Oceà - Alessandro Baricco



"(...) I t’ho deia. T’agafava pel braç, un dia qualsevol pel carrer, i amb els ulls plens de meravella, t’ho deia:- Jo una vegada, vaig veure els àngels."




Baricco, Alessandro. Oceà. 
Barcelona: La Magrana, 2001. 

Oceano mare. Traducció de Mercè Canela
Col·lecció Llibres de Butxaca, 50




 Què en diu la contraportada...
Fa molts anys, una fragata de la marina francesa va naufragar al mig d’un oceà. 147 homes van intentar salvar-se pujant dalt d’un rai enorme i confiant-se al mar.
Fa molts anys, un home va arribar a la riba d’un oceà i va estar-se  en una fonda que es deia Almayer. Allà hi havia uns nens estranys, un pintor, una dona bellíssima, un professor de nom estrany, un home misteriós, una noia que no volia morir i un capellà extravagant, tots suspesos sobre l’oceà.
Fa molts anys, aquests destins van trobar el mar i en van tornar marcats. Oceà és la confirmació indiscutible del talent original d’Alessandro Baricco.

 Com comença...
Sorra fins a perdre’s de vista, entre els últims turons i el mar –el mar-, en l’aire fred d’una tarda que s’acaba, beneïda pel vent que sempre bufa del nord.
La platja. El mar.

 Moments...
(Pàg. 20)
Té 38 anys, Bartleboom. Pensa que un dia, en algun lloc del món, trobarà una dona que és, des de sempre, la seva dona. De tant en tant li sap greu que el destí s’obstini a fer-lo a esperar amb una tenacitat tan poc delicada, però amb el temps ha après a considerar el fet amb una gran serenitat. Ja fa anys que, gairebé cada dia, agafa la ploma i li escriu. No té noms ni adreces per posar als sobres: però té una vida per explicar. I a qui, si no a ella? Pensa que quan es trobin serà bonic posar-li a la falda una capsa de caoba plena de cartes i dir-li:
- T’esperava.

(Pàg. 38)
Per a ell el mar era una idea. O, més exactament, un itinerari de la imaginació. Era una cosa que naixia en el Mar Roig –dividit en dos per les mans de Déu-, es multiplicava en el pensament del diluvi universal, allà es perida per retrobar-se més tard en el perfil panxut d’una arca i immediatament es connectava amb el pensament de les balenes –mai no vistes però sovint imaginades- i d’allà ressorgia, de nou bastant clar, en les poques històries de peixos monstruosos i dracs i ciutats submarines arribades fina a ell, en un crescendo de resplendor fantàstica, que bruscament s’arrugava en els trets aspres del rostre d’un avantpassat –emmarcat i perenne en la seva galeria- que segons deien havia estat aventures al costat de Vasco de Gama: en els seus ulls, subtilment malvats, el pensament del mar agafava un camí sinistre, rebotava en unes cròniques incertes d’hipèrboles corsàries, s’enganxava amb una cita de sant Agustí segons la qual l’oceà era la casa del dimoni, retrocedia cap a un nom –Thelassa- que potser era un vaixell naufragat, potser una dida que explicava històries de vaixells i de guerres, acariciava l’olor de certes teles arribades de des països llunyans, i finalment aflorava de nou a la llum en els ulls d’una dona d’ultramar, trobada feia molts anys i que no havia vist mai més, per anar-se a aturar, al final d’un periple de la ment com aquest, en el perfum d’un fruit que, li havien dit, només creixia a la vora del mar, en els països del sud, i quan el menjaves senties el gust del sol. Com que el baró de Carewall no l’havia vist mai, el mar viatjava, en la seva ment, com un polissó a bord d’un veler quiet a port, amb les veles amainades: inofensiu i superflu.

(Pàg. 50) 
Langlais jutjava. Confrontava les proves, examinava els testimonis, indagava sobre les fons. I després jutjava. Vivia quotidianament al mig dels fantasmes d’una immensa fantasia col.lectiva on la mirada lúcida de l’explorador i l’al·lucinada del nàufrag produïen imatges potser idèntiques i històries il·lògicament complementàries. Vivia enmig de la meravella.

(Pàg. 56) 
- Timbuktú no té muralles, perquè allà sempre han pensat que la seva bellesa, tota sola, aturaria qualsevol enemic.
Després Adams va callar, i tornà a abaixar la mirada cap a la petúnia color de perla. Langlais continuà pel camí, sense dir paraula. Ni tan sols Déu, si existís, s’hauria adonat de res.

(Pàg. 71)
- (...) Va renunciar a tot, però es va guardar, ferotgement, les dues úniques coses que realment li importaven: escriure i odiar. Escrivia laboriosament, amb la mà que encara arribava a moure. I odiava amb els ulls. Parlar, no ho féu més, fins al final. Escrivia i odiava.

(Pàg. 84)
- Però quin lloc és aquest, on hi ha gent, però és invisible, o va endavant i endarrere sense fi, com si tingués davant l’eternitat per...
- Això és la riba del mar, pare Pluche. Ni terra ni mar. És un lloc que no existeix.

(Pàg. 86) 
(...) I vos reseu mai, Bartleboom?
Bartleboom es posa bé el barret al cap.
Havia resat. Després vaig fer un càlcul. En vuit anys m’havia permès de demanar a l’Omnipotent dues coses. Resultat: la meva germana és morta i, la dona amb qui em casaré, encara he de trobar-la. Ara reso molt menys.
No crec que...
Els números parlen clar, pare Pluche. La resta és poesia.

(Pàg. 115)
Suspesa a l’extrem de la terra, a un pas del mar en tempesta, la fonda Almayer reposava immòbil, submergida en la foscor de la nit com un retrat, penyora d’amor, en la foscor d’un calaix.

(Pàg. 141)
(...) n’hi ha prou amb ben poc, en el fons. No, us ho dic  perquè, si tornés a passar, sapigueu com comportar-vos. Un somni és una cosa que funciona. Si voleu un consell, és el sistema correcte. Per salvar algú, en tot cas. Un somni.

(Pàg. 143)
La realitat es difumina i tot es transforma en memòria. Fins i tot tu, a poc a poc, has deixat de ser un desig i t’has transformat en un record.

(Pàg. 156)
S’havia promès. No ho havia paït gaire bé, però. Havia perdut una mica d’aquella brillantor... se li havia entelat l’ànima, si veieu el que vull dir. Era com si s’hagués esperat una altra cosa, ell, una cosa completament diferent. No estava preparat per a aquella normalitat. Anava tirant, res més.

(Pàg. 159)
Ja passa això. Somies, coses teves, íntimes, i després a la vida no li ve bé de jugar amb tu i t’ho desmunta: un instant, una frase, i tot es desfà. Ja passa. No és per res més que la vida és una feina ben trista. T’has de resignar. No és agraïda, la vida, si veieu el que vull dir.

(Pàg. 168)
HI ha gent que es mor i,  amb tots els respectes, no es perd res. Però ell era un d’aquells que, quan ja no hi són, ho notes. Com si el món sencer es fes, d’un dia per l’altre, més pesant. És possible que aquest planeta, i tot plegat, continuï flotant en l’aire només perquè hi volten molts Bartleboom i són ells que pensen a aguantar-lo. Amb la seva lleugeresa. No posen cara d’herois, però mentrestant aguanten la barraca. Són així. Bartleboom era així. Només per dir-vos: era algú capaç d’agafar-te pel braç un dia qualsevol pel carrer, i de dir-te amb gran secret:
- Jo una vegada vaig veure els àngels.
Tot i que ell no hi creia, en Déu, era un científic, i no tenia gaire predisposició per les coses de l’església, si veieu el què vull dir. Però havia vist els àngels. I t’ho deia. T’agafava pel braç, un dia qualsevol pel carrer, i amb els ulls plens de meravella, t’ho deia:
Jo una vegada, vaig veure els àngels.
És possible no estimar algú així?

 Altres n'han dit...
Ville à Dômat, Letras en tinta, El Criticón, Ex-libris, Más allá de las Puertas de Tanhaüser, Owiki Owo, El bisturí de Benigno Fontes, Blog de libros, Los murmullos de la anciana, La esfinge, Pep Grill.

 Enllaços:
Alessandro Baricco, estructura i estil, el paradigma de Bartleboom, OVNI literari, amor/odi, eco pictòric 1, eco pictòric 2, el mar com a metàfora.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli