Un mes al camp - J. L. Carr




"És ara o mai; la felicitat, l’hem de caçar al vol." 






Carr, James Lloyd. Un mes al camp. 
Barcelona: Columna, 1990. 

A month in the Country, traducció de Víctor Obiols.




 Que en diu la contraportada...
Un estiu gairebé màgic és el que viu el jove Birkin al camp anglès de 1920, mentre intenta refer-se de les empremtes que li ha deixat la guerra. En la idíl·lica comunitat d’Oxgodby, Birkin experimenta vells sentiments i noves sensacions: retroba l’amistat amb un intrigant arqueòleg, Moon; s’enamora secretament de la joveníssima Alice, dona del vicari; i participa de la vida social del poblet, ancorat en el passat. Birkin, restaurador d’ofici, va destapant un fresc medieval de l’església alhora que descobreix les Claus del seu passat. Sap que la felicitat és breu com l’estiu i que l’ha de caçar al vol abans no se’n vagi amb l’hivern.
Un mes al camp, premi de narrativa de The Guardian 1980 i que ja compta amb una versió cinematogràfica, és obra de l’escriptor britànic J.L. Carr. L’extrema sensibilitat i la profunditat de les emocions que desprèn n’han fet una de les novel·les més preuades i valorades de la recent literatura anglesa.

 Com comença...
Quan el tren s’aturà, vaig ensopegar amb la bossa de viatge que tenia davant meu. A baix, a l’andana, algú cridava amb desesperació: “Oxgodby... Oxgodby”. Com que ningú no em donava un cop de mà, vaig entrar altre cop al compartiment, entrebancant-me amb peus i turmells, per poder agafar la bossa de la reixeta i el sac de dormir de sota el seient. Si això era un bon exemple de gent del nord, aleshores és que em trobava en terra enemiga, i no vaig fixar-me gaire on posava el peu.

 Moments...
(Pàg. 15)
Però és clar, és l’olor dels llocs, sempre l’olor, que en dóna la impressió immediata (...).

(Pàg. 24)
Per naturalesa som criatures fetes d’esperança, sempre preparats per ser decebuts de nou, captivats per la meravella que pot estar embolicada en el trosset de paper marró més llardós.

(Pàg. 38) 
Mai vaig intercanviar cap paraula amb el coronel. No va significar res per a mi durant la meva estada a Oxgodby. Per mi, hauria pogut girar la cantonada i morir-se. Però és així per a la majoria de nosaltres, ¿no és cert? Ens vam mirar amb aire de no entendre res. Sóc aquí. Ets aquí. Què hi estem fent, aquí? ¿De què et sembla que es tracta, tot plegat? Somiem una mica. Sí, aquest són el papà i la mamà, a sobre el piano. El meu germà gran és davant la llar de foc. Aquesta coixinera la va brodar  la meva cosina Sarah tan sols un mes abans de morir-se. Vaig a treballar a les vuit i torno a casa a dos quarts de sis. Quan em jubili em regalaran un rellotge, amb el meu nom gravat al darrera. Ara ja ho saps tot de mi. Ves-te’n. Ja t’he oblidat.

(Pàg. 67)
Aquella rosa, Sara van Fleet... Encara la guardo. Dins d’un llibre. El meu Bannister-Fletcher, per ser més exactes. Algun dia, quan es vengui, un estranny se la trobarà i es preguntarà d’on surt.

(Pàg. 101)
(...) I què me’n diu de l’infern a la terra? –va dir.
Li vaig explicar que l’havia vist, que havia viscut allà i que, gràcies a Déu, deixen una sortida oberta. Aleshores vàrem restar en silenci una estona. Vaig pensar que potser se’n podia dir alguna cosa, de les temporades a l’infern, perquè quan ens vam poder retirar d’aquella història sangonent, la vida ens semblava més bonica que no la recordàvem. Vam abandonar els companys que van morir. Això quan era de dia. A la nit, en la fosca, per un moment, tornaven, però no en volíem saber res, del que eren ara: el seu era un altre món; infern, si en voleu dir així.

(Pàg. 104)
Hi havia moments en que ja en tenia prou. Bé, ja ho saps. Vull dir quan estava segur que tindria la sang freda de poder estirar-me a terra i esperar que em toquessin. O encara pitjor, que no seria capaç per mi mateix d’anar a l’altre barri. Tants que han desaparegut! Gent que apreciava. A vegades semblava que eren ells els que havien tingut sort. Però ara els recordo menys... es van esvaint.

(Pàg. 108) 
(...) hi ha moments en els quals l’home i la terra són un, quan el pols de la vida batega fort, quan la vida és desbordant de promeses i el futur s’estén confiat, endavant, com aquesta carretera que va cap als turons. Bé, era jove...

(Pàg. 110) 
Si m’hi hagués quedat, hauria estat sempre feliç? No, no ho crec. La gent se’n va, es fa gran, es mor, i la fe clara que hi haurà una altra meravella a la cantonada s’esvaeix. És ara o mai; la felicitat, l’hem de caçar al vol.

(Pàg. 121) 
(...) Si anar-se’n amb ell és el que necessitava, per què no? No sóc el seu carceller. No ens coneixíem prou bé quan ens vàrem casar. Qui es coeneix, però? En aquesta matèria, ¿qui sap gran cosa sobre l’altre, fins i tot després d’haver estat vint anys vivint a la mateixa casa? Mostrem només el que volem, i aleshores és una mica com una endevinalla, no?


 Altres n'han dit...

 Enllaços:

Comentaris

  1. He vist dues persones amb aquest llibre. Ignoro si són lectors de debò o és pur postureig.

    ResponElimina
  2. No sabria dir... el llibre em va agradar però no li vaig trobar cap mena de qualitat que el porti a significar res concret en quant a aparences.

    En tot cas, no hi ha gaires ressenyes a la xarxa...

    Gràcies per la visita.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fa molts anys vaig veure un paio al metro que es descollonava llegint un llibre. Vaig preguntar-li què llegia, era Una conxorxa d'enzes de John Kennedy Toole

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli