El llop - Joseph Smith

(...) l’odi i la por que ens desperta l’home i el que ha fet l’home, es troba l’endemà al matí en un centenar de cossos bruts de sang, més salvatges en la mort del que mai no van ser en vida.

Smith, Joseph. El llop.Barcelona: Amsterdam Llibres, 2009
The Wolf. Traducció d’Ernest Riera
Il·lustracions de John Spencer


>> Què en diu la contraportada...
Agosarada. Elegant. Salvatge. Una novel·la que defuig qualsevol intent de descripció convencional.
"Sóc el llop, el que pren vides: el predador. Ataco amb els ulls oberts i veig com salta la mort, brillant i ferotge, a la mirada de la meva presa. Sóc el llop, l'ombra que porta la llum de la mort, la vida que dóna llibertat als ramats temorosos i cansats, i que posa fi al patiment dels seus febles. He estat amb molts per sentir les seves últimes alenades, per retenir-los, per abatre'ls, per esventrar-los mentre gemeguen i....
...Lluiten per la vida que havien bandejat i oblidat de viure, per escalfar-los i tornar-los a despertar, a la fi, dins del foc del seu final."

>>Com comença:
Allà al meu davant, entre els arbres, puc sentir l’enrenou de peülles que trepitgen la neu. Tota la resta està en silenci. M’estic ben quiet i l’alè i l’aire fred em fan un núvol al voltant del cap, no em moc gens mentre escolto, no veig altra cosa que el terra blanc i els troncs negres i punxeguts dels arbres. Puc ensumar la bèstia.

>>Moments:
(Pàg. 16)
Aquest és l’error que sempre cometen els més forts. Creuen que com més ferotges i més decidits a lluitar contra mi es mostrin, més em descoratjaran. Però com més lluiten, més em deleixo jo per abatre’ls.

(Pàg. 31)
Contra aquestes criatures no em puc mesurar com a caçador, perquè són criatures de l’home, bèsties que ha torturat perquè renunciïn a la seva salvatgia, que ha transformat en lletges perquè els ha pres l’instint, tret de l’instint d’apilonar-se com ximples les unes contra les altres i el de córrer en cercles preses del pànic. M’estimaria més menjar la carronya de qualsevol animal salvatge que no pas una d’aquestes ovelles, i si aquesta nit tingués forces les mataria totes, no pas portat pel frenesí sinó perquè detesto la seva feblesa, com fan tots els llops, l’odi i la por que ens desperta l’home i el que ha fet l’home, es troba l’endemà al matí en un centenar de cossos bruts de sang, més salvatges en la mort del que mai no van ser en vida.

(Pàg. 38)
M’estic immòbil enmig de la calma radiant i silenciosa, sense sentir res, tan sols ensumo l’aire net del bosc i noto els primers fragments d’escalfor, que troben el seu camí a través del pèl del meu morro –una escalfor tan delicada que qualsevol moment faria que es perdés -, i mentre gaudeixo del plaer del sol sé que puc durar un dia més.

 (Pàg. 63)
Hauria de sentir-me inquiet..., hauria de sentir aquest horrorós nerviosisme, que creix amb cada passa que faig per aquest camí estret i tortuós? Se’n riurien de mi, els meus, i sentirien fàstic, si sabessin el que sento, o sentirien ells el mateix? Potser ja m’haurien rebutjat si hagués tornat amb ells ahir a la nit tal com estava, amb l’olor esmorteïda de l’home a les meves plantes i amb la lluor més brillant de la por als ulls. Però els meu no són per aquí i encara no ho saben i si menjo bé i torno a fer-me fort, ben segur que jo també ho oblidaré.

(Pàg. 72)
Jec ben quiet i no noto res de més enllà, com si tot el que existeix fos a dintre meu, com si se m’haguessin endut de la vall i m’haguessin enfonsat profundament en la terra freda i fosca, on en el moment de la mort se’m condemna a patir per sempre més; se’m condemna a patir per tot el dolor que jo he infligit als altres. Potser la mort és això: un moment de mort inacabable, ple de l’agonia del cop de gràcia (...).

                                   

(Pàg. 85)
Cansat ja n’he estat abans, però ara al dessota de la pesantor dels meus músculs hi ha una feblesa diferent, que no tan sols se’m menja la força sinó també la voluntat. Allà on abans sempre hi havia hagut un crit al meu interior, una simple buidor que exigia de ser omplerta, ara per primera vegada em pregunto quina necessitat hi ha de continuar endavant, de no parar de moure’s.

(Pàg. 115)
Tan clarament veu que m’estic morint? Sé que sóc a prop de la mort, però veure-ho reflectit als ulls d’un altre és un esdeveniment nou i horripilant. N’he vist molts d’envoltats per la mort... I ara, al meu davant, algú em mira i veu el mateix. Quina cosa més terrible, que algú et miri d’aquesta manera!

>> Altres n'han dit...
Quadern de mots, La nit lletrada, Nexo de caminos, El placer de la lectura, Huracanes en papel, LiteRatos,

>> Enllaços: 

Josep Smith, motivacions, tot es redueix al preu a pagar, puc ensumar la bèstia..., llops en negre sobre blanc,