La germana petita - Raymond Chandler


 "¿Per què? ¿Per qui arrisco el coll aquesta vegada? ¿Per una noia rossa que te els ulls sexys i massa claus a la butxaca?"


Chandler, Raymond. La germana petita. 
Barcelona: Edicions 62, 2000

The Little Sister. Traducció de Rosa Maria Borràs i Lluís Delgado.
Col·lecció Èxits 62, 23



 Què en diu la contraportada...
Darrera del vidre translúcid amb les lletres negres mig desenganxades que diuen “Philip Marlowe. Investigacions”, hi ha el famós detectiu, mort de fàstic, intentant matar una mosca que voleia emprenyadora pel despatx. Però una telefonada trenca l’avorriment : Orfamay Quest està preocupada pel seu germà Orrin, que fa uns quants mesos que no dóna senyals de vida. L’Orrin s’allotjava en una pensió barata de Bay City, però segons el vigilant, un borratxo que l’únic que desitja és un bon glop de ginebra, se n’ha anat qui sap on. ¿És mort?, ¿l’han atropellat i ha perdut la memòria?, ¿ha fugit?...
Una estrella de Hollywood, el seu germà xantatgista, agents de policia, prostitutes, directius d’estudis de cinema i, sobretot, una fotografia molt compromesa, són les coses que Philip Marlowe, que lluita en solitari contra el delicte i la corrupció, trobarà al llarg de les seves investigacions. En La germana petita, Raymond Chandler, autor cèlebre de la novel·la negra, ens endinsarà en l’entramat de la societat del Hollywood més corrupte.

 Com comença...
Damunt el vidre translúcid de la porta hi ha retolat en lletres negres mig desenganxades: “Philip Marlowe. Investigacions.” És la porta, no del tot llastimosa, que hi ha al final del corredor, no del tot llastimós, d’un edifici d’aquells que devien ser nous quan els lavabos enrajolats es van convertir en el símbol de la civilització. És tancada, però al costat n’hi ha una altra d’oberta que llueix el mateix rètol. Passeu... Només hi ha una moscarda blava i jo mateix. Però això sí, si sou de Manhattan, Kansas, sisplau, quedeu-vos al carrer.

 Moments...
(Pàg. 31)
- (...) Investigador privat, ¿eh? –va dir pensarós-. ¿En quina mena de casos sol treballar?
- Faig qualsevol cosa que sigui raonablement honrada –vaig respondre.
Va assentir.
- De la paraula raonablement se’n pot treure molt de suc. I d’honrada, també.

(Pàg. 40) 
- (...) La seva manera de parlar no és gaire agradable –va replicar.
- Jo no dic mai res agradable. No sóc agradable. De totes maneres, vostè no pot trobar agradable nngú que hagi llegit menys de tres llibres d’oracions (...).

(Pàg. 49)
Hi ha dies així. Tothom que et trobes està podrit, i tu et mires al mirall i et comences a preguntar una pila de coses.

(Pàg. 80) 
Homes cansats al volant d’un sedan o d’un cupè ple de pols, feien ganyotes, s’aferraven al volant i s’obrien camí cap al nord o cap a l’oest per anar a casa a sopar i passar el vespre amb les pàgines d’esports del diari, la xerradissa de la ràdio, els plors del fills malcriats i la xerrameca estúpida de les seves dones. Vaig deixar enrere neons cridaners i les falses façanes del seu darrere; hamburgueseries sòrdides i il·luminades per tot de llums de colors que semblaven palaus; restaurants on t’atenen al cotxe i que semblen circs, amb els seus cambrers alegres de mirada dura, uns taulells resplendents i  les cuines greixoses i amarades de suor, on un gripau havia mort enverinat.

(Pàg. 82) 
¿Per què? ¿Per qui arrisco el coll aquesta vegada? ¿Per una noia rossa que te els ulls sexys i massa claus a la butxaca? ¿Per una noia de Manhattan, Kansas? No ho sé pas. Només sé que alguna cosa no encaixa i la meva intuïció vella i cansada, però sempre fiable, em diu que si es juga la partida amb aquestes cartes, la perdrà la persona equivocada. Però, ¿és cosa meva? De fet, ¿què és cosa meva? ¿Ho sé? ¿Ho he sabut mai? Deixem-ho córrer. Aquesta nit no ets humà, Marlowe. Potser no ho estat mai ni tampoc no ho arribaré a ser mai. Potser sóc un ectoplasma amb llicència de detectiu. Potser tots ens sentim així en aquest món de penombres on sempre passa el que no toca i mai no passa el que ha de passar.

(Pàg. 135) 
Vaig obrir la porta del despatx i a dins vaig trobar el mateix aire mort, la mateixa pols damunt el vernís i les mateixes promeses oblidades de fer una vida ordenada.

(Pàg.143) 
- (...) He tractat alguns drogoaddictes –va dir-. ¿Quin metge no n’ha tractat? Però són una completa pèrdua de temps.
- Alguns es curen.
- Se’ls pot privar de la droga i, després de fer-los patir terriblement, es pot aconseguir que visquin sense droga, però això no és curar-los, amic meu. No és curar-los perquè no els extirpem els defectes que els van dur a convertir-se en addictes. El que es fa és convertir-los en gent mandrosa i negativa que s’asseuen a prendre el sol i es passen el dia gandulejant fins que es moren de pur avorriment o de gana.

(Pàg. 145)
- (...) Estic acabat. Acabat del tot.  Però hi ha un perfum salvatge a l’aire, aquesta tarda. Res de tot això no m’importa. Potser m’he enamorat, perquè res no sembla importar-me.
- ¿Que ha begut? –va preguntar lentament.
- Només Chanel número 5, petons, el tènue reflex d’unes cames adorables i la invitació foteta d’uns ulls blaus i profunds. Coses així d’inofensives.
- Les dones poden estovar increïblement un home, ¿oi?- va sentenciar més trist que mai.

(Pàg. 159)
- (...) ¿T’agradaria ficar-te al llit amb mi?
- A la majoria d’homes els agradaria, però deixem estar el sexe, de moment.
- No crec que hi hagi cap frontera clara entre el sexe i els negocis –va dir amb calma-. I no et pensis que em pots humiliar. El sexe és una xarxa que faig servir per pescar idiotes(...).

(Pàg. 161)
- (...) Amor és una paraula tan insípida...-va meditar-. És sorprenent que laa nostra llengua, tan rica en poesia amorosa, pugui acceptar un mot tan feble per designar—lo. No  té vida ni ressons. Em fa pensar en noietes amb vestidets de volants, de somriures rosats, veuetes tímides i, segurament, la roba interior totalment indecorosa.

(Pàg. 176)
Tots dos policies tenien l’expressió madura i serena de dos homes sans en bona forma física i els ulls que sempre fan els polis: ennuvolats i grisos com l’aigua quan es congela. Feien una boca molt inexpressiva i tenien unes arruguetes profundes marcades al costat dels ulls, que acompanyaven una mirada igualment profunda i buida, sense cap significat aparent, que no era ben bé cruel, però que no era ni de bon tros amables. Vestien sense estil, i amb una certa mala gana, vestits de confecció de colors tristos. Tenien l’aspecte habituals dels homes pobres, però que, malgrat tot, estan orgullosos del seu poder i busquen com fer que percebis que són poderosos, maneres de  fregar-te la seva autoritat per la cara, d’exhibir-la i somriure mentre veuen com et retorces, despietats però sense malícia, cruels i, sovint, mal educats. ¿Com volíeu que fossin? La civilització no tenia cap sentit per a ells. Només en veien els errors, la brutícia, els excrements, les aberracions, la cara més fastigosa del progrés.

(Pàg. 220)
S’hi entra per portes de doble batent, i després hi ha un taulell que serveix a la vegada de centraleta i de taulell d’informació, i darrere hi seu una de les moltes dones sense edat que s poden veure als despatxos municipals de tot el món, dones que no han esta mai joves i que no seran mai velles. No són gens guapes, ni encantadores, ni tenen estil, però tampoc no han d’agradar a ningú. Només cal que siguin de confiança. Són persones cíviques, tot i que no gaire educades, i intel·ligents i ben informades, tot i que en el fons res no els interessa de debò. Són allò en què es converteixen els éssers humans quan canvien la vida per l’existència i l’ambició per la seguretat.

 Altres n'han dit...
Espacions en blanco, La audacia de Aquiles, Falsaria, Por si acaso: preveniendo desastresHilario Peña. Tipping my Fedora.

 Enllaços:
Raymond Chandler, analíticareminiscències i ressentiments, el cinema com animal de companyia, 10 motius per seguir-ne la pista, la desafecció de Marlowe, who killed whom?, Philip Marlowe,
Bay City.

 Llegeix-lo:
Anglès (html)
Anglès (multiformat)
Espanyol (html)

 Escolta'l:
Anglès (dramatització de BBC Radio 4 - multiformat)


Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli