Somnis de somnis / Els tres últims dies de Fernando Pessoa - Antonio Tabucchi




"(...) 
¿Has estimat de debò algú?, va murmurar Pessoa.
He estimat de debò algú, va contestar Campos en veu baixa.
Llavors t’absolc, va dir Pessoa, t’absolc, em pensava que en tota la vida només havies estimat la teoria.(...)"


Tabucchi, Antonio. Somnis de somnis / Els tres últims dies de Fernando Pessoa.
Barcelona: Edicions 62, 1996


Sogni di sogni / I Tre ultimi giorni di Fernando Pessoa. Traducció de Jordi Cornudella
Col·lecció El Balancí, 290


>> Què en diu la contraportada...
Els vint personatges que somien a Somnis de somnis, de Dèdal, Ovidi i Apoleu a Pessoa, Maiakovski i Garcia Lorca, passant per Rabelais, Goya o Debussy, són tots ells artistes, amb l’excepció de Sigmunt Freud. A diferència d’aquest últim, Antonio Tabucchi no interpreta els somnis dels altres, sinó que exposa en un seguit de narracions concises i reveladores els hipotètics recorreguts nocturns dels seus esperits. Així, l’obra, la vida i la imaginació de cadascun dels personatges es fonen en una esplèndida galeria onírica de retrats. La mateixa força vivificadora travessa Els tres últims dies de Fernando Pessoa, una ficció en què el gran poeta portuguès, en el deliri d’una crisi hepàtica, s’acomiada del món i dels seus heterònims. En tots dos casos, Tabucchi ens proposa una íntima celebració de la vida i la literatura.

>> Com comença...
Una nit de fa milers d’anys, en un temps que no es pot calcular amb exactitud, Dèdal, arquitecte i aviador, va tenir un somni.

>> Moments...
(Pàg. 35)
Quan Déu el va visitar estava blasfemant el nom de Crist, i reia. Tu, va dir sense dir el dit del Crist. Jo?, va preguntar amb estupor Michelangelo Merisi, jo no tinc vocació de sant, només sóc un pecador, no puc ser escollit.
Somni de Michelangelo Merisi, dit el Caravaggio, pintor i home iracund a Somnis de Somnis

(Pàg. 38)
(...) ¿Qui ets?, li va preguntar Francisco Goya y Lucientes.
El gegat es va eixugar la boca i va dir: Sóc el monstre que domina la humanitat, la Història és la meva mare.
Francisco Goya y Lucientes va fer un pas i va brandar el pinzell. El gegant va desaparèixer i al seu lloc va aparèixer una vella. Era una bruixa esdentegada, amb la pell de pergamí i els ulls grocs.
¿Qui ets?, li va preguntar Francisco Goya y Lucientes
Sóc la desil·lusió, va dir la vella, i domino el món, perquè tot somni humà és un somni breu (...).
Somni de Francisco Goya y Lucientes, pintor i visionari a Somnis de Somnis

(Pàg. 55)
(...) ¿Com es diu, vostè?, va preguntar-li Anton Txèkhov.
No puc dir-li el meu nom, va contestar el doctor, però sàpiga que odio els que escriuen, sobretot si tenen massa teorètica. La teorètica arruïna el món.
Somni d’Anton Txèkhov, escriptor i metge a Somnis de Somnis

(Pàg. 60)
El sol era al zenit i la superfície de l’aigua espurnejava. Debussy va tornar tranquil·lament, amb àmplies braçades. Quan va arribar a la platja va desenterrar l’ampolla de xampany i se’n va veure prop de la meitat. Li va semblar que el temps s’havia aturat i va pensar que la música havia de fer això: aturar el temps.
Somni de d’Achille-Claude Debussy, músic i esteta a Somnis de Somnis

(Pàg. 65)
La nit del set de març del 1914, Fernando Pessoa, poeta i fingidor, va somiar que es despertava.
Somni de Fernando Pessoa, poeta i fingidor a Somnis de Somnis

(Pàg. 96)
Era allí al davant, al jardí, on molts anys abans es citava amb Ophélia Queiroz, l’únic gran amor que havia tingut. Al banc del jardí de l’Estrela s’intercanviaven tímids petons i solemnes promeses d’estimar-se per sempre.
Però la meva vida va ser més forta que jo i que el meu amor, va xiuxiuejar Pessoa, perdona’m, Ophélia, però jo havia d’escriure, havia d’escriure i prou, no podia fer res més, ara s’ha acabat.
Els tres últims dies de Fernando Pessoa

