Les hores soterrades - Delphine De Vigan





"(...) des que volem alguna cosa,       des que esperem alguna cosa, hem perdut. "




De Vigan, Delphine. Les hores soterrades.
Barcelona: Edicions 62, 2010

Les heures souterraines. Traducció d'Ona Rius
Col·lecció El Balancí, 639  i


è Què en diu la contraportada...
La Mathilde i en Thibault no es coneixen. En un París de ritme imparable, amb milions d'habitants, són dues persones que potser no s'arribaran a creuar mai.

Vídua i mare de tres fills, des de fa un temps la Mathilde pateix l'assetjament moral del seu cap a la feina. Humiliada i arraconada, cada dia pren el mateix metro en direcció al despatx, en un circuit vital soterrat i implacable que dia rere dia l'arrossega a les profunditats de l'absurd.

En Thibault és metge d'urgències, i està trist per la seva recent ruptura sentimental. De visita en visita als malalts, passa gran part del temps dins del cotxe, on enmig d'embussos afronta sol les frustracions i la indiferència de la seva antiga parella.

Tant la Mathilde com en Thibault de vegades somien amb algú que els estimi, que els accepti amb el seu passat i que conegui "el vertigen, la por i l'alegria". Algú que els permeti fugir de la incomunicació permanent a què s'han vist abocades les seves vides.

è Com comença... 
La veu travessa el son, oscil·la a la superfície. La dona acaricia les cartes de cap per avall que té damunt la taula, repeteix amb insistència, en un to de certesa: el 20 de maig la seva vida canviarà.

è Moments...
(Pàg. 39)
Sovint ha pensat que havia transmès als fills una forma de felicitat, una aptitud per l'alegria. Sovint ha pensat que no tenia res més important per oferir-los que el seu riure, més enllà del desordre infinit del món.

(Pàg. 40) 
No saben què és una empresa, l'ambient viciat, les mesquineses, les converses en veu baixa, ignoren el soroll de la màquina de begudes, el de l'ascensor, el color gris de la moqueta, les amabilitats hipòcrites i les guerres de territori, les tafaneries i les circulars del superior (...).

(Pàg. 48) 
Havia oblidat fins a quin punt era vulnerable. Que potser era això estar enamorat, aquest sentiment de fragilitat? Aquesta por de perdre-ho tot, a cada instant, per haver un pas en fals, o haver equivocat la rèplica, o haver dit una paraula desafortunada?

(Pàg. 52) 
Perquè és 20 de maig. Perquè avui ha de passar alguna cosa. Perquè això no pot continuar d'aquesta manera, és massa feixuc. El preu que ha de pagar per tenir una targeta per fitxar, tiquets per al restaurant, una targeta de mútua, un passi del transport públic de tres zones, el preu de formar part del moviment.

(Pàg. 61) 
(...) de prop la seva vida es desballesta, es divideix en fragments, hi falten peces.

(Pàg. 69)
La gent amable és la més perillosa. Amenaça d'esfondrar l'edifici, de fer caure la fortalesa (...).

(Pàg. 113)
Ha arribat l'ambulància. En Thibault s'ha quedat fins que l'home a pujat al vehicle. Tan bon punt s'han tancat les portes, instintivament ha aixecat el cap. Darrere el vidre, la petita el mirava.

Què guardarà d'aquestes imatges, d'aquest temps en suspensió?
En quin adult es converteix algú que descobreix tan aviat que la vida pot trontollar? En quina mena de persona, armada amb què, fins a quin punt armada?

(Pàg. 115)
Potser les relacions amoroses es reduïen a aquest desequilibri: des que volem alguna cosa, des que esperem alguna cosa, hem perdut.

(Pàg. 116)
A la ciutat ets vianant, ciclista o automobilista. Camines, pedales o circules. Observes, avalues o menysprees. A la ciutat, cal triar el bàndol.

(Pàg. 124)
Es pregunta si l'empresa no és un lloc privilegiat per posar a prova la moral. Si l'empresa no és, per definició, un espai de destrucció. Si l'empresa, amb els seus rituals, la seva jerarquia, la seva manera de funcionar, no és, senzillament, l'indret sobirà de la violència i la impunitat.

(Pàg. 127)
(...) les persones desesperades no es troben. Al cinema, potser sí. A la vida real es creuen, es freguen, topen. I sovint es repel·leixen, com els pols idèntics de dos imants.

(Pàg. 137)
La ciutat l'ofega, l'oprimeix. està cansat dels seus atzars, de la seva deshonestedat, de les seves amistats falses. Està cansat dels seus humors fingits i de les seves il·lusòries dissemblances. La ciutat és una mentida eixordadora.

(Pàg. 155)
Avui li sembla que l'empresa és un lloc que tritura.
Un lloc totalitari, un lloc de predació, un lloc de falsetat i d'abús de poder, un lloc de traïció i mediocritat.
Avui li sembla que l'empresa és el símptoma patètic del psitacisme més insubstancial.

(Pàg. 159) 
Es tracta d'organitzar el temps fins que pugui tornar a viure. Omplir-lo, mentre espera que això passi.

(Pàg. 164)
La seva vida no té res a veure amb els personatges d'aquella sèrie francesa dels anys vuitanta que va tenir tant d'èxit. Aquells metges audaços i valents que travessaven la nit, aparcaven a les voreres i pujaven les escales de quatre en quatre. Ell no té res d'heroi. Té les mans ficades en la merda i la merda li embruta les mans. La seva vida es dispersa entre sirenes i fars giratoris. La seva vida es divideix en un 60 per cent de refredats comuns o un 40 per cent de solitud. La seva vida no és altra cosa que això: una visió inexpugnable de l'amplitud del desastre.

(Pàg. 203)
D'executius atrafegats que fan venir les urgència mèdiques al lloc de treball per no perdre ni un minut, en veu totes les setmanes. Forma part de l'evolució de la seva feina, com l'augment incessant de patologies lligades a l'estrès: lumbàlgies, cervicàlgies, problemes gàstrics, intestinals i altres desordres musculars. Se'ls coneix de memòria, els que s'adapten a tot, els competitius. Els que no paren mai. També coneix l'altre vessant, el revers de la moneda, el moment en què la cosa trontolla, en què es posen de genolls a terra, quan sorgeix alguna cosa que no havien previst, quan alguna cosa s'embala i no la poden controlar., el moment en què passen a l'altra banda. En veu totes les setmanes, també, d'homes i dones esgotats, dependents dels somnífer, fosos com les bombetes, gastats com les piles. Homes i dones que truquen dilluns al matí perquè no poden més.

(Pàg. 214)
Durant molt de temps, en absència de Déu, va buscar en la malaltia una raó superior. Alguna cosa que li donés sentit.
Alguna cosa que justificaria la por, el patiment, la carn ferida, oberta, les hores immòbils.
Ara ja no busca més. Sap de sobres com n'és de cega i vana, la malaltia. És conscient de la fragilitat universal del cos.
I contra això no hi pot fer res.

è Altres n'han dit...
Semirea, Arbre de foc, Llegir en cas d'incendi, Entre mis libros y yo.

è Enllaços:
Delphine de Vigan, la soledat post-moderna, titelles, el paper dels dos personatges a la novel·la.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli