L'Odissea - Homer

Homer. L’Odissea.
Barcelona: La Magrana, 1998

‘Oδύσσεια
Versió de Joan Alberich i Mariné
Col·lecció L’Esparver Clàssic, 32


>> Que en diu la contraportada...
L’Odissea relata el retorn d’Odisseu al seu reialme d’Ítaca, després de la destrucció de Troia. Un retorn llarg i ple de perills i aventures, perseguit per la ira de Posidó, però protegit per Atena.

>> Com comença...
Els déus decideixen en assemblea el retorn d’Odisseu
Invocació

Conta’m, Musa, les accions d’aquell home astut, que va anar errant durant molt de temps, després d’haver destruït la sagrada ciutadella de Troia. Va veure les ciutats de molts homes i en va conèixer la seva manera de ser. Per la mar, ell va patir moltes penalitats en el seu ànim, lluitant per la seva vida i pel retorn dels seus companys. Però ni així els va salvar, tot i que ho desitjava molt, perquè van sucumbir per les seves pròpies follies; infeliços, van menjar les vaques d’Hèlios, el fill d’Hiperíon. Immediatament aquesta deïtat els prengué el dia del retorn, Parla’ns-en a partir de qualsevol episodi, dea, filla de Zeus.

>> Moments
(Pàg. 70)
Els pretendents es va posar a cridar per les estances ombrívoles i tots desitjaven jeure al llit al costat de Penélope. Aleshores el discret Telèmac els començà a dir: “Pretendents de la mare, que teniu la insolència desmesurada, ara gaudim del banquet. Ja n’hi ha prou, de soroll, perquè és bell sentir un aede com aquest, semblants als déus en la veu. A trenc d’alba sortim a fer tots plegats una assemblea i asseiem-nos perquè us comuniqui obertament el meu propòsit que abandoneu el palau. Organitzeu-vos uns altres banquets malversant els vostres béns i convideu-vos per torn a casa vostra. Tanmateix, si us sembla que és preferible i millor això, malgastar impunement els béns d’un home sol, dilapideu-los. Jo clamaré als déus sempiterns per si Zeus, algun dia, em concedeix imposar-vos el càstig merescut: que moriu tots alhora dins el palau sense venjança.”

(Pàg. 92)
(...) I és que, dels déus, tots els humans en tenen necessitat.

(Pàg. 113)
El ros Menelau, tot convidant-los amb mostres de satisfacció, els va dir: “Agafeu menjar i quedeu-vos satisfets. Quan us haureu quedat assaciats us preguntarem qui sou d’entre els homes. Car la nissaga dels vostres progenitors no s’ha perdut, sinó que sou descendents de reis nodrissons de Zeus, que porten el ceptre, perquè els plebeus no engendren xicots tan ben plantats.”

(Pàg. 124)
(...) I és que els déus sempre volen que els humans es recordin de les seves ordres.

(Pàg. 141)
“Penèlope, ¿dorms amb el cor abatut? Els déus que viuen feliçment no permeten que ploris ni que t’angoixis, perquè el teu fill ja és de tornada. Ell no és culpable de res als ulls dels déus.”

(Pàg. 164)
Havent parlat d’aquesta manera, Atena, la d’ulls d’òliba, se n’anà cap a l’Olimp, on diuen que hi ha l’estatge eternament segur dels déus. Ni els vents el sacsegen ni la pluja el mulla ni la neu el cobreix, sinó que sempre hi ha un cel blau i sense núvols i s’hi escampa una claror diàfana. Allí és on els déus benaurats fan joiosa estada tots els dies i on tornà la d’ulls d’òliba després d’haver aconsellat la noia.

(Pàg. 170)
“(...) Que els déus et concedeixin tot el que en el cor desitges. Que t’atorguin un espòs, una casa i una bona harmonia, que no hi ha res millor ni més útil que quan marit i muller governen una casa amb una bona avinença en els seus cors. Això produeix moltes penes per a qui els volen mal, i molt de goig per als qui els volen bé, i precisament són ells mateixos els qui aconsegueixen el bon renom.”

(Pàg. 196)
Mirant-se’l feréstegament, el molt enginyós Odisseu li va dir: “Hoste, no has parlat d’una manera escaient i em sembles un poca-solta. És clar que els déus no concedeixen a tots els homes els dons amables de la bellesa, l’enteniment i l’eloqüència. Hi pot haver un home inferior pel que fa a la presència, però la deïtat el corona amb la bellesa en l’ús de la paraula i tothom se’l mira complagut; ell parla amb seguretat i amb una modèstia suau com la mel, es distingeix entre els que s’apleguen al seu voltant i, si va per la ciutat, el contemplen com un déu. En canvi, un altre és semblant als immortals pel seu aspecte, però no el corona la gràcia de les paraules, com ara tu, que sobresurts en bellesa –ni una deïtat no t’hauria fet d’una altra manera-, però que ets un inepte pel que fa a la intel·ligència. (...)”

(Pàg. 211)
“(...) Digues per què plores i et lamentes en l’interior del teu ànim quan sents parlar del destí dels argius, dels dànaus i d’Ílion. Això ho han fet els déus i ells són els qui han filat la desfeta per a aquells homes, perquè servís de tema de cant per a les generacions futures. ¿És que potser has perdut davant d’Ílion algun parent que era noble, el gendre o el sogre, que són els familiars més propers a nosaltres després dels de la mateixa sang i llinatge? ¿O potser un company noble i de cor afable? I és que en res no és inferior a un germà aquell que és un amic i és assenyat.”

(Pàg. 213)
Ítaca, no gaire enlairada, és la que està situada més endins la mar, la més llunyana cap a ponent; les altres, en canvi, són una mica més cap a llevant i cap al migdia. És aspra, però nodridora de joves ben plantats. Jo mai no he vist cosa més dolça que el país d’un mateix. I això que em va retenir Calipso, divina entre les dees, dintre les coves balmades, desitjant que fos el seu espòs. I abans m’havia tingut captiu la pèrfida Circe d’Eea, anhelant que em convertís en el seu marit. Però, ni l’una ni l’altra mai no van poder convèncer el meu cor dins el pit, perquè res no hi ha més dolç que la pàtria i els pares, encara que un visqui en una casa sumptuosa, però llunyana en un país foraster apartat dels seus pares.

(Pàg. 255)
(...) Circe es va presentar a la vora de la nau negrosa i va lligar alló a prop un xai i una ovella negra, passant fàcilment sense ser vista. Doncs, ¿qui ha vist mai amb els seus ulls una deïtat corrent d’aquí cap allà, si ella no ho vol?

(Pàg. 256)
“Tot el dia les veles van estar tibants, mentre navegàvem per la mar. El sol es va pondre, i tots els camins van quedar a les fosques. La nostra nau va arribar als confins de l’Ocèan de corrents profunds, on hi ha el país i la ciutat dels homes cimmeris, sempre coberts de boira i de núvols. Hèlios resplendent mai no se’ls mira des de dalt amb els seus raigs, ni quan puja cap al cel estrellat ni quan cau a la terra des del cel, i és la nit funesta la que en tot moment s’estén sobre els infeliços mortals (...)”

(Pàg. 274)
“(...) No siguis mai benèvol amb cap dona ni li revelis tots els pensaments que hagis meditat; quan li expliquis alguna cosa, amaga-li’n sempre una altra.”

(Pàg. 336)
“(...) Ja saps quina mena d’ànim té una dona dins el pit: vol fer prosperar el casalici d’aquell amb el qual es casa, i ja no es recorda ni es preocupa dels primers fills ni de l’estimat marit difunt amb qui es va casar de jove.”

(Pàg. 449)
“Ai, desgraciats, ¿quin deu ser aquest mal que patiu? La nit us embolcalla el cap, el rostre i també, per sota, els genolls. El gemec s’escampa i les galtes regalimen llàgrimes. Els murs i els bells intercolumnis estan ruixats de sang. El vestíbul és ple de fantasmes i també és ple dels que van cap a l’Èreb sota les tenebres. El sol ha desaparegut del cel i s’ha estès una boira funesta.”

(Pàg. 469)
Els estúpids no s’imaginaven que les cordes de la mort estaven entrelligades per a tots ells. I ‘enginyós Odisseu, mirant-los ferotgement, els va dir: “Gossos, ja us pensàveu que no tornaria mai més a casa des de la terra dels troians, i em dilapidàveu els béns, us allitàveu amb les serventes forçant-les i, essent jo viu encara, festejàveu la meva esposa sense témer els déus que senyoregen l’Olimp espaiós i sense témer tampoc que més tard hi hauria una venjança dels homes. Ara les cordes de la mort estan entrelligades per a tots vosaltres.”

>> Altres han dit...
26books,

>> Enllaços
Homer, poesia èpica, Odisseu? Ulises?, el periple, who's who, Heinrich Schilemann, el merder de Perejil ve de lluny, el paper de la dona, una nova mirada sobre l'Odissea, Camps Elisis, misoginia clàssica, la mítica Ítaca,