El bevedor de vi de palma - Amos Tutuola




 "(...) era prohibit als vivents venir a la Ciutat del Morts."




Tutuola, Amos. El beverdor de vi de palma. 
Barcelona: Laertes, 2009

The Palm Wine Drinkard. Traducció d’Emili Olcina
Col·lecció L’Arçà, 85



 Què en diu la contraportada...
En el curs del viatge a la Ciutat dels Morts, en el cor d'una selva africana plena a vessar de fantasmes, monstres i "éssers curiosos", l'heroi i l'heroïna d'El bevedor de vi de palma s'enfronten a proves a través de les quals defineixen la pròpia identitat i assoleixen els valors humans, culturals i cívics de l'africanitat.

Les narracions d'Amos Tutuola, que relaten històries fantàstiques en un pidgin English ingènuament posat per escrit, van ser rebutjades pels intel·lectuals nigerians de la primera generació, que maldaven pel reconeixement de les seves literatures mitjançant la hipercorrecció lingüística i una reproducció de les normes narratives occidentals. No obstant, Tutuola és reivindicat per escriptors nigerians contemporanis com Chinua Achebe o Wole Soyinka (premi Nobel de 1986), per a qui el llenguatge popular de Tutuola representa una mena de punt límit per a les categories de l'enteniment literari occidental: "Aquesta classe d'anglès salvatgement espontani fereix els crítics europeus en el seu punt flac, l'avorriment davant la seva pròpia llengua i la cerca de noves emocions".

El bevedor de vi de palma, acollida per Dylan Thomas com una "formidable història diabòlica", va irrompre a la literatura mundial amb la frescor i la potència d'una obra mestra fundacional, perquè amb ella naixia la narrativa negroafricana postcolonial.

 Com comença...
Jo era un bevedor de vi de palma des que era un nen de deu anys. No tenia cap més feina a la vida que beure vi de palma. En aquells dies no coneixíem cap altra mena de moneda, excepte els CAURIS, així que tot era molt barat, i el meu pare era l’home més ric de la ciutat.
El pare va tenir vuit fills i jo era el gran, i tota la resta eren molt treballadors, però el que és jo, era un expert bevedor de vi de palma. Bevia vi de palma des del matí fins a la nit i des de la nit fins al matí. En aquell temps ja no podia beure aigua ordinària en absolut excepte vi de palma.

 Moments...
(Pàg. 35)
En haver completat els tres anys i mig en aquella ciutat, vaig observar que el polze de la mà esquerra de la meva dona s’inflava com si fos un flotador, però no li feia mal. Un dia, em va segur al camp on jo preparava el vi de palma, i per sorpresa meva quan el polze que s’inflava va tocar una espina de palmera, el polze va esclatar de sobte i allà veure un nen mascle que en sortia i al mateix temps que el nen sortia del polze, es va posar a parlar-nos com si tingués deu anys.

(Pàg. 49)
I mentre “Riure” es reia de nosaltres aquella nit, la meva dona i jo mateix vam oblidar els nostres sofriments i vam riure amb ell, perquè reia amb unes veus curioses que no havíem sentit abans mai de la vida. No sabíem l’estona que feia que ens havia encomanat el riure, però només rèiem del riure de “Riure” i ningú que el sentia riure no podia estar-se de riure, així que si algú continua rient amb “Riure” en persona, es morirà o de seguida perdrà el sentit de riure tanta estona, perquè el riure era la seva professió i d’allò vivia.

(Pàg. 76)
(...) ens va preguntar com se deia la nostra ciutat. Li en vam dir el nom. Aleshores ens va preguntar si encara érem vius o ja érem morts abans d’arribar allà. Li vam dir que érem encara vius i no érem pas morts.

(Pàg. 81) 
(...) en veure aquest peix vermell, em vaig espantar terriblement i gairebé em desmaiava, però vaig recordar que havíem venut la nostra “mort” i jo no podia morir novament, de manera que això tant me feia novament, però m’espantava molt allò perquè no havíem pas venut la nostra “port”.

(Pàg. 86) 
Quan tota la gent d’aquella ciutat i els éssers de la malesa es van posar a dansar plegats ningú no va poder aturar-se en dos dies. Però finalment “Tambor• es tocava a si mateix fins que va arribar al cel abans d’adonar-se que era fora del món i des d’aquell dia no podia venir al món novament. Aleshores “Cançó” va cantar fins que va entrar dintre d’un gran riu inesperadament i ja no podíem veure’l més i “Dansa” dansava fins que es va convertir en una muntanya i no va aparèixer davant de ningú des d’aquell dia, així que tots els mort que s’havien alçat de la tomba van tornar a la tomba i des d’aquell dia no podien alçar-se novament, després tota la resta dels éssers van tornar a la malesa etc. Però des d’aquell dia no podien venir a la ciutat i dansar amb qualsevol o amb éssers humans.
Així que quan aquells tres individus (Tambor, Cançó i Dansa) van desaparèixer, la gent de la nova ciutat va tornar a casa. Des d’aquell dia ningú no podia veure els tres individus en persona, però només sentim que els anomenem en el món i ningú no podia fer en aquells temps allò que ells feien.

(Pàg. 98)
Quan els vaig dir com se deia i els havia explicat que havia mort a la meva ciutat, ells no deien res sinó que eren allà i ens miraven. Al cap de més o menys cinc minuts que ens miraven d’aquella manera, un ens va preguntar d’on veníem? Vaig contestar que veníem de la meva ciutat, aleshores ell va dir on era. Li vaig dir que era molt lluny d’aquesta ciutat i ell va preguntar novament si la gent d’aquella ciutat eren vius o morts? Vaig contestar que tots nosaltres en aquella ciutat no havíem mort mai. En sentir ell que jo deia això, ens va dir que tornéssim a la meva ciutat o no vivia sinó gent viva, va dir que era prohibit als vivents venir a la Ciutat del Morts.

(Pàg. 119)
(...) aquells éssers es van enutjar amb mi. Volien apartar-la de mi dur-la de tornada al ball a la força. De manera que allà vaig fer anar el meu juju novament, i va transformar la meva dona en la nina de fusta com de costum, aleshores me la vaig posar a la butxaca, i no la van tornar a veure.
Però quan la meva dona va desaparèixer davant d’ells em van dir que la trobés de seguida i s’havien enutjat en aquell moment, així que vaig fugir corrents per salvar la vida perquè no podia fer-los front i lluitar amb ells en absolut.

Altres n'han dit...
Les males herbes, Directe.cat!, Artista abans conegut com Subal QuininaBitácora hedonista, Bbqtlln, El lamento de Portnoy.

Enllaços:
Amos Tutuola, la novel·la i el seu context, arrels tel·lúriques, el vi de palma, Juju, sobre la llengua, sobre la literatura africana, sobre l'ús de l'anglès a la literatura africana, els iorubesels mites del poble Iorubaoralitat, exòtica o genial?també podeu trobar altres interpretacions.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli