Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona - Stefan Zweig




"Tampoc jo no hauria sospitat mai amb quin ardor, amb quina desesperació, amb quina indomable avidesa, un home que se sap perdut xucla encara una vegada les gotes roges de la vida."




Zweig, Stefan. Vint-i-quatre hores en la vida
d’una dona.
Barcelona:  Quaderns Crema, 1996


Vierundzwanzing Stunden aus dem Leben einer Frau .
Traducció de Jaume Vallcorba. Col·lecció Biblioteca mínima, 47


>> Què en diu la contraportada...
“- No troba doncs odiós o menyspreable que una dona abandoni el seu marit i les seves dues filles per seguir un home qualsevol del qual no en sap res, ni tan sols si és digne del seu amor? ¿Pot realment excusar una conducta tan irreflexiva i lleu en una dona que ja és cap joveneta i que tan sols per amor a les seves filles s’hauria d’haver preocupat de la pròpia dignitat?”
 
>> Com comença...
A la petita pensió de la Riviera on m’estava llavors, deu anys abans de la guerra, va esclatar una forta discussió a la nostra taula que va amenaçar inesperadament de degenerar en batalla furiosa, fins i tot amb hostilitat i insults. La majoria de persones tenen una imaginació obtusa. Allò que no els toca d’una manera immediata, que no clava insistentment la seva falca afilada al pensament, no els excita. Però, si mai els passa res de banal davant dels ulls, alguna cosa que actuï directament sobre els sentits, per insignificant que sigui, en aquell moment se’ls desperta una passió exagerada.

>> Moments...
(Pàg. 18)
(...) La Llei decideix segurament sobre aquestes coses amb més severitat que no pas jo. Ella té el deure de protegir despietadament els costums establerts i les convencions generals: això l’obliga a jutjar, i no a disculpar. Però jo, com a individu, no veig per què haig d’adoptar el paper de jutge: m’estimo més ser defensor. Personalment, em causa més satisfacció comprendre les homes que jutjar-los.

(Pàg. 62)
(...) Aquella nit vaig lluitar amb un home per salvar-li la vida, i aquesta lluita, l’hi repeteixo, era a vida o a mort. Vaig percebre vívidament en cada nervi que aquell desconegut, gairebé perdut per sempre, s’aferrava a un últim auxili amb l’avidesa i l’ardor de qui està amenaçat de mort. S’aferrava a mi com qui veu l’abisme als seus peus. I jo vaig concentar totes les meves forces i tot el que posseïa per salvar-lo. Moments com aquests es passen probablement un sol cop a la vida, i entre milions de persones tan sols una acabarà trobant-se en una situació semblant. Si ho hagués estat aquella terrible casualitat, tampoc jo no hauria sospitat mai amb quin ardor, amb quina desesperació, amb quina indomable avidesa, un home que se sap perdut xucla encara una vegada les gotes roges de la vida; allunyada des de feia vint anys de les forces demoníaques de l’existència, mai no hauria comprès de quina manera magnífica i fantàstica la naturalesa aplega sovint calor i fred, mort i vida, alegria i dolor durant uns breus instants.

(Pàg. 69)
(...) després de la mort del meu marit, havia renunciat del tot a la vida. No podia tenir els fills amb mi, jo mateixa no em tenia cap estima, i una vida així, sense una finalitat determinada, és un error.

(Pàg. 71)
Hi ha poques persones que mostrin gratitud; els agraïts, precisament, no troben l’expressió adequada per fer-ho, i callen confosos i avergonyits, i sovint s’encarcaren per amagar aquest sentiment. En aquell home, però, a qui Déu, com un escultor misteriós, havia donat la facultat d’exterioritzar els seus sentiments d’una manera tan bella, espiritual i plàstica, el gest expressiu de la gratitud cremava com una passió que irradiés de tot el seu cos.

(Pàg. 77)
(...) era el reflex d’una felicitat estàtica, ultraterrena, com a penes pot oferir-nos cap rostre humà. Aquesta expressió és solament comparable a aquella ombra blanca en la qual, en despertar-nos d’un somni, creiem veure el rostre fugisser d’un àngel.

(Pàg. 88)
No hauria preguntat ni on ni per quant de temps, ni hauria donat un cop d’ull enrere per veure la meva vida anterior... Hauria sacrificat els meus diners, el meu nom, el meu patrimoni, el meu honor, per aquell home... Hauria anat a pidolar i probablement no hi ha al món cap baixesa que no hagués fer per ell. Tot allò que anomenem pudor o respectabilitat entre els homes, ho hauria llançat lluny de mi si ell, tan sols amb una paraula, amb un gest, hagués intentat prendre’m...

(Pàg. 107)
El temps, tanmateix, té una força profunda i la vellesa un poder singular per treure intensitat als sentiments.

(Pàg. 108)
La vellesa no és res més que deixar de patir pel passat

>> Altres n'han dit...

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli