Secret candent - Stefan Zweig

"En aquella estona de ràbia desbocada va treure-ho tot enfora; la confiança, l’amor, la credulitat i el respecte: tota la seva infància."

Zweig, Stefan. Secret candent.

Barcelona: Quaderns Crema, 1999

Brennendes Geheimnis. Traducció d’Ester Capdevila

Col.lecció Biblioteca Mínima, 77

>> Què en diu la contraportada...

«Es va quedar petrificat de la ràbia. Va anar de ben poc que no s’arrupís i els llancés una pedra. Així doncs, se li havien escapat, però amb quin engany més baix i més vil! Que la seva mare mentia, ho sabia des d’ahir. Però que pogués ser prou desvergonyida per no fer cas d’una promesa explícita feia a miques el seu últim vestigi de confiança. La vida sencera li resultava incomprensible, ara que veia que les paraules, darrere de les quals havia suposat que es trobava la realitat, només eren bombolles de colors, que s’inflaven i esclataven per dissoldre’s en el no-res. Però quin secret més terrible devia ser aquell que feia que els adults arribessin fins i tot a enganyar-lo a ell, un nen, i marxessin d’amagat, com si fossin criminals!»

>> Com comença...

La màquina del tren va fer un xiulet enrogallat: havia arribat a Semmering. Els vagons negres es van aturar un moment sota la llum argentada del cel; van escopir una barrejadissa d’homes i van engolir-ne d’altres; algunes veus irritades van ressonar d’un cap a l’altre de l’estació. Després, la màquina, amb un altre rogall, va fer avançar la negra rastellera de vagons a través del forat del túnel. Sobre el fons nítid, sorgia de nou el paisatge pur i apacible, escombrat pel vent humit.

>> Moments...

(Pàg. 9)

(...) conscient que no podia estar sol ni enfrontar-se a si mateix, evitava tant com li era possible aquesta mena d’encontre, perquè per res del món no es volia conèixer íntimament.

(Pàg. 14)

Era un noiet tímid, esquifit i inquiet, d’uns dotze anys, de moviments nerviosos i d’ulls foscos i encuriosits. Feia la impressió d’estar esverat, cosa habitual en aquests anys d’adolescència, com si de sobte l’haguessin arrencat del son i posat en un entorn estrany. La cara, tot i tenir un cert encant, era poc definida. La lluita entre la part adulta i la part infantil no havia fer més que començar i de moment semblava que tot hi havia de ser esculpit encara; no hi havia cap tret precís, només una barreja deslluïda i inquieta (...).

(Pàg. 24) 

(...) no es pot mesurar correctament la violència de l’amor si només se’n valora el moment concret i no l’espera tensa que el precedeix; aquell espai buit i fosc de decepció i solitud, anterior a tots els grans tràngols del cor.

(Pàg. 29)

Ella vivia aquells anys decisius en els quals una dona comença a penedir-se d’haver estat fidel a un marit que no ha estimat mai de debò, i en els quals la purpúria decadència de la bellesa encara concedeix una darrera –i inajornable- possibilitat de tria entre la maternitat i la feminitat.

(Pàg. 33)
Edgar va empal·lidir de l'espant. El pitjor que li pot passar a un nen és que l'enviïn al llit, perquè és la humiliació més notòria a què els sotmeten els adults: és l'estigma de la infantessa, del fet de ser petit, de la infantil necessitat de descansar.

(Pàg. 48)
No hi ha res que aguditzi més la intel·ligència que una sospita apassionada. No hi ha res que desplegui millor totes les possibilitats d’un intel·lecte immadur que un viatge que transcorre en la foscor. De vegades, allò que separa els nens del món que nosaltres anomenem real és només una petita porta que pot arribar a obrir-se sobtadament davant seu amb un simple alè de vent casual.

(Pàg. 63) 
La ràbia, la impaciència, el despit, la curiositat, la impotència i la traició dels últims dies, reprimits durant aquell esforç pueril per ser un adult, li sorgien ara del pit en forma de llàgrimes. Aquell va ser l’últim plor de la seva infantesa, l’últim plor desenfrenat; era l’última vegada que s’abandonava com una dona a la voluptuositat de les llàgrimes. En aquella estona de ràbia desbocada va treure-ho tot enfora; la confiança, l’amor, la credulitat i el respecte: tota la seva infància.

(Pàg. 95) Per primera vegada, va ser conscient que s’havia acostumat a donar per fet l’atmosfera benestant en la qual vivia i que, a dreta i a esquerra de la seva vida, s’obrien profunds abismes en la foscor, en les quals la seva mirada no s’havia deturat mai.

>> Altres n'han dit...

Els orfes del Senyor Boix, Lector ileso, De libros y diretes, Lector in fabula, Espiral de letras, Robaroundbooks,

>> Enllaços:Stefan Zweig, instint - indecissió - raó, la innocència perduda, triangle perfecte, també en cinema

>> Llegiu-la:

Alemany (multiformat)

Espanyol (rtf)