diumenge, 16 de juliol de 2017

Una terra solitària - Bel Olid





"(...) l’amor no és un bé escàs, i el desig encara menys, però el temps sí."





Olid, Bel. Una terra solitària.
Barcelona: Empúries, 2011.


Col·lecció Empúries Narrativa, 388
 




 Com comença...
Aquesta que hi ha aquí asseguda, amb un remolí enorme i un dit més curt del normal, sóc jo. Tinc gairebé sis anys i acostumo a cantar pel carrer. No entenc gairebé res del que passa al meu voltant però per fi sé llegir i estic fascinada. Hi ha lletres pertot arreu i això és la constant que dóna coherència a un univers una mica més caòtic del compte.

 Moments...
(Pàg. 10)
Si vull que m’estimis he de ser una versió més dòcil, més suau, més sofisticada i alhora més simple de mi. Cal esborrar les arrugues del sarcasme i suavitzar les arestes de la gelosia. Cal, sobretot, eliminar tots els rastres d’un desig massa salvatge. Si vull que m’estimis, necessito una versió civilitzada i una sang que bulli menys.
A estones m’agrada aquest jo serè, gairebé adult, que invento sota la dutxa o conduint o fent cafè. A estones m’esclata a dins com una bomba el jo excessiu, gairebé absurd, que em veig al fons dels ulls els dies de maquillatge massa discret. Quan fem l’amor però vull follar. Quan dic si us plau però vull cridar. Quan no dir res però de tant mossegar-me la llengua em sembla que em sagnarà. Quan se m’eriça la pell perquè recordo els moments en què he estat jo, jo de veritat, sense voler ser ningú més.
La major part del temps em miro al mirall i no em reconec.

(Pàg. 16)
Crec que vas buscar-me com qui busca una idea pacífica de felicitat; sexe tranquil, converses molt llargues, viatges a Europa, pis amb terrat. Crec que vaig buscar-te perquè em calia algú que em volgués domesticar.

(Pàg. 55)
L’única manera d’escapar-me era mirar per la finestra i espiar la lluna, que semblava que em seguís, que em vigilés. M’imaginava que en realitat, ho era filla d’aquella lluna fascinant, canviant però constant, que hi era sempre, que travessava turons i autopistes per assegurar-se que arribava a casa, que em mirava tristament i que entenia el meu fàstic visceral a les sensacions acumulades un altre diumenge de Fran escolant-se’m per tots els racons.

(Pàg. 66)
L’amor no s’agafa, l’amor es respira. Però jo, ara mateix, oblido respirar.

(Pàg. 71)
D’acord, estic gelosa. D’acord, no passa res, no cal que em mortifiqui, no serveix de res ser tan oberta i tan moderna quan hi ha algú davant de qui ens sentim amenaçats.

(Pàg. 76)
Penso si no és més fàcil cedir, ser del tot previsible, deixar de jugar i passar a l’acció d’una vegada, anar al llit i matar-ho ja. Potser fins i tot enamorar-me d’ell, dels ulls verds com els teus, dels cabells foscos com els teus, de la seva veu més greu que la teva però que em captiva gairebé igual. No cal que m’esforci a enganyar-me, seria una pèssima fugida cap endavant. Però que hi ha de mal a jugar?

(Pàg. 77)
Em passava llibres de Virginia Woolf i Djuna Barnes, i juntes vam llegir Little birds, de Nin, sense saber gaire què fer amb tota aquella sensualitat reprimida i amb una pila de paraules que no vam trobar al diccionari castellà-anglès de la biblioteca de l’institut.

(Pàg. 81)
(...) em fico al llit amb els cabells molls, nua, morint-me de ganes que vinguis i t’estiris al meu costat. Un moment penso si no seria millor llevar-me, obrir la porta de l’estudi, asseure’m a la teva falda, parlar-ne, cridar-te, plorar. Però jo sóc forta i no faig aquestes coses. En la nostra rutina endreçada no hi cabem els drames matrimonials. Així que tanco el sulls, miro de no sentir-te i dormo. Dormo com si no existís el temps.

(Pàg. 96)
(...) l’amor no és un bé escàs, i el desig encara menys, però el temps sí.

(Pàg. 104)
La felicitat, segurament, és un vespre d’estiu amb brisa suau, remor de mar, tu ballant per la cuina abans que et pesqui per besar-te i t’embruti els cabells de farina.


(Pàg. 112)
(...) no em considerava víctima de res; el que m’havia passat era la vida i la vida ens passa a tots, i qui no té motius de sobres per fer un crit i posar els collons a sobre la taula (...)?.

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

diumenge, 9 de juliol de 2017

Vida de una mujer amorosa - Ihara Saikaku






"(...) un hombre sin deseo por el cuerpo de una mujer es una de las cosas más tristes de este mundo."




Saikaku, Ihara. Vida de una mujer amorosa. 
México: Sexto Piso, 2013. 


Koshoku Ichi daionna. Traducció de Daniel Santillana.




 Que en diu la contraportada...
«Por poco que se piense, qué difícil es abandonar la vida», le dice con dolor y resignación una vieja mujer, recluida en una ermita, a dos jóvenes que buscan su consejo para entender los misterios del amor. Corrompida por el tiempo inmisericorde, aquél que según la narradora extingue todo excepto los nombres, la mujer recuerda los miles de lechos que compartió, el sinfín de corazones que encendió y cuenta, sin ahorrar detalle alguno, cómo su vida sucumbió desde que su cuerpo era como el retoño más hermoso de la flor del cerezo, hasta los círculos más siniestros de loas que comercian con su cuerpo.
Víctima de su propia virtud, nuestra protagonista entiende desde muy joven que su cuerpo puede ser un vehículo para vivir (cuán cuesta abajo podría rodar el vehículo, no lo habría de entender sino hasta muy tarde). Obligada a dejar su casa para saldar una deuda contraída por su padre, verá desfilar ante sus ojos la inmensa codicia de los hombres y padecerá en cuerpo y alma el descenso desde la más alta estirpe de las cortesanas hasta el inframundo de su profesión.
La novela funciona lo mismo como una road novel que como una punzante crítica que descubre la doble moral en la que estaban afincadas gran parte de las «buenas maneras» japonesas. Saikaku hace a su protagonista transitar por todas las esferas sociales del Japón del período Edo. Vida de una mujer amorosa es junto con La Historia de Genji uno de los relatos más hermosos de la literatura japonesa anteriores al célebre período Meiji.

 Com comença...
Visitaremos a una mujer en el lugar de su retiro; ella nos hablará de las mujeres más galantes del mundo. Cuanto más la escuchemos, más atractiva nos parecerá su historia.
¿En qué lugar, si no en la capital, hay mujeres de hermosura tan imponente como la montaña Jigashi cuando florecen los cerezos en ella? Para quien ha visto a las cortesanas de SHimabara, observando cómo destacan entre mil, y ha gastado doscientos ryos en algunas de ellas, ni las hojas de maple, ni la luna y ni las mujeres de su tierra, cuentan ya más en lo sucesivo.
LIBRO I

 Moments...
(Pàg. 15)
Los antiguos decían: una mujer hermosa destroza la vida como un hacha. Cuando al caer la tarde, el ser de la flor y el del árbol se marchitan, ya no queda más que madera y hojas secas para la hoguera, y nada se escapa a la quema. Aunque la tormenta de la juventud se produzca prematuramente, ¿no resulta estúpida la muerte del joven que se ha hundido en la senda de la voluptuosidad?
El refugio de una anciana. Libro I

(Pàg. 25)
Cuando era joven no tenía intención de seguir ese camino. Sin embargo, desde niña me gustaban sus maneras elegantes y, ya entonces, solía visitar el barrio de Udyi. Me aficioné a la moda. Descubrí que tenía habilidad para la danza y que casi todo el mundo me alababa, lo que me complacía enormemente.
El placer de la danza. Libro I

(Pàg. 37)
Por supuesto, si nos detenemos a pensarlo, debemos reconocer que un hombre sin deseo por el cuerpo de una mujer es una de las cosas más tristes de este mundo.
La encantadora concubina del señor. Libro I

(Pàg. 49)
Una prostituta sólo puede rechazar a los hombres desagradables si es popular. Después todo se vuelve triste, pues debe aceptar a cualquiera, sean criados, campaneros, cojos u hombres con labio leporino. Hablar sobre los límites de este camino es triste, como lo es reflexionar sobre lo inestable que es el mundo.
La hermosa prostituta. Libro 1

(Pàg. 62)
Al observar las costumbres mundanas de estos últimos años vemos a gente irreflexiva que dilapida unos recursos que le permiten divertirse durante menos de medio año. Gastan intempestivamente todo su dinero y luego, para sostener su rumbo, comienzan a pedir prestado a una tasa del veinte o el treinta por ciento, con lo que sólo el pago de intereses absorbe todo su haber, hasta que, al final, un gasto de esta magnitud los arruina a ellos y a su familia.  ¿Qué placer puede experimentarse al divertirse de esta manera? EN el mundo flotante hay todo tipo de gente.
Una prostituta ordinaria. Libro II

(Pàg. 67) 
Cuando hasta el chonin más bajo lleva un sable ceñido, dejan de producirse disputas por pretextos fútiles y reina el orden. Si en el mundo sólo les estuviera permitido a los guerreros vigorosos siempre serían maltratados por cualquier individuo de mayor estatura. Y con el mismo escrúpulo con el que se portan las espadas se debe avanzar por la propia senda cuando se camina solo en la noche oscura. Las cortesanas prefieren a los hombres de temperamento vivo, que anteponen a su vida el gesto generoso, y cuya vanagloria consiste en una funda de espada elegante y de correcta hechura. Mientras me dediqué por entero a mi oficio, yo tampoco habría retrocedido si, por deber, hubiera tenido que sacrificar mi vida. Eso lo supe en seguida. Pero viviendo, como lo hacía, en el límite de la tristeza, no hubiera deseado morir sin compañía.
Mujeres desterradas. Libro II

(Pàg. 72)
Haber pasado por cada uno de los grados del oficio me permitió relacionarme con personas de toda condición; las cortesanas tenemos un profundo conocimiento de las cosas de la vida.
Mujeres desterradas. Libro II

(Pàg. 88)
El correo es el mejor medio para expresar los verdaderos sentimientos. El pincel expone todos nuestros pensamientos. Los plasma en el papel para, posteriormente, transmitirlos a la gente, incluso a la que se encuentra en los más lejanos lugares.  Cuando la carta carece completamente de veracidad, esto aflora enseguida, por mucho que se disimule con frases ampulosas. Si la misiva está llena de mentiras, el interés del lector pronto se desvancece, y la carta se desecha sin pesar alguno. Pero cuando el pincel es portavoz de la verdad, el mensaje se grabará, de forma natural, en la mente del destinatario y el remitente se presentará vivamente en sus recuerdos.
Honras a la secretaria privada. Libro II.

(Pàg. 98)
(...) las mujeres bellas y los bellos paisajes se parecen: después de cierto tiempo de contemplarlos, el encanto de ambos termina por cansar. Yo he experimentado el aburrimiento que produce la gracia.
La sirvienta del burgués. Libro III

(Pàg. 99)
(...) Lo mismo le sucede a la esposa. Al principio, por consideración hacia su pareja, se esmera en cuidar su físico, pero tras unos meses abandona tales cuidados. Después se pasa el peine a toda prisa, muestra los hombros desnudos. Anda enseñando el lobanillo que le brotó en el vientre. Desde ese momento ya no se preocupa por su modo de andar, y esto provoca que él se dé cuenta de que la pierna izquierda de ella es un poco más larga que la derecha. Con cada una de estas situaciones él piensa que su esposa no es una buena persona, y tras el primer embarazo el afecto que llegó a sentir por ella se agota. A veces pienso si no sería mejor no contraer matrimonio, aunque para llevar una vida normal en este mundo resulta imprescindible.
La sirvienta del burgués. Libro III

(Pàg. 103)
No hay dolor comparable al dolor de ser mujer. Éste es, en verdad, un mundo terrible.
La sirvienta del burgués. Libro III

(Pàg. 125)
Si tienes manchas de nacimiento, hará todo lo posible por ocultarlas. Si sus tobillos son gruesos, los cubrirá con un kimono de faldas largas. Si tiene la boca grande, fruncirá los labios o preferirá guardar silencio. Los sufrimientos de loas jóvenes en la actualidad van más allá de lo que imaginamos. Si los hombres tuvieran paciencia, lo torcido se enderezaría y las mujeres verían que vivir en el mundo flotante no es tan agradable como parece. Es raro que una sola mujer posea los nueve aspectos que comprenden la verdadera belleza. Para comprometerse en matrimonio, los hombres deberían determinar la dote de acuerdo con el aspecto físico de su futura esposa.
Una cinta de papel dorado en el tocado. Libro III

(Pàg. 135)
En el mundo de hoy la moral está tan enmarañada que la gente olvida su verdadera condición social. Las madres y los padres no ven más allá de sus narices. Orgullosos de sus hijas, a las que la naturaleza dotó sólo medianamente, las hacen maquillarse con esmero desde su undécimo o duodécimo año de vida. De esa forma, la fisonomía heredada se vuelve más delicada; se hacen la manicura y sus aspecto atrae las miradas. Adquieren la apariencia de gente importante.
Las jóvenes esposas se vuelven volubles debido a que consideran verdaderos los rumores que rodena los programas y los argumentos de las piezas teatrales. Ése es el origen de sus sentimientos inmorales. Imitan las costumbres del teatro (...).
Un instituto en la gran almohada. Libro IV

(Pàg. 173)
(...) cuántos más encuentros amorosos mantenía, menos tiempo podía dedicar a cada una de mis parejas; independientemente de que se tratara de un hombre que me gustara o de uno con el que mi corazón jamás se comprometería, experimentaba el sentimiento de quien observa desde la costa un barco que, indiferente e inalcanzable, atraviesa el océano.
Cuando alguien me agradaba gozaba con él, pero me guardaba muy bien de mostrar cualquier efusión sentimental, a los fastidioso los dejaba terminar solos, sacudía la cabeza y dedicaba mi atención a cualquier otra cosa, como contar las vigas del techo. Me abandoné, en suma, a la corriente fangosa del mundo flotante.
El amor destruye las paredes de piedra. Libro V

(Pàg. 184)
A una chica de los baños no se la debe juzgar de las misma manera que a una cortesana. El entretenimiento con ella no consiste en limpiarse la roña del cuerpo, sino en hacer que nos rasque las pasiones que nos atormentan, permitiendo que la corriente del agua las arrastre.
Aprendiz de poeta. Libro V

(Pàg. 225)
A aquellas alturas ya había agotado todos los oficios del mundo. Las olas de la vejez se habían levantado en el océano del amor; y después de llevarme de un sitio a otro, las corrientes de este océano me devolvieron al país del amor: al barrio de Shinmachi, en la provincia de Settsu.
Una voz en la noche. Libro VI

(Pàg. 226)
En las noches de lluvia, pedía al rayo tan temido por la gente que se apiadara de mí, que cayera sobre la casa y me tomara entre sus dedos, porque mi vida carecía de valor ante mis ojos y estaba completamente asqueada del mundo flotante.
Una voz en la noche. Libro VI

(Pàg. 237)
(...) nada hay de extraño o inesperado en el ciclo de las estaciones, sólo los hombres se angustian al experimentar el paso del tiempo.
Los quinientos iluminados en mi pensamiento. Libro VI.

(Pàg. 239)
Había conocido a más de diez mil hombres, pero sólo tenía una vida, y de todos ellos hoy sólo yo sobrevivía, cosa vergonzosa y miserable.
Los quinientos iluminados en mi pensamiento. Libro VI.

 Altres n'han dit...
Japonismo, Proyecto Seleúcida en Singapur, Levedad lunar, Palabras y letras, Agencia N 22Cosas de BaraLa antigua BiblosCulturamas, Solo de librosLibros y literatura, Ábrete libroRevista Tarántula.

 Enllaços:
Ihara Saikaku, l'autor en contextl'època, l'ukiyo com a força motora..., ...i el mono no aware, com a sentimentsobre el món flotantla temàtica sexual en la literatura japonesa, de la prostitució, banderes capil·lars, l'evolució històrica de la dona al Japó.

dijous, 6 de juliol de 2017

Libre de Meravelles: volum II - Ramon Llull





"(...) la matèria és pura passió (...)"




Llull, Ramon. Libre de Meravelles: volum II
Barcelona: Barcino, 1982. 



Col·lecció Els nostres clàssics, 38




 Com comença...
Comença lo quart libra, qui és dels alamens.

Cant Fèlix hac estat logament ab lo pastor, e dels corsos celestials lo pastor li hac donade conexença, Fèlix pres comiat del pastor, lo qual acompanyà Fèlix longament per una gran afforest.
[LLIBRE IV. DELS ELEMENTS]

 Moments...
(Pàg. 8)
- (...) Dels ·IIII· elaments, lo foch és simple elament en quant ha pròpria forma e pròpria matèria, la qual forma e matèria ha apetit la ·I· a ésser en altre, sens mesclament de negun elament; e açò mateix se segueix de la simplicitat que és en los altres elaments, ço és saber, aer, ayga e terra; car tots els elements són mesclats, e cascun està en l’altre.
[LLIBRE IV.  DELS ELEMENTS]
[XIX] DE LA SIMPLICITAT E COMPOSICIÓ DELS ELEMENTS

(Pàg. 14)
Lo phisoloff legí, e dic que Déus creà ·IIII· essències, ço és saber: ignitas, aeritas, aquetas, terrestritas, segons que és recomptat en lo libre qui és appellat Cahos. Aquelles ·IIII· essències foren ensemps creades, e ensemps foren ·I· ile, qui és apellat cahos. Quescuna de aquelles ·IIII· essències està en forma e en matèria; e la forma és pura acció, e la matèria és pura passió, movent-se la forma per tota la matèria, e ésser mogude tota la matèria per tota la forma.
[LLIBRE IV.  DELS ELEMENTS]
[XXI] DEL MOVEMENT DELS ELEMENTS

(Pàg. 38) 
(...) consciència venç e nafre tots aquells qui a tort combaten aquells qui mantenen dretura; e que veritat e leyaltat esforçen tots aquells qui ab dret se combaten.
[LLIBRE IV.  DELS ELEMENTS]
[XXIX] DE LA BATALLA QUE FON FETA DENANT LOS DOS FILLS DEL REY

(Pàg. 43)
Lo phisoloff respòs a Fèlix, e dix estes peraules: -En ·Iª· ciutat havie ·I· phisoloff qui era gran mestre en la art de phisoloffia. Aquell legí longament la art de phisoloffia en aquella ciutat. Los scolans d’aquell maestre no profitaven tan fort en la sciència com lo mestre volia, e eren hòmens mundanals, e que poch preaven la sciència de phisoloffia. Lo mestre d’aquells scolans era molt treballat per les liçons que legia, e era molt despagat, car los scolans no volien apendre diligentment. E per lo gran treball que lo mestre sostenia, volch lexar la ciutat, e anà-sse’n en ·I· boscatge per tal que recreàs sa ànima e son cors en lo boscatge, contemplant Déu; e amà més star en la companyia de les bèsties salvatges e dels arbres, que en companyia de malvats hòmens peccadors-.
[LLIBRE V. DE LES PLANTES]

(Pàg. 65)
- Lo phisoloff dix que ·I· scolà demanà a son maestre per qual natura se sostenia la terra, e son mestre li dix que lo sosteniment de la terra és per ço car la ·I· elament és enlessat en l’altre, ço és saber, que lo foch entra en la aer, e l’aer en l’aygua, e la aygua en la terra, el a terra en lo foch; e per la levitat e la ponderositat que està egualment en los elaments, està la terra per si mateixa en lo mig loch del firmament, lo qual la fer egualment per totes parts ab influència de son moviment; per què la terra està segurament. E quant se sdevé que an aquell moviment ha engun empatxament, per agluan grossa vapor qui·s met enfre lo percussiment que lo firmament fa a la terra, adonchs se fa terratrèmol en aquelles pertides hon és fet aquell empetxament.
[LLIBRE VI. DELS METALLS]
[XXXIII] DE LA GENERACIÓ DELS MATALLS

(Pàg. 68)
- “(...) Més val lo ferre en la aradre, que lo aur ni lo argent en la caxa; e mils sta spasa en la mà de príncep, que thesaur en coratge, e mils sta castedad en legesa, que luxúria en bellesa; e mils canta lo gall en la alba, que valvat clergue, luxuriós, avar, en la sgleya; e més val lo saman en l’agulla, que lo saffir en l’anell del aur; e a força de hom humil piadors no pot contrestar força de hom ergullós”.
- Sènyer –dix Fèlix-, ¿per qual natura és més de ferre que de argent, ne de aur, ne de peres precioses?
- Respòs lo phisoloff, e dix que Déus ha creada major habundància de aquelles coses que són pus necessàries, que de aquelles que no són tan necessàries, enaxí com de foch, de aer, de aygua, de terra, de forment, de sal, de fere, de pedres, e de les altres coses semblants a aquestes; car totes aquestes coses són pus útils a vida de hom,  que no és pebre, ne aur, ne argent, ni pedres precioses.
[LLIBRE VI. DELS METALLS]
[XXXIIII] DE LA QUESTIÓ QUE NO FO ENTRE LO FERRE E L’ARGENT

(Pàg. 71) 
(...) la major orbetat que pusca ésser en hom, és amar més ço que no veu ne entén, que ço que veu e entén, e amar més a qui no·s cové nulla honor, que amar Déu, qui ha conexença de totes coses, e qui val més que tot quant és creat.
[LLIBRE VI. DELS METALLS]
[XXXIIII] DE LA QUESTIÓ QUE NO FO ENTRE LO FERRE E L’ARGENT

(Pàg. 79)
Fèlix demanà al phisoloff si alquímia és art per la qual hom pusque fer transmutació de ·I· matall en altre. Lo phisoloff resp`pos, e dix que en transmutació de ·I· elament en altre, se cové transmutació sustancial e accidental, ço és saber, que la forma e la matèria se transmuden, ab tots lurs accidents, en sustància nova, composta de noves formes e matèries e accidents:
- E aytal obra, bells amichs –dix lo phisoloff a Fèlix-, no·s pot fer artificialment, car natura hi ha mester tots sos poders.
[LLIBRE VI. DELS METALLS]
[XXXVI] DE LA ALQUÍMIA

(Pàg. 80)
- “(...) En los matalls e en tots los corsos elementats, enserquen los elaments lur perfecció, la qual no poden atrobar, el aqual perfecció han encercada depuys que Déus ha creat lo món. Aquella perfecció és que quescun elament fos, per si, simple, sens corrupció; más car Deús ha mesclades les calitats dels elaments, ço és saber, calor, humiditat, fredor e sequetat, e lo subjech de aquelles calitats són formes e matèries dels elaments, mesclats en confussió de la simple matèria e la simple forma, que són coemnçaments comuns a tots los corsos elementats, per açò és impossible que ·I· elament pusque ésser sens l’altre, porie ésser l’aer humit per si mateix, e que no hagués gens de calor, e seria ab pròpia forma e matèria, quantitat e calor, incorrumpable en algun cors compost; la qual cosa és impossible e contre los començaments naturals, qui sónpus forts en apetit natural que en l’artificial del alquimista”.
[LLIBRE VI. DELS METALLS]
[XXXVI] DE LA ALQUÍMIA

(Pàg. 88)
- Senyors –dix Na Renart-, com Déus creà lo mon, no·l creà per entenció que hom fos conegut ne amat, ans ho féu per ço que ell fos amat e conegut per hom; e segons aytal entenció, Déus volch que hom fos servit per les bèsties, jatçia que hom viva de carn e de erbes.
[LLIBRE VII. DE LES BÈSTIES]
[XXXVII] DE LA ELECCIÓ DEL REY

(Pàg. 93)
- (...) Senyors, volentat és de vosaltres que jo sia rey. Tots sapiats que offici de rey és molt perillós, e és de gran treball: perillós és, car per los peccats del rey se sdevé moltes vegades que Déus tremet en terra fam, e maleuties, e mort, e guerres; e açò mateix fa per peccat de poble. E per açò és a rey perillosa cosa regnar, e son regnar és cosa perillosa a tot son poble. E cor sia gran treball a rey governar si mateix e son poble, per açò vos prech tots ensemps que·m donets consellers qui·m ajuden e que·m consellen en tal manera que sia salvament de mi e de mon pobles.
[LLIBRE VII. DE LES BÈSTIES]
[XXXVIII] DEL CONSELL DEL REY

(Pàg. 98)
- (...) En una terra se sdevench que ·I· milà portava ·lª· rata, e ·I· ermità pregà déus que aquella rata caygués en sa falda. Per les oracions del sant hom, Déus féu caser aquella rata en la falda d’aquell ermità, lo qual pregà Déus que·n faés una bella donzella. Dëus exausí los prechs del ermità, e féu de la rata una bella donzella. “Filla”, dix lo ermità, “vos volet lo sol per marit?”. “Sènyer, no, car al sol tollen les nuus la claredat”: E lo ermità demanà si volia per marit la luna, e ella dix que la luna no havia sa claradat per si mateixa, ans la havia per lo sol. “Bella filla, ¿volets vós lo núvol per marit?”. Respòs que no, car lo vent menave les nuus là hon se volie. La donçella no volch lo vent per marit, per ço car les muntanyes lo empetxaven a son moviment; ni volch les muntanyes, per ço car les rates les foradaven; ni volch hom per marit, per ço car auceya les rates. A la fi la donzella pregà lo ermità que pregàs Déus que tornàs rata, anaxí com d’ebans s’era, e que li donàs marit ·I· bell rat.
[LLIBRE VII. DE LES BÈSTIES]
[XXXIX] DE LA TRAÏCIÓ QUE NA RENART TRACTÀ DEL REY

(Pàg. 119)
(...) molt és perillosa cosa ésser inamistat del rey dels hòmens; car de hom mal, poderós, e maestre, nulla bèstia no·s pot defendre.
[LLIBRE VII. DE LES BÈSTIES]
[XL] EN QUAL MANERA NA RENART FO PORTER DEL REY

(Pàg. 122)
- (...) Saviesa de senyor és significade en missatgers savis, bé perlants, bé aconsellants, bé acordants: e noblesa de senyor és significade en missatger que fassen honradament massió, e que sien bé vestits, e hagen companya bén nodrida, e bé arreada, e que los missatgers ni lur companya no hagen avarícia, ni nulla luxúria, supèrbia, ira, ni negun altra vicis.
[LLIBRE VII. DE LES BÈSTIES]
[XLI] DELS MISSATGERS QUE·L LEÓ TRAMÈS AL REY DELS HÒMENS

(Pàg. 140)
(...) és molt perillosa cosa subjugació de poble qui sia sotsmès a rey injuriós, irós, traydor.
[LLIBRE VII. DE LES BÈSTIES]
[XLII] DE LA BATALLA DEL LEOPART E DE LA UNÇA


 Altres n'han dit...
Entrelletres.

 Enllaços:
Ramon Llull, El llibres de les bèsties, Felip IV de Françacontext i creació, inspiració, l'alquimia i Llull.

 Libre de Meravelles a Lleixes:
volum I, volum III, volum IV.