La presa - Kenzaburo Oé

"Igual que els gossos, els nens o els arbres, el soldat negre ja formava part de la vida del poble."

Oé, Kenzaburo. La presa. 
Barcelona: Edicions de 1984, 2014

Shiiku. Traducció d’Albert Nolla
Col·lecció Incís, 1



► Què en diu la contraportada...
En un poblet aïllat del món, la guerra només s’ensuma quan algun avió enemic sobrevola les muntanyes que l’envolten. Un mati d’estiu, però, quan un d’aquells avions se’ls estavella a prop, la vida pausada d’aquell indret i d’aquella gent de cop es veu trasbalsada per l’arribada d’un presoner, que, convertit en una presa, els pren tota la innocència.

► Com comença...
El meu germà petit i jo érem al fons de la vall, remenant amb uns bastons la terra tova dels crematori, que feia olor de greix i de cendra.  Era un crematori senzill i improvisat, no gaire més que un clot poc fondo cavat en una clariana enmig d’un herbassar espès.

► Moments...
(Pàg. 12)
(...) la guerra, mantinguda durant molt de temps com una llegenda imponent i matussera, exhalava un aire infecte. Per a nosaltres, però, la guerra no era més que l’absència dels nois del poble i, de tant en tant, l’arribada d’un comunicat oficial anunciant alguna mort al front.

(Pàg. 38) 
- (...) ¿Què ha fet el soldat? –li vaig preguntar
- S’ha passat el dia dormint al celler –li vaig respondre al meu germà.
- ¿Has tingut por, aquí tot sol? –li vaig preguntar, interessant-me per ell.
Em va mirar tot seriós i va fer que no amb el cap. Vaig fer córrer el finestró i em vaig enfilar a l’ampit de la finestra per orinar. La boira em va envoltar com si fos un ésser amb vida pròpia i se’m va ficar pels narius. El raig va arribar lluny, fins a l’empedrat del carrer. Quan es va escurçar i va repicar a la teulada de la finestra de sota, vaig notar uns esquitxos calents a les empenyes i ales cames, , que tenia de pel de gallina. El meu germà va treure el cap pel meu costat, com un animaló, per mirar com orinava.
Ens vam quedar una estona en aquella postura. Pels nostres colls estrets van pujar uns quants badalls i, cada cop que ens en sortia un, ens queien unes llàgrimes transparents i mancades de sentit.

(Pàg. 44)
(...) hi havia l’olor que desprenia el seu cos, que ho impregnava tot com si fos un verí corrosiu, poderós i persistent com una nàusea sobtada que et puja a la gola, una olor que em ruboritzava les galtes i em provocava rampells de bogeria...

(Pàg. 55) 
Tots els nens del poble estàvem pendents del soldat negre, que va acabar omplint tots els racons de la nostra vida. Era com una epidèmia que tots vam contreure. Els adults, en canvi, ja tenien altra feina i no se’n van contagiar.

(Pàg. 63) 
Estirat al terra humit, el soldat negre cantussejava una tonada en una veu baixa i greu que ens va colpir estranyament, una tonada formada d’uns planys i uns crits apagats que ens van fer estremir.

(Pàg.65) 
Els dies que els nens havíem d’ajudar a casa i no podíem baixar a buscar-lo, ja ningú, ni petits ni grans, no se sorprenia de veure que sortia tot sol a la plaça per fer una becaina a l’ombra d’algun arbre, o que caminava pel carrer amb un posat calmós i desmanyotat. Igual que els gossos, els nens o els arbres, el soldat negre ja formava part de la vida del poble.

(Pàg. 71)
Per a nosaltres, el soldat negre era un animal domèstic únic i meravellós, una bèstia prodigiosa. Per més que ho intentés, em seria impossible explicar l’adoració que sentíem per ell, els raigs de sol que brillaven sobre la nostra pell xopa aquella tarda d’aquell estiu llunyà i resplendent, les ombres denses que es projectaven sobre el carrer empedrat, l’olor que desprenien els nostres cossos i el del soldat negre, la plenitud i el ritme de tot plegat...

(Pàg. 77)
El soldat negre s’havia convertit en “l’enemic”, i els homes que feien soroll a fora eren els meus aliats. La fúria, la humiliació i la tristesa d’haver estat traït se’m va estendre pel cos com una flamarada i m’hi van deixar una cremor intensa. Però, per sobre de tot, hi havia la por que, inflant-se fins meu com un remolí, m’escanyava i em feia somicar.

(Pàg. 88)
Tremolant de fred i mossegant-me els llavis ressecs, vaig observar com, una per una, les pedres del carrer es tenyien primer d’una lleu pàtina daurada que s’inflava suaument; tot seguit adquirien un to porpra que, a partir del contorn, s’escampava per tota la superfícies i, finalment, quedaven engolides per una tènue llum violada. De tant en tant, una llàgrima salada em baixava rodolant fins als llavis clivellats i m’ho provocava una forma coïssor.

► Altres n'han dit...

Bloc Centre Quim Soler (C.Bou), La página 17, Altanto, Libros colaterales, Machetes, Libros en estéreo, Levante de las páginas, Gaula, Iconoclastias, Revista de Oriente desde Occidente, El Punt Avui (X.Serrahima)

► Enllaços:

Kenzaburo Oé, parlant d'evolució..., sobre l'interpretació cultural del racisme, nigger, paràbola de l'absència del llenguatge, tot importa i tot pesa, stupore, paura e fascino, les claus de l'obra, l'anàlisi.