La llegenda del sant bevedor - Joseph Roth
.
Roth, Joseph. La llegenda del sant bevedor 
Barcelona: Viena, 2008
Die Legende vom heiligen Trinker
Traducció de Judith Vilar Roca
El cercle de Viena, 5
>> Què en diu la contraportada...
Tothom pot creure en els miracles. Però només Joseph Roth els sap descriure tan bé.
Andreas Kartak dorm sota un pont del Sena, embolicat amb papers de diari. Un bon dia la seva sort canvia quan un desconegut li dóna dos-cents francs, amb la condició que, quan pugui, els torni, però no pas a ell, sinó a santa Tereseta de Lisieux, a l’església de Santa Maria de Batignoles. El que el desconegut no sap és que Andreas és un home de paraula, i que amb aquest donatiu ha transformat la vida del vagabund: a partir d’ara la missió d’Andreas serà arribar al diumenge següent amb dos-cents francs a la butxaca per tal de poder tornar els diners a la petita santa. Però París és ple de
bistrots i de noies boniques que el desvien del seu camí. I una copeta d’absenta, com ell sap prou bé, pot ajudar a veure-ho tot més clar... Miraculosament, la butxaca d’aquest sant bevedor mai no es buida del tot.
>> Com comença...
Un capvespre de primavera de l’any 1934, un senyor d’edat baixà els graons de pedra que, des d’un dels ponts que creuen el Sena, duen a les voreres del riu. Allí, com sap gairebé tothom i, tanmateix, en aquesta ocasió mereix ser evocat en la memòria dels homes, solen dormir els captaires de París o, més ben dit, acampar-hi.
>> Moments...
(Pàg. 20)
(... )com que davant del seu seient hi havia un mirall, no va poder fer altra cosa que contemplar-se la cara, i va sentir com si en aquell moment fes de nou coneixença de si mateix. De fet, es va esverar. I va adonar-se per què en aquells últims anys havia tingut tanta por dels miralls. Perquè no era bo veure amb els propis ulls la pròpia degradació.
(Pàg. 44)
(...) Perquè a res s’acostumen els homes tan fàcilment com als miracles, quan els han succeït una, dues o tres vegades. Sí! La natura dels homes és tal que fins i tot s’empipen quan no els passa per sort ininterrompudament tot allò que un destí casual i passatger sembla haver-los promès. Així són els homes...
(Pàg. 64)
- (...) És bonica, vostè.
- Vostè també m’agrada ! –va respondre ella-. Potser demà ens veurem.
I va endinsar-se en la foscor del passadís. Ell, però, necessitat d’amor com de sobte es va sentir, va fixar-se en el número de la porta de la qual ella havia sortit. Era el número vuitanta-set. I se’l va gravar al cor.
(Pàg. 73)
(...) com tots els pobres, tenia tendència a considerar grans les petites quantitats de diners que duia a la butxaca (i a això tendeixen especialment els pobres que veuen). Al matí, doncs, va comptar de nou els seus nou-cents vuitanta francs. I com que els duia en una cartera i aquesta cartera era a la butxaca d’un vestit nou, la suma li semblà deu vegades més gran.
(Pàg. 74)
Ja no sabien què fer plegats després d’haver malgastat frívolament l’experiència essencial entre home i dona. Així que van decidir fer allò que es reserva a la gent de la nostra època quan no sap què fer: anar al cine.
(Pàg. 91)
En aquell moment es va obrir la porta, i mentre Andreas sentia una terrible punxada al cor u una gran fluixesa de cap, va veure que entrava una noieta i s’asseia en un banc justament davant seu. Era molt jove, li va semblar que era la noieta més jove que mai havia vist, i portava un vestit blau cel. D’un blau com només ho pot ser el cel, però solament els dies beneïts.
(Pàg. 93)
Que Déu ens doni a tots nosaltres, bevedors, una mort tan senzilla i tan bonica!
>> Altres han dit...
Ariadna al laberint grotesc, Espai de llibres, Neguit de pantorrilla, Delirium tremens, El rastre de Clarisse, Ojosdepapel
>> Enllaços:
Joseph Roth, un escriptor polièdric, literatura i alcohol, la història en celul·lòide, pel·lícula o novel·la?, Pernod, Alcoholisme, sota els ponts del Sena, miracle!!!, per què Andreas Kartak es mira al mirall?, Santa Maria des Batignolles, Santa Tereseta de Lisieux
Barcelona: Viena, 2008
Die Legende vom heiligen Trinker
Traducció de Judith Vilar Roca
El cercle de Viena, 5
>> Què en diu la contraportada...
Tothom pot creure en els miracles. Però només Joseph Roth els sap descriure tan bé.
Andreas Kartak dorm sota un pont del Sena, embolicat amb papers de diari. Un bon dia la seva sort canvia quan un desconegut li dóna dos-cents francs, amb la condició que, quan pugui, els torni, però no pas a ell, sinó a santa Tereseta de Lisieux, a l’església de Santa Maria de Batignoles. El que el desconegut no sap és que Andreas és un home de paraula, i que amb aquest donatiu ha transformat la vida del vagabund: a partir d’ara la missió d’Andreas serà arribar al diumenge següent amb dos-cents francs a la butxaca per tal de poder tornar els diners a la petita santa. Però París és ple de
bistrots i de noies boniques que el desvien del seu camí. I una copeta d’absenta, com ell sap prou bé, pot ajudar a veure-ho tot més clar... Miraculosament, la butxaca d’aquest sant bevedor mai no es buida del tot.
>> Com comença...
Un capvespre de primavera de l’any 1934, un senyor d’edat baixà els graons de pedra que, des d’un dels ponts que creuen el Sena, duen a les voreres del riu. Allí, com sap gairebé tothom i, tanmateix, en aquesta ocasió mereix ser evocat en la memòria dels homes, solen dormir els captaires de París o, més ben dit, acampar-hi.
>> Moments...
(Pàg. 20)
(... )com que davant del seu seient hi havia un mirall, no va poder fer altra cosa que contemplar-se la cara, i va sentir com si en aquell moment fes de nou coneixença de si mateix. De fet, es va esverar. I va adonar-se per què en aquells últims anys havia tingut tanta por dels miralls. Perquè no era bo veure amb els propis ulls la pròpia degradació.
(Pàg. 44)
(...) Perquè a res s’acostumen els homes tan fàcilment com als miracles, quan els han succeït una, dues o tres vegades. Sí! La natura dels homes és tal que fins i tot s’empipen quan no els passa per sort ininterrompudament tot allò que un destí casual i passatger sembla haver-los promès. Així són els homes...
(Pàg. 64)
- (...) És bonica, vostè.
- Vostè també m’agrada ! –va respondre ella-. Potser demà ens veurem.
I va endinsar-se en la foscor del passadís. Ell, però, necessitat d’amor com de sobte es va sentir, va fixar-se en el número de la porta de la qual ella havia sortit. Era el número vuitanta-set. I se’l va gravar al cor.
(Pàg. 73)
(...) com tots els pobres, tenia tendència a considerar grans les petites quantitats de diners que duia a la butxaca (i a això tendeixen especialment els pobres que veuen). Al matí, doncs, va comptar de nou els seus nou-cents vuitanta francs. I com que els duia en una cartera i aquesta cartera era a la butxaca d’un vestit nou, la suma li semblà deu vegades més gran.
(Pàg. 74)
Ja no sabien què fer plegats després d’haver malgastat frívolament l’experiència essencial entre home i dona. Així que van decidir fer allò que es reserva a la gent de la nostra època quan no sap què fer: anar al cine.
(Pàg. 91)
En aquell moment es va obrir la porta, i mentre Andreas sentia una terrible punxada al cor u una gran fluixesa de cap, va veure que entrava una noieta i s’asseia en un banc justament davant seu. Era molt jove, li va semblar que era la noieta més jove que mai havia vist, i portava un vestit blau cel. D’un blau com només ho pot ser el cel, però solament els dies beneïts.
(Pàg. 93)
Que Déu ens doni a tots nosaltres, bevedors, una mort tan senzilla i tan bonica!
>> Altres han dit...
Ariadna al laberint grotesc, Espai de llibres, Neguit de pantorrilla, Delirium tremens, El rastre de Clarisse, Ojosdepapel
>> Enllaços:
Joseph Roth, un escriptor polièdric, literatura i alcohol, la història en celul·lòide, pel·lícula o novel·la?, Pernod, Alcoholisme, sota els ponts del Sena, miracle!!!, per què Andreas Kartak es mira al mirall?, Santa Maria des Batignolles, Santa Tereseta de Lisieux
>> Llegeix-lo:
Espanyol
Espanyol
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada