Una història d'amor - Hiromi Kawakami




"No era amor, només dolor."





Kawakami, Hiromi. Manazuru. Una història d'amor. 
Barcelona: Quaderns Crema, 2013

Manazuru. Traducció de Marina Bornàs
Col·lecció Biblioteca Mínima, 196  i



è Què en diu la contraportada...
«Potser el meu marit volia morir. Potser va desaparèixer perquè volia viure. O potser la vida i la mort no formaven part dels seus pensaments». Qui parla així és Kei, una dona que viu amb la seva mare i una filla adolescent. El seu marit va desaparèixer fa dotze anys sense deixar cap rastre. Amb el temps, ha trobat un amant, en Seiji, però la presència del marit desaparegut omple les seves fibres més íntimes i es resisteix a abandonar-la. Manazuru: aquest mot misteriós és l’única pista que el marit desaparegut ha deixat al seu diari, i el punt de partida d’una cerca de sentit cap a la península d’aquest nom a la costa japonesa. El lector es veurà acompanyat d’uns fantasmes en una profunda, memorable i sensual exploració de l’amor, a un món d’evocacions d’una subtilesa delicadíssima, en una barca perdent-se en l’horitzó tot cercant d’acariciar la pell íntima dels sentiments.

è Com comença... 
Algú em seguia mentre caminava.
Com que encara era lluny, no distingia si era una dona o un home, però vaig continuar caminant sense capficar-m'hi.
Havia sortit de bon matí de la pensió de la badia i em dirigia cap a l'extrem del penya-segat. Havia passat la nit en un petita pensió, propietat d'un home i una dona que, per l'edat que tenien, devien ser mare i fill.

è Moments...
(Pàg. 44)
Vam tastar un pastís de xocolata boníssim i vam prendre un got de llet calenta. Mentre berenàvem, vaig notar l'olor dolça que desprenia el clatell de la Momo. No m'agradava que creixés. No era ella, el que no m'agradava, sinó el procés de creixement. El pas a l'edat adulta era un camí sembrat de tota mena d'alts i baixos que no podria esquivar. Per això em feia llàstima, perquè era petita i no sabia res.
Tot el que creix em sembla desagradable. El cos, els sentiments.

(Pàg. 56) 
El rastre del meu marit es va esborrant a mesura que passa el temps. Ja fa uns quants anys que vaig llençar la jaqueta verda. Malgrat tot, encara conservo moltes proves de l'existència del Rei.

(Pàg. 57) 
-  (...) Em sap molt de greu, però aquest mes tinc una feinada de por i em sembla que no tindré temps de quedar -es va justificar.
- Entesos, no pateixis -vaig acceptar sense insistir. Ell va tornar a riure.
- Estàs molt dòcil, avui.
Quan m'havia dit que no podria quedar, havia notat una punxada al pit. No era amor, només dolor.

(Pàg. 61)  
"Pobra flor", vaig dir. "¿Per què?", em va preguntar ell, girant-se cap a mi. "Perquè l'has destrossada". "S'hauria acabat pansint tard o d'hora".
No feia gaire que ens coneixíem, i em va semblar un home despietat.

(Pàg. 77)
És difícil, que les coses siguin normals, perquè n'hi ha moltes que no ho són- Però la majoria de coses artificials no s'aguanten, i al final acaben destruïdes. Avançar cap a la destrucció és molt fàcil. El que costa més és mantenir la normalitat.

(Pàg. 128) 
(...) em semblava sentir les seves veus: "Rei", li deia ella. Ell també pronunciava el seu nom en veu alta. ¿Com es devia dir? Els llavis del Rei es movien tendrament mentre deia el seu nom. "Rei", repetia la dona. En comptes de respondre-li, ell es posava a jugar amb el palmell de la seva mà.
Tot i que no els sentia, em semblava sentir-ho tot. Tot i que no els veia, em semblava veure-ho tot.

(Pàg. 141)
No és tan fàcil, fer-se gran. Fins i tot diria que és impossible. A hores d'ara, encara som inestables.

(Pàg. 150)
Vaig aixecar el cap per mirar-lo, sorpresa. Ell em va tornar la mirada, pàl·lid. "¿Per què em dius aquestes coses que sonen com una bufetada?", li vaig retreure sense paraules. "Perquè estic desesperat -em va respondre ell amb la mirada-. No podràs oblidar mai el teu marit", em van dir els seus ulls grossos.

(Pàg. 191)
- Aviat faré disset anys! -va exclamar la Momo.
Aleshores vaig ser conscient que ja en tenia setze.
Havia deixat de comptar l'edat de la meva filla. ¿Quan devia ser, l'última vegada que vaig comptar els anys i els mesos de la Momo? ¿Quan tenia un any i onze mesos? ¿Dos anys i vuit mesos? ¿Tres anys i dos mesos?
Jo vaig conèixer el Rei quan tenia vint-i-sis anys, deu més del que té la Momo ara. Des que el Rei va desaparèixer, vaig deixar de comptar el temps, que passava i s'acumulava.

è Altres n'han dit...
La lectura: vici o virtut?, Llibres per llegir, music-atram, El ingenioso hidalgo, La tormenta en un vaso, Espacios en blancoEl SingularNumero cero, Bertigo, Un mundo cultural.

è Enllaços:
Hiromi Kawakami, xiuxiueig, minimalisme, fantasmes.


Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli