La revolta del terrat i altres contes - Pere Calders
Calders, Pere. La
revolta del terrat i altres contes.
Barcelona: Laia, 1984
Col·lecció Les eines de
butxaca, 21
>> Què en
diu la contraportada...
”Una eina de
butxaca que oferís una selecció de contes, lleugera, refrescant i variada,
sense cap pretensió «antològica»; pensada sobretot per a un públic escolar ben
ampli, així com per al lector que s’acostés a l’obra caldersiana per primer
cop.
Calders és un mestres. Un mestre que fa costat, calladament, a William Saroyan, a Isaak Babel, a Karel Capek o a Julio Cortázar, entre els escollits, i ens hi fa quedar com uns senyors”.
(De La por del porter davant l’inspector d’hisenda, nota introductòria de Miquel Desclot).
Calders és un mestres. Un mestre que fa costat, calladament, a William Saroyan, a Isaak Babel, a Karel Capek o a Julio Cortázar, entre els escollits, i ens hi fa quedar com uns senyors”.
(De La por del porter davant l’inspector d’hisenda, nota introductòria de Miquel Desclot).
>> Com
comença...
De bon matí,
l’imprevist es presenta a la casa
número 10.
Una parella de policies amb tercerola i dos agents de la brigada social, amenacen de tirar a terra la porta primera del segon pis. Un dels policies crida amb una veu que es classifica de seguida com a veu oficial. És la seva missió.
Una parella de policies amb tercerola i dos agents de la brigada social, amenacen de tirar a terra la porta primera del segon pis. Un dels policies crida amb una veu que es classifica de seguida com a veu oficial. És la seva missió.
El monàrquic surt
ensonyat, un bon tros sorprès. Duu un vestit clar i porta barret de palla, el
segon barret de palla de la temporada, segurament.
- Sembla mentida, un home tan infeliç... –comenta la portera amb una veïna del tercer (en el qual, d’una manera insospitada, s’està forjant un drama d’adulteri).
- Sembla mentida, un home tan infeliç... –comenta la portera amb una veïna del tercer (en el qual, d’una manera insospitada, s’està forjant un drama d’adulteri).
(L’imprevist a la
casa número 10)
>>
Moments...
(Pàg. 21)
- Escolteu: tinc
ganes d’explicar-vos un episodi... Anava a dir un fet real, però em fa por que
a vós no us ho semblarà, com als altres.
El vell girà el cap. Qui sap si em va veure, perquè els seus ulls seguien absents, malgrat que podia emmirallar-m’hi.
- Per què? –em va preguntar. I afegí -: Fa més de cinc anys que m’hauria d’haver mort, i sé totes les històries. Què hi podríem guanyar?
- No ho sé. Potser consell... –vaig dir-li.
(La ratlla i el desig)
El vell girà el cap. Qui sap si em va veure, perquè els seus ulls seguien absents, malgrat que podia emmirallar-m’hi.
- Per què? –em va preguntar. I afegí -: Fa més de cinc anys que m’hauria d’haver mort, i sé totes les històries. Què hi podríem guanyar?
- No ho sé. Potser consell... –vaig dir-li.
(La ratlla i el desig)
(Pàg. 22)
- (...) Potser és
que venim al món a cobrir vacants i cada u s’ha de resignar amb la que li toca.
Hi ha la vocació, és clar, però jo hi crec d’una manera limitada. Si, a l’edat
de triar, la vocació decidís, hi hauria més bombers i soldats de parada dels
que fan falta.
(La ratlla i el
desig)
(Pàg. 79)
(...) el coronel
ens ordenà a l’Almós i a mi que comprovéssim les variacions de la unitat. Era
una insòlita ocupació aquella de calcar la mort damunt d’un mapa, però el
soldat pren el pretext del deure per a sublimar-ho tot.
(El batalló
perdut)
(Pàg. 89)
La present no és
una història moralitzadora. No pas perquè hi falti exemplaritat al final, ni
per les deduccions que es poden establir mentre es vagi llegint, sinó perquè
comença en una taverna. Les amistats sorgides en aquests llocs desvetllen
justificades suspicàcies, ja que no se sap mai si resulten d’estimables
coincidències so es deuen a la vella màgia del vi.
(Les parets i les
barbes)
(Pàg. 103)
Un procés de
síntesi laboriós i pacient va portar la civilització occidental al màxim
esplendor: prement un botó, es podia destruir totalment la Terra, en el lloc de
la qual quedaria una nebulosa el·líptica. No era gratuït afirmar que la
desintegració afectaria també el planeta més pròxim a nosaltres, que veuria
probablement oscada la seva silueta sideral. Això es considerava, no caldria
dir-ho, de més a més, com un resultat sentimental destinat a fer més suportable
el cost fabulós de l’operació.
(L’espiral)
(L’espiral)
(Pàg. 114)
Ara va bé de
repetir una coneguda llei: l’home adopta més sovint del que es tem decisions
fressades, fins i tot tradicionals; però pel fet d’arribar-hi en virtut de
reflexions pròpies se li apareixen subtils, plenes d’originalitat i reveladores
d’un esperit sagaç i singular.
(L’espiral)
(Pàg. 137)
Nataniel es va
morir un dia a mitja tarda i, de moment, no va voler dir res a ningú. La seva
dona patia del cor i un disgust li hauria estat dolent. De manera que Nataniel
va fer un esforç i es quedà quiet al llit, prement la flassada amb les mans i
procurant que no se li envidriés la mirada.
(Mig d'amagat)
>> Enllaços:
Pere Calders, Pere Calders parla, els moments clau, els temes
Pere Calders, Pere Calders parla, els moments clau, els temes
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada