Avatar - Théophile Gautier

" (...) Octavi no era pas cap d’aquells esperits selectes que deixen al món una estela de llur pas. Ànima obscurament sublim, només savia estimar i morir."

Gautier, Théophile. Avatar 
Barcelona: Edicions de la Magrana, 1997

Avatar. Traducció de Josep Carbonell
Colecció Els llibres de butxaca, 32


>> Com comença...
Ningú no sabia explicar-se la malaltia que minava lentament Octavi de Saville. No feia llit, portava el seu tren de vida habitual, mai no eixia un plany dels seus llavis i, no obstant això, la seva vida es pansia dia a dia. Interrogat pels metges que la sol·licitud familiar i dels amics el forçava a consultar, no es dolia de cap patiment precís, i la ciència tampoc no descobria en ell cap símptoma alarmant. El pit, auscultat, sonava favorablement, i amb prou feines si en posar l’orella a l’indret del cor se sorprenia un batec massa lent o un de massa precipitat. No tossia, no tenia febre, però la vida se li esmunyia i li fugia per una d’aquelles falles de les quals, segons Terenci, l’home n’és ple.

>> Moments...
(Pàg. 7)
(...) ja no lluitava més contra aquest dolor misteriós, i deixava que els dies s’escolessin amb la indiferència d’un home que no compta amb l’endemà. Perquè no creia en l’esdevenidor, mai no feia cap projecte, i havent tramès tàcitament a Déu la seva dimissió de la vida, esperava que l’acceptés.

(Pàg. 15)
(...) - Teniu –digué el doctor- una impossibilitat crònica de viure, malaltia del tot moral i més freqüent del que es creu. El pensament és una força que pot matar com l’àcid prússic, com la guspira de l’ampolla de Leyde, encara que l’estela de les seves devastacions no sigui albiradora pels mitjans febles d’anàlisi que la ciència vulgar disposa.

(Pàg. 18)
Al matí visitava sense presses alguna església, algun palau o galeria, curós d’alliberar-se d’aquella indigestió d’obres mestres que, a Itàlia, dóna als turistes primerencs la nàusea de l’art (...).

(Pàg. 30)
Qui és qui mai no ha suspès la seva marxa davant la reixa d’un parc, per esguardar llargament, a través dels massissos verds, una vil·la blanca i allunyar-se-n’hi el cor melangiós tal com si el somni de la vida estigués amagat darrera aquelles cledes?

(Pàg. 34)
La felicitat és talment rara en aquest món, que l’home no ha pensat a inventar paraules per explicar-la, mentre el vocabulari de les sofrences morals i físiques omple d’innombrables columnes els diccionaris de totes les llengües.

(Pàg. 35)
D’ençà que el politeisme s’emportà aquells déus jovençants, aquells genis somrients, aquells efebs celestes d’una perfecció de formes tan absoluta, d’un ritme tant harmoniós, d’un ideal tan pur, d’ençà que l’antiga Grècia ja no canta l’himne de la beutat en estrofes de Paros, l’home ha abusat cruelment del permís que li fou donat d’esdevenir lleig i, a desgrat d’ésser fet a imatge de Déu, el representa ben malament.

(Pàg. 40)
(...) sobre el marbre dels amfiteatres els cadàvers que no em contestaven i només em mostraven la mort quan era la vida que jo hi cercava, vaig concebre el projecte –un projecte tan arriscat com el de Prometeu escalant el cel per robar-hi el foc- d’atènyer i de sorprendre l’ànima, d’analitzar-la i, per entendre’ns, dissecar-la; deixava així l’efecte per la causa i sentia un desdeny pregon per la ciència materialista, el no-res de la qual m’era provat.

(Pàg. 52)
(...) “Nosaltres, els europeus, som massa lleugers, massa distrets, massa fútils, massa amorosos de la nostra presó d’argila, per obrir-hi unes finestres ben amples vers l’eternitat i l’infinit.

(Pàg. 58)
- (...) Piqueu-vos el pit. Interrogueu el vostre cor. Arrisqueu francament la vostra vida en aquesta carta suprema?. L’amor és fort com la mort, diu la Bíblia.
- Estic a punt –respongué simplement Octavi
- Molt bé, jove –exclamà el doctor, tot fregant-se les mans brunes i seques amb una rapidesa extraordinària, tal com si volgués encendre foc a la manera dels salvatges-. Em plau aquesta passió que no recula davant de res. Al món només hi ha dues coses: la passió i la voluntat.

(Pàg. 62)
La joia del triomf feia flamejar les nines blaves de Cherbonneau, el qual es deia tot caminant a grans gambades per la sala: “ Que ho facin això els metges famosos, ells, tan satisfets de saber apedaçar, de forma més o menys afortunada, el rellotge humà, de seguida que aquest destrempa! Hipòcrates, Gal·lè, Paracels, Van Helmont, Boerhaave, Tronchin, Hahnemann, Rasori...el més obscur faquir indi, culivat a l’escala d’una pagoda, en sap mil vegades més que vosaltres! Quin interès pot tenir el cadàver quan es comanda l’esperit?”.

(Pàg. 125)
Si hagués estat pintor, o poeta, o músic, hauria cristal·litzat el seu dolor en obres mestres, i Prascòvia, vestida de blanc, coronada d’estels i semblant a la Beatriu del Dante, hauria volat per damunt la seva inspiració com un àngel lluminós; però, al començament d’aquesta història ja hem dit que, per bé que instruït i distingit, Octavi no era pas cap d’aquells esperits selectes que deixen al món una estela de llur pas. Ànima obscurament sublim, només savia estimar i morir.

>> Altres n'han dit...
Temes d'avui, El Espejo Gótico, Rongeuse de livres

>> Enllaços:
Theóphile Gautier, no dejó de ser un raro en toda su vida, parnasianisme, romanticisme i altres ismes que influeixen en l'obra de Gautier, què és un Avatar?, Swedenborg o la inspiració, l'amor desencadenant de l'inconscient, precedents clàssics: Plaute, teories del Doble, teories de la transmigració, Carlotta Grisi: la "comptessa" de Gautier, El cercle de Brahma, el lotus de Visnu, el vel de Siva, medicina tradicional versus medicina alternativa, Avatar: film del 1916

>> Llegeix-lo:
Francès (pdf)
Francès (facsímil primera edició 1857 - html)
Anglès (facsímil edició 1937 - multiformat)
Espanyol (facsímil edició 1876 - pdf)