La conjuració de Catilina - Sal·lusti

"(...) recorda’t que ets un home."

Sal·lusti Crisp, Gai. La conjuració de Catilina.
Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1963.

De conivratione catilinae, traducció de Joaquim Icart.
Escriptors llatins, 10


⇲ Com comença...

Tots aquells que volen superar els altres éssers animats, cal que mirin amb gran afany de no passar la vida en el silenci com les bèsties, que la natura ha fet inclinades cap a terra i sotmeses a les exigències de llur ventre.

Omnis homines, qui sese studen praestare ceteris animalibus, summ aope niti decet ne uitam silentio transeant ueluti pecora, quae natura prona atque ientri oboedientia finxit. 

⇲ Moments...
(Pàg. 46)

Per això em sembla millor cercar la glòria amb els dots de l’esperit  que no amb les forces corporals i, ja que la vida mateixa de què fruïm és breu, hem de fer que la memòria de nosaltres sigui tan duradora com es pugui..

quo mihi rectius ese uidetur ingeni quam uirium opibus gloriam quaerere et, quoniam uita ipsa qua fruimur breuis est, memoriam nostri quam maxume longam efficere.

(Pàg. 47)

Perquè el poder es conserva fàcilment amb els mateixos mitjans amb què abans s’obtingué. Però, quan en comptes del treball s’ha estès la peresa i, en comptes de la temperància i l’equitat, el desenfrenament i la supèrbia, llavors la fortuna s’altera juntament amb els costums.

uerum ubi pro labore desidia, pro continentia et aequitate lubido atque superbia inuasere, fortuna simul cum moribus inmutatur. Ita imperium Semper ad optimum quemque a minus bono transfertur..

(Pàg. 48)

(...) molts són lloats per llurs propis fets, i molts pels fets que dels altres escriviren.

(…) et qui fecere et  qui facta aliorum scripsere, multi laudantur.

(Pàg. 54)

(...) primerament cresqué la passió dels diners i després la del poder, i això fou com l’esca de tots els mals. Llavors la cobdícia destruí la confiança, la lleialtat i les altres virtuts, i en comptes d’elles introduï la supèrbia, la crueltat, el menyspreu als déus i el tenir-ho tot per venal. L’ambició empenyé molts homes a tornar-se falsos, a tenir una cosa amagada al pit i una altra aparent als llavis, a avaluar les amistats i les enemistats no  per un motiu real, sinó segons les conveniències, i, en fi, a tenir més aviat la bondat en el rostre que en el pensament. Aquests vicis de primer sorgien paulatinament, i de tant en tant eren castigats, però després, quan el contagi s’estengué com una pesta, la ciutat es capgirà i el poder, abans tan just i tan bo, esdevingué cruel i intolerable.

(...) igitur primo pecuniae, deinde imperi cupido creuit; ea quasi materies omnium malorum fuere. namque auaritia fidem, probitatem ceterasque artis bonas subuortit, pro his superbiam, crudelitatem, deos neglerere, omnia uenalia habere edocuit. ambitio multos mortalis falsos fieri subegit, aliud clausum in pectore, aliud in lingua promptum habere, amicitias inimicitiasque non ex re, sed ex commodo aestumare magisque uoltum quam igenium bonum habere. haec primo paulatim crescere, interdum uindicari; post ubi contagio quasi pestilentia inuasit, civitas inmutata, imperium ex iustissumo atque optumo crudele intolerandumque factum.

(Pàg. 58)

Foren aquestes coses, al meu entendre, la causa principal de fer li madurar el complot; puix que aquesta ànima immunda, enemiga dels déus i dels homes, no podia calmar-se ni de nit ni de dia; tant el remordiment arrasava el seu esperit pertorbat. Per això tenia el color trencat, la mirada tèrbola i el caminar de vegades brusc i de vegades lent; en un mot, el seu aspecte i la seva cara denotaven el seu esgarriament.

quae quidem  res mihi inprimis uidetur causa fuisse facinus maturandis. namque animus inpurus, dis hominibusque infestus, neque uigiliis neque quietibus sedari poterat: ita consciencia mentem excitam usastabat. igitur color ei exsanguis, foedi oculi, citus modo, modo tardus incessus; prorsus in facie uoltuque uecordia inerat.

(Pàg. 59)

(...) encara que tenien bella avinentesa de viure en l’oci magníficament i suaument, més s’estimaven la incertesa que la seguretat, i més la guerra que la pau.

(...) Quibus in otio uel magnifice uel molliter uiuere copia erat, incerta pro certis, bellum quam pacem malebant.

(Pàg. 62)

(...) voler una mateixa cosa o a no voler-la, en això consisteix al cap i a la fi la vera amistat.

(...) na midem uelle atque idem nolle, ea demum firma amicitia est.

(Pàg. 71)

De l’extrema alegria i despreocupació, produïdes per una prolongada tranquil·litat, tots de sobte havien passat a la tristesa; tothom cuitava i es movia; hom no es fiava de cap lloc ni de ningú; ni emprenien la guerra, ni conservaven la pau, i cadascú amidava els perills segons el seu propi temor. I a més les dones, a les quals havia envaït la por de la guerra, desacostumada ja per la puixança republicana, es desesperaven, alçaven cap al cel les mans suplicants, es compadien dels seus tendres fills, ho preguntaven tot, s’espantaven per no res, i, deixant de banda llur vanitat i llurs plaers, desconfiaven de llur sort i de la de la pàtria.

ex  summa laetitia atque lasciuia, quae diüturna quies pepererat, repente omnis tristitia inuasit: festinare, trepidare, neque loco neque homini cuiquam satis credere, neque bellim gerere neque pacem habere; suo quisque metu pericula metiri. Ad hoc mulieres, quibus rei publicae magnitudine belli timor insolitus incesserat, adflictare sese, manus pupplices ad caelum tendere, miserari paruos liberos, rogitare, omnia pauere, superbia atque deliciis omissis sibi patriaeque diffidere.

(Pàg. 72)

“(...) ja que sóc rodejat pels enemics i m’estimbo, apagaré el meu incendi amb un munt de ruïnes.”

“(...) ab inimicis praeceps agor, incendium meum ruina restinguam.”

(Pàg. 75)

Aquest em sembla el moment en què el poder del poble romà arribà al seu punt més lamentable. Quan des d’un cap de món a l’altre ho tenia tot dominat per les armes, i a la ciutat floria abundosament la pau i la riquesa, coses que els mortals estimen més que tot, uns ciutadans amb esperit obstinat es llançaven a perdre la república i a ells mateixos. Perquè, malgrat els dos decrets del senat no hi hagué ningú entre tanta gent que, atret per la recompensa, descobrís la conjuració o desertés del camp de Catalina; tanta era la força d’aquell mal, que, com un contagi, havia envaït l’esperit de la majoria dels ciutadans.

Ea tempestate mihi imperium populi Romani multo maxume miserabile uisum est. cui cum ad occasum ab ortu solis omnia domita armis parerent, domi otium atque diuitiae, quae prima mortales putant, adfluerent, fuere tamen ciues qui seque remque publicam obstinatis animis perditum irent. namque duobus senati decretis ex tant multitudine neque praemiio inductus coniuratuonem patefecerat neque ex castris Catilinae quisquam omnium discesserat; tanta uis morbi atque uti tabes plerosque ciuium animos inuaserat.

(Pàg. 81)

“(...) Pensa bé en el greu perill en el que et trobes, i recorda’t que ets un home.”

“ (...) cogites in quanta calamitate sis, et memineris te uirum esse.

(Pàg. 87)

“És convenient, pares conscriptes, que tothom, quan es delibera sobre coses dubtoses, estigui lliure d’odis, d’amistats, d’ira o de compassió. L’esperit no distingeix prou bé la veritat, quan el dominen aquests sentiments, i ningú no ha servit mai al mateix temps la seva passió i el seu interès.

“Omnis homines, patres conscripti, qui de rebus dubiis consultant, ab odio, amicitia, ira atque misericordia uacuos esse decet. Haud facile animus uerum prouidet, ubi illa officiunt, neque quisquam omnium lubidini sumul et usui paruit. Ubi intenderis ingenium, ualet: si lubido possidet, ea dominatur, animus nihil ualet.

(Pàg. 89)

(...) com més alta és la posició, més petita és la llibertat.

(...) neque studere neque odisse.

(Pàg. 93)

“No es tracta de tributs ni de greuges fets als nostres aliats: és la nostra llibertat i la nostra vida el que està en discussió.”

“non agitur de uectigalibus neque de sociorum iniuriis: libertas et anima nostra in dubio est. “

(Pàg. 95)

“(...) en donar un parer cadascun de vosaltres mira per ell, i a casa vostra sou esclaus dels plaers i aquí al senat ho sou de la corrupció i del favor; per això es pot fer una atac contra una república abandonada.”

“(...) ubi uos separatim sibi quisque consilium capitis, ubi domi uoluptatibus, hic pecuinae aut gratiae seruitis, eo fit impetus fiat in uacuam rem publicam.”

(Pàg. 101)

“(...) De més a més, soldats, no és igual la necessitat que s’imposa a ells i a nosaltres: nosaltres lluitem per la pàtria, per la llibertat, per la vida; ells, en canvi, combaten sense avantatge pel poder d’una minoria.”

“(...) praetera, milites, non eadem nobis et illis necessitudo inpendet: nos pro patria, pro libertate, pro uita certamus, illis superuacaneum est pro potentia paucorum pugnare.”

(Pàg. 104)

(...) I molts, que després sortiren del campament per curiositat o per saqueig, en girar els cadàvers dels enemics descobrien adés un amic, adés un hoste o un parent; alguns també reconegueren els seus enemics personals. Talment que, per tot l’exercit, s’agitaven diversament l’alegria i la tristesa, els plors i els esclats de joia.

(...) multi autem, qui e castris uisendi aut spliandi gratia processerant, uoluentes hostilia cadauera micum alii, pars hospitem aut cognatum reperiebant; fuere item qui inimicos suos cognoscerent. Ita uarie per omnem exercitum laetitia, maeror, luctus atque gaudia agitabantur.

⇲ Altres n'han dit...
Miguel M, Pep Grill.

⇲ Enllaços:
Gai Sal·lusti Crisp, context i claus d'interpretació, personatges i Història, el retrat, els fets.

⇲ Llegeix-lo:
Llatí (html, anotat html, facsímil 1963, facsímil 1919)
Llatí - anglès (facsímil 1921)
Llatí - espanyol (html)