La merceria - Teresa Roig

"L’únic temps real és el present. Un regal. La resta, sols un miratge."

Roig, Teresa. La merceria.
Barcelona: Columna, 2015

Col·lecció Clàssica, 1058.
 


► Què en diu la contraportada...
A la Barcelona de principis del segle XX, en Tonet, un jove idealista d’origen humil, salva un home ric, l’Eudald, de la mort segura, arriscant la seva pròpia vida. A partir de llavors, una gran amistat uneix els dos homes, malgrat l’abisme polític i cultural que els separa. En agraïment al gest altruista, en Tonet, veu acomplert el somni d’obrir la botiga que sempre havia volgut per a la dona que estima... encara que no és l’únic.
Entre el Romanticisme, la tragèdia i el suspens, La merceria roda un retrat fidedigne de la societat catalana a l’estil de L’auca del senyor Esteve, que ens fa viatjar en el temps, al llarg de tres generacions i les diferents classes socials de l’època. Viurem de prop els fets històrics més significatius per a la ciutat i el país, així com els alts i baixos econòmics de l’empresa familiar. Descobrirem que els diners no donen la felicitat i que no tot té un preu. Coneixerem l’ambició, el dubte, l’enveja, l’odi, la por de dues famílies que tenen més en comú del que imaginen... I, finalment, recordarem que, sempre, l’única resposta a tots els problemes és l’amor.

► Com comença...
-  La bossa i la vida! –crida algú.
En Tonet Llorens i Omedes sap que no va per ell. Potser perquè ni tan sols en porta, de bossa. Ni un duro. Avui no hi ha hagut sort. I de vida... Bé, la seva, ara com ara no val gaire. Potser per això continua caminant. Absent. Sumit en les seves cabòries. I en la pròpia misèria.

► Moments...
(Pàg. 15)
(...) es busca la vida, com pot.
No ha celebrat mai el seu aniversari. Per a ell, la Setmana Tràgica continua.
En dies com avui, que torna rebentat a casa de no fer res més que voltar per Barcelona, esperant tenir sort, sap del cert que no en té. Que no n’ha tingut mai. Torna amb les butxaques buides, carregat de frustració i de tristesa. És un treballador incansable, una bona persona, un home de paraula, honest; però... de què li ha servit fins ara?

(Pàg. 41) 
A algú que sempre ha hagut d’espavilar-se pel seu compte, no li resulta fàcil acceptar ajuda de cop i volta. Per això no discuteixen. No sap encara la forma que pren l’ajut que els volen prestar els Fortuny, i té clar que ella ho acceptaria; però és ell qui ha de decidir. Ell, que es debat entre la justícia, l’orgull i l’acceptació. Entre l’esperança per l’univers de possibilitats que s’obre davant seu i la por. La creença de no merèixer res i el desig de tenir-ho tot... No discuteixen perquè, al final, per collons, guanya la necessitat. És el que hi ha.

(Pàg. 54)
(...) quan arriben al llit, consumen el seu matrimoni, per fi. Durant hores. D’una forma virulenta i fogosa, quasi destructiva. Ni un sol t’estimo, es diuen. Millor. Si no hi ha amor, que no hi hagi mentides.

(Pàg. 92) 
(...) “Y a vosotros, catalanes que os envenenaron con doctrinas infames, os traigo el perdón. Porqué la España de Franco tiene el corazón grande y no sabe odiar” diu La Vanguardia, citant al general Yagüe, cap de l’exercit marroquí.
- Déu meu... –repeteix, de forma inconscient.
- Querrás decir Dios mío –puntualitza el quiosquer corregint-lo.
I li agradaria pensar que fa broma, perquè el coneix de fa temps i és tan de la ceba com ell; però ho ha dit molt seriós. I ara tots els presents l’observen, amb el mateix posat greu.
- Sí, sí, és clar... Vull dir es claro.
Algú riu. Un nen. I de seguida el fan callar.

(Pàg. 101) 
Com podria confessar-li a en Tonet que la seva detenció, que la denúncia que el manté empresonat o que les tortures són responsabilitat seva? O a la Mercè, amb qui passa ara, gràcies a això, tantes estones? Com admetre que tot és a causa de l’amor que sent, un amor no correspost que l’omple de pena...?

(Pàg.102)
Malgrat que la guerra s’ha acabat oficialment, es lliuren d’altres batalles. De portes endins, en moltes cases. I n’hi ha que duren tant o més temps que la Civil.

(Pàg. 136)
(...) quan algú mort, la vida ja no torna a ser igual. El buit que deixa va ocupant-lo el temps, la feina. Altres coses. Però mai no s’omple ni compensa. La mort ho canvia tot, cada vegada. Sempre. Tot canvia i es recol·loca al seu voltant. I malgrat que les coses, els fets, les persones, tendeixin a l’ordre de nou, un cop superada la pèrdua, el cert és que no acaba de superar-se. Mai.

(Pàg. 209) 
- Sembla que vagis drogada... –li retreu ell.
- I tu, que vinguis de putes –li etziba ella.
Ni l’un li reconeix que l’enyora, ni l’altra que l’estima. No poden. No saben com. A tots dos els pesen massa les pèrdues; del fill, del pare, del germà. La culpa, les mentides... Per això l’Aniol la tracta fatal, i la Feliça li ho permet. Discuteixen tant o més que no pas fan l’amor. Potser perquè s’estimen i s’odien a parts iguals, malgrat que no quedi clar quina és la de cadascun. Només de tant en tant s’obren prou les ferides, o les cuirasses, perquè entri la llum. I un bri d’esperança ompli les seves vides.

(Pàg. 222)
- (...) Només hi ha una cosa de la qual ets responsable: de la teva pròpia felicitat.

(Pàg. 254)
(...) la Mercè no respon. Està com absent.
- Mama?
I només quan la toca, sembla que torna. Que es desperta.
- L’oblit ens permet sobreviure –diu, mirant-la fixament als ulls-. Com podríem seguir vivint amb el llast de la vida, de totes les vides, si no...?

(Pàg. 359) 
Res importa més que això, ara, aquí, pensa. I tots ho senten igual. El passat, passat està. No podem fer res per canviar allò que ja no és a les nostres mans. Res que no sigui acceptar-ho i deixar que passi. Veure-ho marxar. L’únic temps real és el present. Un regal. La resta, sols un miratge.

► Altres n'han dit...

Quadern de mots, Propera parada: cultura, Vols llegir?, Us recomano,  Nosaltresllegim.cat, Tumateix llibres, El sótano de los sueños, Las últimas palabras, Vespres literaris.

► Enllaços:

Teresa Roig, sobre els símils, dissecció, vetes i fils, és el que tenen les merceries: vida.