 
“[Zeus a Hera]  (...) allò que cal que escoltis, abans que tu no ho sabrà ningú ni dels déus ni dels humans. De tot allò que jo vulgui meditar lluny dels déus, no me’n preguntis res en detall ni intentis posar-t’hi”.

(Pàg. 75) 
“[Agamemnon] (...) ara aneu a menjar perquè puguem incitar Ares. Que cadascú esmoli bé la llança, prepari é l’escut, que cadascú doni bé de menjar als cavalls de pota lleugera, que cadascú revisi els dos costats del carro i pensi en la guerra, perquè durant tot el dia ens sotmetrem a l’arbitri de l’implacable Ares. Entremig no hi haurà pausa, ni un instant, fins que la nit, quan arribi, separi la fúria dels homes (...)”

(Pàg. 94)
“[Hèctor] (...) Paris maleït, distingit d’aspecte, doner, seductor, tant de bo no haguessis nascut o haguessis mort solter. Això és el que jo voldria. I hauria estat molt més profitós això que no pas ser un ultratge d’aquesta mena i un motiu de menyspreu per als altres. Ben segur que deus ser la riota dels aqueus de testa cabelluda, pensant-se que eres un campió excel·lent, perquè tens una bella figura, però dins del cor no tens gens de força ni de coratge (...).”

(Pàg. 121)
Com l’oneig de la mar, quan en la costa sorollosa s’encrespa contínuament per l’impuls del Zèfir, primer s’infla en el pèlag, tot seguit bramula amb força i, en rompre’s a la terra, s’aixeca tot doblegant-se i a ambdós costats d’un promontori escup l’escumarada marina, amb la mateixa rapides aleshores, en una ràpida successió, els batallons dels dànaus avançaven sense parar cap a la guerra.

(Pàg. 136)
(...) rajava la sang immortal de la dea, l’icor, que circula dins els déus benaurats; car no mengen pa ni beuen vi brillant, i per això són exsangües i són anomenats immortals.

(Pàg. 140)
“ [Apol·lo a Diomedes] (...) Reflexiona, Tídida, i fes-te enrere, no vulguis considerar-te igual com els deus, perquè no serà mai igual la raça dels deus immortals i la dels homes que trepitgen la terra.”

(Pàg. 142)
“[Agamèmnom a les tropes] (...) Amics, sigueu homes i trieu un cor esforçat, tingueu sentit de la vergonya, els uns dels altres, en els combats enèrgics. Dels homes que tenen sentit de la vergonya són més el qui se salven que no pas els qui moren; en canvi, als qui fugen, no els arriba la glòria ni cap mena de defensa.”

(Pàg. 157) 
“[Agamèmnom a Menelau] (...) Ets un fleuma, Menelau, ¿per què et preocupes així d’aquests homes? ¿És que els troians t’han fet a casa teva les accions mes nobles? Tant de bo cap d’ells s’escapoleixi de la mort funesta i de les nostres mans, ni tan sols s’escapi aquell que, no havent nascut encara, la seva mare porta al ventre. Al contrari, tant de bo tots els d’Ilion siguin exterminats sense exèquies i sense  deixar rastre.”

(Pàg. 160)
“[Glauc a Diomedes] (...) Tidida magnànim, ¿per què em preguntes el meu llinatge? Tal com és la naixença de les fulles, així és també la dels homes. Les fulles, unes el vent les escampa per terra, altres el bosc les fa créixer brotant, i arriba el temps de la primavera. Així és el llinatge dels homes, un neix, i un altre mor (...).”

(Pàg 166)
“[Hèlena a Hèctor] (...) en el teu cor, t’afeixuga el sofriment per culpa meva, sí, jo, que sóc una gossa, i per la follia d’Alexandre. Zeus ens ha imposat un destí cruel, perquè fins i tot en l’esdevenidor arribem a ser tema de cant per als homes futurs.”

(Pàg. 175)
“[Menelau] (...) Les cordes de la victòria són aguantades des de dalt per les mans dels déus immortals.”

(Pàg. 187)
“[Zeus] (...) Aquell de vosaltres que jo vegi que voluntàriament va a part dels déus per ajudar els troians o els dànaus, tornarà a l’Olimp colpejat sense mesura; o l’agafaré i el precipitaré al Tàrtar tenebrós, molt lluny, allí on hi ha l’abisme profund sota terra, on les portes són de ferro i el llindar de bronze, tan avall de l’Hades com el cel ho és de la terra. Aleshores reconeixerà en quina mesura sóc el més poderós de tots els déus. Apa, feu una prova, deïtats, perquè tots us n’assabenteu. Pengeu tots un cable d’or des del cel i agafeu-vos-hi tos els déus i totes les dees. Tanmateix, no podríeu arrossegar Zeus, el seu amo, des del cel a la terra, encara que us hi esforcéssiu moltíssim. Però, quan jo decididament volgués estirar-lo, us arrossegaria juntament amb la terra i la mar. Després lligaria el cable a un cim de l’Olimp, i tot quedaria suspès enlaire. Així són jo, tan superior als déus com sóc superior als humans.”

(Pàg. 191) 
El va ferir al pit, vora la mamella. Va caure del carro, i els cavalls de potes àgils el van deixar enrere. Allí se li va desfer la vida i la fúria.

(Pàg. 278)
“[Hèctor a Polidamant] (...) Tu em suggereixes que faci cas de les aus d’ales desplegades. Jo ni me’n preocupo gens ni m’hi neguitejo, si van cap a la dreta, vers l’aurora o vers el sol, o si van cap a l’esquerra, vers la foscor tenebrosa. Nosaltres hem de fer cas a la voluntat del gran Zeus, el qual és sobirà de tots els mortals i els immortals. El millor presagi només és un: lluitar en defensa de la pàtria. ¿Per què tens por de la guerra i de la lluita? Encara que tot els altre morim vora les naus dels argius, tu no tinguis por de morir, perquè el teu cor no és intrèpid ni lluitador. Però si t’allunyes del combat o apartes algun altre de la guerra convencent-lo amb paraules, immediatament perdràs la vida abatut per la meva llança.”

(Pàg. 293)
“[Poseidó a Idomeneu] (...) Apa, vinga, agafa les armes i vine cap aquí. Cal que junts ens afanyem, per veure si arribem a fer alguna cosa de profit, malgrat que només siguem dos. El valor, encara que sigui d’homes miserables, si s’ajunta, dóna algun resultat; i, a més, nosaltres dos també sabem lluitar contra guerrers valents.”

(Pàg. 296)
Com quan es desencadenen les ventades amb ràfegues xiscladores el dia en què hi ha més polseguera a les vores dels camins i aixequen alhora un gran núvol de pols, així el combat es concentrà en un mateix lloc, i els guerrers desitjaven en el seu cor matar-se amb el bronze punxegut els uns als altres dins la multitud.  La batalla, eliminadora de mortals, s’eriçona amb les llances llargues, talladores de la carn, que portaven. Els ulls eren enlluernats per la lluïssor del bronze dels cascos resplendents, de les cuirasses brunyides de feia poc, dels escuts llampants dels qui avançaven en massa. Hauria d’haver estat molt coratjós aquells que aleshores s’hagués alegrat de veure aquella batussa i no se n’hagués dolgut.

(Pàg. 309)
“[Alexandre a Hèctor] (...) porta’ns per on el cor i l’ànim et dictin. Nosaltres et seguirem alhora enardits i t’asseguro que el nostre coratge no defallirà gens, en la mesura en què hi hagi força. Per damunt de les forces no és possible combatre, encara que se’n tinguin ganes.”

(Pàg. 333)
“[Atena a Ares] (...) Aviat Zeus deixarà  els troians arrogants i els aqueus i vindrà a l’Olimp a esbroncar-nos i ens agafarà l’un rere l’altre, tant el qui és culpable com el qui no ho és. Per això ara et demano que deixis córrer la còlera pel teu fill. Car algú més fort que ell en força i en braços o bé ja ha mort o bé morirà aviat. És una tasca difícil protegir la raça i la descendència de tots els humans

(Pàg. 346)
“[Aiant Telemoni a les tropes] (...) desperteu-vos els uns als altres el sentit de l’honor en els durs combats. Quan els homes tenen sentit de l’honor, són més nombrosos els que se salven que no pas els que moren. En canvi, si fugen, no s’aixeca la glòria ni cap ajuda”.

(Pàg. 353)
“[Pàtrocle a Aquil·leu] (...) t’has tornat implacable, Aquil•leu. Que mai no m’agafi a mi una enrabiada com aquesta que tu guardes heroi terriblement coratjós. ¿Quin profit podrà treure de tu un altre que neixi després, si no alliberes les argius d’aquest desastre humiliant? Despietat, no tens per pare l’auriga Peleu ni per mare Tetis, sinó que et va engendrar la mar blavosa i les roques abruptes, perquè tens uns pensaments inexorables (...).”

(Pàg. 381)
“[Melenau] (...)  Quan en contra del poder d’una deïtat algú desitja lluitar amb un home que és honorat per un déu, aviat rodola sobre ell un gran desastre (...)”

(Pàg. 391) 
“[Zeus als cavalls de Pàtrocle] (...) Ai malaurats, ¿per què vaig lliurar-vos a un mortal, al sobirà Peleu, quan vosaltres esteu alliberats de la vellesa i la mort? ¿Potser per a compartir les penes amb els humans desgraciats? És que no hi ha res més miserable que l’home entre tots els éssers que respiren i es mouen damunt la terra (...)”.

(Pàg. 413)
(...) va agafar un basto gruixut i va sortir per la porta coixejant. Ajudaven a desplaçar el seu senyor dues serventes fetes d’or, semblants a dues donzelles vivents. En el seu interior tenen intel•ligència, veu i força i, a més, poden fer treballs gràcies al do dels déus immortals.

(Pàg. 424)
“[Aquil.leu a Agamèmnon] (...) Gloriosíssim Atrida, Agamèmnon  sobirà de guerrers, si vols, lliura’m els presents, com és just, o guarda-te’ls. Depèn de tu. Però ara recordem-nos ben aviat de la fúria del combat. No convé que, pel fet de ser aquí, ens posem a xerrar i perdem el temps. Encara queda per fer una gran tasca (...).”

(Pàg. 429)
(...) a continuació les dones sanglotaren, en aparença per Pàtrocle, però, de veritat, cadascuna per les seves pròpies penes.

(Pàg. 430)
Com quan cauen volant de mans de Zeus les volves de neu, fredes i espesses, per impuls del Bòreas nascut de l’èter, així aleshores van sortir fora de les naus els cascos atapeïts, que brillaven amb una lluïssor llampant, els escuts bombats, les cuirasses de plaques sòlides i les llances de freixe. La resplendor arribava al cel i la terra sencera somreia al voltant per la llampegadissa del bronze.

(Pàg. 433)
“[Zeus] (...) Em preocupa que ells es destrueixin totalment. Però el que és jo, romandré assegut en un replec de l’Olimp on satisfaré el meu cor contemplant-los. Però els altres aneu-vos-en per tal que us poseu entremig dels troians i dels aqueus i ajudeu uns i altres, segons el pensar de cadascú (...)”.

(Pàg. 440)
“[Eneas a Aquil.leu] (...) apa, no continuem parlant d’aquesta manera com si fóssim criatures quedant-nos drets al mig de la batussa i del carnatge. Podríem dirigir-nos moltíssimes injúries l’un a l’altre, i ni tan sols una nau de cent rems en transportaria la càrrega. La llengua dels mortals és voluble. Hi ha moltes raons i de tota mena, i el pasturatge d eles paraules és enorme pertot arreu. Tal com diguis tu un mot, d’una manera semblant l’escoltaràs. Però ¿per què cal que ens acolorem, l’un davant l’altre, entre discussions i baralles, tal com la còlera empeny les dones a sortir al mig del carrer, irritades per una discòrdia que devora els cors, i a dirigir-se recíprocament insults, molts certs i altres no? Amb les teves paraules, a mi, que estic impacient, no m’afebliràs pas al coratge, abans que lluiti davant per davant amb el bronze. Apa, doncs, de pressa, fem un aprova tots dos amb les piques de bronze”.

(Pàg. 447)
(...) els cavalls d’un sol unglot pertanyents al magnànim Aquil.leu trepitjaven els cadàvers i els escuts alhora. Per sota, tot l’eix era brut de sang i també les baranes al voltant del carro, fins o arribaven els esquitxos provinents tant dels cascos dels cavalls com de les llandes de les rodes. Ell, el Pelida, desitjava conquerir la glòria i s’anava tacant les mans invencibles de sang barrejada amb pols.

(Pàg. 452)
“[Aquil·leu a Asteropeu] (...) ¿Qui ets tu i de quin país véns, que goses venir-me a l’encontre? Només s’enfronten a la meva fúria els fills d’infeliços.”

(Pàg. 474)
“[Hèctor a Aquil·leu] (...) No em clavaràs la pica a l’espatlla mentre jo fujo, sinó que, enardit, enfonsa-me-la de dret en el pit, si una deïtat t’ho concedeix. Però ara evita la meva llança de bronze. Tant de bo penetri tota sencera en el teu cos. Per als troians, la guerra seria molt més lleu, si tu et morissis, perquè, per a ells, ets tu el turment més gros.”

(Pàg. 475)
“[Hèctor a Aquil·leu] (...) Ara m’arriba el destí. Però almenys que no mori sense lluita ni glòria, sinó fent alguna cosa important perquè també se n’assabentin les generacions futures.”

(Pàg. 515)
“[Príam] (...) com que jo mateix he sentit una dea i l’he vista cara cara, hi aniré, i la seva paraula no serà vana. I si el meu destí és morir vora les naus dels aqueus de túnica de bronze, ho accepto. Que Aquil·leu em mati immediatament, quan agafi el meu fill als braços, després que hagi satisfet el meu desig de plorar.”

(Pàg. 523)
“[Príam a Aquil·leu] (...) Respecta els déus, Aquil·leu, i tingues pietat de mi, tot recordant el teu pare. Jo encara sóc més digne de compassió. He gosat fer allò que cap altre mortal de la terra no ha fet fins ara, acostar a la meva boca la mà de l’home que matà el meu fill”.


 Altres n'han dit...
La cultura no val res, Lo blocEl bloc de Josep CorbellaLa cueva de los libros, Pep Grill.

 Enllaços:
Homercontext i temàtiques, aspectes claus a tenir en compte, Ilíada infogràfica, momentsla guerraIlion, la ben enmurallada, diferències amb l'altra epopeia grega, context homèric, l'enigma Homer, who's whoAquil·leu, Odiseu, Hèctorper entendre la colla celestial, Descobrint Troia, la d’amples carrers, lectura intensiva, incerteses, dicció formularl'escenariles relacions dels personatgesl'ombra sobre els mestres pintors.

 Llegeix-lo:
Grec - vers (anotada en anglès. Facsímil multiformat 1900)
Grec - vers (1488  Facsímil)
Grec - vers (html)
Grec (html)
Anglès - prosa (html)
Espanyol - vers (facsímil ed.1788, html)
Francès / Grec (diverses edicions html)

dijous, 26 d’abril de 2018

Històries imprevistes - Roald Dahl




"(...) mai no havia aconseguit fer que ella se sentís de cap manera, tret d’una mena de pacient etern (...)"





Dahl, Roahl. Històries imprevistes. 
Barcelona: Empúries, 2010


Tales of the unexpected. Traducció de Rosa Borràs
Col·lecció La Butxaca



 Que en diu la contraportada...
Històries imprevistes són setze relats àcids i macabres plens d’humor negre, sorpreses esgarrifoses i girs inesperats. Un home que aposta la mà de la seva filla amb un expert enòleg, un viatger que es llança per la borda d’un transatlàntic per guanyar una aposta o un gat misteriós que amenaça la vida domèstica són alguns dels extravagants personatges que protagonitzen aquestes històries imprevistes. Amb els elements extraordinaris, el sentit de l’humor de sempre i l’ingeni que el caracteritza, Roald Dhal ens mostra, una vegada més, el seu domini del sobrenatural, el terror i l’humor alhora que supera, com sempre, les expectatives de tots els lectors, ja siguin grans o petits.

 Com comença...
Aquella nit érem sis a sopar a la casa de Londres d’en Mike Schofield: en Mike, la seva dona, la seva filla, la meva dona, jo, i un home anomenat Richard Pratt.
En Richard Pratt era un famós gurmet. Era el president d’una petita societat coneguda com Els Epicurs i, cada mes, repartia en privats als seus membres un fullet sobre menjar i vins.
El tast.

 Moments...
(Pàg. 42)
- (...) ¿i què m’hi jugo jo?
L’homenet va treure lentament l’anell vermell del seu cigar, encara apagat.
- Mai no et demanaria que et juguessis una cosa que no et pots permetre, amic meu. ¿Oi que m’entens?
- ¿I què he d’apostar?
- Et posaré les coses fàcils, ¿d’acord?
- D’acord. Posi-me-les fàcils.
- Juga’t alguna cosa petita que et puguis permetre perdre i que, si perdessis, no et fes sentir gaire malament. ¿Sí?
- ¿Com ara què?
- Com ara el dit petit de la mà esquerre, potser (...).
L’home del Sud

(Pàg. 55)
La casa de la meva dona. El seu jardí. Que bonic que era tot! Quina pau! Si la Pamela intentés no ficar-se tant en la meva pau i no m’obligués a fer coses per al meu bé en lloc d’allò que em ve de gust, tot això seria el cel. Però tampoc no vull que es pensin que no l’estimo –adoro l’aire que respira- o que no m’hi faig, o que no sóc capaç de capitanejar la meva pròpia nau. Només dic que, de vegades, el seu comportament pot resultar irritant.
La meva reineta, la meva colometa.

(Pàg. 84) 
Creieu-me. No hi ha res com la rutina i la regularitat per conservar la pau interior.
Galop Foxley

(Pàg. 86) 
Devia tenir la mateixa edat que jo –seixanta-dos o seixanta-tres anys-, però tenia les faccions incòmodament belles, morenes i marcades que es veuen als anuncis de camisa d’home –el caçador de lleons, el jugador de polo, l’escalador de l’Everest, l’explorador tropical i el regatista, tot en un: celles fosques, ulls freds i dents blanques i fortes subjectant la canya de la pipa. Personalment, desconfio dels homes guapos. Obtenen massa fàcilment els plaers superficials de la vida i semblen anar pel món com si ells mateixos haguessin fet mèrits per tenir la bellesa. No em fa res que una dona sigui bonica; és molt diferent. Però en el cas dels homes, ho sento, em resulta inofensiu.
Galop Foxley 

(Pàg. 154)
Normalment no sóc una persona calculadora, perquè em sembla una actitud odiosa i no hi tinc pràctica. Però la ràbia i l’odi es poden concentrar al cervell d’un home amb una intensitat abrusadora, i de seguida es va començar a maquinar un pla dins el meu cap: un pla tan elaborat i emocionant que em vaig deixar endur.
Nunc dimittis

(Pàg. 179)
(...) podria ser que, en l’últim moment, s’hagués estovat i li hagués escrit alguna cosa maca. Potser es tractava d’un missatge bonic i tendre, una mena de carta d’amor; una nota emotiva i preciosa en què mostrava el seu agraïment per haver-li donat trenta anys de la seva vida i per haver planxat un milió de camises, haver cuinat un milió d’àpats, haver fet un milió de llits. Una cosa que pogués llegir una vegada i una altra, almenys un cop al dia, i que pogués guardar per sempre dins la cpaseta del tocador,  junt amb els fermalls.
No hi ha manera de saber què farà algú tot just abans de morir, es va dir la senyora Pearl abans de posar-se el sobre sota el braç i enfilar de pressa cap a casa.
En William i la Mary

(Pàg. 183) 
- (...) ¿De què va tot això?- li vaig preguntar.
- Bé –va dir, mentre em mirava amb deteniment-, personalment no crec que després de la teva mort es torni a sentir a parlar de tu, tret que... –I llavors es va aturar, va somriure i es va apropar-. Tret que, per descomptat, tinguis prou seny per posar-te a les meves mans. ¿Et faria res considerar una proposta?
En William i la Mary

(Pàg. 184)
Tenia una cara agraciada, els ossos li donaven un aire atractiu, i no hih avia rastre de la mirada típica dels metges. Tothom la coneix, la majoria dels metges la tenen, na mena de pampallugues que es veuen des de fora, com una mena de rètol lluminós i avorrit on es pot llegir “Només jo et puc salvar”. Però en John Landy tenia els ulls grans i brillants, i petites espurnes d’emoció saltaven dins les seves pupil·les.
En William i la Mary

(Pàg. 195)
- (...) Res no t’amoïnaria en absolut, ni tant sols el dolor. Res o et podria fer mal, perquè no tindries cap nervi que et permetés sentir el dolor. En poques paraules: estaries en una situació gairebé perfecta. Sense preocupacions ni pors, ni mals, ni gana, ni set. Ni tant sols desitjos. Només els teus records i pensaments. I, si l’ull que et quedaria funcionés, podries llegir perfectament. Tot plegat em sona força agradable.
En William i la Mary

(Pàg. 198)
(...) estic força orgullós del meu cervells. És un òrgan sensible, lúcid i profitós. Conté un prodigiós magatzem d’informació i encara és capaç d’idear teories imaginatives i originals. D?entre els cervells que corren pel món, el meu és un dels bons, vaig pensar. Mentre que el meu cos, el meu pobre cos, allò de què en Landy es vol desfer –bé, fins i tot tu, estimada Mary-, estaràs d’acord amb mi que realment no hi ha res del meu cos que pagui la pena conservar per més temps.
En William i la Mary

(Pàg. 212)
(...) malgrat el munt d’anys que feia que es negava a creure que el senyor Foster la volia turmentar deliberadament, s’havia sorprès alguna vegada començant a dubtar-ne, sobretot en els darrers temps.
Camí del cel.

(Pàg. 229)
Tenia talent com a comerciant i, a l’hora de comprar o vendre una peça, era prou hàbil per adoptar amb prou naturalitat l’estat d’ànim que més esqueia per a cada client. Sabia ser solemne i encisador amb la gent gran, servil amb els rics, sobri amb els devots, dominant amb els febles, entremaliat amb les vídues i juganer i maliciós amb les solteres. Era plenament conscient que posseïa aquest do i l’emprava sense cap vergonya sempre que se li presentava l’oportunitat. Tot sovint, en acabar una actuació particularment brillant, s’havia de contenir per no girar-se i fer reverències com si el públic d’un teatre li dediqués un aplaudiment eixordador.
Com ho vulgui el mossèn 

(Pàg. 258)
Els Estats Units són la terra de les oportunitats per a les dones. Actualment ja posseeixen un vuitanta-cinc per cent de la riquesa del país i ben aviat l’acapararan tota. El divorci s’ha convertir en un procés lucratiu senzill d’arranjar i fàcil d’oblidar, i les dones ambiciones el poden repetir tan sovint com els plagui per tal que eles seus beneficis assoleixin xifres astronòmiques. La mort del marit també comporta recompenses satisfactòries, i algunes dames s’estimen més confiar en aquest mètode.
La senyora Bixby i l’abric del coronel

(Pàg. 261)
(...) la companyia del Coronel sempre li causava aquell efecte. Sabia fer-la sentir especial, com una dona que aplegava talents subtils i exòtics i d’allò més fascinant. Tot plegat era ben diferent del marit dentista que l’esperava a casa i que mai no havia aconseguit fer que ella se sentís de cap manera, tret d’una mena de pacient etern, una dona que meditava en silenci a la sala d’espera, envoltada de revistes, i a la qual rara vegada, per no dir mai, cridaven a la consulta per patir els moviments precisos i primmirats de les mans rosades i pulcres del seu marit.
La senyora Bixby i l’abric del Coronel.

(Pàg. 300)
L’Albert Taylor no era alt; tenia un cos més aviat rodanxó, d’aspecte polpós; unes cames força curtes i un xic corbades que no l’elevaven gaire de terra; un cap enorme i rotund, cobert d’uns cabells molt curts i punxeguts; la major part de la cara la tenia coberta d’una mena de borrissol bru, d’uns tres centímetres de longitud. D’una manera o altra, la seva imatge era força grotesca, i ningú no ho podia negar.
Gelea reial

(Pàg. 316)
És clar que la cara d’un gat és una cosa petita i força inexpressiva, però si mires atentament els moviments conjunts dels ulls i les orelles, i pares especial atenció als de la minúscula zona de pell bellugadissa que tenen lleugerament desplaçada sota les orelles, de tant en tant hi pots veure el reflex d’emocions poderoses.
Edward el conqueridor.

(Pàg. 322)
- (...) si de debò és Liszt, tal com penso, o l’ànima de Liszt o el que sigui que torna, llavors no està bé, i ni tant sols no és de bona educació, sotmetre’l a un munt de proves estúpides i indignes.
-Amor meu, és un gat! Un gat gris força estúpid que aquest matí gairebé es rosteix els pèls a la foguera  A més a més, ¿què en saps, tu, de la reencarnació?
Edward el conqueridor.

 Altres n'han dit...
Krust Street, Això va així!, El que hem llegit, Jack Moreno, Un libro al día, La voz de mi ego, Sonia unleashedMisterios de escritora, Pep Grill.

 Enllaços:
Roald Dahl, inventari, de la perversitat humana, el paper de la violència a la narrativa curta de Dahlel factor Hitchcock.

dissabte, 21 d’abril de 2018

Allò que tal vegada s'esdevingué - Joan Oliver





"ABEL: (...) Foll! Si el pare et sentís!
CAÏM: Algun dia em sentirà. Ara ja sé on vaig. Prepareu-vos a veure coses desacostumades (...)".




Oliver, Joan. Allò que tal vegada s’esdevingué.
Barcelona: Proa Ed.62, 2010


Col.lecció Les Eines




 Què en diu la contraportada...
Podríem considerar Adam i Eva com els fundadors de la família burgesa? Podrien ser Caïm i Abel, els fills d’Adam i Eva, els primers a transgredir la moral?
Allò que tal vegada s’esdevingué, un dels textos més irreverents del teatre de preguerra de Joan Oliver, proposa una inversió paròdica del relat bíblic per revisitar el moment fundacional de la família burgesa.
Oliver es remunta als orígens mítics de la humanitat per demostrar que la crisi de la institució matrimonial es troba en els fonaments. Amb una mirada crítica, distanciada i humorística, el tractament irònic del mite bíblic que emprèn Oliver no tan sols posa en escac el caire convencional de la institució del matrimoni, sinó que també reflexiona sobre la necessitat de lluitar contra tot allò que atempti contra la raó i obstaculitzi el pensament lliure.

 Com comença...
Un planell alterós que domina una vall de vegetació exuberant. Al lluny es veuen uns camps de rostoll, segats de poc. Al fons, una carena de muntanyes. A primer terme, a la dreta, una cabana de pedra amb una porta baixa. Davant la porta, taula i seients de pedra, eines primitives, objectes de terrissa. En un angle del fons, una font. Matí d’un diumenge de juny.

Apareixen el QUERUB i CAÏM, el qual menja una poma.

QUERUB, cridant vers la cabana: Adam! Adam!
CAÏM: Jo no he fet cap mal...
QUERUB: Has desobeït Jahvè. I ja és la segona vegada. (Cridant.) Adam!
(...)

 Moments...
(Pàg. 42)
CAÏM: (...) Però, ¿com és que Jahve, que aleshores es passava el dia al Jardí vigilant els començaments de tot, no es va adonar que li segaven l’herba sota els peus, que li malmetien allò que acabava de fer i que havia donat per bo?
QUERUB, amb energia simplement oficial: Calla! ¿Blasfemes contra el teu Senyor? (...)

(Pàg. 46)
ADAM: (...) a l’Edèn –no hi vull pensar- tot ho trobàvem fet. Era una existència regalada. No fèiem res, saps què vull dir, oi? RES. Ni ombra. (...)

(Pàg. 50)
CAÏM: (...) ¿Quina autoritat pot exercir un home que ell mateix s’anomena –amb raó- el pare del mal i de la misèria? Mira, jo engendraré fills, suposo. I els meus fills engendraran altres homes i altres dones; i seguint sempre així i avançant en els temps la terra arribarà a ser un bellugueig de gent: vells, joves i infants, mascles i femelles. Doncs jo et dic que tu, pare de tothom, no tindràs gaire bona fama entre aquelles famílies, com no en tens en el meu pensament no en la meva boca.
ADAM, amarg, a l’Àngel: Que no el sents? Ja t’ho deia!
QUERUB, a Caïm: Però si tu fossis un bon fill procuraries amagar la falta del teu pare.
ADAM: Demanes prunes al pi, tu ara?
CAÏM: Jo sé on vaig. Tinc una missió a complir: ara ho veig clar. Tu, Adam, ja no pots fer res de bo. Ets l’home de l'Edèn; l’Edèn s’ha acabat; doncs s’ha acabat l’home. Un peix fora de l’aigua. Un ésser frustrat... (...)

(Pàg. 54)
ABEL: (...) El pare dirà de qui ha de ser la Nara, segons la voluntat de Jahvè.
CAÏM: I la voluntat d’ella, no compta? És ella qui ha de triar. Ja ho saps ara. (...)

(Pàg. 55) 
ABEL: (...) Foll! Si el pare et sentís!
CAÏM: Algun dia em sentirà. Ara ja sé on vaig. Prepareu-vos a veure coses desacostumades. Hi sucareu pa!
NARA: No vull que donis cap disgust a la pobra mare, Caïm.
ABEL: Anem, Nara. Deixem-lo estar...
CAÏM: Qualsevol dia prenc Nara i me’n vaig a viure amb ella a l’altra banda de la vall. I la terra, ja la conrearàs tu. Jo també en se, de pasturar, noi tendre!
ABEL, anguniós: Què vols dir?
CAÏM: Vull dir que ets un dropo que amb les teves llagoteries i les teves manyes has trobat la manera de viure com en els temps del Paradís, quan els pares encara no havien perdut la conducta. Mira quines mans més fines que té, l’angelet! Com que en sa vida no ha empunyat un mànec! (...)

(Pàg. 56)
NARA: ¿No trobes, Caïm, que és molt avorrit això de no tenir parents ni veïns ni coneixences de cap mena? No poder fer visites ni rebre’n, no poder xafardejar! És enfadós això de veure sempre les mateixes cares oi?

(Pàg. 57)
CAÏM: (...) Fundarem una família. Tindrem fills. I saps com els educarem? Doncs precisament a l’inrevés e com ens han educat els nostres pares, que són gent sense experiència. Els ensinistrarem perquè en arribar als quinze anys ja se la puguin campar tots solets, comprens la cosa? Els farem responsables perquè puguin ser lliures. Cal superar els vells mètodes. Pensa que els homes que vindran darrera nostre hauran d’organitzar-ho tot a partir de zero.

(Pàg. 68)
ADAM: (...) recorda’t de quan els fills eren petits... com t’hi fonies, contemplant-los i agombolant-los!
EVA: No ho nego pas. I també m’agraden ara que els veig alts i forts. Fet i fet són carn meva.
ADAM: Jo els envejo i tot. Nosaltres no n’hem estat mai, de petits, no hem estat mai infants. Quina tristesa, oi? La nostra innocència dels temps del Paradís no va ser pas com la dels primers anys dels nostres tres fills. De bell antuvi el Senyor ens va omplir el cap de lleis i de noms. Sabíem massa coses!
EVA: I totes, mal apreses.
ADAM: Això: apreses en quatre dies: una mena d’empatx. Allò no podia donar bon resultat de cap manera. Ara ho veig ben clar. Un home ha de néixer petit i ignorant de tot. De mica en mica s’adona de les coses i va aprenent les idees, els mots, els moviments que necessita per a viure, i quan ja és un home fet conserva le record i aprofita les lliçons d’un passat ple d’experiències precioses (...).

(Pàg. 72)
ADAM: (...) El cas és –i això sí que ens importa-, el cas és que aquest maleït no en toca una que no la rompi.
CAÏM: I què vau fer vosaltres amb la poma?
ADAM, irat: Un dia no em sabré dominar...

(Pàg. 74)
CAÏM: (...) jo no hi crec en la màgia. I encara que hi cregués no voldria aprofitar-me’n. Jo només em vull valer de les meves forces (...).

(Pàg. 75)
CAIM: (...) Estem a la mercè de qualsevol capritx diabòlic... ¿I com és que Jahvè tolera l’existència d’aquesta banda de criminals? No té prou poder per a anorrear-los? Satanàs contra Jahvè, i nosaltres enmig. Dos que es barallen i un tercer que rep. ¿És bonic, això?
QUERUB: Ui, que voles alt! A la teva manera planteges problemes que, per certes converses que he pogut caçar al vol, són objecte de debat àdhuc en els cercles més alts de la Glòria: l’existència , l’orígen, la conveniència o no conveniència del Mal. Els designis de Jahvè són impenetrables, home!
CAÏM: I tant!

(Pàg 79)
CAÏM: (...) ¿No podríem fer una aliança, tu i jo?
QUERUB: Quines coses se t’ocorren, amic meu! Ets una barreja d’ingenuïtat i de malícia. Pel que veig Jahvè ha volgut provar en vosaltres els resultats d’una combinació curiosa les qualitats d’un diable i els defectes d’un àngel...

(Pàg. 81)
CAÏM: Més lleis, més traves! ¿No n’hi ha prou amb el treball, les malalties, la fam, el fred, la mort? Més entrebancs, encara! I al capdavall de tot, les portes de l’Infern, on cal deixar tota esperança!
QUERUB: Sí, però també el Cel, amb les seves delícies infinites. No siguis injust.
CAÏM: El Cel! Escolta, àngel –entre nosaltres, eh?-, ¿val la pena aquella vida? És realment una vidassa?

(Pàg. 98)
ABEL, de sobte, irritadíssim: No anem bé, àngel... no anem gens bé!
QUERUB: Què t’agafa, ara?
ADAM: Tot això de la vida i de la mort, dels plaers i de les misèries i dels pecats i dels càstigs és un camp perdut! No hi ha ordre, ni mesura, ni seny, ni justícia!
QUERUB: Adam, com goses...?
ADAM: Et dic i et sostinc que no hi ha ordre! Àngel, per Jahvè, no hi podries fer res tu? (Pel Cel) ¿Explicar-los com van realment les coses aquí baix? Ara que tot just comencem,  ¿no fóra temps d’endegar-ho tot d’una manera més enraonada? Jo no demano el retorn al Paradís... Però sí un cop de mà, un endreç general... una certa millora en tots sentits. Ja m’entens, tu!
QUERUB: Ai, Adam, Adam! ¿No penses que podríeu estar molt pitjor, encara?
ADAM: Sí, sí... Tu raï! A tu totes et ponen...

 Altres n'han dit:
Pep Grill

 Enllaços:
Joan Oliver, el paper de la ironia, contextdetalls estilístics i temàtics.

⇲ Mira-la:
Català (RTVE - Lletres catalanes / 1977: Allò que tal vegada s'esdevingué)

dilluns, 16 d’abril de 2018

La litera fantástica y otras narraciones - Rudyard Kipling



"...la distancia entre lo horrible y lo vulgar es muy pequeña."






Kipling, Rudyard. La litera fantástica y otras narraciones. 
Madrid: Aguilar, 1977

The phantom rickshaw. Traducció de Carlos Pereyra.



 Com comença...
Una de las pocas ventajas que tiene la India comparada con Inglaterra, es la gran facilidad para conocer a las gentes. Después de cinco años de servicio, el hombre menos sociable tiene relaciones directas o indirectas con doscientos o trescientos empleados civiles de su provincia, con la oficialidad de diez o doce regimientos y baterías y con mil quinientos individuos extraños a la casta de los que cobran sueldo del Estado.
La litera fantástica.

 Moments...
(Pàg. 32)
Sabréis por vosotros mismos la naturaleza precisa de mi enfermedad, y juzgareis, de acuerdo con vuestro propio criterio, si es posible concebir tormentos iguales a los que yo he sufrido en este triste mundo.
La litera fantástica.

(Pàg. 34)
Supo, en agosto de 1882, porque yo se lo dije que su presencia me hacía daño, que su compañía me fatigaba y que ya no podía tolerar ni el sonido de su voz. El noventa y nueve por ciento de las mujeres hubiera demostrado el mismo desvío, y el setenta y cinco se habría vengado al instante iniciando relaciones galantes con otro. Pero aquella mujer no pertenecía a las setenta y cinco ni a las noventa y nueve; era la única del centenar. No producían el menor efecto en ella mi franca aversión ni la brutalidad con que yo engalanaba nuestras entrevistas.
- Jack, encanto mío.
Tal era el eterno reclamo de cuchillo con que me asesinaba.
- Hay entre nosotros un error, un horrible desconcierto que es necesario disipar para que vuelva a reinar la armonía. Perdóname, querido Jack, perdóname.
Yo era el de toda la culpa, y lo sabía, por lo que mi piedad se transformaba a veces en una resignación pasiva; pero, en otras ocasiones, despertaba en mí un odio ciego; el mismo instinto, a lo que creo, del que pone salvajemente la bota sobre la araña después de medio matarla de un papirotazo. La estación de 1882 acabó llevando yo este odio en mi pecho.
La litera fantástica.

(Pàg. 44) 
(...) la distancia entre lo horrible y lo vulgar es muy pequeña.
La litera fantástica.

(Pàg. 49) 
(...) no había dejado de pensar en la señora Wessington, y en cada metro de terreno veía levantarse un recuerdo de nuestros paseos y de nuestras confidencias.
Cada piedra tenía grabada alguna de las viejas memorias, las cantaban los pinos sobre nuestras cabezas, los torrentes henchidos por las lluvias, parecían repetir burlescamente la historia bochornosa; el viento que silbaba en mis oídos iba publicando con voz robusta el secreto de la iniquidad.
La litera fantástica.

(Pàg. 68)
(...) advertí que estaba entre la gente, sin formar parte de la sociedad, y que durante  el resto de mis días habría de ser un extraño para todos mis semejantes.
La litera fantástica.

(Pàg. 76)
Compadecedme, y hacedlo siquiera por mi ilusión; pero yo bien sé que no creeréis lo que acabo de escribir. Y, sin embargo, si hubo alguien llevando a la muerte por el poder de las tinieblas, ese hombre soy yo.
La litera fantástica.

(Pàg. 77)
(...) se dice que quien se interne en el riñón de Bikanir, que está en el gran desierto de la India, encontrará no ya un pueblo, sino toda una ciudad en donde se han establecido los muertos que no murieron, pero que ya no viven.
La aldea de los muertos.

(Pàg. 88)
Gunga Dass me dijo, sin preámbulo:
- Hay solo dos clases de hombres, señor: los vivos y los muertos. El que ha muerto, ha muerto, y el que vive, vive.
Se interrumpió para atender a su pajarraco, que esta va a punto de achicharrarse.
- Si usted muere en su casa y no está muerto cuando lo llevan al ghat para quemarlo, viene a este lugar.
Al oír esto comprendí la naturaleza de aquella aldea pestilente, y todo cuando antes leí o se me narró sobre materias grotescas y horribles palideció en presencia del hecho que me comunicaba el antiguo brhamin.
La aldea de los muertos.

(Pàg. 137)
- (...) Y ahora, señor, permítame usted que le presente a mi hermano del alma, Peachey Carnehan. Yo soy el hermano Daniel Dravot. De nuestras profesiones, cuanto menos se diga, mejor, porque hemos sido cuanto puede uno ser: soldados, marineros, cajistas, fotógrafos, correctores de pruebas, predicadores de guardacantón y corresponsales del Cazador cuando creímos que el periódico los necesitaba.  Carnehan es abstemio y yo también. Examínenos usted y verá que no le engañamos. No haga usted la prueba del aliento. Más le convendrá darnos un cigarro por cabeza y verá cómo los encendemos.
El rey de Kafiristan

(Pàg. 139)
- (...) hemos llegado a la conclusión de que el único lugar en el mundo que dos hombres de nuestra fuerza pueden Sar-a-Wkack es ese que llaman Kafiristán. Yo creo que es el que está en el rincón de arriba del Afganistán, a mano derecha, menos de trescientas millas de Penshavar. Tienen allí treinta y dos ídolos paganos, y nosotros seremos el treinta y tres y el treinta y cuatro. El país es montañoso y las mujeres de aquellas regiones son muy hermosas.
- Pero eso está prohibido en el contrato. Ya lo sabes: ni mujeres, ni licor, Daniel –dijo Carnehan.
- Y a eso se reduce lo que sabemos, excepto que nadie ha ido allí. Y luchan, y en donde  hay lucha, un hombre que sabe disciplinar a los otros puede ser rey. Nosotros iremos a esas regiones, y les diremos a todos los reyes que hallemos al paso: “¿Quiere usted vencer a sus enemigos?” Y enseñaremos a cada tribu la disciplina militar, porque eso sí lo sabemos bien (mejor que cualquier otra cosa). Y, después echamos abajo ese rey y tomamos su trono, y establecemos una dinastía.
El rey de Kafiristan

(Pàg. 197) 
¿Conocéis la vida de una de estas misiones excéntricas? Haced el esfuerzo con la imaginación para representaros una soledad más grande que la de esas estaciones de ínfimo orden adonde os ha enviado el Gobierno: imaginad un aislamiento que pesa sobre vuestros párpados desde que despertáis y que os acompaña en todas las tareas cotidianas: no hay oficina de correo; no hay un solo ser de vuestro color con quien hablar; no hay caminos; no hay otros alimentos que los indispensables para no morir de agotamiento, pero ninguno de los que dan gusto al paladar; no hay ser u objeto que os atraiga por su bondad, por su belleza o por su interés. Toda vuestra vida ha de estar en vosotros mismos y en la gracia divina con que hayáis sido beneficiados.
El juicio de Dungara.

(Pàg. 199)
Pocos pastores os hablarán de tales cosas, como no os hablarán de aquel joven David of St. Bees que, destinado  a la obra del Señor, volvió quebrantado por la más amarga desolación y casi con la razón perdida, gritando en la Misión central:
- ¡No hay Dios, pero he andado en compañía del diablo!
El juicio de Dungara. 

(Pàg. 215)
(...) El espíritu  de un viejo es como el numah. Este árbol  tiene a la vez retoños, flores y hojas secas del pasado. Lo antiguo y lo nuevo, hasta lo que pertenece a la región del olvido, ¡todo se halla junto!
La inundación

(Pàg. 235)
Wali Dad permanecía largas horas en la repisa de la ventana de Lalun, admirando el paisaje. Wali Dad era un joven mahometano atacado de aguda dolencia, consistente en una educación de la variedad importada por Inglaterra. Y él lo sabía. Su padre lo envió a una escuela de misioneros para que aprendiera la sabiduría, pero  Wali Dad absorbió esta sustancia en cantidades fabulosas. SU padre y los misioneros no sospechaban que pudiese caber tanta sabiduría dentro del espíritu de un joven. Al morir el padre de Wali Dad, este quedó dueño y árbitro de sus actos, y empleó dos años en experimentar todos los credos de la tierra y en leer cuanto libro inútil de ha impreso.
En la muralla

(Pàg. 236)
Su vida se dividía en dos partes: la primera de ellas estaba consagrada a pedirme libros prestados. La segunda tenía por único objeto adorar a Lalun en la repisa de la ventana.
En la muralla.

(Pàg. 238)
Vosotros conocéis a muchos caballeros muy respetables que llegan de Inglaterra permanecen dos o tres semanas en la India, dan un paseo en torno de la Gran esfinge de las Llanuras, y toman la pluma para escribir sobre sucesos y personas, sobre costumbres y sobre cuánto les viene en gana, según las inspiraciones de su ignorancia. Como consecuencia de estos libros, el mundo entero se cree informado sobre la conducta del supremo Gobierno. Pero si examinamos las cosas a fondo, vemos que nadie, ni el propio Gobierno supremo, sabe una palabra acerca de la administración del Imperio.
En la muralla

(Pàg. 241)
Sus ojos son negros, y es negro su cabello, y son negras su cejas como dos gusanillos de la tierra húmeda; su boca es pequeña y dice frases ingeniosas; sus manos son pequeñas y han atesorado mucho dinero; sus pies son pequeños y han tenido por alfombra los corazones de muchos hombres.
En la muralla.

 Altres n'han dit...
La pluma librosUn libro al dia, Historia con minúsculas, Pep Grill.

 Enllaços:
Rudyard Kipling, context, literatura fantástica: una etapa més de la seva progressió com a escriptor, inspiració per un dels grans contes.

 Llegeix-lo:
Anglès (facsímil 1899 Ed. Tudor Publishing: The indian tales)
Anglès (facsímil 1890 Ed. Sampson Low, Marston, Searle & Rivington: The phantom 'rickshaw and other tales)

diumenge, 8 d’abril de 2018

El Petit Príncep - Antoine De Saint-Exupéry





"(...) només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls."





De Saint-Exupéry, Antoine. El Petit Príncep.
Barcelona: Laia, 1981


Le Petit Prince. Traducció de Joan Xancó.
Il·lustracions de l’autor.
Col.lecció El Nus, 35





 Com comença...
Quan tenia sis anys, vaig veure una vegada un magnífic dibuix en un llibre sobre la Selva Verge que es deia Històries viscudes. El dibuix representava una serp boa empassant-se una salvatgina.

 Moments...
(Pàg. 10)
Sempre necessiten explicacions, la gent gran.

(Pàg. 24)
La gent gran volen xifres. Quan els parleu d’un nou amic, mai no us pregunten res del que és essencial. Mai no us diuen: “Quin so de veu té? Quins jocs li agraden? Que potser fa col•lecció de papallones?” El que us pregunten és: “Quants anys té? Quant pesa? Quant guanya el seu pare?” Solament així creuen tenir-ne una idea. Si dieu a la gent gran: “He vist una casa bonica de maons de color rosa, amb geranis a les finestres i coloms al terrat...”, no acabaran d’imaginar-se com és aquesta casa... Cal que els digueu “He vist una casa que val tant!” Llavors diuen: “Què és bonica!”

(Pàg. 25) 
És trist oblidar un amic. No tothom l’ha tingut, un amic.

(Pàg. 26)
(...) jo, dissortadament, no puc veure els xais a través de les caixes. Potser és que sóc una mica com la gent gran. Segurament que m’he fet vell.

(Pàg. 54)
- (...) Bec –respongué l’embriac en to lúgubre.
- Per què beus? –preguntà el petit príncep.
- Per oblidar –respongué l’embriac.
- Per oblidar què? –preguntà el petit príncep.
- Per oblidar la meva vergonya –respongué l’embriac tot acotant el cap.
- Vergonya de què? –preguntà el petit príncep, que desitjava socórrer-lo.
- Vergonya de beure! –va dir l’embriac, i es tancà en el seu silenci.

(Pàg. 57)
- (...) què en fas d’aquests estels?
- Que què en faig?
- Sí.
- No res. Els tinc.
- Tu tens els estels?
- Sí.
- Però si abans he vist un rei que...
- Els reis no tenen res. Només “regnen” en algun indret. Són coses diferents.

(Pàg. 60)
- (...) Jo tinc –va dir- una flor que rego cada dia. Tinc tres volcans que escuro cada setmana. Perquè escuro el que està apagat. Mai no se sap què pot passar. A la meva flor li és útil que jo la tingui; als meus volcans els és útil que jo els tingui. Però tu no els en dónes cap, d’utilitat, als estels.
L’home de negocis va obrir la boca, però no va saber que respondre, i el petit príncep se n’anà.

(Pàg. 73)
- (...) On són els homes? –reprengué a la fi el petit príncep-; t’hi trobes una mica sol, al desert...
- També et trobes sol entre els homes –digué la serp.

(Pàg. 79)
(...) descobrí un camí. I tots els camins menen cap a l’home.

(Pàg. 84)
- (...) Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les tendes. Però com que de tendes d’amics no n’hi ha, els homes ja no tenen amics.

(Pàg 87)
- (...) Adéu –digué la guineu-, Heus aquí el meu secret. És molt senzill: només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls.

(Pàg. 90)
- (...) Només els infants aixafen els nassos als vidres.
- Només els infants saben el que cerquen –digué el petit príncep-. Perden el temps per una nina de parracs i la nina resulta important, i si els la prenen, ploren...
- Tenen sort –digué el guardaagulles.

(Pàg. 93)
A mi m’ha agradat sempre el desert. Us asseieu en una duna de sorra. No veieu res. No sentiu res. I malgrat tot, alguna cosa brilla en silenci...
- El que fa bell el desert, és que té un pou amagat en algun lloc...-digué el petit príncep.

(Pàg. 97)
- (...) Els homes del teu país –deia el petit príncep- conreen cinc mil roses en un mateix jardí... i no hi troben el que cerquen...
- No... –vaig respondre.
- I malgrat tot, el que cerquen podrien trobar-ho en una rosa, només una; o en una mica d’aigua...
- Certament... –vaig dir.
El petit princep afegí:
- Però els ulls són cecs. Cal cercar amb el cor...

(Pàg. 106)
- (...) Has fet mal fet. Et faré llàstima. Semblarà que estigui mort i no serà cert.
I jo callava.
- Tu ja ho comprens. És massa lluny. No me’l puc emportar pas, aquest cos. Pesa massa.
I jo callava.
- Serà com una vella escorça abandonada. Les escorces velles no entristeixen ningú...
I jo callava.
Es va descoratjar una mica. Però encara féu un esforç:
- Serà agradable, saps? Jo també miraré els estels. Tots els estels seran com pous amb politges novellades, tots els estels m’oferiran aigua.
I jo callava.
- Serà divertit! Tu tindràs cinc-cents milions de picarols; jo tindré cinc-cents milions de fonts...
I ell també callà, perquè plorava...

(Pàg. 109)
Mireu el cel. Pregunteu-vos: ¿el xai s’ha menjar la flor, sí o no?
I veureu com tot canvia...
I ningú de la gent gran no comprendrà mai que això pugui tenir tanta importancia!

 Altres n'han dit...
Un libro al día, Soy bibliotecario, Elige un libro, Lo que yo leo.

 Enllaços:
Antoine de Saint-Exupéry, origen i contextsimbologia, els missatges, una trampa, punts de vistasobre les traduccions en català, paràbola, al·legoria o fàula?.

 Llegeix-lo:
Francès (html)
Anglès (html)
Italià (multiformat
Altres idiomes (pdf)

dimarts, 3 d’abril de 2018

Ivan Turguénev - Diario de un hombre superfluo




"Ya que hay que morir, que sea en primavera."







Turguenev, Iván. Diario de un hombre superfluo. 
Madrid: Nórdica libros, 2016


Dnevnik líshnego cheloveka. Traducció de Marta Sánchez-Nieves.
Il·lustracions Juan Berrio
Col.lecció Ilustrados
 


 Què en diu la contraportada...
Poco antes de morir, Chulkaturin decide iniciar un diario con el que se despedirá de este mundo. No sabe qué puede contar, pues se considera, simplemente, un hombre superfluo, prescindible por completo. Su infancia fue normal y no ha hecho nada reseñable en toda su vida. Tampoco se ha preocupado por sus relaciones con los demás. Ni siquiera cuando conoció a Yelizaveta...
El concepto de hombre superfluo, como hombre inteligente, sensible e idealista pero nihilista e indeciso, se hizo popular gracias a la publicación de esta obra de Iván Turguénev en 1850. Este es un personaje tipo en la literatura rusa del siglo XIX y su recurrente presencia en poemas, novelas y teatro acabó convirtiéndolo en un arquetipo nacional.
Juan Berrio ha ilustrado magníficamente este clásico inolvidable.

 Com comença...
Aldea de Ovechi Vody, 20 de marzo de 18..

El médico acaba de irse. ¡Al fin lo he conseguido! Por más astucias que haya intentado, al final no le ha quedado más que expresar su opinión. Sí, moriré pronto, muy pronto.

 Moments...
(Pàg. 7)
Ya que hay que morir, que sea en primavera. Aunque puede que sea ridículo empezar un diario dos semanas antes de morir, ¿no?.

(Pàg. 19)
Mientas el hombre vive, no percibe su propia vida; esta, como un sonido, se vuelve clara varios años después.

(Pàg. 21) 
Las efusiones sentimentales son como el regaliz: al principio lo chupas y parece que no está mal, pero después se queda un sabor desagradable en la boca.

(Pàg. 22) 
Mi vida no se diferencia en nada de la vida de otra mucha gente. La casa paterna, la universidad, el servicio en los grados bajos del escalafón, el cese, un pequeño círculo de conocidos, pobreza sencilla, placeres modestos, ocupaciones humildes, deseos moderados, tengan la bondad de decirme si hay alguien que no conozca nada de esto.

(Pàg. 25) 
Superfluo, superfluo... He encontrado la palabra perfecta. Cuanto más me interno en mí mismo, cuanto más atentamente contemplo mi vida pasada, más me convezco de la dura verdad de la expresión. Superfluo, eso es. Esta palabra no se ajusta a otras personas... Hay gente mala, buena, inteligente, tonta, agradable y desagradable, pero superflua..., no. Bueno, entiéndeme, el universo también podría pasar sin esas personas, claro; pero la inutilidad no es su cualidad principal, no es lo que les distingue, y si ustedes hablan de ellos, la palabra superfluo no es la primera que les viene a la lengua. Pero yo..., de mí no se puede decir ninguna cosa: superfluo, nada más. Un excedente, eso es todo. Es evidente que la Naturaleza no contaba con mi aparición (...).

(Pàg. 38)
Un hombre feliz es como una mosca al sol.

(Pàg. 73)
No voy a describir el baile. Todo allí fue como de ordinario: músicos con tubas increíblemente desafinadas en los coros, terratenientes aturdidos con sus inveteradas familias, helados lila, horchata de almendra viscosa, gente con botas destaconadas y guantes de punto de algodón, leones provincianos de rostro febrilmente descompuesto, etcétera, etcétera.

(Pàg. 91)
Cuando los sufrimientos llegan a ese punto en que hacen chirriar y gemir a nuestro interior como si fueran una telega sobrecargada, deberían dejar de ser ridículos... ¡Pero no! La risa no solo acompaña a las lágrimas hasta el final, hasta el agotamiento, hasta la imposibilidad de seguir derramándolas, ¡no! Ella aún tintinea y resuena allí donde la lengua enmudece y la queja misma se apaga...

(Pàg. 113)
Yo quería escribir un diario y, en lugar de eso, ¿qué he hecho? He contado un único suceso de mi vida. Hable de más, los recuerdos dormidos se despertaron y me arrastraron. He escrito sin prisas, detalladamente, como si tuviera años por delante; y ahora no hay tiempo para seguir. La muerte, la muerte viene.

(Pàg. 114)
La vida se aleja, regular y tranquilamente se va apartando de mí, igual que la orilla se aleja en la mirada de los hombres de mar.

(Pàg. 115)
(...) morir es irremediable, es absurdo...

 Altres n'han dit...
Amb ènfasi, La cueva de mis libros, El Cultural, Un libro al día, La orilla de las letras, El estante, Empresa informativa, Pep Grill.

 Enllaços:
Ivan Turguénevlishni chelovek, el discurs que no arriba ni a crit, claus, arquetip literari, sobre l'adaptació gràfica, la rellevància de l'autor.

 Llegeix-lo:
Rus (html)
Anglès (htmlfacsímil 1913 Ed. William Heinemann)

dissabte, 24 de març de 2018

Una casa a Florència - W.Somerset Maugham




" - (...) Estimada, la vida és feta per... córrer riscos."




Somerset Maugham, W. Una casa a Florència.

Barcelona: Viena Edicions, 2010

Up at the Villa. Traducció de Julià de Jòdar
Col.lecció El cercle de Viena,
 


 Què en diu la contraportada...
Des del balcó de l’espectacular vil·la florentina on passa les vacances, Mary Panton fa balanç de la seva situació: essent una vídua encara jove i bonica, són moltes les ofertes de matrimoni que, sens dubte, li poden arribar, per bé que el més assenyat, sens dubte, seria triar l’afectuós i honorable Edgar Swift, destinat a un càrrec de notorietat a l’ambaixada de l’Índia.
Mentre espera que ell es decideixi a fer el pas, una circumstància imprevista amenaça de trastocar de sobte el brillant futur de la noia.  Un simple acte de compassió, del tot irreflexiu, se li gira en contra fins a convertir-se per a ella en un malson summament comprometedor, que posa en perill tots els seus plans. En un intent desesperat per restituir els seu somnis de plàcida felicitat, Mary decideix demanar ajuda a Rowley Flint, un jove d’una honestedat més que dubtosa... encara que això sigui sortir del foc per caure a les brases.

 Com comença...
La vil·la s’alçava al cim d’un turó. Des de la terrassa del davant disposava d’una magnífica vista de Florència; a la part del darrere hi havia un vell jardí amb poques flors, però amb uns arbres esplèndids, tanques de boix retallat, avingudes de gespa i una gruta artificial on, des d’un corn de l’abundància, l’aigua queia en cascada, amb una sonoritat fresca i cristal·lina.

 Moments...
(Pàg. 9)
- (...) ets una dona jove i molt bonica, i no dubto que et tornaràs a casar. Però la pròxima vegada no et casis per amor, que és una equivocació: casa’t per guanyar posició social i tenir companyia.

(Pàg. 21)
Potser hi havia alguna cosa tan corprenedora, en aquella llum de l’aire toscà, que les sensacions físiques contenien fins i tot una mena d’espiritualitat, com l’emoció que produeix escoltar la música de Mozart, tan melodiosa i alegre, amb aquell rerefons de malenconia, que omple de tanta satisfacció i sembla alliberar-nos del pes de la carn. Durant uns instants meravellosos et purifiques de tota vulgaritat, i la confusió de la vida es dissol en la bellesa perfecta.

(Pàg. 36) 
- ¿Creus que seria gaire divertit viure amb un home de qui no estàs casada?
- Però no és pas amor el que jo vull. N’estic farta, de l’amor.

(Pàg. 38) 
- (...) Se m’aferrava com un nen. –La veu de la Mary es va trencar.- Estava tan destrossat que el cor em sagnava. Encara que em fos infidel, encara que s’amagués de mi per poder beure sense aturador, encara que a vegades jo l’exasperava fins que arribava a odiar-me, en el més profund sempre em va estimar, s’adonava que no li fallaria mai i que sense mi s’hauria fet miques (...).

(Pàg. 44) 
- ¿(...) Has tingut mai un amant?
- Mai.
- Molts homes, a banda del teu marit, et deuen haver estimat.
- No ho sé pas. Alguns van dir que m’estimaven. No et pots arribar a imaginar que poc que van significar per a mi. No t’estic pas dient que hagi resistit la temptació, sinó que mai no m’han temptat.
- ¿I com pots malgastar la teva joventut i la teva bellesa? Tan poc que duren! ¿De què serveix la riquesa si no en fem res? (...)

(Pàg. 53)
- ¿(...) Quants anys teniu?
- Vint-i-tres.
- ¿I què més voleu?
- ¿Què té de bo una joventut sense oportunitats? Visc en una presó i no hi ha manera de sortir-ne (...)

(Pàg. 56)
A la llum violenta del dia, a vegades el jardí semblava una mica trist, com un adona molt estimada que hagués perdut la seva bellesa; ara, però, a la claror de la lluna, amb les tanques de boix retallat i els arbres vells, les grutes i la gespa, era un lloc emocionant i secret. Els segles s’esvanien, i, mentre hi vagarejaves, et senties com l’habitant d’un món més net i més jove, on l’instint era més agosarat i les conseqüències menys importants.

(Pàg. 57)
Va agafar el cap del nou entre les mans, el va alçar cap a ella i li va besar els ulls i la boca. Hi havia alguna cosa de místic i de solemne en aquell acte. La Mary va experimentar una sensació desconeguda. El seu cor es va omplir de bondat.
El noi es va aixecar i va abraçar-la apassionadament. Tenia vint-i-tres anys. Ella no era pas una deessa a qui pregar, sinó una dona a qui posseir.

(Pàg. 135)
- (...) Mira, estimada, l’avantatge amb mi és que tinc una reputació. Molta gent em retreu el que he fet, i sospito que tenen raó; no crec que hagi fet gaire mal a ningú, he agradat a les dones i sóc afectuós de mena, o sigui que la resta cau pel seu propi pes; però, sigui com sigui, no tinc el dret ni la inclinació a retreure als altres allò que ells hagin fet. Viu i deixa viure, aquest ha estat el meu lema. Veuràs, jo no sóc pas un constructor d’imperis, no sóc pas un home de caràcter amb una reputació impecable, només sóc un noi tolerant amb una mica de diners i a qui li agrada passar-s’ho bé (...).

(Pàg. 139)
- (...) Estimada, jo vull el matrimoni o res. Et vull per sempre.
- Però jo no t’estimo pas, Rowley.
- Ja et vaig dir l’altra nit que ho faràs si et deixes anar.
La Mary se’l va mirar un instant, no gens convençuda, i tot seguit el llampec d’un somriure tímid, però vagament burleta, va esclatar de sobte en els seus preciosos ulls.

(Pàg. 140) 
- ¿(...)I ara què?
- Bé, si insisteixes a casar-te amb mi... Però correm un risc espantós.
- Estimada, la vida és feta per... córrer riscos.

 Altres n'han dit...
Quadern vermell, Càndid a l'escala, Leer en caso de incendio, L'espolsada, El Senyor Asul, Neguit de pantorrilla, Savidge Reads, Strange Library, Pep Grill.

 Enllaços:
William Somerset Maugham, canvi de ritme, pistes, simbologia i personatges, ...ah! la moral..., aquell to tant anglès.

 Llegeix-lo:
Anglès (multiformat)

Segueix Lleixes a les Xarxes