(Pàg. 101)
(...) saps, totes aquelles cartes d’amor que li vas escriure són ridícules, jo crec que totes les cartes d’amor són ridícules, en fi, et vaig protegir del ridícul, espero que m’ho agraeixis.
Jo la vaig estimar, va murmurar Pessoa.
Amb un amor ridícul, va replicar Álvaro de Campos.
Sí, és veritat, pot ser, va contestar Pessoa, ¿i tu?
Jo?, va dir Campos. Jo, vaja, jo tinc ironia, vaig escriure un sonet que no t’he ensenyat mai, parla d’una amor que et torbarà, perquè està dedicat a un jovenet, un jovenet que vaig estimar i que em va estimar a Anglaterra, en fi, amb aquest sonet naixerà la llegenda dels teus amors bandejats, i això farà feliços uns quants crítics.
¿Has estimat de debò algú?, va murmurar Pessoa.
He estimat de debò algú, va contestar Campos en veu baixa.
Llavors t’absolc, va dir Pessoa, t’absolc, em pensava que en tota la vida només havies estimat la teoria.
Els tres últims dies de Fernando Pessoa

(Pàg. 107)
Jo sóc un home quasi sense instrucció, va dir Caeiro, he tingut una vida molt senzilla, l’hi repeteixo, en canvi vostès ha tingut una vida molt intensa, ha interpretat les avantguardes europees, ha inventat el Sensacionisme i l’Interseccionisme, ha freqüentat els cafès literaris de la capital, mentre jo passava els meus vespres fent solitaris amb les cartes a la claror del llum de petroli, ¿com es possible que hagi arribat a ser el seu pare i el seu Mestre?
La vida és indesxifrable, va contestar Pessoa, no s’ha de preguntar mai, no s’ha de creure mai, tot és ocult.
Els tres últims dies de Fernando Pessoa

(Pàg. 107) (...) Sé que t’esperen les aigües de l’Aqueront, i després el torterol furibund dels àtoms en els quals tot es dispersa i tot es recrea, i potser tornaràs als jardins de Lisboa en tant que flor que floreix a l’abril o tal vegada com a pluja sobre els llacs i els estanys de Portugal, i jo, passejant, escoltaré la teva veu traspassada pel vent.
Els tres últims dies de Fernando Pessoa

 (Pàg. 128)
(...) la bogeria és una condició inventada pels homes per segregar la gent que fa nosa a la societat (...)
Els tres últims dies de Fernando Pessoa

(Pàg. 131)
(...) és aviat per anar-se’n, quedi’s una mica més entre nosaltres, en tant que Fernando Pessoa.
Pessoa va recolzar una galta al coixí i va fer un somriure cansat. Estimat António Mora, va dir, Prosèrpina em vol al seu regne, ha arribat l’hora d’anar-me’n, ha arribat l’hora de deixar aquest teatre d’imatges que en diem la nostra vida, si sabés les coses que he vist amb les ulleres de l’ànima, he vist els contraforts d’Orió, allà a dalt en l’espai infinit, he caminat amb aquests peus terrestres sobre la Creu del Sud, he travessat nits infinites com un cometa lluent, els espais interestel·lars de la imaginació, la voluptat i la por, i he estat home, dona, vell, nena, he estat la gentada dels grans bulevards de les capitals d’Occident, he estat el plàcid Buda de l’Orient, del qual envegem la calma i la saviesa, he estat jo mateix i els altres, tots els altres que podia ser, he conegut honors i deshonors, entusiasmes i defalliments, he travessat rius i muntanyes infranquejables, he mirat ramats plàcids i he rebut al cap el sol i la pluja, he estat femella en zel, he estat el gat que juga al carrer, he estat sol i lluna, i tot perquè amb la vida no n’hi ha prou. Però ara ja n’hi ha prou, estimat António Mora, viure la meva vida ha estat viure mil vides, estic cansat, se m’ha consumit l’espelma, sisplau, doni’m les ulleres.
Els tres últims dies de Fernando Pessoa

>> Altres n'han dit...
Cartografías Desplegadas, Beauty is a sleeping cat

>> Enllaços:
Antonio TabucchiUn somni entre molts d'altres, somnis de somnis bonus trackla literatura és un somni dirigit

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli