Un grapat de pols - Evelyn Waugh
"- John... John Andrew... jo... oh, gràcies a Déu... - i llavors va arrencar a plorar."
Waugh, Evelyn. Un grapat de pols.
Barcelona: Edicions 62, 1997
A Handful of Dust. Traducció d'Ernest Riera.
Col·lecció Les millors obres de la literatura universal segle XX, 113 i
è Què en diu la contraportada...
Un grapat de pols és la història d'una ruptura matrimonial que es desenrotlla en diversos escenaris: des de l'ensopida Anglaterra rural fins a les exòtiques selves del Brasil, passant pel Londres decadent d'entre guerres. L'autor descriu esplèndidament el tarannà irresponsable de la classe britànica: la tragèdia, la comèdia i la ironia descordada en combinen per fer d'aquesta novel·la una de les seves obres mestres.
è Com comença...
- Es va fer mal algú?
- Ningú, gràcies a Déu -va dir la senyora Beaver-, només dues minyones que van perdre el seny, van saltar i van travessar un sostre de vidre per caure al pati empedrat. No corrien cap perill. El foc no va arribar pas als dormitoris, em sap greu dir-ho.
è Moments...
(Pàg. 50)
L'endemà va arribar un telegrama de Beaver: "Desempallegat sopar dia 16. Encara no té compromís."
Ella va replicar: "Encantada. Sempre millor repensar-s'hi. Brenda."
Fins llavors havien evitat d'utilitzar els noms de pila.
(Pàg. 64)
Havia estat una tardo molt minsa i magra pel que feia a les històries d'amor; només s'havien separat o ajuntat els personatges més previsibles, i Brenda omplia una necessitat molt sentida per tota aquella gent que experimentava un plaer senzill i distanciat quan comentava el tema per telèfon, ajaguda al llit. Per a aquesta gent, les seves circumstàncies anaven revestides d'un encant peculiar; durant cinc anys havia estat un nom llegendari, gairebé fantasmagòric, la princesa empresonada dels contes de fades, i, ara que havia sortit a la llum, hi havia més encant en el seu cas que en el canvi d'hàbits de qualsevol altra esposa circumspecta. La seva mateixa elecció de parella donava a l'afer un toc de fantasia molt adient; Beaver, la figura irrisòria que tots coneixien i menyspreaven, de sobte es va alçar, agafat de la mà de Brenda, fins a les altures, entre els núvols lluminosos de la divinitat.
(Pàg. 68)
- (...) només els rics s'adonen de l'abisme que els separa dels pobres.
(Pàg. 104)
- (...) em pensava que ho sabia tothom.
- Sempre passa el mateix, amb la gent que comença alguna història. O es pensen que no ho sap ningú, o es pensen que ho sap tothom. La veritat és que unes quantes persones, com la Polly i la Sybil, s'escarrasen per saber-ho tot de la vida privada de tothom; a la resta de la gent, senzillament, no ens interessa.
- Ah.
(Pàg. 127)
- John... John Andrew... jo... oh, gràcies a Déu... - i llavors va arrencar a plorar.
(Pàg. 143)
No podia evitar, quan estava sol, de repassar mentalment una vegada i una altra tot el que havia passat des de la visita de Beaver a Hetton; buscava pistes que llavors li haguessin passat per alt; es preguntava si alguna cosa que hagués pogut dir o fer hauria pogut canviar el curs dels esdeveniment; anava molt més lluny, fins als seus primer contactes amb Brenda, per mirar de trobar algun indici que l'hauria d'haver preparat per poder entendre el canvi que ella havia patit; revivia escena rera escena dels darrers vuit anys de la seva vida.
(Pàg. 149)
(...) ja feia un mes que vivia en un món sobtadament privat d'ordre; era com si tota la constitució raonable i decent de les coses, la suma de tot allò que havia experimentat o après a esperar, fos un objecte inconspicu, insignificant, extraviat a alguna banda, potser al damunt de la taula del tocador; cap circumstància ultratjant dins de la qual es pogués trobar, cap nova bogeria a la qual li fessin parar atenció, podia afegir ni una sola espurna al caos que ho envoltava tot i que li xisclava a les orelles.
(Pàg. 204)
-(...) T'ho has passat bé, aquest estiu, oi que sí?
- És clar... què, anem?
- Sí. No cal que m'acompanyis a casa, no et molestis.
- Segur que no et fa res? M'agafa molt lluny, i és tard.
- No es pot saber, què em fa o què em deixa de fer.
- Brenda, reina, per l'amor de Déu... No sembles tu, quan et poses d'aquesta manera.
- Mai no m'ha agradat, resultar massa cara.
è Altres n'han dit...
è Enllaços:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada