Cosmètica de l'enemic - Amélie Nothomb



"- (...) Si no us vengeu, Jérome Angust, sempre sereu una persona no realitzada."




Nothomb, Amélie. Cosmètica de l’enemic.
Barcelona: Columna, 2003

Cosmétique de l’ennemi. Traducció d'Antoni Dalmau




 Què en diu la contraportada...
Un home pretén distreure el retard del seu avió amb la lectura; però irromp la inoportuna veu d’un altre, que l’obliga a escoltar el relat d’una vida estranya, angoixant i, finalment, criminal.
L’un és víctima d’una confessió que no vol escoltar. L’altre és víctima d’un sentiment de culpabilitat que es consola en la confessió i que busca la venjança. L’un descobreix els seus propis pecats en els pecats de l’altre. L’altre aconsegueix el seu particular consol traspassant la seva culpabilitat. Dues víctimes, dos enemics.

 Com comença...
Cosmètic, l’home es va allisar els cabells amb el palmell de la mà. Havia d’estar ben presentable per tal d’enfrontar-se com calia amb la seva víctima.

 Moments...
(Pàg. 13)
- Per què ho feu?
- Perquè em dona la gana. Sempre faig el que em dona la gana.
- Doncs jo tinc ganes d’inflar-vos els morros.
- No podeu: això no és legal. El que a mi m’agrada de la vida són les molèsties autoritzades. Resulten encara més divertides en la mesura que les víctimes no se’n poden defensar.
- No teniu ambicions més elevades en la vostra existència?
- No
- Jo sí, doncs.
- Això no és veritat.
- Com ho sabeu?
- Vós sou un home de negocis. Les vostres ambicions se xifren en diners. Poca cosa.

(Pàg. 21) 
- Així doncs, creieu encara que Déu existeix?
- Si, perquè no paro d’insultar-lo.
- I per què l’insulteu, si es pot saber?
- Per obligar-lo a reaccionar. Això no rutlla. Ell continua amorf, sense cap dignitat davant les meves injúries. Fins i tot els homes són menys tous que no pas ell. Déu és una tifa. Ho veieu? Acabo d’insultar-lo una altra vegada i ell continua callant com si res.

(Pàg. 23)
- (...) estàs sotmès a una força obscura i detestable que, en el fons de la teva pròpia panxa, es fa un fart de riure.
- El diable?
- Digueu-ne com vulgueu.
- A mi tant se me’n dona. No crec en Déu i per tant tampoc no crec en el diable.
- Doncs jo crec en l’enemic. Les proves de l’existència de Déu són febles i bizantines, i les proves del seu poder encara són més poqueta cosa. En canvi, les proves de l’existència de l’enemic interior són enormes i les del seu poder són aclaparadores. Jo crec en l’enemic perquè, cada dia i cada nit, me’l trobo pel camí. L’enemic és aquell que, de dins estant, destrueix tot el que val la pena. És aquell que et mostra la decrepitud continguda en cada realitat. És aquell que treu a la llum la teva baixesa i la dels teus amics. És aquell que, en un dia perfecte, segur que trobarà una magnífica raó perquè et torturis. És aquell que et farà avorrir de tu mateix. És aquell que, quan entrevegis el rostre celestial d’una desconeguda, et revelarà la mort continguda en tanta bellesa.

(Pàg. 28)
- (...) us deia que l’ésser humà és una ciutadella i que els sentits en són les portes. L’oïda és l’entrada més mal protegida de totes: d’aquí ve la vostra derrota.

(Pàg. 34)
¿Què hi ha de més irritant, a les novel·les, que aquestes descripcions obligatòries de la protagonista, en les quals no se’ns estalvia ni una sola coloració, com si això fos capaç de canviar alguna cosa? En realitat, si hagués estat rossa amb ulls marrons, hauria estat indiferent. Descriure la bellesa d’un rostre com aquell és tan inútil i estúpid com mirar d’aproximar-se amb paraules a una cosa tan inefable com una sonata o una cantata.

(Pàg. 50)
- (...) esteu boig com una cabra.
- Jo no ho trobo pas. Per mi, un boig és una persona que té comportaments inexplicables. Jo, en canvi, puc explicar-vos tots els meus.

(Pàg. 59)
- (...) així i tot, hi ha un element d’aquest assumpte que se m’escapa: per què voleu que us mati? Què hi guanyareu, amb això?
- Ho heu dit fa un moment: tinc necessitat d’un càstig.

(Pàg. 61)
- (...) esteu boig com una cabra.
- Quina mania de qualificar de bojos la gent que no enteneu! Quina peresa mental!

(Pàg. 68)
- (...) La cosmètica, ignorant, és la ciència de l’ordre universal, la moral suprema que determina el món. No és pas culpa meva que els estetistes hagin recuperat per a la seva feina una paraula tan admirable. Hauria estat anticosmètic desembarcar revelant-vos d’entrada la vostra elecció. Calia que l’experimentéssiu per mitja d’un vertigen sagrat.

(Pàg. 68)
- Continueu pensant que us vull manipular, quan en realitat us estic mostrant el que seria la vostra via natural, el vostre destí cosmètic. Jo, ja ho veieu, sóc un culpable. No tots els criminals tenen un sentiment de culpabilitat, però quan el tenen no poden pensar en altra cosa. El culpable camina cap al seu càstig com l’aigua cap al mar, com l’ofès cap a la seva venjança. Si no us vengeu, Jérome Angust, sempre sereu una persona no realitzada, no haureu assumit la responsabilitat de la vostra elecció, no haureu anat a l’encontre del vostre destí.

(Pàg. 73)
- Jo sóc tu –va repetir en Textor-. Sóc aquella part de tu que no coneixes, però que et coneix massa bé. Sóc la part de tu que t’esforces a ignorar.

(Pàg. 76)
- (...) tu no ets cap gran savi obsessionat, ets un homenet de negocis com n’hi ha tants: la teva única qualitat era la teva dona. Deu anys després, la teva viudetat és la teva única virtut.
- Per què vau matar la Isabelle?
- És divertit, això. Fa un moment no volies creure que jo era l’assassí. D’ençà que t’he encolomat la patata calenta de la culpabilitat, ja no et costa gens de creure’m i fins i tot em demanes per què vaig matar la teva dona.  Ara estaries disposat a qualsevol cosa, a condició que et convencin de la teva innocència.

(Pàg. 79)
- L’estimaves, la Isabelle?
- Continuo estimant-la com un boig.
- ¿I deixaries a una altre, diferent de tu, el privilegi d’haver-la mort?
- Això no és cap privilegi.
- Sí. Aquell qui la va matar és forçosament aquell qui més l’estimava!
- No! És aquell que l’estimava malament!
- Malament, però també més.
- Ningú no l’estimava més que jo.
- És justament el que jo dic.
- Deixeu-m’ho endevinar. Vós sou un maníac sàdic que té un dossier sobre cada viudo a qui van assassinar la dona. La vostra passió consisteix a perseguir aquest desgraciat per convence’l de la seva culpabilitat, com si ja no patís prou.
- Això seria amateurisme, Jérôme. Fixa-t’hi bé, per torturar bé, cal limitar-se a una sola víctima, un sol elegit.

(Pàg. 83)
- (...) no cal amagar el cap sota l’ala. Fins i tot l’home més enamorat –sobretot el més enamorat de tots- desitja, un dia o altre, encara que només sigui un instant, matar la seva dona. Aquest instant sóc jo. La majoria de la gent aconsegueix escamotejar aquest aspecte del seu ésser soterrat, fins al punt de creure que no existeix. Tu encara ets més especial: l’assassí que aixoplugues, no l’has conegut mai.

(Pàg. 88)
- (...) és el que se’n diu un risc.
- Arriscar la pròpia vida, en aquest cas.
- És un pleonasme. El risc és la vida mateixa. No podem arriscar altra cosa que la vida. I si no l’arrisquem, no vivim.

 Altres n'han dit...
Lletra de dona, Diario de lectura de un desmemoriado, De tinta en vena, ¿Y tu, qué lees?, Devorando libros, Páginas colaterales, Críticas literarias Regina IraeCriterio Digital.

 Enllaços:
Amélie Nothomb, fons i formales virtuts de l'obrasobre la moral, literatura amb altres enemics, mmmmm!!, Summa Teològicaesforç calculadormarca de la casa, Jansenisme.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli