dissabte, 24 de juny de 2017

Càndid o l'optimisme - Voltaire





"- (...) hauré de renunciar per sempre a l’optimisme. 
- Què és l’optimisme? –va preguntar Cacambo. 
- Vatua món! –va dir Càndid–, és la mania de sostenir que tot va bé quan tot va malament."




Voltaire. Càndid o l’optimisme. 
Barcelona: Proa, 1996. 

Candide ou l’Optimisme. Traducció de Jordi Llobet.
Col·lecció A tot vent, 344




 Què en diu la contraportada...
Càndid, la més cèlebre de les novel·les de Voltaire, és l’exemple més reeixit de narració filosòfica, un gènere sorgit amb la Il·lustració. A través del personatge del jove Càndid, Voltaire formula la pregunta present en tota la seva obra: per què existeix el mal? A Càndid destaca la figura de Pangloss, tutor del jove i company de viatge en les seves aventures. Pangloss, caricatura de l’optimisme de Leibnitz i una font de disbarats filosòfics, està convençut que allò que passa és el millor que pot passar i que vivim en el millor dels mons possibles. Voltaire oposa a aquest conformisme un pessimisme que sembla conduir, en el millor dels casos, a la resignació. Les relacions humanes són tan incoherents com primàries, i sembla que l’única alternativa és recloure’s en la vida privada i cultivar l’hort de casa.

 Com comença...
Una vegada, a Westfàlia, al Castell del senyor baró de Thunder-ten-tronckh, hi havia un noi al qual la naturalesa havia dotat amb un temperament d’allò mes agradable. Tenia una fesomia que era el mirall de la seva ànima. Era molt assenyat i tenia tan bona jeia que, per aquesta raó, jo diria, l’anomenaven Càndid.

 Moments...
(Pàg. 12)
(...) Cunegunda va deixar caure el mocador, Càndid el va recollir, ella li va agafar la mà tota innocent, el jove, tot innocent, va fer un petí a la mà a la joveneta amb una vivacitat, una sensibilitat i una gràcia del tot particulars; les boques es van trobar, els ulls es van encendre, els genolls van tremolar, les mans es van esgarriar. El baró de Thunder-ten-tronckh va passar a prop del paravent i, en veure aquella causa i aquell efecte, va expulsar Càndid del castell a puntades de peu al cul; Cunegunda es va desmaiar; així que va revenir, la baronessa li va donar un reguitzell de bufetades; i hi va haver una gran consternació en el més bell i més agradable dels castells possibles.

(Pàg. 60)
- (...) em vaig voler matar moltes vegades, però no ho vaig fer per què encara estimava la vida. Aquesta absurda debilitat és una de les inclinacions més funestes que tenim; perquè, hi ha res més ximple que portar sempre al damunt una càrrega que res no ens priva de  llençar a terra?, tenir fàstic de la nostra persona i al mateix temps agafar-s’hi?, en fi, amanyagar la serp que ens rosega fins que se’ns menja el cor?

(Pàg. 67)
- (...) quan els comptes no surten en un món, van bé en un altre. Veure i fer coses noves és un plaer d’allò més gran.

(Pàg. 87)
- (...) quin és aquest país, desconegut per tota la resta de la terra i en el qual tota la naturalesa és d’una mena tan distinta de la nostra? Deu ser el país on tot va bé, perquè per força al món n’hi ha d’haver un d’aquesta mena. Tant se val el que deia el mestre Pangloss; a aquestes alçades ja m’he adonat que a Westfàlia tot anava de qualsevol manera.

(Pàg. 90)
Càndid va tenir curiositat per veure els sacerdots d’aquella religió; va demanar on eren. El vell va somriure.
- Amics –va dir-, de sacerdots, en som tots; el rei i els caps de casa plegats canten himnes d’acció de gràcies cada matí, solemnement; cinc o sis mil músics els acompanyen.
- I ara! No teniu monjos que ensenyin, que discuteixin, que governin, que intriguin, i que facin cremar la gent que no són del seu mateix parer?
- Hauríem d’estar grillats, per a una cosa així –va dir el vell-; aquí tots som del mateix parer; no sé què us empatolleu amb això dels monjos.
Càndid estava extasiat escoltant aquestes paraules (...).

(Pàg. 98)
- (...) Els fetitxes holandesos que van convertir-me, diuen cada diumenge que tots som fills d’Adam, els blancs i els negres. No és que sigui genealogista, un servidor, però si és cert el que diuen aquests predicadors, llavors tots som cosins germans, en aquest món. Això sí: no em negareu que no es pot tractar els parents d’una manera pitjor.
- Pangloss! –va exclamar Càndid–, una abominació com aquesta no l’hauries ni sospitat; ja n’hi ha prou; hauré de renunciar per sempre a l’optimisme.
- Què és l’optimisme? –va preguntar Cacambo.
- Vatua món! –va dir Càndid–, és la mania de sostenir que tot va bé quan tot va malament.
I les llàgrimes li queien galtes avall mentre mirava aquell negre; i així plorant va entrar a Surinam.

(Pàg. 105)
- (...)us he de confessar que en donar un cop d’ull a la bola del món, per no dir la boleta, m’afiguro que Déu l’ha abandonat a un ésser malfactor; llevat, és clar, d’Eldorado. No he vist mai una ciutat que no desitgés la perdició de la ciutat del costat, ni cap família que no volgués exterminar qualsevol altra família. Arreu els febles malparlen dels poderosos, encara que s’arrosseguin davant seu; i els poderosos tracten els febles com si fossin un ramat d’ovelles, que només és bo per la llana i per la carn. Un milió de criminals formant tot de regiments, corrent d’un cap a l’altre d’Europa, practica disciplinadament l’assassinat i el pillatge per guanyar-se la vida, a falta d’un ofici més digne; i a les ciutats que semblen fruir de la pau i en què les arts floreixen, els homes hi són rosegats per més enveja, neguits i maldecaps que una ciutat assetjada no sofreix a causa de les epidèmies. Les penes secretes encara són més cruels que les misèries públiques. En poques paraules, n’he vistes tantes i he experimentat coses tan horribles, que per això sóc maniqueu.
- Això no obstant, hi ha algunes coses bones, en aquest món –va contestar Càndid.
- Ja pot ser –deia Martí–; però jo no n’he vist mai ni una.

(Pàg. 110)
- (...) llavors, digueu, amb quin objecte va ser creat, el món? –va fer Càndid.
- Per fer-nos enrabiar –va contestar Martí.
- No us admira d’allò més –va continuar Càndid– l’amor que aquelles dues noies del país dels orelluts tenien pels dos micos, com us vaig explicar?
- Gens ni mica –va dir Martí–; no veig que aquella passió tingui res d’estranya; he vist tantes coses extraordinàries, que ja no n’hi ha cap que em sembli extraordinària.
- ¿Creieu –va dir Càndid– que els homes sempre s’han matat els uns als altres, com ho fan ara? ¿Que sempre han estat mentiders, engalipadors, pèrfids, ingrats, bergants, dèbils, volubles, dolents, envejosos, golafres, borratxos, avars, ambiciosos, sanguinaris, calumniadors, disbauxats, fanàtics, hipòcrites i ximplets?
- I vos –va dir Martí– ¿creieu que els esparvers s’han cruspit els colomins sempre n’han trobat?
- I tant! –va dir Càndid.
- Doncs bé –va dir Martí –si els esparvers sempre han estat com són, com voleu que els homes hagin canviat de manera de ser?
- Home! –va dir Càndid–; és una cosa molt diferent, perquè el lliure arbitri...
I enraonant d’aquesta manera van arribar a Bordeus.

(Pàg. 138)
- (...) Ja m’agradaria que un dia fes la vostra felicitat –va dir Martí–, però dubto  que la trobeu mai.
- És molt dur, això que dieu –va dir Càndid.
- Com la vida mateixa –va dir Martí.
- Tanmateix, mireu aquests gondolers –va dir Càndid–; no veieu que no paren de cantar?
- Si els veiéssiu a casa seva, amb les dones i els fills caganers...(...).

(Pàg. 142)
- (...) temps enrere van arribar-me a fer creure que m’ho passava bé, llegint-lo; però aquesta repetició constant de combats que tots s’assemblen, aquests déus que sempre actuen per no fer res decisiu, aquesta Helena que és el motiu de la guerra però amb prou feines té paper; aquesta Troia que assetgen i que no agafen mai... Vaig acabar avorrint-me com un lluç. Vaig preguntar a una colla de savis si ells també s’hi avorrien. Les persones sinceres em van dir que el llibre els queia de les mans, però que calia tenir-lo a la biblioteca, com un monument de l’antigor, o com aquestes medalles rovellades que ja no tenen valor monetari.

(Pàg. 143)
- (...) Els ximples ho admiren tot, en un autor consagrat. Jo llegeixo perquè em dóna la gana; només m’agrada el que em serveix d’alguna cosa.

(Pàg. 171)
- (...) Mestre, venim a demanar-vos que ens digueu per què ha estat creat un animal tan estrany com l’home.
- I a tu que t’importa? –va dir el dervix–. No és cosa teva, això.
- Pero, reverend pare –va dir Càndid– hi ha molt de mal a la terra.
- I què hi fa –va dir el dervic–, que hi hagi mal o bé? Quan Sa Altesa envia un vaixell a Egipte, es preocupa si els ratolins hi viatgen còmodament?
- Que hem de fer, doncs? –va dir Pangloss.
- Callar –va dir el dervix.
- Jo tenia ganes –va dir Pangloss– de parlar una estona amb vós dels efectes i les causes, del millor dels mons possibles, de l’origen del mal, de la naturalesa de l’ànima i de l’harmonia preestablerta.
El dervix, en sentir aquestes paraules, els va tancar la porta als nassos.

(Pàg. 174)
- (...) També sé –va dir Càndid– que hem de treballar l’hort.
- Teniu raó –va dir Pangloss–: perquè, quan l’home va ser posat al jardí de l’Edèn, hi va ser posat ut operaretur eum, per treballar–hi, cosa que prova que l’home no ha nascut per al repòs.
- Treballem i no ens escalfem el cap –va dir Martí–; és l’única manera de fer la vida suportable.

 Altres n'han dit...
El racó de la paraula, Neguit de pantorrillaEls de dalt, Bloc amb swing, Bitàcoles d'un EcoLibros envenenados, El ciudadano-bibliotecario, El niño vampiro lee, Contraplano.

 Enllaços:
François Marie Arouet, l'esperit del segle de les llums, contexttemes i connexions, l'empremta germànica, road novel, la carícatura de Leibniz,  l'optimismeun terretrèmol de protagonista, El Dorado.


Espanyol (html)
Anglès (html)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada