Jacques el Fatalista - Denis Diderot


Diderot, Denis. Jacques el Fatalista
Barcelona: La Magrana, 2010






Jacques le Fataliste et son maître
Traducció de Joan Tarrida
Les ales esteses, 292


>> Què en diu la contraportada...
Denis Diderot és potser més conegut com un dels principals filòsofs de la Il·lustració, com a conciliador dels conceptes de la llibertat individual i les exigències socials, que com a novel·lista. Però a Jacques el Fatalista (1773) aconseguí desafiar de manera brillant les convencions de la narrativa de la seva època.

Novel·la dialogada, s’hi contraposen dos caràcters –Jacques i el seu amo- que, al llarg d’un viatge per França, viuen tota mena d’aventures, coneixen tot tipus de personatges i ofereixen al lector una visió panoràmica de la societat del segle XVIII. Un món on tot és mudadís, complex i imprevisible, com el nostre. El resultat és una novel·la brillant, divertida, juganera i plena de perspicàcia.

>> Com comença...
¿Com es van conèixer? Per atzar, com tothom. ¿Com es deien? Tant li fa. ¿D’on venien? Del lloc més proper. ¿On anaven? ¿Potser algú ho sap, on va?. ¿Què deien? L’amo no deia res, i Jacques deia que el seu capità deia que tot el bo i el dolent que ens passa aquí baix està escrit allà dalt.
L’AMO. – ¡Una gran frase!
JACQUES. – El meu capità solia afegir que cada bala que surt d’un fusell du una etiqueta
L’AMO. – I no li faltava raó...

>> Moments...
(Pàg. 16)
JACQUES- - (...) tot el bo i el dolent que ens passa aquí baix està escrit allà dalt. ¿Coneixeu, senyor, la manera d’esborrar el que està escrit? ¿Puc no ser el que sóc? Si jo sóc jo, ¿puc fer altra cosa que el que faig? ¿Puc ser algú altre? I des que sóc al món, ¿hi ha hagut un sol instant en què les coses hagin estat d’una altra manera?

(Pàg. 41)
Creiem que governem el destí quan, de fet, és ell que ens governa sempre: i el destí era, per a Jacques, tot allò que tenia a tocar o se li acostava, el cavall, l’amo, un monjo, un gos, una dona, un matxo o una gralla.

(Pàg. 47)
¡La veritat, la veritat!
- La veritat- em diràs- sovint és vulgar, freda i insulsa; per exemple: la narració que has fet de l’última cura de Jacques és verídica, però ¿quin interès té? No cap. – Hi estem d’acord. – Si cal ser verídic, que sigui a la manera de Molière, Regnard, Richardson, Sedaine; la veritat té el seu costat picant que només els genis perceben. ¿Però si un no ho és, un geni? – Llavors que no escrigui-

(Pàg. 55)
JACQUES. – (...) ¿Per què em mireu tan fixament? ¿Potser trobeu que tinc un aspecte sinistre?
L’AMO. – No, no.
JACQUES. – Voleu dir, sí, sí. Bé, si us faig por, només hem de fer que separar-nos.
L’AMO.- Vinga Jacques, no desvariïs; ¿no estàs segur de tu mateix?
JACQUES.- No, senyor: ¿hi ha algú que ho estigui?
L’AMO.- Tot home de bé. ¿Em diràs que a tu, que ets un home honest, no t’horroritza el crim?... Va, Jacques, matem aquesta disputa i torna al teu relat.

(Pàg. 59)
Jacques seguia el seu amo com tu segueixes el teu; i de la mateixa manera com el seu amo seguia el seu. -¿Però qui era l’amo de l’amo de Jacques?- Vejam, ¿que potser són amos el que falta en aquest món? L’amo de Jacques en tenia més de cent, com tots nosaltres. Però tot i tenir tants amos, cap no li devia semblar bo perquè d’un dia per l’altre el canviava. – Era humà. – Humà i apassionat com tu, lector; curiós com tu, lector; importú com tu, lector; preguntaire com tu, lector. - ¿I què preguntava?- ¡Bona pregunta! Preguntava per aprendre i repetir el que havia après, com tu, lector...

(Pàg. 80)
Tots els vicis i virtuts tenen el seu moment i passen. La força física va tenir el seu, com també l’exercici de la destresa. La valentia és a voltes molt considerada i d’altres no tant; com més comuna, menys ningú se’n pot vanagloriar i menys s’elogia. Si analitzem les inclinacions dels homes ens adonarem que alguns semblen haver vingut al món massa tard, que són cosa d’un altre segle.

(Pàg. 86)
L’AMO.- (...) Admeteu-ho, Jacques, sou de mena filòsof. I aquesta és una raça d’homes que resulta odiosa als grans de la terra perquè mai no s’agenolla davant seu; als magistrat, protectors per professió dels prejudicis que els filòsofs combaten; als capellans, que rarament els veuen als peus dels seus altars; als poetes, genteta sense principis que considera estúpidament la filosofia com la destral de les belles arts, sense adonar-se que, fins i tot aquells que d’entre ells van conrear el gènere odiós de la sàtira, no eren sinó una colla de melindrosos aduladors; al poble, des de sempre esclau de tirans que l’oprimeixen, dels bergants que l’enganyen, dels bufons que el diverteixen.

(Pàg. 137)
L’HOSTALERA.- Beguem a la salut del capità.
JACQUES. – Si encara és viu.
L’HOSTALERA.- Mort o viu, no ve d’un pam. ¿No està fet perquè el matin, un milita? ¡No ha de ser poc emprenyador, al cap de deu setges i cinc o sis batalles, de caure mort enmig de genteta vulgar!...

(Pàg. 190)
L’AMO.- Però, ¿on dimonis ho has après, tot això?
JACQUES.- En el gran llibre. ¡Ah, mon amo! Un ja pot haver estudiat, reflexionat, meditat tots els llibres d’aquest món que fins que no llegeix el gran llibre no és més que un esquitx de savi...

(Pàg. 192)
Jacques preguntà al seu amo si no havia remarcat que els pobres, per gran que fos la seva misèria i mal no tenir ni un rosegó de pa, de gossos sí que en tenien; si no havia remarcat que aquests gossos acostumaven a estar ensinistrats per fer cabrioles, caminar sobre dues potes, ballar, portar coses altar pel rei, per la reina, fer el mort, i que justament aquesta educació les feia les bèsties més desgraciades del món. D’on va concloure que tots els homes volen manar sobre algú; i que en ocupar els animals dins de la societat l’esglaó immediatament inferior al que ocupa l’última classe social a qui totes les altres manen, els més desafortunats prenien un animal per tenir també a qui manar.
- ¡I bé! –va dir Jacques-, a cadascú el seu gos. El ministre és el gos del rei, el primer secretari és el gos del ministre, la dona és el gos del marit o el marit el gos de la dona; Favori és el gos d’aquesta dona i Thibaud el de l’home de la cantonada. Quan el meu amo vol que parli volent jo callar, cosa que, la veritat, clares vegades em passa; o quan em fa callar volent jo parlar, cosa que és força més difícil; o quan em demana la història dels meus amors volent jo parlar d’una altra cosa; o quan, després d’haver començat jo la història dels meus amors, m’interromp: ¿què sóc sinó el seu gos? Els febles són els gossos dels forts.

(Pàg. 194)
Et sento, lector: “¿I els amors de Jacques?...”. ¿Creus que no tinc la mateixa curiositat que tu, jo? ¿Has oblidat potser que a Jacques li agrada parlar, i sobretot parlar d’ell mateix, costum aquest molt estès entre els de la seva condició perquè els treu del seu plebeisme, situant-los dalt la tribuna i transformant-los d’un dia per l’altre en personatges d’interès?

¿Què et sembla que atreu el populatxo a les execucions públiques? ¿La seva poca humanitat? T’equivoques: el poble no en té res, d’inhumà; si pogués, arrabassaria de les urpes de la justícia el malaurat al voltant del patíbul del qual s’arraïma. Allò que va a buscar a la plaça de la Grève és una escena per explicar quan torni al raval; que sigui aquesta o una altra, tant li fa, mentre li permeti erigir-se en protagonista, aplegar els veïns i fer-se escoltar. Ves que s’organitzi una bona festa al passeig i veuràs com la plaça d’execucions es buida. El poble està àvid d’espectacles, acut a tants com pot, no només perquè es distreu mentre duren, sinó perquè continua distraient-se amb el relat que en fa a la tornada.

(Pàg. 212)
(...) ¡Tothom se la passa del matí al vespre dient mal de la vida, però ningú es resol a abandonar-la! Potser és que, a fi de comptes, la vida present no és mala cosa, o que si alguna n’hi ha d’haver en el futur sigui pitjor.

(Pàg. 240)
(...) Diguis el que diguis, t’equivoques. Si el meu llibre és bo, agradarà; si és dolent no farà cap mal. No hi ha llibre més innocent que un llibre dolent. Em diverteixo escrivint sota noms falsos les bajanades que feu tots plegats: a mi em fan riure, aquestes bajanades; el que jo escric, en canvi, indigna. Si t’he de ser franc, lector, trobo que el pitjor de nosaltres dos no sóc jo. ¡No n’estaria pas poc de content si em fos tan fàcil posar-me a recer de les vostres ires com a vosaltres de l’avorriment o del perill dels meus llibres! Deixeu-me en pau, hipocrites maliciosos. Folleu com ases en zel, però permeteu-me almenys que en digui follar; si jo us passo per alt l’acció passeu-me vosaltres la paraula. ¡Pronuncieu sense empal·lidir matar, robar, trair, i l’altra a penes se us escapa entre dents!

>> Altres n'han dit...
El tiempo ganado, Lletres.cat, La vida en viñetas

>>Enllaços:
Denis Diderot, estructura de la novel·la, anàlisi detalladanovel·la o teatre?Kundera compara amb Tristam Shandy, la ironia i Diderot, terrorista de les lletres, Il·lustració, tot està escrit allà dalt

>> Llegeix-lo:
Francès (html)
Francès (html)
Francès (mobi)
Espanyol (pdf - emule)
Italià (emule)

>> Escolta'l:
Francès

Comentaris

  1. Enhorabuena. Un gran blog.

    ResponElimina
  2. Iván,
    Dejémoslo, en todo caso, en un "modesto blog mantenido con esfuerzo y tiempo robado a la família, pero con muchas ganas y buena voluntad"

    Muchas gracias por tus palabras.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli