dijous, 21 de setembre de 2017

Tres cavalls - Erri De Luca






"Sense haver rigut abans, els petons no tenen gust de res."




De Luca, Erri. Tres cavalls. 
Barcelona: Empúries, 2001.


Tre cavalli, traducció de Pau Vidal.
Col.lecció Narrativa, 168


 Que en diu la contraportada...
Aquesta és la història dels primers dos cavalls de la vida d'un home. Té cinquanta anys i un passat replet d'experiències molt fosques: de molt jove va fer un rumb a l'Argentina. Ara, al cap de vint anys, decideix tornar a Itàlia, després d'haver estimat intensament, d'haver perdut la dona en plena barbàrie, d'haver lluitat contra la dictadura i d'haver patit persecucions i traïcions. A Itàlia viu aïllat, fa de jardiner i llegeix llibres vells. Però un bon dia una dona li torna a encendre la passió i li fa reviure la memòria: amb coratge, el protagonista recorda l'Argentina, el sud del món. I tot això mentre viu el seu nou amor, cuida el jardí i aprèn alguna cosa d'un africà que somia a tornar al seu país. Després de la publicació de Tu, meu, Erri De Luca ens presenta Tres cavalls, que ha tingut una gran acollida a França i Itàlia

 Com comença...
L’Argentina és un triangle rectangle que té per catet llarg els Andes a ponent, per curt el catet irregulars dels rius al nord i per torturada hipotenusa l’Oceà Atlàntic a llevant.

 Moments...
(Pàg. 9)
Els llibres nous són petulants, els fulls no es volen estar quiets quan els gires, s’hi resisteixen i cal fer força perquè s’aguantin. Els llibres vells tenen les costelles donades, les pàgines es deixen llegir sense tornar a alçar-se.

(Pàg. 12)
Per omplir una cambra n’hi ha prou amb una cafetera al foc.

(Pàg. 12)
Ell jove estudiant, jo obrer, aleshores comunistes, un terme oblidat en el penja-robes del segle passat.

(Pàg. 15)
Els llegeixo vells perquè les pàgines molt fullejades i untades pels dits pesen més en els ulls, perquè cada exemplar de llibre pot pertànyer a moltes vides i els llibres haurien d’estar a disposició en locals públics i desplaçar-se junt amb els passavolants que els carreguen una estona i haurien de morir com ells, consumits per les males temporades, infectats, ofegats pont avall al costat dels suïcides, ficats en una estufa d’hivern, esfullats pels nens per fer-ne barquetes de paper, en una paraula, a qualsevol lloc haurien de morir menys d’avorriment i de propietat privada, condemnats a prestatgeria perpètua.

(Pàg. 16)
(...) en la natura només la bellesa contradiu la gravetat.

(Pàg. 17)
- ¿(...)Laia?
- ¿Sí? – sento la seva veu d’ampolla acabada d’obrir, alegre i natural.
- Em trobo a la punta dels dits un número i el nom que m’has volgut donar.
- Vull que ens veiem.
- Tinc cinquanta anys i faig de jardiner.
- Entesos. ¿Quan?
- De jardiner en faig cada dia i els cinquanta anys no fa gaire.

(Pàg. 20)
Un arbre s’assembla a un poble, més que no a una persona. S’implanta amb esforç, arrela en secret. Si aguanta, comencen les generacions de les fulles.
Llavors tota la terra al seu voltant fa pinya i l’empeny enlaire.
La terra té desig d’altura, de cel. Empeny els continents per fer-los xocar i aixecar crestes.
Es refrega al voltant de les arrels per expandir-se en l’aire a través del fustam.
I si està feta desert, fabrica pols per pujar. La pols és una vela, emigra, travessa mars. El xaloc la porta des de l’Àfrica, roba espècies als mercats i condimenta la pluja.

(Pàg. 24) 
Sense haver rigut abans, els petons no tenen gust de res.

(Pàg. 37)
Hi ha criatures adjudicades que no aconsegueixen trobar-se mai i es conformen a estimar una altra persona per apedaçar l’absència. Tenen seny.

(Pàg. 38)
Esperar. Aquest és el meu verb quan tinc vint anys, un infinitiu eixut que no esquitxa d’ànsia, no baveja esperança. M’espero en el buit.

(Pàg. 45)
No crec en els escriptors sinó en les seves històries, això és el que contesto a un mariner pigallat que em demana si crec en Déu.

(Pàg. 54)
Ens acomiadem i cada un de nosaltres gira cua i corre a ficar-se entre la multitud de desconeguts que embolcalla tots els adéus.

(Pàg. 60)
Això és el que han de fer els llibres, endur-se una persona i no pas deixar-se endur per ella, descarregar-li la jornada de les costelles, no pas afegir-li grams de papers a les vèrtebres.

(Pàg. 80)
T’estimo per amor i per disgust dels homes, t’estimo perquè ets íntegre tot i ser sobralla d’una altra vida, t’estimo perquè el tros que queda val per tot sencer i t’estimo per exclusió dels altres trossos perduts.

(Pàg. 85)
Armo el percussor; vull estar preparat per si em ven a la poli. Als primers embats de la son em sobrevé una imatge fosca: que salvar-se no és sinó emmerdar-se encara més en la trampa, més que no sortir-ne. Només morir és sortir-ne.

(Pàg. 87)
Diu que no coneix ningú que parli del passat amb el temps present.
¿I a mi què m’expliques dels jocs de mans dels verbs? No sóc pas l’amo del temps, sóc el seu ase.
És bo per als escriptors el passat i el seu vetaquiqueunavegada.
I el futur és útil als endevins que s’omplen les butxaques amb els pronòstics.
Jo conec les vides que duren un dia i arribar al vespre ja és morir de vell.
Al futur no li calen verbs, el que vol són noms.

(Pàg. 89)
No és el dia que ve, és la nit que s’enretira.

(Pàg. 101)
Si jo sóc un altre és perquè els llibres més que els anys i els viatges transporten els homes.

divendres, 15 de setembre de 2017

El castillo de los destinos cruzados - Italo Calvino




"(...) las setenta y ocho cartas de la baraja de tarot en cuyas combinaciones aparecen secuencias de historias que en seguida se deshacen."


Calvino, Italo. El castillo de los destinos cruzados. 
Madrid: Siruela, 1999. 


Il castello dei destini incrociati, traducció d’Aurora Bernárdez
Biblioteca Calvino, 10




 Que en diu la contraportada...
El castillo de los destinos cruzados, que Italo Calvino consideraba uno de sus mejores libros, se publicó originalmente en 1973, tras un elaborado proceso de escritura a través de métodos combinatorios que le llevó cinco años. Las dos narraciones que lo componen fueron concebidas a partir de un mismo juego formal: las posibles interpretaciones de dos diferentes mazos de tarot, cuyas cartas se reproducen a lo largo del libro.
Para El castillo de los destinos cruzados el punto de partida es el tarot Visconti —con sus delicados miniados que reflejan el refinamiento renacentista—, que genera una serie de historias cortesanas que aluden al Orlando furioso de Ariosto y protagonizadas por personajes de «bella apariencia y vestidos con atildada elegancia». Y para La taberna de los destinos cruzados el tarot de Marsella, de trazos más toscos y que requiere personajes más burdos y un lenguaje más popular.

 Com comença...
En medio de un espeso bosque, un castillo ofrecía refugio a todos aquellos a los que la noche sorprendía en camino: damas y caballeros, séquitos reales y simples viandantes.
El castillo. El castillo de los destinos cruzados.

 Moments...
(Pàg. 34)
Y entonces el Diablo podía desaparecer con una risita burlona que parecía un aullido: viejo habitante de los campanarios, habituado a contemplar, encaramado en una canalera, la extensión de los tejados, sabía que las ciudades tienen almas más consistentes y durables que las de todos sus habitantes juntos.
Historia del alquimista que vendió su alma. El castillo de los destinos cruzados.

(Pàg. 45)
La figura del Rey de Espadas que intentaba reflejar en un único retrato su pasado belicoso y el melancólico presente, fue arrimada al margen izquierdo del cuadrado, a la altura del Diez de Espadas. Y de pronto nuestros ojos quedaron como deslumbrados por la polvareda de las batallas, oímos el sonido de las trompetas, ya las lanzas volaban en pedazos, ya los hocicos de los caballos al chocarse confundían sus espumas iridiscentes, ya las espadas, ora de filo ora de plano chocaban, ora sobre el filo ora sobre el plano, con las otras espadas, y allí donde un círculo de enemigos vivos saltaba sobre las monturas para encontrar, al caer, no los caballos sino la tumba, allí en el centro de ese círculo estaba el paladín Orlando blandiendo su Durlindana.
Historia de Orlando loco de amor. El castillo de los destinos cruzados.

(Pàg. 50)
En la última carta se ve al paladín atado cabeza abajo como El Ahorcado. Y finalmente su rostro se vuelve sereno y luminoso, el ojo límpido como lo había sido ni siquiera en el ejercicio de sus razones pasadas. ¿Qué dice? Dice:
Dejadme así. He dado toda la vuelta y he comprendido. El mundo se lee al revés. Asunto zanjado.
Historia de Orlando loco de amor. El castillo de los destinos cruzados.

(Pàg. 53)
(...) Al cielo has de subir, Astolfo –(el arcano angélico del Juicio indicaba una ascensión sobrehumana)-, a los campos pálidos de la Luna, donde se conservan en un interminable depósito, en ampollas alineadas –(como en la carta de Copas)-, las historias que los hombres no viven, los pensamientos que llaman una vez al umbral de la conciencia y se desvanecen  para siempre, las partículas de lo posible descartadas en el juego de las combinaciones, las soluciones a las que se podía llegar y no se llega...
Historia de Astolfo en la Luna. El castillo de los destinos cruzados.

(Pàg. 57)
(...) porque las historias contadas de izquierda a derecha o de abajo hacia arriba pueden también leerse de derecha a izquierda o de arriba hacia abajo y viceversa, considerando que las mismas cartas al presentarse en un orden diferente suelen cambiar de significado, y el mismo tarot sirve al mismo tiempo a narradores que parten de los cuatro puntos cardinales.
Todas las demás historias. El castillo de los destinos cruzados.

(Pàg. 62)
También mi historia está seguramente contenida en ese entrelazamiento de cartas, pasado, presente, futuro, pero ya no sé distinguirla de las otras. El bosque, el castillo, el tarot me han conducido a esta meta: perder mi historia, confundirla en el polvillo de  las historias, librarme de ella.
Todas las demás historias. El castillo de los destinos cruzados.

(Pàg. 72)
(...) en cada elección hay siempre un reverso, es decir, una renuncia, y así no hay diferencia entre el acto de escoger y el acto de renunciar.
Historias del indeciso. La taberna de los destinos cruzados.

(Pàg. 76) 
(...) la vida es derroche de materias errabundas que se dispersan, el gran caldero del mar no hace sino repetir lo que sucede en las constelaciones que desde hace milenios siguen machacando los átomos en los morteros de sus explosiones, visibles aun aquí en el cielo color leche.
Historias del indeciso. La taberna de los destinos cruzados.

(Pàg. 85)
Las máquinas, sabedoras desde hacía tiempo de que podían prescindir de los hombres, han terminado por expulsarlos; y después de un largo exilio, los animales salvajes han vuelto a ocupar los territorios arrebatados al bosque: zorros y martas alargan las suaves colas sobre los tableros de mando constelados de manómetros y palancas y cuadrantes y diagramas; tejones y lirones se calientan al calor de acumuladores y magnetos. El hombre fue necesario; ahora es inútil. Ahora, para que el mundo reciba informaciones del mundo y las disfruten, bastan las computadoras y las mariposas.
Historia del bosque vengador. La taberna de los destinos cruzados.

(Pàg. 95)
En la luz incierta las cartas describen un paisaje nocturno, las Copas se perfilan como urnas, sarcófagos, sepulcros entre las ortigas, las Espadas  resuenan metálicas como azadas y picos contra las tapas de plomo, los Bastos negrean como cruces torcidas, los Oros centellean como fuegos fatuos. En cuanto una nube deja al descubierto La Luna, se alza el aullido de los chacales que escarban furiosos en los bordes de las tumbas y disputan a los escorpiones y las tarántulas sus pútridos banquetes.
En ese escenario nocturno podemos imaginar que un rey avanza perplejo acompañado por su bufón o enano de la corte (tenemos las cartas del Rey de Espadas y del Loco, que vienen de perlas) y suponer un diálogo entre ellos, que el sepulturero atrapa al vuelo. ¿Qué está buscando el rey, allí, a esa hora?
Historia del reino de los vampiros. La taberna de los destinos cruzados.

(Pàg. 98)
(...) Pero ¿adónde me has traído, loco? ¡Esto es un cementerio!
Y el bufón, señalando la fauna invertebrada que pace en las tumbas:
¡Aquí reina un soberano más poderoso que tú: Su Majestad el Gusano!
Jamás he visto en mi territorio un lugar donde el orden deje tanto que desear. ¿Quién es el papanatas encargado de este ministerio?
Yo, para servir a Vuestra Majestad –y éste es el momento en que el sepulturero entra en escena y suelta su parlamento-. Para alejar el pensamiento de la muerte, los ciudadanos esconden por ahí como pueden, los cadáveres. Pero al cabo de muchas vueltas, recapacitan y vuelven para verificar si los han enterrado bastante bien, si los muertos por estar muertos son de veras algo distinto de los vivos, porque si no, los vivos ya no estarían tan seguros de estar vivos, ¿me comprendes?, y así, entre sepulturas y exhumaciones, quita, meta y remueve, ¡yo siempre estoy atareadísimo!
Y el sepulturero se escupe las manos y vuelve a darle a la pala.
Historia del reino de los vampiros. La taberna de los destinos cruzados.

(Pàg. 106)
Es de todos sabido, o por lo menos debería serlo, que si el alquimista busca el secreto del oro por afán de riqueza, sus experimentos fracasan; por el contrario, debe librarse de los egoísmos y las limitaciones individuales, llegar a ser uno con las fuerzas que se mueven en el fondo de las cosas, y a la primera transformación verdadera, que es la de si mismo, seguirán dócilmente las otras.
Dos historias en las que se busca para perderse. La taberna de los destinos cruzados.

(Pàg. 111) 
Hijo de unión culpable, matricida sin saberlo, pronto comprometido en un amor igualmente prohibido, Parsifal corre ligero por el mundo, en perfecta inocencia. Ignorante de todo lo que se debe aprender para estar en el mundo, se comporta según las reglas de la caballería porque así debe hacerlo. Y en el resplandor de una clara ignorancia atraviesa comarcas grávidas de una oscura sapiencia.
Dos historias en las que se busca para perderse. La taberna de los destinos cruzados.

(Pàg. 112) 
(...) El mundo no existe –concluye Fausto cuando el péndulo llega al otro extremo-, no hay un todo que se dé de una vez; hay un número finito de elementos cuyas combinaciones se multiplican por miles de millares, y de éstas sólo unas pocas encuentran una forma y un sentido y se imponen en medio de un polvillo sin sentido y sin forma, como las setenta y ocho cartas de la baraja de tarot en cuyas combinaciones aparecen secuencias de historias que en seguida se deshacen.
Dos historias en las que se busca para perderse. La taberna de los destinos cruzados.

(Pàg. 116)
La Sota de Copas me retrata mientras me inclino a escrutar la envoltura de mí mismo; y no tengo un aire satisfecho: es inútil que sacuda y exprima, el alma es un tintero seco.
Ahora cuento lo mío. La taberna de los destinos cruzados.

(Pàg. 120)
Tal vez ha llegado el momento de admitir que la carta número uno es la única que representa honestamente lo que he conseguido ser: un prestidigitador o ilusionista que dispone sobre su tablado de feria cierto número de figuras, y que desplazándolas, conectándolas e intercambiándolas obtiene cierta cantidad de efectos.
Ahora cuento lo mío. La taberna de los destinos cruzados.

(Pàg. 129)
Ahora que hemos visto esos trozos de cartón grasiento transformados en museo de obras maestras, teatro de tragedia, biblioteca de poemas y novelas, el mudo rumiar de palabras pedestres, obligado a elevarse poco a poco para estar a la altura de las figuras de los arcanos, podrá ahora tratar de volar más alto, de aletear con palabras más empenachadas, de esas que se escuchan desde el paraíso del teatro y que transforman en palacios y campos de batalla los apolillados telones de un escenario destartalado.
Tres historias de locura y destrucción. La taberna de los destinos cruzados.

 Altres n'han dit...
Mis [Re]lecturas, José Lupiáñez, La antigua Biblos, Manual de uso cultural, Huracanes en papel.

 Enllaços:
Italo Calvino, sobre la idea i la creació, claus interpretatives, relat escrit/relat iconogràficel paper de Paolo Fabbri, artefacte combinatoritarot? quin tarot?.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Los Periódicos - Henry James





"(...) - ¿Y qué teme usted –interrogó Bight- que pueda suceder? 
- Pues, para estar sobre seguro –sonrió-, quiero suceder yo primero, ¿comprenden?"



James, Henry. Los Periódicos. 
Barcelona: Alba Editorial, 1998. 



The Papers, traducció de Guillermo Lorenzo.
Col.lecció Clásica, 18



 Que en diu la contraportada...
Una pareja de periodistas –jóvenes, inquietos, pobres, enamorados –anda a la caza de la noticia en el bullicioso Londres de principios de siglo. El centro de la atención pública del momento lo ocupa un personaje «universal y ubicuo» que responde al complejo nombre de Sir A.B.C Beadel-Muffet, K.C.B., M.P., y que no es sino lo que Borges habría llamado una de esas «espléndidas nulidades que cruzan los visibles escenarios del mundo». Cuando un día este admirable caballero desaparece, no sólo deja una codiciada vacante en el olimpo de la fama sino que arroja a nuestra pareja de reporteros al laberinto de una investigación cuyo efecto principal será, no obstante, preguntarse de qué manera han podido ellos mismos desencadenar –o hubieran podido evitar– lo ocurrido y sus consecuencias, aparentemente fatales.
Los periódicos (1903), excelente nouvelle de la madurez de Henry James, pone sobre el tapete cuestiones tan actuales como la notoriedad de lo banal o como la ética del periodista y resuelve con tremenda ironía un caso «romántico» de conciencia privada y opinión pública.

 Com comença...
Durante un lapso de tiempo relativamente largo –la densa duración de un invierno londinense, animado (si es que puede usarse esta palabra) por fogonazos y fulgores eléctricos, por tétricas “incandescencias” eléctricas- se encontraron una y otra vez en una cervecería no muy exquisita, una fonda situada en los aledaños del Strand.

 Moments...
(Pàg. 25)
El artista, un ser necesariamente sensible, vivía del ánimo que le insuflaban los demás, de saber que la gente le quería un poco y de que se lo recordaran, de saber que le querían al menos lo suficiente para halagarle un poco.

(Pàg. 32)
(...) Eres más que cínico.
¿Y a qué llamas tú “ser más que cínico”?
A ser sardónico. Malvado –prosiguió ella-, diabólico.
Exactamente... pero eso es ser cínico. Ser un poco cínico está bien.

(Pàg. 42)
(...) hasta la mañana siguiente, que era sábado, no pudieron dedicarse al intercambio de impresiones que a la sazón constituía para ellos la enjundia, un tanto acre, de su conciencia.

(Pàg. 45) 
(...) sentía que cuando está en juego la propia subsistencia, la gente no tiene derecho a negarme lo que pido. Era su obligación (para eso eran gente preeminente) dejarse entrevistar para permitirme seguir en la brecha. Lo que yo hacía por ellos, ellos lo hacían por mí.

(Pàg. 46)
(...) lo que deseas  llegará... no puede dejar de suceder. Pero luego, con el tiempo, también tú te librarás de ello.  Aunque para entonces ya lo habrás experimentado, como yo, y la parte buena de la historia.
Pero si esto no produce más que asco, ¿ a qué llamas lo bueno de la historia?
A dos cosas. En primer lugar, a que es tu medio de vida, y, en segundo término, a que es divertido (...).

(Pàg. 50)
(...) A tu manera, como el resto de la gente, de todos los que están aquí, lo único que ocupa tu cerebro es la mofa.
¿Y que es la mofa sino éxito? ¿Qué es el éxito sino mofa?
Escribe eso en alguna parte. Si fuera cierto, me alegro de ser una fracasada.

(Pàg. 67)
La prensa, hija mía –respondió Bight-, es el perro guardián de la civilización, pero sucede que el susodicho can, y este hecho es inevitable, está permanentemente rabioso. Es muy fácil hablar de ponerle un bozal; lo único que se puede hacer es hostigarle (...)

(Pàg. 111) 
(…) Si eres de su agrado, realmente es ahora cuando te necesita. Vete a verla como amiga.
¿Qué publique su vida? ¿Cómo una amiga?
Bueno, como una amiga de la prensa. De la prensa y para la prensa, y que dispone de sólo media hora antes de volver al periódico. Trátala con un poco de altanería, puedes hacerlo con toda tranquilidad. –Bight iba desarrollando la idea-.Ése es el sistema, el bueno de verdad. –Y, al poco rato, habló como si casi hubiera perdido la paciencia-: A estas alturas deberías haberlo comprendido.

(Pàg. 116) 
En un mundo como el circundante podía afirmarse que la pasión irónica constituía la mitad de la dignidad –la mitad de la decencia- de la vida; pero, con todo, cuando resultaba tan espeluznantemente mortal (y no para uno mismo, lo que carecía de importancia, sino para los demás, aun si eran necios o gente adocenada), uno debía saber ver una advertencia clara para mantenerse al margen y meditar.
Esto era lo que Maud Blandy intentaba hacer mientras los periódicos bramaban y trepidaban más que nunca con la nueva carnaza (...).

(Pàg. 125)
(...) te has metido en un lío. Te has dedicado a un juego sumamente insólito. El código admite cualquier cosa menos eso.
Exacto. Así que debo asumir las consecuencias. He quedado desacreditada, pero tendré que asumirlo. Y lo haré marchándome. Es decir, dejándolo todo. Los mandaré a paseo.
¿A los periódicos? –pregunto Bight con toda simplicidad.
Pero Maud vio que el asombro era exagerado. Sus miradas se encontraron con franqueza.
¡Al diablo los periódicos! –dijo Maud Blandy.
Esto provocó en la tristeza y el hastío de Bight la sonrisa más dulce que hasta entonces había mostrado.
Entonces, si seguimos así, entre nosotros dos solos, acabamos con ellos –declaró; luego continuó su divagación-: ¿Y entonces te da igual que por fin haya conseguido darte el impulso inicial? Primero te quejabas de no poder entrar. Luego, de pronto, con una gloriosa pirueta, consigues hacerlo. Pero, entonces, miras a tu alrededor y dices con asco: “Ah, ¿aquí? ¿Es esto?”. ¿Dónde demonio querías estar?
Ah, eso es otro asunto –dijo ella-. Por lo menos sé fregar suelos (...).

(Pàg. 128)
(...) Pero hasta que el caso no se transfiera, como acabará haciéndose a nuestro país, no verán nada. Y entonces va a ser muy divertido.
¿Divertido? –preguntó Maud Blandy.
Vamos, muy bonito.
¿Bonito para ti?
¿Por qué no? Cuando más se desorbite la cosa, más bonito.

(Pàg. 134)
(...) Me he aventurado a venir –anunció Marshal- para recordarles que el tiempo no pasa en balde.
Bight le había examinado con mirada un tanto equívoca.
¿Teme usted que se vaya a adelantar alguien?
Bueno, el sitio es tan tentador y está tan vacio...
Maud volvió a convertirse en la voz de Marshal.
El señor Marshal considera que se ha vaciado quizá demasiado deprisa.
Marshal agradeció, con su expresión amplia y brillante, la ayuda que le brindaba ella con su ligereza y desenvoltura.
Quisiera entrar antes de que suceda algo.
¿Y qué teme usted –interrogó Bight- que pueda suceder?
Pues, para estar sobre seguro –sonrió-, quiero suceder yo primero, ¿comprenden?

 Altres n'han dit...
Els llibres del Senyor Dolent, Vai de librosLangre, La mar, la mar....

 Enllaços:
Henry James, context, joc de titelles, Strand.

 Llegeix-lo:
Anglès (html)

dimecres, 6 de setembre de 2017

Carta al pare - Franz Kafka




"(...) en tu s’acabava tota la puresa del món i en mi començava, en virtut del teu consell, tota la immundícia."



Kafka, Franz. Carta al pare. 
Barcelona: L’Avenç, 2009. 

Col·lecció Literatures



 Que en diu la contraportada...
Kafka va escriure Carta al pare quan tenia 36 anys, amb motiu del trencament del seu prometatge (el tercer!) amb Julie, filla d’un servent de sinagoga. Tot i que el pare ja s’havia mostrat contrari a aquest matrimoni, Kafka sent la necessitat de justificar-se. El text constitueix, de fet, un esbós d’autobiografia i un nou intent de salvar-se en la literatura.
Kafka acusa el seu pare dels seus mals i reconstrueix la història de la seva convivència sense callar anècdotes cruels ni estalviar-se explicacions humiliants amb un estil minuciós, cortès, exhaustiu. Cada plany, cada confessió o cada retret semblen excessius i tot plegat sembla desorbitat, sense que s’arribi a un judici definitiu, cosa que fa pensar que malgrat la confrontació personal, Kafka se les heu amb un enemic impersonal, tot allò que no és ell, el món, el defora o el curs de la vida.

 Com comença...
Molt estimat pare:
No fa gaire vares preguntar-me per què dic que em fas por. Com de costum no vaig saber què contestar-te; d’una banda precisament perquè em fas por i de l’altra perquè en l’explicació d’aquesta por hi entren tants factors que no podria, de paraula, raonar-la amb una coherència passable.

 Moments...
(Pàg. 35)
Jo hauria estat feliç de tenir-te com a amic, o com a amo, oncle, avi , fins i tot (un xic a contracor, això sí) com a sogre. És justament només com a pare, que no; com a pare eres massa fort per a mi (...)

(Pàg. 38)
(...) aquest sentiment de nul·litat que sovint em domina (un sentiment, tanmateix noble i fecund en un altre aspecte), prové de la teva reiterada influència en mi. M’hauria calgut una mica d’encoratjament, d’amistat. Calia deixar obert el meu camí; en lloc d’això me’l barraves amb la bona intenció, és clar, de fer-me’n seguir un altre. Però jo no era fet per a un altre.

(Pàg. 40) 
En tu vaig veure per primera vegada allò que d’enigmàtic tenen els tirans: la raó, la fonamenten en llur persona, no en llurs raons.

(Pàg. 41)
Mai no he entès la teva manca absoluta de sensibilitat pel que fa al dolor i a la vergonya que podies infligir-me amb aquell parlar; era com si no tinguessis consciència del teu poder.

(Pàg. 45)
(...) tal com sóc, sóc (exceptuant, naturalment, les bases i les influències més generals de la vida) el resultat de la teva educació i de la meva docilitat.

(Pàg. 52)
Podia gaudir d’allò que em donaves, sí, però amb vergonya, amb desgana, remordiment i sentiment de culpa. En conseqüència el meu agraïment no podia ésser veritable, era si de cas agraïment de captaire.

(Pàg. 66) 
El cas és que a través meu vas detestar el judaisme, se’t féu il·legible la literatura jueva, “et feia fàstic”.  Això podia significar que insisties en el fet que l’únic judaisme vàlid era aquell que m’havies ensenyat de petit, que la resta no valia res.

(Pàg. 67)
Escrivint em trobava, tanmateix, relativament segur, respirava; l’aversió que vas sentir tot seguit per la meva afecció a escriure em fou excepcionalment benvinguda. La meva vanitat i el meu orgull sofrien, és cert, sota aquella frase, famosa en la família, amb què solies acollir els meus llibres: “deixa’l damunt la tauleta de nit” (en general jugaves a cartes quan et portava un llibre), però en el fons m’hi rabejava, no sols per venjança i malícia, o per la satisfacció de confirmar novament el meu judici sobre les nostres relacions, sinó perquè molt primitivament aquella fórmula em sonava més o menys així: “ja ets lliure, ara!”. Era un error, naturalment, jo no era lliure o a tot estirar encara no era lliure. Tot el que escrivia, en efecte, tractada de tu, era únicament un plany de tot allò que no podia venir a plànyer en el teu pit.
Era un inacabable comiat de tu, intencionadament allargassat, constret i forçat per tu, però dirigit i determinat per mi

(Pàg. 70)
És probable que de constitució no sigui gandul, però no tenia res a fer. Onsevulla que visqués, em trobava abandonat, condemnat a cadena perpètua, vençut, i fugir-ne, cap onsevulla que fos, m’atreia en extrem, però tampoc no era un objectiu, perquè es tractava d’un impossible que les meves forces, llevat de petites excepcions, no podien pas aconseguir.

(Pàg. 73)
Casar-se, fundar una família, acceptar tots els fills que vinguin, mantenir-los i orientar-los mínimament en aquest món tan insegur, és al meu entendre allò que de més alt pot aconseguir un home.

(Pàg. 74)
(...) allò que em cou a mi et deixa indiferent a tu, i a l’inrevés, allò que per a tu no té conseqüències por ésser mortal per a mi.

(Pàg. 76)
(...) en tu s’acabava tota la puresa del món i en mi començava, en virtut del teu consell, tota la immundícia. Era realment incomprensible que em condemnessis així, i només antigues culpes i el teu profund desdeny m’ajudaven a fer-m’ho comprensible. El resultat fou enfonsar-me novament, presoner de mi mateix.

(Pàg. 78)
Per què, doncs, no m’he casat? Hi havia obstacles concrets, com en tota cosa; la vida al capdavall consisteix a escometre obstacles d’aquests.

(Pàg. 80)
(...) haig de confessar que un fill com jo, esquiu, eixut de paraules i d’atenció, decaigut de cos i d’esperit, em seria insuportable; si no hi hagués cap altre remei, fugiria segurament d’ell, me n’aniria, com tu volies fer de bon principi, quan jo volia casar-me.

 Altres n'han dit...
Lucky BukeLa mojarra desnuda, Un libro al díaCarmen y amig@s, Suelta mis libros, El infinito eterno, Tormentalidad, The Readometer Project.

 Enllaços:
Franz Kafka, context socio-històric, context psicològic, Edip com a desencadenant, introspecció psicològica detallada, dissecció, el pare.

 Llegeix-la
Alemany (html)

diumenge, 3 de setembre de 2017

Libre de Meravelles: volum IV - Ramon Llull



"Molt se meraveyllà lo burguès com havia vergonya de pixar denant los hòmens, e no havia aüda vergonya de Déu (...)"



Llull, Ramon. Libre de Meravelles: volum IV 
Barcelona: Barcino, 1982. 


Col·lecció Els nostres clàssics, 46-47




 Com comença...
Continència és assadoyllament atemprat, e és contrari a enveja, que és vici mortal honumà desig desiga injuriosament contra compliment de continència. A Amable fill –dix lo ermità-, enveja pot ésser major en hom rich que en hom pobre, e açò mateix se segueix de continència; car major vici és a hom ric si ha enveya e si no·s té per pegat de çp que Déus li ha donat, que no és a hom pobre dels béns temporals.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[LXXIIII] DE CONTINÈNCIA E DE ENVEJA

 Moments...
(Pàg. 23)
Sényer -dix Fèlix-, ¿per què Déus fa benevuyrança a ·I· hom, que lo fa ésser senyor de altre hom, com sia cosa que tots los homens sien de ·Iª· natura, ço és, d’una espècia?-. –Fill- dix lo ermità-, a ·I· pastor foren comenades moltes oveylles. Aquell pastor e ·I· ca que havia, eren en gran trebayll, tots dies per guardar e deffendre les oveylles dels lops.-
Ent Fêlix que la semblança de princep és servitud, estant dejús a ésser per poble guardar e regir, per ço que a Déu sia agredable (...).
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[LXXVI] DE BENAUYRANÇA E MALAUYRANÇA 

(Pàg. 33)
(...) A la foylla fembra anà, e ab ella peccà enaxí com havia acustumat. A la plassa tornà lo burguès con hac peccat, e altra vegada li vench volentat de pixar, e lo burguès considerà en si mateix com a sacretament havia pixat e havia feta vilania contra Déu, car avia peccat ab la fembra, e hac consciència e contricció de cor. Estant lo burguès enaxí, ell considerà per quant pixeria denant tants a la plaça, e no·s poc pençar que per neguna cosa ho faés: tal vergonya li’n pendria. Molt se meraveyllà lo burguès com havia vergonya de pixar denant los hòmens, e no havia aüda vergonya de Déu e de remembrar, entendre e amar peccat; car pus gran vilania és desobayr Déu e ensutzar sa ànima de vil menbrament, entendre e voler, que no és pixar denant hom.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[LXXVIII]  DE ENSENYAMENT E DE VILANIA

(Pàg. 44) 
(...) Fill, per gran mèrit és guanyada gran glòria, e per gran colpa se segueix gran pena; e per açò granea de virtuts muntiplica granea de mèrit; e granea de vicis muntiplica granea de colpa.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[LXXX] DE MÈRIT E DE COLPA

(Pàg. 53)
Era ·I· hom molt luxuriós, lo qual se meraveyllava molt fortment per què ell era desobedient a castedat, e a luxúria portave obadiència. ·I· dia se sdevench que ell legia en ·I· libre on eren scrits los ·X· menamens, entre los  quals Déus menà que hom no sia luxuriós. Adonchs ell preposà que nuyll temps no faés fornicació. A pocha de ora que ell fo lexat de legir lo libre, ell se sentí moviment carnal, e anà fer lo peccat de luxúria, havent consciència que li remordia que no faés aquell peccat, pus que Déus ho menave, e pus que ho avia preposat en son coratge. Com aquell hom ach fet lo peccat, ell se’n penedí fortment, e meraveyllà’s per què era stat desobadient a Déue consciència, e a tan vil moviment carnal havia obait. Estant ell en esta meraveylla, ell entès que a Déu era stat desobadient, per ço car no·l amava ne·l temia fortment, e car lo moviment carnal fortment lo movia: lo qual moviment hom no pot vençre sens que a Déu no port gran amor e que fortmen lo tema.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[LXXXI] DE OBEDIÈNCIA E DESOBEDIÈNCIA

(Pàg. 68)
(...) Sènyer –dix Fèlix-, gran meraveylla me dó: los hòmens qui són richs de les riqueses temporals, ¿per què hon mes n’an, més ne desigen haver? ¿Ne per què són pus pobres hon més les àman?-. – Fill ·I· hom amava molt fortment diners. Aquell havia ·M· sols; tant amava aquells ·M· sols, que volia que muntiplicassen, e desijà que fossen ·II· milia; [e] enaxí tro que·n hac ·C·  mília. E car aquell amava tota hora muntiplicació dels diners, per axò volia la muntiplicació, e no lo servici per què son los diners; e per açò car no·s volia servir dels diners, hon pus los muntiplicava, major pobretat ne havia e més de fretura li feyen.-
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[LXXXIII] DE RIQUESA E DE POBRESA

(Pàg. 72)
(...) Era ·I· hom pobre que desijave atrobar una pedra preciosa qui valgués ·M· marchs de aur. Gran desig hac aquell hom pobre que atrobàs  aquella pedra, e ymaginà moltes coses les quals feria si la pedra atrobava. Estant lo pobre en esta consideració, ell sentí son cors pobre e freturós, més que d’abans com no cogitava en la pedre, e meraveylla’s com pobre podia haver per ço que res no era-.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[LXXXIII] DE RIQUESA E DE POBRESA

(Pàg. 75) 
(...) Amable fill, tant és noble cosa libertat en coratge de hom, que negun hom no daria la libertat de son voler per tot lo tresor del món.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[LXXIIII] DE LIBERTAT E SERVITUT

(Pàg. 95)
Fill -dix lo ermità-, la perfecció de hom sta en ·II· maneres: una és en quant hom és criatura, e aquesta perfecció és complida; l’altra és en quan hom pot haver prefecció en membrar, entendre e amar. E car los hòmens se giren e han craença que lur perfecció estia en los objects temporals membrats, enteses e amats, e no amen lur perfecció en lo membrar, entendre e amar, per axó estan los hòmens en inperfecció.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[LXXXVII] DE PERFECCIÓ E DE IMPERFECCIÓ

(Pàg. 131)
(...) car bella cosa és a humà enteniment ésser bo, gran, durable, poderós, savi.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[XCIII] DE BELLESA E DE LEGESA

(Pàg. 135)
Era una dona que era molt bella, e per la gran bellea que havia era erguyllosa. ·I· dia se sdevench quye ell se fo mirada en lo mirayll, e viu-se molt bella, e, cogitant en sa bellea, ella naà a la latrina, hon viu molta de legea qui era exida de son cors; e adonchs ella se meraveyllà com negun temps fo erguyllosa de sa bellesa, pus que de son cors exia tant de lagea.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[XCIII] DE BELLESA E DE LEGESA

(Pàg. 152)
(...) Concordança és enfre hom e home en quant són de ·Iª· spècia; mas molt major concordànça ha con se concorden per obres, entenent ·I· hom ço que  altre entén, e amant un hom ço que altre ama; e per açò car per esta manera hi pot ésser major concordança, per lo contrari pot ésser major contrarietat.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[XCVI] DE CONCORDANÇA E CONTRARIETAT

(Pàg. 157) 
(...) Sènyer, Déus és començament de aquest món, e car los hòmens qu són passats e qui són, los de més ne són en peccat més que en bones obres, per açò me meraveyll com pot ésser que Déus, qui és tan bo, tan complit de tots béns, és començament e fi de ten vil món com és aquest en què som, en lo qual món sta mes de mal que de bé, e més de viltat que de noblea.
Fill –dix lo ermità-, la final entenció per què Déus ha creat lo món, està en ço que ell sia conegut e amat; e ha conèxer e amar Déu cové que hage molts migans, molts perills e trebaylls , per ço que lo amar e lo conèxer ne sien majors; e poden ·ne ésser major hon pus ha de mals e de vils hòmens en lo món.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[XCVII] DE COMENÇAMENT E DE FI

(Pàg. 162)
(...) per los peccats en què hom sta, se sdevé que hom peccador ama més granea de vilesa, qui poch dura, que granea de noblea, qui s’a a perdurable duració; e per açò  los hòmens amen més aquest món que l’altre, lo qual món és poch e vil e qui poch dura, segons comparació del altre.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[XCVIII] DE GRANESA E DE POQUESA

(Pàg. 168)
(...) Fill –dix lo ermità-, per ço car entre les gents ha granea de desconexença e de deffalliment, són jo vengut star en est ermitatge, per tal que no veja la desconcexença e lo malvat capteniment de les gents, que és tan gran, que torba a hom enteniment e memòria, e fa a hom haver mala volentat e desordonada. E per açò jo stich en est desert contemplant Dëu, e considerant en les coses com són creades, ne per què són creades; e de ço a contemplar a considerar, són en gran benenance e alegrament.-
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[XCVIII] DE GRANESA E DE POQUESA

(Pàg. 190)
(...) e mils se cové a monge contemplar e plorar, que comprar e vendre.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[CII] DE CONSCIÈNCIA

(Pàg. 223)
- (...) Sènyer –dix Fèlix-, sdevénse a les vegades que hom fa bé e ha entenció de fer mal, e fa mal e ha entenció e fer bé; e per açò meraveyll-me per què Déus jutja més los hòmens segons la entenció que segons la obra-.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[CVII] DE ENTENCIÓ

(Pàg, 234) 
(...) per açò és meraveylla com hom coneix vici en altre, e en si mateix no·l sap conèxer.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[CIX] DE VANA GLÒRIA

(Pàg. 243)
(...) Fill –dix lo ermità a Fèlix-, tu que has pres offici de meraveyllar, vé per lo món, e veges com prínceps, prelats e molts de altres regen lo món, e meraveylle’t de aquells qui han mal regiment per què són tants, e de aquells qui han bon regiment per què són tan pochs, com si acosa que granea de bon regiment sia semblant ab la granea de Déu, e granea de mal regiment li sia dessemblant.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[CLI] DE REGIMENT

(Pàg. 259)
Sènyer –dix Fèlix-, peccat ¿ en què comença, ne en què sta, ne com muntiplica, ne com feneix?-. L’ermità dix que peccat, en quant començament e stament, muntiplicament ho minvament o feniment, que tot se fa en lo desviament de la final entenció per què les coses són, ço és assaber, con hom les desvia de aquella fi per què són.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[CXIII] DE PECCAT

(Pàg. 278)
Sènyer –dix Fèlix-, com los àngels hagen ten gran glòria en Déu e en si mateixs, fort me meraveyll que ells pusquen haver glòria per neguna cosa que los hòmens fassen, sia que sia bona o que sia mala-. – Fill –dix l’ermità-, del començament se segueix la fi, e de la fi se segueix lo començament-.
[LLIBRE IX. DE PARADÍS]
[CXVI] DE LA GLÒRIA DELS ÀNGELS

(Pàg, 293)
Fill –dix l’ermità-, la essència del diable està en ·III· coses, ço és saber, recolència, intel·ligència e volència; e tota sa essència fo creada per tal que fruís Déu. E lo diable, per rahó de sa malea e de sa injúria, ab tota sa essència se converteix a ésser contrari a Déu; e per açò tota se converteix en pena, car enaxí com se convertira en glòria si servís Déu, enaxí , car deserveix Déu, se converteix en pena.-
[LLIBRE X. D’INFERN]
[CXIX] DE LA PENA DELS DIABLES

(Pàg. 301)
Consirar pots, fill, con gran pena haurà la  ànima en infern, con consirarà que per ·I· poch de temps que lo cors viu en est món, e per ·I· poch de delit que ha en est món, ha perduda la celestial glòria, que és ten gran e qui tots temps durarà e estarà en infern hon ha tan gran pena qui tots temps durarà.
[LLIBRE X. D’INFERN]
[CXX] DE LA PENA QUE LES ÀNIMES HAN EN INFERN 

 Enllaços:
volum Ivolum II, volum III

dijous, 31 d’agost de 2017

Una tomba per a Boris Davidovic - Danilo Kis




" (...) la lectura de molts llibres porta cap a a la saviesa, però la lectura d’un sol llibre, cap a la ignorància armada amb el fanatisme i l’odi." 




Kis, Danilo. Una tomba per a Boris Davidovic.
Barcelona: Angle Editorial, 2003.


Grobnica za Borisa Davidovica, traducció de Simona Skrabec
Col·lecció Narratives, 14



 Que en diu la contraportada...
Una tomba per a Boris Davidovic mostra fins a quin punt es pot tergiversar el sentit de la història, com els governants creen i destrueixen els herois populars, com aniquilen vides i idees que els són contràries. Amb una prosa bellíssima Danilo Kis repassa alguns horrors del segle XX: els camps de concentració estalinistes, la guerra civil espanyola, els baixos fons. Assetjats per poderoses maquinàries ideològiques, religioses i polítiques (que desencadenen l'odi i la repressió en les seves múltiples formes), els personatges de Kis malden per afirmar la seva veritat i l'autenticitat de la seva existència. Boris Davidovic no voldrà una tomba amb què puguin manipular el seu record; preferirà llençar-se al foc. Aquest llibre va provocar una polèmica desmesurada al seu país i Kis va haver-se d'exiliar

 Com comença...
El relat que segueix, nascut de la sospita i la incertesa, té l’única desgràcia (que alguns anomenen sort) de ser veritable: va ser escrit de la mà de gent honrada i es basa en testimonis fiables.
Un ganivet amb el mànec de fusta de roser

 Moments...
(Pàg. 25)
Gould Versckoyles va néixer en un raval de Dublín a prop del port, on sentia els xiscles dels vaixells, aquest crit estrident que a un cor jove que creu en la justícia li parla d’altres móns i pobles fora de Dubh-Linn, d’aquesta albufera negra on la pudor i la injustícia ofeguen encara més que en altres llocs.
La truja que es menja les seves cries.

(Pàg. 26)
Veig Versckoyles com es retira a Màlaga, a peu, amb l’abric de cuir que va sostreure a un falangista mort (sota l’abric hi havia un cos esquàlid completament nu i una creu de plata penjada d’una cinta de cuir); veig com ataca, amb la baioneta calada, amb el crit als llavis que l’eleva com si portés les ales d’un àngel exterminador; veig com la intensitat de la veu sobrepassa els anarquistes que van aixecar la seva bandera negra als pendents pelats damunt Guadalajara, preparats per a una mort sublim i absurda; el veig com escolta, sota el cel candent al costat d’un cementiri a prop de Bilbao, els discursos en què, com si es tractés de la creació de l’univers, es distingeix entre la mort i la vida, entre el cel i la terra, entre la llibertat i la tirania; el veig com buida tota la càrrega a l’aire apuntant avions, impotent, com cau immediatament després, cobert de foc, terra i metralla; el veig  com sacseja el cos mort de l’estudiant Armand Jauffrot, que li va morir als braços a prop de Santander; el veig com jeu amb una bena bruta al cap en un hospital improvisat a tocar de Gijón, tot escoltant els deliris dels ferits entre els quals n’hi ha un que crida Déu en irlandès; el veig com parla amb una infermera jove que el posa a dormir com si fos un nadó, mentre li canta una cançó en una llengua desconeguda i veu, tot i estar mig adormit, drogat amb opi, com ella es fica al llit d’un polonès amb la mà amputada i un instant després ja sent, com en un malson, els gemecs malaltissos de l’amor; el veig com en algun lloc de Catalunya seu en l’improvisat quarter general del batalló al costat del telègraf Morse i repeteix senyals desesperats demanat socors mentre des d’un cementiri pròxim la ràdio emet les cançons alegres i suïcides dels anarquistes; el veig com pateix conjuntivitis i diarrea; i el veig com s’afaita despullat de la cintura en amunt al costat d’un pou amb les aigües emmetzinades.
La truja que es menja les seves cries.

(Pàg. 37) 
(...) el lector desconfiat i tafaner, però, li recomano que consulti la bibliografia on podrà trobar les proves necessàries. (Potser hauria estat millor si hagués triat una altra forma de comunicat, un assaig o un estudi on tots aquests documents els hauria pogut utilitzar
 de la manera habitual. Però hi ha dues coses que em retenen: no és gens convenient utilitzar testimonis vius, orals, de persones fiables com a documents; i per altra banda, no he pogut renunciar al plaer de narrar, un plaer que dóna a l’escriptor la impressió falsa que està creant el món i que, tal com es diu, el transforma.)
Els lleons mecànics.

(Pàg. 43)
La crueltat dels ortodoxs no és, de fet, menys cruel que la crueltat d’una comunitat pagana, però el fanatisme dels fidels a la tirania d’un sol Déu és encara molt més virulent i eficaç.
Els lleons mecànics.

(Pàg. 62)
Karl Georgijevic Taube va néixer el 1899 a Esztergom, Hongria. Per molt que les dades sobre els seus primers anys siguin escasses, la grisor provinciana de les petites ciutats centreeuropees del principi de segle es perfila nítidament enmig de la penombra dels temps passats: cases baixes de color gris amb patis que el sol durant el seu lent camí divideix amb una clara línia de demarcació en quadrats d’una llum enlluernadora i en una mena d’ombres humides, cobertes de floridura, semblants a tenebres; les fileres d’acàcies que a la primavera fan una olor trista, com l’espès xarop contra la tos i els caramels per aclarir la gola, l’olor de les malalties infantils; l’esclat fred del barroc a la farmàcia on brillen els recipients blancs de porcellana amb aires gòtics; el gimnàzium llòbrec amb el pati enrajolat (bancs verds de pintura pelada, gronxadors malmesos que semblen forques i els lavabos de fusta pintada amb calç); la seu de l’ajuntament tenyida del groc de Maria Teresa, el color de les fulles caduques i de les flors de tardor que surten en les cançons que als capvespres toca l’orquestra zíngara al parc del Grand Hotel.
El cercle màgic de les cartes.

(Pàg. 65)
(...) sentia fàstic de la seva pròpia feblesa i de la sang dèbil de la seva raça llatina, “que ploriquejava tot just sentir esmentar la sang”.
El cercle màgic de les cartes.

(Pàg. 68) 
Si els camins del destí no fossin atzarosos i d’una arquitectura tan embullada, que fa que els llocs només es deixin intuir i no pas veure, podríem dir que, no obstant el terrible final, Karl Taube havia nascut sota una bona estrella.
El cercle màgic de les cartes.

(Pàg. 69)
(...) la malaltia i la seva ombra, la mort, són, especialment en els ulls dels tirans, només una encarnació del sobrenatural i els bruixots una mena de mags: la conseqüència lògica d’una determinada concepció del món.
El cercle màgic de les cartes.

(Pàg. 94) XXX
“... Tot just asseure’m en un pupitre de la universitat, ja vaig anar a la presó. Vaig ser detingut exactament tretze vegades. Dels dotze anys que van seguir a la meva primera detenció, més de la meitat els vaig passar fent treballs forçats. A més a més he passat tres vegades pel difícil camí de l’exili, un camí que em va robar tres anys de la vida. Durant els breus moments de “llibertat”, observava com en una pantalla com passaven davant dels meus ulls els tristos pobles russos, les ciutats, la gent, els esdeveniments, però jo sempre corria, dalt d’un cavall, en un vaixell, en un carro. No hi ha cap llit on hagi dormit més d’un mes. Vaig  conèixer l’horror de la realitat russa els vespres llargs i desagradables d’hivern, quan els llums febles de Vasiljevski Ostrov tot just parpellegen, i aquest poblet rus apareix a la llim de la lluna en una bellesa falsa, enganyadora. La meva única passió va ser aquest penós, entusiàstic i misteriós ofici de revolucionari... Perdoni’m, Zina, i porti’m en el seu cor; això li resultarà tan dolorós com si portés una pedra al fetge”.
Una tomba per a Boris Davidovic

(Pàg. 118)
Aquest home valent va morir el 21 de novembre de 1937 a les quatre de la tarda. Darrera seu van quedar alguns cigarrets i un raspall de dents.
Una tomba per a Boris Davidovic

(Pàg. 123)
Estava ocupat amb la lectura i l’escriptura quan entraren en la meva habitació una gran part d’aquesta gent, armada amb la ignorància tan esmussada com un bastó i amb l’odi esmolat com un ganivet. No foren pas els meus teixits de seda allò que els havia omplert els ulls de sang, tampoc els meus llibres ordenats als prestatges; la seda l’amagaren sota les capes, els llibres els tiraren a terra i començaren a trepitjar-los i estripar-los davant dels meus ulls. Però aquests llibres relligats en cuir i numerats foren escrits per homes savis i a dins trobarien, si els haguessin volgut llegir, milers de raons per matar-me allà mateix i a dins hi havia també, si els haguessin volgut llegir, el remei i el bàlsam per al seu odi. I jo els vaig dir que no els estripessin perquè molts llibres no són perillosos, de perillós només n’hi ha un; i els vaig dir que no els estripessin perquè la lectura de molts llibres porta cap a a la saviesa, però la lectura d’un sol llibre, cap a la ignorància armada amb el fanatisme i l’odi. 
Gossos i llibres.

(Pàg. 124)
(...) malgrat tot,  el patiment temporal de l’existència és més valuós que el buit final del no-res.
Gossos i llibres.

(Pàg. 129)
(...) des de darrera de les tanques aparegué una munió de gent armada amb bastons i ganivets, m’agafaren i em preguntaren si era jueu o cristià. Jo els vaig preguntar què eren ells mateixos i ells em van dir: “Nosaltres som els pastors honrats al servei de la fe de Crist”, i em digueren també: “En nom del paradís celestial i el paradís terrenal exterminarem tots els que no van per Seu camí, els jueus i els no jueus”. Jo els vaig dir aleshores que no era jueu i els vaig dir: “És que fins al paradís celestial i el paradís terrenal s’hi arriba a través de la sang i el foc?”, i ells em digueren: “N’hi ha prou amb una sola ànima descreguda per expulsar-nos a tots del paradís i de l’esperança, com n’hi ha prou amb una sola ovella ronyosa per infectar tot el corral”; i també em digueren: “No és millor degollar una ovella ronyosa que deixar que s’infecti tot el corral?”, i cridaren: “Deteniu-lo perquè les seves paraules fan olor de dubtes i de descregut”, i em lligaren les mans i se m’emportaren. Jo encara els vaig preguntar: “Que tenen poder sobre la gent per disposar de la seva  llibertat?”, i ells em digueren: “Nosaltres som els soldats de Crist i tenim el permís de les autoritats per separar els infectats dels sans, aquells que dubten d’aquells que creuen”.
Gossos i llibres.

(Pàg. 131)
“(...) Considera que el seu bateig no és vàlid?”
“Sí”
“Per què s’exposa voluntàriament als perills del pensament herètic?”
“Perquè vull viure en pau amb mi mateix i no amb el món”,
“Expliqui-ho”.
“Com que no sé en què creuen els cristians i per què creuen; com que, en canvi, sé en què creuen els jueus i per què creuen, i com que considero que la seva fe està demostrada amb les Lleis i els Llibres dels profetes que he estudiat com a doctor durant els vint anys passats, dic, doncs, que fins que no se’m demostri amb les meves Lleis i els meus Profetes que es poden aplicar a la fe cristiana, no creuré en el cristianisme, tot i la seguretat que em donaria l’abric d’aquesta fe i m’estimo més morir que abandonar les meves creences”.
Gossos i llibres.

(Pàg. 134)
(...) de sobte es va fer present en la meva consciència com una metàfora desenvolupada de la doctrina clàssica sobre el moviment cíclic del temps: “Qui va veure el present, ho va veure tot: allò que va passar en els temps més remots i allò que passarà en el futur” (Marc Aureli, Pensaments, llibre VI, 37). En una polèmica amb els estoics (i encara més amb Nietzsche), J.L. Borges formula així la seva lliçó: “L’univers es consumeix periòdicament pel foc que l’ha engendrat per renéixer de les cendres i reviure la mateixa història. De nou, les parts llavors disseminades s’uneixen i tornen a donar forma a les pedres, als arbres, a la gent –i fins i tot a les virtuts i als dies, ja que per als grecs no hiha un substantiu sense substància, De nou cada espasa, cada heroi, de nou, cada minuciosa nit d’insomni”.
Gossos i llibres.

(Pàg. 138)
Els poemes que daten entre 1918 i 1919 no ens donen cap possibilitat de desxifrar on es van escriure; tot passa encara en les regions cosmopolites de l’ànima que no té un mapa precís.
Biografia breu d’A.A. Darmolatov (1892-1968)

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

dimarts, 22 d’agost de 2017

Historias de cronopios y de famas - Julio Cortázar





"Lo verdaderamente nuevo da miedo o maravilla."






Cortázar, Julio. Historias de cronopios y de famas. 
Madrid: Santillana, 2007. 




 Que en diu la contraportada...
Historias de cronopios y de famas es uno de los libros legendarios de Julio Cortázar. Postulación de una mirada poética capaz de enfrentar las miserias de la rutina y del sentido común, el escritor argentino toma aquí partido por la imaginación creadora y el humor corrosivo de los surrealistas. Esta colección de cuentos y viñetas entrañables es una introducción privilegiada al mundo inagotable de uno de los más grandes escritores del siglo XX y un antídoto seguro contra la solemnidad y el aburrimiento.

 Com comença...
La tarea de ablandar el ladrillo todos los días, la tarea de abrirse paso en la masa pegajosa que se proclama mundo, cada mañana topar con el paralelelpípedo de nombre repugnante, con la satisfacción perruna de que todo está en su sitio, la misma mujer al lado, los mismos zapatos, el mismo sabor de la misma pasta dentrífica, la misma tristeza de las casas de enfrente, del sucio tablero de ventans de tiempo con su letro “Hotel de Belgique”.
Manual de instrucciones.

 Moments...
(Pàg. 26)
Piensa en esto: cuando te regalan un reloj te regalan un pequeño infierno florido, una cadena de rosas, un calabozo de aire.
Preámbulo a las instrucciones para dar cuerda al reloj (Manual de instrucciones)

(Pàg. 66)
Cuando se pone un espejo al oeste de la isla de Pascua, atrasa. Cuando se pone un espejo al este de la isla de Pascua, adelanta. Con delicadas mediciones puede encontrarse el punto en que ese espejo estará en hora, pero el punto que sirve para ese espejo no es garantía de que sirva para otro, pues los espejos adolecen de distintos materiales y reaccionan según les da la real gana.
Conducta de los espejos en la isla de Pascua (Material plástico)

(Pàg. 69) 
Mi secretaria lloraba, leyendo el decreto por el cual me dejaban cesante. Para consolarme decidí abstraer sus lágrimas, y por un rato me deleité con esas diminutas fuentes cristalinas que nacían en el aire y se aplastaban en los biblioratos, el secante y el boletín oficial. La vida está llena de hermosuras así.
Posibilidades de la abstracción (Material plástico)

(Pàg. 70)
Un señor toma el tranvía después de comprar el diario y ponérselo bajo el brazo. Media hora más tarde desciende con el mismo diario bajo el mismo brazo.
Pero ya no es el mismo diario, ahora es un montón de hojas impresas que el señor abandona en un banco de plaza.
Apenas queda solo en el banco, el montón de hojas impresas se convierte otra vez en diario, hasta que un muchacho lo ve, lo lee y lo deja convertido en un montón de hojas impresas.
Apenas queda solo en el banco, el montón de hojas impresas se convierte otra vez en un diario, hasta que una anciana lo encuentra. Luego se lo lleva a su casa y  en el camino lo usa para empaquetar medio kilo de acelgas, que es para lo que sirven los diarios después de estas excitantes metamorfosis.
El diario a diario (Material plástico)

(Pàg. 81)
Lo verdaderamente nuevo da miedo o maravilla. Estas dos sensaciones igualmente cerca del estómago acompañan siempre la presencia de Prometeo: el resto es la comodidad, lo que siempre sale más o menos bien (...).
Qué tal, López (Material plástico)

(Pàg. 100) 
Yo no sé, mira, es terrible cómo llueve. Llueve todo el tiempo, afuera tupido y gris, aquí contra el balcón con goterones cuajados y duros, que hacen plaf y se aplastan como bofetadas uno detrás de otro qué hastío.
Aplastamiento de las gotas (Material plástico)

(Pàg. 112)
Y mira el aire, pero no ve ninguna esperanza, y suspira satisfecho.
Alegría del cronopio (Historias de cronopios y de famas)

(Pàg. 129) 
Una fama descubrió que la virtud era un microbio redondo y lleno de patas.
La cucaracha estrecha (Historias de cronopios y de famas)

(Pàg. 145)
Un cóndor cae como un rayo sobre un cronopio que pasa por Tinogasta, lo acorrala contra una pared de granito, y dice con gran petulancia, a saber:
Cóndor.- Atrévete a afirmar que no soy hermoso.
Cronopio.- Usted es el pájaro más hermoso que he visto nunca.
Cóndor.- Más todavía.
Cronopio.- Usted es más hermoso que el ave del paraíso.
Cóndor.- Atrévete a decir que no vuelo alto.
Cronopio.- Usted vuela a alturas vertiginosas, y es por completo supersónico y estratosférico.
Cóndor.- Atrévete a decir que huelo mal.
Cronopio.- Usted huele mejor que un litro entero de colonia Jean-Marie Farina.
Cóndor.- Mierda de tipo. No deja ni un claro donde sacudirle un picotazo.
Sus historias naturales. Cóndor y cronopio (Historias de cronopios y de famas)

 Altres n'han dit...
AsomadoenlaventanaCrítica literaria y otros escritos, Te con sal, Un libro al día.

 Enllaços:
Julio Cortázar, contexttècniques i recursos, disseccióels temes, més enllà del surrealisme, mori la conformitat!, jocs lingüístics, què cony és un cronopio?contrapel, contrallum, ... contratot.


dijous, 17 d’agost de 2017

Ànima - Wajdi Mouawad




"Hi ha abismes insondables." 






Mouawad, Wajdi. Ànima. 
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2014. 

Anima. Traducció d’Anna Casassas.
Col·lecció Antípoda, 6



 Que en diu la contraportada...
Quan en Wahhch Debch descobreix la seva dona assassinada, es queda paralitzat fins que, esperonat per l’abisme que s’ha obert a la seva memòria, es llança cap a una irracional cacera de l’home seguint l’olor sagrada, mil·lenària i animal de la sang vessada. Sol i abandonat per l’esperança, s’embarca en una odissea furiosa a través d’Amèrica, territori de totes les violències i de totes les belleses. Els records infernals que carrega, submergits dins dels replecs de la seva infància, es desperten de nord a sud, amb el contacte de la humanitat dels uns i de la bestialitat dels altres. Per aixecar el vel que plana sobre la mentida dels seus orígens, en Wahhch haurà d’alliberar el llop de la seva còlera i sacrificar la seva ànima.
Aquesta novel·la, totèmica i animista, empeny els límits de la literatura. Ànimaés una bèstia, a la vegada real i fabulosa, que vol devorar l’inoblidable.

 Com comença...
Havien jugat tant a morir l’un en braços de l’altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure, convençut que veia un muntatge, un quadre grandiós, per sorprendre’l, aquesta vegada, per fer-lo caure d’esquena, deixar-lo de pedra, fer-li perdre el cap, ensarronar-lo.

 Moments...
(Pàg. 19)
(...) no reaccionava mai, surava i semblava que esperés que terra, habitació i cel es dissolguessin per tal que el seu ésser continués caient, desapareixent. A les valls fondes del seu rostre, una ombra sagnava com un sisme submarí que esqueixava encara més el seu esguard turmentat.

(Pàg. 35)
(...) per més impossible que pugui semblar, voldria dir-vos que la vida consisteix a esperar, malgrat tot. Pels mitjans que sigui, tant li fa, perquè, en matèria d’esperança, tots els mitjans són bons: espereu. No se sap mai per on vindrà la salvació.

(Pàg. 42) 
(...) he tornat a passar per davant del pis, convençut que me la trobaria. He jugat a entrar a casa per veure-la. Hi he jugat i sabia que jugava però ni em podia aturar. És com si el temps rellisqués per sobre d’aquesta pell de plàtan que vostè anomena “el dia de la seva mort”, i tot tornava a començar (...).

(Pàg. 45)
Era ample d’espatlles. Els músculs d’aquest home, m’he dit, els ha fet la ràbia, aquest home, m’he dit, no era un innocent: és de la meva raça. Un rosegador, un paràsit.

(Pàg. 52)
Jo no havia vist mai tant de dolor en un humà. El paisatge ens travessava, fanals i fanals i fanals i fanals i fanals i fanals, i fanals i fanals ens raspallaven la cara, alternaven les capes d’ombra i les capes de llum. La nit pintava la resta.

(Pàg. 64)
No hi ha durada, només hi ha instants, i la juxtaposició dels instants produeix la il·lusió de la durada.

(Pàg. 80)
Mentre passava, pel meu pelatge, una mà sense pensaments ni talent, mirava l’home.
- Els gats existeixen perquè els humans puguin acariciar els tigres. És veritat, no trobes?

(Pàg. 109)
El sol ha entrar al bar. Han quedat negres de llum. Les seves siluetes s’han confós i, sota l’empenta d’aquest enlluernament que ha vingut a sorprendre’ls, he vist que li agafava els canells i se l’acostava (...).

(Pàg. 115)
Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix vam tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa.

(Pàg. 125)
He entès que no el tornaria a veure. La seva vida  estava a punt d’esfumar-se al pas de la meva porta igual que es devia haver esfumat fa molt de temps al llindar de la seva infància.  Es veia. Era així. Havia d’anar-se’n, havia de llançar-se en una persecució desenfrenada per mirar d’atrapar una ombra com qui mira d’atrapar-se a ell mateix.

(Pàg. 144)
(...) és el que ha parlat menys, però m’ha robat el cor l’esquerda que tenia a la veu, la seva estranya fredor, la bretxa dels seus greus, impotents per trobar la profunditat. Hi ha abismes insondables. Aquesta veu n’és un. Cap fons on arribar ni cap cel a guanyar de tant que sembla que hagi perdut modulacions. Es una veu sense caiguda ni elevació. Plana, arrossegada pel vent dels dolors.  Si cessen anirà a la ruïna, si persisteixen anirà als confins de la raó.  La veu d’un home desproveït de tota ambició, descoratjat d’ell mateix, deslliurat dels seus desitjos i de les seves pretensions i que cap il·lusió no pot alterar. Un home sol.

(Pàg. 210)
(...) et faig una pregunta: si la vida és un continu crit de dolor, com podem sentir-ne l’eco per ecografiar la cara del que ens fa patir.
Si el crit és continu, no hi ha res visible.
Exacte! Després de cada crit hi ha d’haver un silenci perquè se’n senti l’eco. Qui no para de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo.

(Pàg. 222)
(...) no hi ha res tan embriagador com sentir-se perillós i puixant. Saber que pots matar la persona que tens al davant, saber-ho, saber que només depèn de la nostra voluntat que l’altre conservi la vida o no, saber això, aquesta consciència, és la droga més forta que la humanitat s’ha inventat mai.

(Pàg. 292)
He fet un pas i he sortit de l'ombra. M'ha mirat, l'he mirat, n'he sentit la por a l'embocadura del coll. M'hi he acostat. Amb el morro li he tocat els llavis, he ensumat l'olor dels animals morts i, en l'arc opac dels seus ulls, hi he vist el meu reflex. He acotat el cap, he posat el meu front contra el seu front i he lligat la meva vida a la seva.

(Pàg. 314)
(…) el llum de la màquina de trens ens ha il·luminat a tots dos. Ha dit Aleshores dóna-li un nom, i l’Humbert s’ha posat a parlar de la mort, aquesta línia on tot s’esborra, i de la guerra, aquesta línia on tot s’esquinça. Ha parlat de les línies poroses  que separen els humans dels animals i de la les línies que solquen les cares dels vius. Ha parlat de les línies que ens fan i ens desfan, arrugues, ratlles, límits, fronteres, demarcacions. Ha parlat de les línies que ens salven, conductores, elèctriques, musicals, i ha parlat de les que ens falten, les línies blanques desaparegudes del traçat dels nostres camins, aquests línies invisibles per a les nostres ànimes extraviades al fons dels seus laberints. Ha parlat de les línies verticals a l’extrem de les quals s’han penjat tantes i tantes Ariadnes que ja no tenien cap Teseu per salvar ni cap Minotaure per abatre, ha parlat de les línies de vida al palmell de les mans, ha parlat de les línies sense tinta per gravar-se al paper de les memòries i al final, amb el pas interminable del tren amb tots els seus vagons, s’ha posat a cridar; i també voldria parlar-te de la línea que duus a la cara, aquest tall que la parteix pel mig con la línia que, aquí mateix, fa més d’un segle, va separar aquest país entre el nord i el sud, i va fer rajar la sang de tota una joventut, i com que el bar on ens hem trobat duia el nom d’aquesta línia de demarcació, al teu  gos li poso Mason-Dixon Line.  Cada vegada que el cridis, cada vegada que diguis Mason-Dixon Line, el cor t’haurà d’esclatar fora del pit! Promet-m’ho!
T’ho prometo!
Que et salti de massa ànima i de massa set, perquè no hem sabut tenir l’ànima que somiaven tenir ni apagar la set que volíem apagar!

(Pàg. 374)
(...) Els fets del 1982 ens van traumatitzar. Per força. Centenars de cristians, sota la mirada de centenar de jueus, van assassinar centenars d’àrabs. Jo sóc jueva i en Jean és cristià. “Això” ens va convertir en botxins.
No. Vostès no són botxins. Els veig, sé qui són. Els assassins, les persones reals, vull dir, no les veig. Qui són i què se’n va fer?
Taxistes, botiguers, n’hi ha que van marxar a viure a l’estranger. Estan tranquils a París, a Toronto, a Nova York. Quan es va acabar la guerra, el 1991, el govern libanès va fer votar una llei d’amnistia que eximia de tota persecució  judicial la majoria de crims polítics comesos durant la guerra. L’hecatombe va quedar sense càstig.
L’amnistia es va tornar amnèsia –ha dit en Jean.
I l’amnèsia, ignorància. És banal. De petit, em pensava que només havien matat la meva família. Durant anys ho vaig pensar. La primera vegada que vaig ser conscient de la paraula massacre, de la paraula poble, de la paraula camp, de la paraula milicians, de totes aquestes paraules que han pronunciat, ja devia ser a la universitat. I ara tot això reapareix. Una explosió de silenci. Que cada cop pesa més. Un forat negre. Absorbeix tota la llum, no deixa que el temps passi, que es desplegui, em continua mantenint enterrat (...)

(Pàg. 406)
Conduïa bramant, plorant, invocant noms, animals, ocells, insectes, peixos, rèptils, feres, bovins, clavant cops al volant, picant-se el pit, el cap, la cara, i deixava que li sortissin crits antics, callats, empassats, enterrats a la panxa, enfonyats sota les crostes desenganxades de la seva memòria.

 Altres n'han dit...
El Biblionauta, Els llibres del senyor dolent, Tens un racó dalt del mónAnna LleonartVoltar i voltarTot és una mentida, Entrelletres, Neguit de pantorrilla, Fragments personalsAixoletNúvol (Núria Joanico), Devoradora de librosCon un libro en la mano, La medicina de Tongoy, Gabi MartínezEntre montones de libros, Devaneos, Tu nombre en la portada, DvicioJauría lectoraUn libro al día.

 Enllaços:
Wajdi Mouawad, context, detalls tècnics, sobre la redempció, sobre la brutalitat, sobre l'estil, els uns..., ... els altres, ...i l'absurd, Mason Dixon-line.