Punt Omega - Don DeLillo

DeLillo, Don. Punt Omega.

Barcelona:  Ámsterdam Llibres, 2010

Point Omega
Traducció de Ainara Munt

>> Què en diu la contraportada...

Richard Elster, un ideòleg de la maquinària de guerra nord-americana, passa els dies de retir sol, “en algun indret al sud d’enlloc”. El director de cinema Jim Finley el va a veure per rodar un documental sobre la seva experiència. Pretén rodar un únic pla en què Elster, recolzat en una paret, parli. Però l’arribada de la filla d’Elster, provinent d’un món totalment diferent, canvia de cop la relació entre ells.

>> Com comença...

3 de setembre
Hi habia un home recolzat a la paret nord, a penes se’l veia. La gent entrava en parella, en grups de tres, es quedava plantada en la foscor, mirava la pantalla i marxava. De vegades tot just travessaven el llindar de la porta, els grups més nombrosos que hi arribaven per casualitat, els turistes aturdits. Miraven, canviaven el pes del cos d’una cama a l’altra i se n’anaven.

>> Moments...

(Pàg. 35)

De vegades les coses difícils ens semblen difícils perquè les estem fent malament.

(Pàg. 37)

És imprescindible dir mentides. L’Estat ha de mentir. A la guerra, o en els preparatius d’una guerra, totes les mentides són justificables.

(Pàg. 38)

- Vostè volia una guerra. Però una guerra millor –vaig dir.
- I encara la vull. Una superpotència ha d’actuar. Vam rebre un bon cop. Hem de recuperar el futur. La força de voluntat, la mera necessitat visceral. No podem permetre que els altres determinin el nostre món, les nostres ments. Tot el que tenen són velles tradicions despòtiques i mortes. Nosaltres tenim una història que està viva i em pensava que jo en formaria una part essencial (...).

(Pàg. 51)

Els seus trets eren ben normals, els ulls marrons i uns cabells castanys que s’apartava contínuament darrere les orelles. Tenia en la mirada un punt de determinació intencionadament dessaborida. Era un opció personal, havia triat mirar d’aquella manera, o almenys això és el que em vaig voler creure.

(Pàg. 55)

- El terror habitual. Què és el terror habitual? – va dir la Jessie.
- Aquí això no passa, el còmput detallat del temps, allò que sento a les ciutats. Tot està engranat, les hores i els minuts, les paraules i els números, a tot arreu –va continuar-, les estacions de tren, els itineraris del bus, els taxímetres, les cameres de vigilància. Tot gira al voltant del temps, el temps beneit, els temps inferior, la gent que controla els rellotges i altres aparells que ajuden a recordar. És el temps que s’escorre de les nostres vides. Les ciutats van construir-se per mesurar el temps, per suprimir el temps de la natura. Hi ha un compte enrere etern. Quan traiem totes les capes exterior, en mirar què hi ha dins només hi queda el terror. Això és el que pretenia resoldre la literatura. El poema èpic, el conte per anar a dormir.

(Pàg. 76)

Cada moment perdut és la vida. Només es pot conèixer de forma individual, cadascú de nosaltres inefablement, aquest home, aquesta dona. Deia que la infantesa és la vida perduda que es reivindica cada segon.

(Pàg. 86)

Un lleu somriure. L’Elster sabia que només eren paraules. La causa que m’havia dut allà havia començat a esvair-se. Era allà i prou, parlant per parlar. Volia perdre la noció d’haver de tornar, a la responsabilitat, als mals de tota la vida, a l’ardor de començar alguna cosa que no portarà enlloc. Quants cops caldrà començar perquè t’adonis de les mentides del teu entusiasme?

>> Altres n'han dit...

Llunàtic, Papel en blanco, El Llibreter, Cat Byron Lee, Entre montones de libros,

>> Enllaços:
Don LeLillo, "és el que veig, és el que sento", ho diu el propi autor,  la negació del temps, escriptor fred, un haiku de 124 pàgines, llegeix atentament, negació de la retòrica, l'allargada ombra de Richard Elster, 24 hores de pura psicosi, Punt Omega