La revolta del terrat i altres contes - Pere Calders


Calders, Pere. La revolta del terrat i altres contes.
Barcelona:  Laia, 1984






 
Col·lecció Les eines de butxaca, 21


>> Què en diu la contraportada...
”Una eina de butxaca que oferís una selecció de contes, lleugera, refrescant i variada, sense cap pretensió «antològica»; pensada sobretot per a un públic escolar ben ampli, així com per al lector que s’acostés a l’obra caldersiana per primer cop.
Calders és un mestres. Un mestre que fa costat, calladament, a William Saroyan, a Isaak Babel, a Karel Capek o a Julio Cortázar, entre els escollits, i ens hi fa quedar com uns senyors”.
(De La por del porter davant l’inspector d’hisenda, nota introductòria de Miquel Desclot).

>> Com comença...
De bon matí, l’imprevist es presenta  a la casa número 10.
Una parella de policies amb tercerola i dos agents de la brigada social, amenacen de tirar a terra la porta primera del segon pis. Un dels policies crida amb una veu que es classifica de seguida com a veu oficial. És la seva missió.
El monàrquic surt ensonyat, un bon tros sorprès. Duu un vestit clar i porta barret de palla, el segon barret de palla de la temporada, segurament.
- Sembla mentida, un home tan infeliç... –comenta la portera amb una veïna del tercer (en el qual, d’una manera insospitada, s’està forjant un drama d’adulteri).
(L’imprevist a la casa número 10)

>> Moments...
(Pàg. 21)
- Escolteu: tinc ganes d’explicar-vos un episodi... Anava a dir un fet real, però em fa por que a vós no us ho semblarà, com als altres.
El vell girà el cap. Qui sap si em va veure, perquè els seus ulls seguien absents, malgrat que podia emmirallar-m’hi.
- Per què? –em va preguntar. I afegí -: Fa més de cinc anys que m’hauria d’haver mort, i sé totes les històries. Què hi podríem guanyar?
- No ho sé. Potser consell... –vaig dir-li.
(La ratlla i el desig)

(Pàg. 22)
- (...) Potser és que venim al món a cobrir vacants i cada u s’ha de resignar amb la que li toca. Hi ha la vocació, és clar, però jo hi crec d’una manera limitada. Si, a l’edat de triar, la vocació decidís, hi hauria més bombers i soldats de parada dels que fan falta.
(La ratlla i el desig)

(Pàg. 79)
(...) el coronel ens ordenà a l’Almós i a mi que comprovéssim les variacions de la unitat. Era una insòlita ocupació aquella de calcar la mort damunt d’un mapa, però el soldat pren el pretext del deure per a sublimar-ho tot.
(El batalló perdut)

(Pàg. 89)
La present no és una història moralitzadora. No pas perquè hi falti exemplaritat al final, ni per les deduccions que es poden establir mentre es vagi llegint, sinó perquè comença en una taverna. Les amistats sorgides en aquests llocs desvetllen justificades suspicàcies, ja que no se sap mai si resulten d’estimables coincidències so es deuen a la vella màgia del vi.
(Les parets i les barbes)

(Pàg. 103)
Un procés de síntesi laboriós i pacient va portar la civilització occidental al màxim esplendor: prement un botó, es podia destruir totalment la Terra, en el lloc de la qual quedaria una nebulosa el·líptica. No era gratuït afirmar que la desintegració afectaria també el planeta més pròxim a nosaltres, que veuria probablement oscada la seva silueta sideral. Això es considerava, no caldria dir-ho, de més a més, com un resultat sentimental destinat a fer més suportable el cost fabulós de l’operació.
(L’espiral)

(Pàg. 114)
Ara va bé de repetir una coneguda llei: l’home adopta més sovint del que es tem decisions fressades, fins i tot tradicionals; però pel fet d’arribar-hi en virtut de reflexions pròpies se li apareixen subtils, plenes d’originalitat i reveladores d’un esperit sagaç i singular.
(L’espiral)

(Pàg. 137)
Nataniel es va morir un dia a mitja tarda i, de moment, no va voler dir res a ningú. La seva dona patia del cor i un disgust li hauria estat dolent. De manera que Nataniel va fer un esforç i es quedà quiet al llit, prement la flassada amb les mans i procurant que no se li envidriés la mirada.
(Mig d'amagat) 


Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli